RESSENYA LITERÀRIA: MEMÒRIES VIATGERES D'ANAR PER CASA

MEMÒRIES VIATGERES D’ANAR PER CASA

J.Antoni Carrasquer Artal

La casualitat va ser la causant que caiguera este llibre a les meues mans. Si, així  va ser: una cita per a una reunió... un llarg retard involuntari de la persona que esperava... pobra!... unes prestatgeries plenes de llibres al costat del sofà on seia... la curiositat de donar-hi una ullada als lloms per llegir títols... la temptació de fullejar els volums que hi havia... el meu desfici per llegir siga on siga...i... al final caure en la temptació d’agafar sense miraments un llibre i seure per seguir esperant de manera entretinguda. 

I vaja que em vaig entretindre! El vaig agafar i ja no el vaig soltar, amb el permís de l’ama del llibre, clar!.

Llegint sobre l’autor de “Les memòries viatgeres d’anar per casa” sé que és bibliotecari suecà i me n’adone que ambdós tenim punts en comú. Tal volta eixos aspectes que ens uneixen ha fet que llegira amb més ganes i curiositat. I és que l’autor té ben enfonsat, com jo, el cuquet viatger i  a més a més, com jo, és un  amant de la història local i escriu sobre ella. Fins i tot coincidim en que tenim escrit un llibre de malnoms locals!. Algun dia el coneixeré i podrem parlar d’estes afinitats.

Al llibre, l’autor conta les experiències viatgeres viscudes durant una temporada i mitja fent de guia assistent per a una agència de viatges. Són històries realment divertides, de veritat, si voleu passar-ho bé llegint, endavant, tan si sou viatgers com si no ho sou. Des de la primera línia, el que escriu i com ho escriu, trau un somriure al lector i el somriure continua, i continua  fins al final.

Que el lector no espere cap trama novel·lesca, el que si trobarà són aventures i desventures viscudes. Encara que és cert que moltes podrien ser motiu per escriure una novel·la perquè ja ho diu la dita popular en casions,  “la realitat supera la ficció” i  estes memòries ho demostren. 

L’autor utilitza un llenguatge col·loquial, directe, senzill... amb paraules castellanitzades, frases fetes, locucions... perquè està parlant amb un interlocutor que de tant en tant li talla el discurs per discutir-li sobre la veracitat  del  que conta, acusant-lo sovint que està exagerant. I ho fa amb la confiança d’amic al que se li pot dir de tot, sense pèls en la llengua. Al capítol final l’autor explica amb deteniment sobre este interlocutor tan  crític.

Sóc viatgera i molt del que conta J. Antoni ho he vist amb els meus ulls, sé de què parla però la meua és una perspectiva diferent, la de qui està assegut al seient del bus. I des d’eixa posició, a l’altra part de la seua, també podria afegir un grapat d’altres experiències de viatge en grup igual de divertides o dramàtiques protagonitzades per guies o turistes. Els meus primers viatgers eren molt barats i de trajectes eterns, com els que el llibre explica. El temps i el bagatge viatger ha fet que prefereisca altres maneres d’anar pel món i sobre tot m’ha ensenyat a mirar bé si demane algun servei d’alguna agència de viatge.

J. Antoni descriu perfectament les diferents tipologies de "turistes", que no és el mateix que dir "viatgers".  Jo els diferencie per l’actitud: els primers van i no saben on van ni què veuen, els segons saben perfectament on van què veuen i què volen veure. Així resumeisc jo el debat que hi ha entre les dues paraules. Jo he sigut turista i ara sóc viatgera. La transició l’he feta viatjant perquè viatjar ensenya.

Llegint el llibre he recordat als típics turistes exigents i poc solidaris que millor seria que no eixiren de casa, n’he trobat alguns i sempre es fan de notar. Alhora m’ha vingut al cap quan vaig fer el típic circuit per Itàlia en acabar la carrera. I el que conta dels xicots lligons italians... tot cert. En el meu viatge uns italians amb descapotable seguiren la nostra ruta pel país perquè anaven darrere d’unes companyes a les que van satisfer d’atencions durant una setmana. Per cert, una d’elles es casava en un mes, així "faig l’acomiadament de soltera", deia tota contenta. També he pensat en la  màfia italiana que vaig viure en primera persona i quan parla de personatges estrafolaris, de sobte  i no sé perquè, he recordat una dona que intentava furtar fils d’or a les cortines de Versalles.

Per tot això m’ha agradat llegir les “Memòries viatgeres d’anar per casa” de J. Antoni, a més a més de tindre la garantia d’estar escrit  per una persona que sap i entén de viatges, m’ha fet recordar les experiències pròpies, algunes ja quasi oblidades.  És un llibre que cap amant dels viatges pot deixar de llegir. Convé que el llisga també el viatger esporàdic que contracta el tipus de viatge que descriu J. Antoni perquè explica l’ofici de guia i les estratègies que s’empren en moltes agències i sempre és bo saber estes coses.