BIOPARC VALÈNCIÀ: més que un parc d'animals

Estar al Bioparc de València fa sentir  un poc  com si estíguerem a Africà…no és el mateix, està clar! però la recreació està molt ben aconseguida i el que importa és que els animals puguen sentir-se com a sa casa.

Hui us convide a fer un passeig per un parc amb animals procedents d’Àfrica, però no és així de simple, Bioparc és molt més que un lloc que custodia la fauna africana. El concepte de parc d’animals que hi tenen, queda, sortosament allunyat de la idea del desfasat zoològic que abans existia i que jo visitava de xicoteta.

Quan era menuda, m'agradava veure els animals salvatges i la millor manera era anar al zoològic, però sovint me n'adonava que els animals no estaven on volien. Recorde les gàbies i les reixes que els tancaven i ja, amb tan pocs anys, em feien patir quan els veia. La idea de l'animal tancat simplement exposat en gàbia ja és història, i si no ho és encara en alguns lloc, ho deuria ser.

Vaig amb xiquetes i xiquets emocionats pel que van a veure i em contagie amb l’emoció que senten. Tenim visita concertada i ens reben a la porta d’entrada. Creuem la passarel.la de 145 metres de longitud, sobre el llac del parc de Cabecera i ja estem envoltats de fauna.

 El parc té 100.000 m2, ens espera un passeig tranquil però d’hores. Tenim sort, la visita està guiada per una gran experta, Julia, que demostra, a més de respecte per la natura,  estimar i saber molt dels animals que l’envolten dia a dia i també demostra que li agrada la feina. Les explicacions són precises i simples per fer-se entendre, afegint diverses curiositats. Julia explica sobre animals i sobre el significat del parc, sobre els habitats creat, sobre ecosistemes... sobre el que mengen o com viuen els animals... tot adaptat al llenguatge infantil. Xiquets i xiquetes l’escolten, malgrat l’avidesa de voler veure els animals des de totes les perspectives.  

A Bioparc trobem la recreació de la sabana africana, els boscos d’Africà equatorial, aiguamolls africans i Madagascar...així com l’illa de Madagascar, amb 80% d’espècies endèmiques , es a dir que només s’hi troben en este punt del planeta.

Els primers animals que veiem són flamencs. Que bonics que són... i quina elegància tenen... també desprenen delicadesa amb eixe color rosa que adquireixen en menjar uns microorganismes rosats. I es mantenen sobre na pota durant molt de temps, fins i tot quan dormen. Així eviten la pèrdua de calor.

Al seu costat uns pelicans descansen plàcidament.

Tot seguit anem a veure els diferents lemurs, alguns van per terra i altres van pels arbres.

Seguim a la guia Julia, veient el que ens indica i escoltant el que ens conta. Jo no perd detall. Junt a la vegetació original també  veiem repliques de roques configurant coves o passadissos quasi perfectes, veiem baobabs que podrien passar com de veritat. Les construccions que són  quioscs,  botigues o restaurants o cafeteries semblen vivendes africanes.

Anem passant d’una part a altra. Veig espais grans i m’agrada pensar que els animals podran  sentir sensació de llibertat, encara que siga falsa.

Anem a la sabana on estan els elefants. Quina estampa més bonica! Hi ha cartells explicant les característiques del exemplars que hi ha al parc. Està molt bé tractar tan bé la part didàctica, la informativa. També m’agrada que parlen dels animals anomenant-los pel nom que els han posat. Els animals del parc i els cuidadors i biòlegs o veterinaris... tots formen una família.

Estem amb els elefants i ens agrada mirar-los, els xiquets i xiquetes es pregunten per què estan bruts de fang i Julia conta que és per protecció cutània. També ens explica que els baobabs que  els envolten, són falsos, seria complicat portar-ne de veritat. Però cert que  no semblen artificials.

Tot seguit veiem les girafes. I com ens agraden! Eixe coll tan llarg les fa ser unes privilegiades, en la sabana, elles veuen el perill quan cap altre animal el veu, així que si elles corren altres animals faran el mateix.

Després de les girafes veiem els suricates. Em sorpren que hi ha molts junts i són molt menudets, també com prenen el sol de peu, recolzats per les dues potes...i com excaven forats buscant menjar com escarabats, aranyes, grills...tenen molt bon sentit de l’olfacte.

Sortosament cada dia  hi ha més consciencia social de la importància de tindre cura dels animals. I  Bioparc té eixa premissa. Eixa i altres més. M’agrada el que veig a Bioparc, sabem que els animals estan en captivitat, que no viuen al seu habitat propi, però es veu preocupació per envoltar-los d'un entorn quasi natural, que siga  el més paregut possible al que podrien trobar a Africa i així poder comportar-se naturalment. Bioparc és referent mundial entre els parcs d’animals pels recintes multiespecie que recreen fidelment els habitats on diferents especies conviuen entre si com ho farien a la natura. És el que trobaríem si estiguérem a Africa.

Entre els suricates veiem un mirlo, i pense que el mirlo no sap ben bé on ha anat a parar, perquè els suricates se’l podrien menjar.

Seguim el nostre passeig i a continuació veiem els lleons i les lleones.

I entrem a l’aviari on comprovem, una vegada més, com conviuen diverses espècies, veiem un mamífer que desconeixíem: el damán roquer parent dels elefant i els manaties adaptats a viure entre roques.

A cada pas que done aprecie més la diferència amb els zoològics del passat.

Els xiquets i xiquetes que m’acompanyen estan cansats, però no deixen de bocabadar-se cada moment. Ara ho fan quan veien un rinoceront junt a unes zebres, que es posen totes juntes per camuflar-se i enganyar a qui les vol atacar... i una estruç passejant pel costat.

Després veiem la perillosa hiena tacada o també coneguda com rialler...carnívora...a mi no em faria molta gràcia trobar-ne una cara a cara.

Hi ha plànols que indiquen el trajecte a seguir, però nosaltres ens deixem guiar per l’experta. Entrem a la zona de Guinea equatorial.

Parem l’atenció en un cocodril que poden arribar a mesurar 5 o 6 metres de llarg.

I després visitem els primats, goril·les i ximpanzés i  els observem. Bocabada la similitud de comportament amb els humans, com es mouen, com la mare té cura de la cria...només falta que parlen.

Per acabar la volta pel parc, veiem porcs senglars i búfals.

Hem vist altres més, però hi queda el que més ens ha fet gaudir. M’agrada el que fan a Bioparc. Bioparc està dins de programes europeus d’ajuda ala animals seriosament amenaçats de desaparèixer. Un euro de l’entrada està destinat a la fundació, s’intenta transmetre la necessitat de preservar la natura i també es  lloc  de conservació animal amb programes de reproducció en captivitat d’espècies en perill d’edició perquè es vetlla per la riquesa de la biodiversitat. Fan accions concretes, que aporten beneficis directes a la població de les especies al seu medi natural. Tambè hi ha preocupació per la protecció del planeta.

Però hi ha una part  que no m’agrada tant però forma part del conjunt. Al final del trajecte en un amfiteatre a l’aire lliure  amb capacitat per a 1000 persones, fan una exhibició d’animals, algunes aus i mamífers, que per al meu parer sobra perquè trenca l’harmonia creada de realitat que hem vist fins el moment. Veure uns animals mig domesticats no són pròpiament veure molat naturalitat.

QUADERN DE VIATGE, VAlÈNCIA, primavera, 2019

ROMANIA: MONESTIR PINTAT MOLDOVITA a BUCOVINA

Història, religió i art en un monestir emmurallat amb intenció protectora.

Estem a Moldàvia, una important província de Romania que quan va caure el regim comunida l’any 1991 va perdre una part de l’Est que es convertí en un país independent. Era l’antiga Besarabia i des de la independència el país es diu com la província: Moldàvia. Els romanesos reclamen esta part com urpia perquè la població és d’ètnia i llengua romanesa.

Però deixem la part política i seguim amb la part artística i religiosa d’esta part de Romania. Arribats a este punt i després d’haver visitat alguns monestirs de Bucovina i haver escrit sobre cadascú, poc queda per dir, perquè en este cas es repeteix molt del que ja s’ha dit.  Moldovita és com els altres  monestir de Moldàvia, Patrimoni de la humanitat i és en el museu d’este monestir on s’hi troba la poma d’or acreditativa, és menuda i està salvaguardada en una vitrina. No es pot fer fotos i en este cas compleisc la norma.

L’origen dels monestirs queda clar. Les invasions otomanes obligaren a molts monjos ortodoxos a fugir als Carpats on foren acollits pels moldaus. Les batalles contra l’invasor propiciaren les construccions religioses i que estes es fortificaren.  Entre els segles XV i XII  hi havia tants edificis religiosos que la regió era coneguda com el segon Monte Athos. La majoria dels edificis s’hi construïren per a enterrar a nobles i prínceps i la majoria eren de l’època d’Esteban el Grande. Les pintures dels exteriors es farien més tard en temps de Petru Rares.

A Moldovita només entrar al primer colp d’ull es veu la finalitat de protecció. Els murs  tenen molt de grossor i molta altura per salvaguardar l’entrada als invasors.

Les monges custodien i vigilen este patrimoni tan important. Li donem l avolta mirant cada detall.

Petru va ser una figura molt important durant els dos regnats a Moldàvia, al pla polític tenia la premissa “Anem a ser de nou el que hem sigut i molt més”. Compartia amb son pare unes qualitats necessàries per als governats, els voivodes que era el nom que empraven: la religiositat, l’ambició, l’audàcia, el valor i el gust per l’art dels qual  Petru va ser un gran impulsor. I la mostra està en totes les pintures a les parets exteriors dels monestirs que són famoses arreu del món.  Eixa idea d’unitat patriòtica, la idea de lluitar contra els otomans, es veu patent en les pintures, no només les de Moldovita, també en la dels altres monestirs.  Petru Rares va morir l’any 1546 i amb ell va acabar un capitol molt important en la història de Moldàvia. A Petru Rares, fill natural d’Esteban el Grande,  fruit de la seua relació amb una camperola, el podem veure en un  bust a una part del jardí.

Com passà en la majoria dels monestirs fundats al primer segle del principat de Moldàvia, també el de Moldovita va ser refundat posteriorment per Petru Rares construint se una nova església en 1532 en lloc diferent, allunyat de d’ubicació original.

I observant l’edifici veiem colorit i història, veiem art, veiem la bíblia plasmada gràficament per que la gent la poguera llegir amb facilitat, era la manera d’evangelitzar.

Si, de nou en Moldovita trobem pintures didàctiques. La finalitat comú d’estes pintures era ser transmissores d’una tradició cultural i religiosa que estava amenaçada per l’otomà.

Ningú sap com han pogut conservar-se en el temps. La pintura emprada és un secret una formula que va aconseguir que segles i segles posteriors a fer-se puguem en l’actualitat admirar tanta perfecció i bellesa.

S’han fet tasques de restauració perquè l’erosió els havia fet malbé i s’ha de fer neteja de la pintura. S’entén perquè tot està a la intempèrie. Els frescos de la part sud, on predominen els colors ocres i blaus es mantenen amb més bon estat que els de la part nord, com passa en la resta de monestir de Moldàvia amb pintures a l’exterior.

Entrem a l’església i a l’interior, com hem vist en les altres esglésies, s’hi veu la meravella de l’art romanès.

Moldovita és l’últim monestir que visitem. Romania pot estar ben enorgullida de tindre este Patrimoni, únic arreu d’Europa fent de  transmissor d’història i tradició.

En eixir del monestir fortalesa, desprès d’haver-nos capficat un poc en la vida religiosa del passat, entrem immediatament a la vida mundana escodrinyant el que fan en una casa propera on veiem entrar unes carretes plenes de pomes quasi podrides, imaginem que seran per alimentar als porc, no crec que d’ahi eisca cap pastis suculent.

Per la nit a l’hora de dormir, tanque els ulls per a recordar els altres, que bonics! Reconec que eren la meua prioritat quan vaig vindre al país i no m’han decebut gens. Són fascinats, són particulars encara que semblen iguals són diferents.

ELS QUATRE:

MONESTIR VORONET
MONESTIR HUMOR
MONESTIR SUCEVITA
MONESTIR MOLDOVITA

QUADERN DE VIATGE, ROMANIA, estiu 2018

ROMANIA: MONESTIR PINTAT de SUCEVITA

Quina meravella!. Estos monestirs son com  llibres oberts!

 Estem en zona de monestirs, ja hem vist Agapia, Voronet, humor... però per a descansar de tant d’art pictòric i monàstic parem al poble de Marginea, molt a prop d’Humor, on hi ha un taller de ceràmica negra típica de la regió. Està bé veure el procés de treball tan minuciós. Som conscients que serà parada obligatòria de la majoria de guies locals, que només per fer parada s’emporten comissió, en el cas de nicoleta en forma de collar, sembla que fa col·lecció perquè en té molts semblants.  No ho critique, més bé al contrari, els sous a Romania són molt baixos i les comissions i propines fan molt de paper a qui ho rep. I és que nosaltres viatgem en una agència romanesa, que és la que ha marcat les  directrius del viatge, encara que partim amb una espanyola. No és la primera vegada que em passa, des d’Espanya agafem un programa a seguir i el país receptor és qui el du endavant i l’adapta.

Al llarg del trajecte estic parant molt l’atenció al paisatge rural que va canviant segons zona.

I arribem  al monestir de Sucevita que és el més gran de tots entre els que tenen pintures exteriors a Bucovina. I el més recent perquè data de 1581. Va ser construït pel bisbe de Radauti Jorge Movila,  el princep governat, germà del bisbe, va afegir dos porxos externs oberts un cara al sud i altre cara al nord.

I no sembla un convent, sembla una fortalesa per les torres, pels contraforts...

També va construir cases i torres de defensa. Este caràcter defensiu va protegir els murals. Actualment són els millors conservats, els de l’interior i els de l’exterior.

Predomina el color or a imitació de l’art de la miniatura, i també hi ha roig i blau púrpura amb fons verd maragda.

I les representacions són similar als altres monestirs donat que tots tenien la mateixa finalitzar evangelitzadora a la gent que no sabia llegir: el judici final, l’arbre genealogic de Jesús... I són, com en la resta de monestir de pintures exteriors,  narracions que barregen la vida religiosa amb la mundana, la quotidiana del segle XVI, així s’hi mostren cares de sobirans en les representacions bíbliques. El judici final es va quedar per enllestir per un accident mortal de l’autor en caure de l’andami.  Hi estan el turcs o el jueus tambè considerats pagans, condemnants en el judici final.

Tots els monestir estan custodiats per les monges que han perseverat amb fervor viu la línia ortodoxa del cristianisme en esta part fronterera  que s’ha resistit al pas dels segles.

I les monges que sabe teologia, sovint fan de guies, tenen coneixements de sobra del  lloc on viuen.

I també vigilen per a que tothom porte les cames cobertes posant-los un faldó llarg fins els peus i també persegueixen al que fa fotografies sense haver pagat el tiquet corresponent de 10 leis.

Aixi i tot malgrat saber que les monges estan a l’aguait, tothom fa fotos sense pagar fora i dins de l’església, sempre sense emprar flash que  pot deteriorar.

Uns tendals tapen la part que estan netejant, es necessari per a manteniment anar mirant les parts que es deterioren per les inclemències del temps i el pas dels anys.

 Donem una volta pel recinte, el lloc per a les pregaries no falta, sempre separant la part dedicada als vius de la dels morts com hem vist fins a ara.

Conta una llegenda que una dona va treballar durant dos anys portant pedres amb el  seu carro arrossegat per bous per a la construcció del monestir i va aconseguir que esculpiren el seu rostre en una de les pedres negres del pati de l’església. A saber quina és! No deixa de ser una bonica història siga o no siga certa.

M’agradaria tindre més temps per observar més detalls, per assimilar les explicacions que la guia Nicoleta ens està fent de cada mur exterior i paret interior de cada església. Ést tant! M’agradaria poder quedar-me hores i hores davant de les imatges i crear jo les pròpies històries a partir de les imatges que s’imaginaren en temps passats. Seria una manera de re inventar la història, encara que tal volta seria una heretgia bíblica afigurar-se històries sobre els personatges plasmats en llibre sagrat. Cert que ho he pensat en diversos moments mentre observava eixos llibres oberts, estaria bé escriure la meua versió dels fets i  així els personatge bíblics adoptarien altra personalitat.

ELS QUATRE MONESTIRS PINTATS:

MONESTIR VORONET
MONESTIR HUMOR
MONESTIR SUCEVITA
MONESTIR MOLDOVITA

QUADERN DE VIATGE, ROMANIA, estiu 2018