Història, religió i art en un monestir emmurallat amb intenció protectora.
Estem a Moldàvia, una important
província de Romania que quan va caure el regim comunida l’any 1991 va perdre
una part de l’Est que es convertí en un país independent. Era l’antiga
Besarabia i des de la independència el país es diu com la província: Moldàvia.
Els romanesos reclamen esta part com urpia perquè la població és d’ètnia i
llengua romanesa.
Però deixem la part política i
seguim amb la part artística i religiosa d’esta part de Romania. Arribats a
este punt i després d’haver visitat alguns monestirs de Bucovina i haver escrit
sobre cadascú, poc queda per dir, perquè en este cas es repeteix molt del que
ja s’ha dit. Moldovita és com els
altres monestir de Moldàvia, Patrimoni
de la humanitat i és en el museu d’este monestir on s’hi troba la poma d’or
acreditativa, és menuda i està salvaguardada en una vitrina. No es pot fer
fotos i en este cas compleisc la norma.
L’origen dels monestirs queda
clar. Les invasions otomanes obligaren a molts monjos ortodoxos a fugir als
Carpats on foren acollits pels moldaus. Les batalles contra l’invasor
propiciaren les construccions religioses i que estes es fortificaren. Entre els segles XV i XII hi havia tants edificis religiosos que la
regió era coneguda com el segon Monte Athos. La majoria dels edificis s’hi
construïren per a enterrar a nobles i prínceps i la majoria eren de l’època
d’Esteban el Grande. Les pintures dels exteriors es farien més tard en temps de
Petru Rares.
A Moldovita només entrar al
primer colp d’ull es veu la finalitat de protecció. Els murs tenen molt de grossor i molta altura per
salvaguardar l’entrada als invasors.
Les monges custodien i vigilen
este patrimoni tan important. Li donem l avolta mirant cada detall.
Petru va ser una figura molt
important durant els dos regnats a Moldàvia, al pla polític tenia la premissa
“Anem a ser de nou el que hem sigut i molt més”. Compartia amb son pare unes
qualitats necessàries per als governats, els voivodes que era el nom que
empraven: la religiositat, l’ambició, l’audàcia, el valor i el gust per l’art
dels qual Petru va ser un gran impulsor.
I la mostra està en totes les pintures a les parets exteriors dels monestirs
que són famoses arreu del món. Eixa idea
d’unitat patriòtica, la idea de lluitar contra els otomans, es veu patent en
les pintures, no només les de Moldovita, també en la dels altres
monestirs. Petru Rares va morir l’any
1546 i amb ell va acabar un capitol molt important en la història de Moldàvia.
A Petru Rares, fill natural d’Esteban el Grande, fruit de la seua relació amb una camperola,
el podem veure en un bust a una part del
jardí.
Com passà en la majoria dels
monestirs fundats al primer segle del principat de Moldàvia, també el de
Moldovita va ser refundat posteriorment per Petru Rares construint se una nova
església en 1532 en lloc diferent, allunyat de d’ubicació original.
I observant l’edifici veiem
colorit i història, veiem art, veiem la bíblia plasmada gràficament per que la
gent la poguera llegir amb facilitat, era la manera d’evangelitzar.
Si, de nou en Moldovita trobem
pintures didàctiques. La finalitat comú d’estes pintures era ser transmissores
d’una tradició cultural i religiosa que estava amenaçada per l’otomà.
Ningú sap com han pogut
conservar-se en el temps. La pintura emprada és un secret una formula que va
aconseguir que segles i segles posteriors a fer-se puguem en l’actualitat
admirar tanta perfecció i bellesa.
S’han fet tasques de
restauració perquè l’erosió els havia fet malbé i s’ha de fer neteja de la
pintura. S’entén perquè tot està a la intempèrie. Els frescos de la part sud,
on predominen els colors ocres i blaus es mantenen amb més bon estat que els de
la part nord, com passa en la resta de monestir de Moldàvia amb pintures a
l’exterior.
Entrem a l’església i a
l’interior, com hem vist en les altres esglésies, s’hi veu la meravella de
l’art romanès.
Moldovita és l’últim monestir
que visitem. Romania pot estar ben enorgullida de tindre este Patrimoni, únic
arreu d’Europa fent de transmissor
d’història i tradició.
En eixir del
monestir fortalesa, desprès d’haver-nos capficat un poc en la vida religiosa
del passat, entrem immediatament a la vida mundana escodrinyant el que fan en
una casa propera on veiem entrar unes carretes plenes de pomes quasi podrides,
imaginem que seran per alimentar als porc, no crec que d’ahi eisca cap pastis
suculent.
Per la nit a l’hora de dormir, tanque
els ulls per a recordar els altres, que bonics! Reconec que eren la meua
prioritat quan vaig vindre al país i no m’han decebut gens. Són fascinats, són
particulars encara que semblen iguals són diferents.
QUADERN DE VIATGE, ROMANIA,
estiu 2018
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada