He fet una visita llamp a Màlaga, curta
però intensa, coincidint amb la Setmana Santa, que és altre ingredient afegit a
la ciutat durant estes dates. No hi ha res més sagrat per als malaguenys que la
Setmana Santa.
Comencem la visita del casc antic per
l’Ajuntament. L’edifici coronat per un rellotge i un grup escultòric que
representa la matrona de la ciutat, es va edificar sobre un terrenys guanyats
al mar després de construir el parc de Màlaga. Destaquen els nombrosos “atlantes”
que sostenen les columnes, un atlant és el masculí de les cariàtides, que
tothom reconeix a Atenes. Al costat de l’ajuntament veiem de lluny l’Alcassaba, que mereix capítol a banda.
Passem pel museu de Màlaga, situat en un edifici
neoclàssic construït al segle XVIII i declarat bé d’interès cultural. Era el Palau
de la duana destinat originàriament a atendre el transit de viatgers del Port
de Málaga.
Les processons envaeixen els carrers i
poc es pot veure de l’ambient tranquil del que gaudeix la ciutat la resta de
l’any. No obstant això, entre processó i processó, no deixem de fer passeig
pels carrers principals, malgrat saber que trobarem gent i tribunes preparades
per a les autoritats, a més a més del turisme, que busca el sol
d’Andalusia.
Trobem els carrers abillats de festa,
ple d’ambient religiós i també hi ha alegria festiva, que una cosa no li lleva
l’altra. Divendres sant, mentre estem fent un descans del passeig, veiem com
passa una processó per davant del museu. Hi ha solemnitat.
Passem per l’abadia de santa Ana, al
cèntric carrer Cister. L’abadia també se la coneix com la del Císter, data de
1878 i va ser restaurada l’any 1990.Té
una senzilla façana rematada amb una estàtua de Santa Ana original del segle
XVIII.
L’artista Pedro de Mena té una
vinculació especial amb este lloc perquè vivia molt a prop. A més a més dues
filles entraren a l’abadia de monges. Potser és la raó per la qual va voler ser
enterrat a la seua església. I així es va complir l’any 1688. Més endavant van
enderrocar el monestir i les despulles de Mena foren traslladades a altra església
on quedaren oblidades. Tanmateix es redescobriren i l’any 1996 foren
traslladades de nou al Cister. Hi estan ara, a l’entrada, segons era el seu
desig. Pedro de Mena era molt humil, volia un lloc on poguera estar trepitjat
pels fidels.
Anem a la catedral de l’Encarnació obra
renaixentista de Diego Gil de Siloé i Vandelvira construïda sobre una primitiva
mesquita almohade. La seua construcció començà al
segle XVI i acabà al XVIII, encara que és obra inacabada perquè li falta la
torre sud i un remat a la façana principal, per la qual cosa l’anomenen “ La
manquita”. Diuen que no es va enllestir perquè els diners anaren a parar a
subvencionar guerres en Amèrica del principi del segle XIX. Llàstima que estiga encaixonada entre
els entramats carrers que l’envolten i no es puga veure la grandiositat
exterior. Des de la plaça del bisbe també hi ha altra perspectiva.
Passem sovint per la porta i una de les
vegades entrem. Quede bocabadada. És dissabte de resurrecció i estan oficiant
missa. Hi ha un grapat d’autoritats religioses en l’altar que poden veure a
traves d’una pantalla gran i l’encens envaeix l’atmosfera de l’interior.
A més a més, sona l’orgue, amb més de
4000 tubs que és del segle XVIII, i una coral canta. Amb este context vaig
mirant la catedral, el grossos murs, les vidrieres i l’altura! És una de les
catedrals més boniques que he vist en la meua vida.
Quan eixim anem a la
plaça del bisbe.
Ens situem davant la
font i mirem també la façana del palau Episcopal edificat sota el patrocini de
jose Francisco Lssso de Castilla a partir de 1762. Actualment acull
exposicions. És un edifici cridaner amb
molt de color que em recorda els que he vist a centreamerica. Després m’assabente
que l’edifici el van triar com escenari per a una pel·lícula, “ El puente de
san Luis”, recreant el Perú colonial.
Passem per la porta del
museu de Picasso, però quan decidim entrar-hi, hi ha tanta cua que decidim
deixar-ho córrer. Hem de tornar a Màlaga per visitar-la amb tranquil·litat,
esta primera visita, és una primera mirada que dona poc temps.
Passem per la porta
de la famosa bodega El Pimpi, no hi cap més gent altre lloc per tornar amb
deteniment i sense importar fer cua esperant t’atenguen.
En el nostre trajecte
veiem la façana de l’església de Santiago d’estil mudèjar, lloc on va ser
batejat Picasso. És la més antiga de les primeres esglésies que s’hi fundaren
en arribar el Reis Catòlics. Data de de 1490. El més significatiu de l’edifici mudèjar
és la torre. També hi ha un element mudèjar
a la portada.
En un passeig per Màlaga no pot faltar anar a la cèntrica plaça de la Merce,
seu de festivals i actes.
Hi trobem un alt obelisc de 1842, que fa homenatge al general Torrijos. És un monument funerari símbol de la lluita
contra la tirania i el despotisme. Torrijos junt a 48 companys foren afusellats a
la platja de màlaga durant la guerra de la independència. La piràmide esta
decorada amb 49 corones de bronze amb forma de llorer, cadascuna dedicada a
cada una de els víctimes.
També hi és la casa natal de Picasso, seu de la fundació, ho deixem per a
altra ocasió. En lloc d’entrar-hi mirem com passa una processó.
Altre lloc imprescindible en Màlaga és el carrer Larios, un dels més
comercials i elegants de la ciutat. Hi està el balcó de l’hotel Larios, on
segons em conten el malagueny internacional Antonio Banderas veu les processons
quan ve a la seua Màlaga natal. Cert que és un lloc privilegiat just enfront de
les grades per a les autoritats.
Entrem a dinar a un lloc molt acollidor situat en un carreronet que dóna al
carrer Larios. És molt agradable i s’hi
menja molt bé.
Al final del carrer Larios està la plaça de la Marina
construïda en enderrocar les muralles a meitat del segle XIX, així la ciutat
quedà oberta al mar. És l’entrada al port. Els creuers que arriben a Màlaga paren
en este punt i és el primer que troben de la ciutat. Des de la plaça de la Marina
fem un passeig pel port fins al museu Pompidou. Des de l’any 1998 estan
remodelant el port i modernitzant les instal·lacions. Cada dia està més bonic.
Permet rebre els creuers més grans del món, la qual cosa no ho poden dir tots
els ports. Crida l’atenció una gran nòria, és la nòria temporal més gran de
tota Europa.
També observem “La farola” de lluny, és l’únic far amb
nom femení.
El port és modern. Llàstima que l’oratge en estos moments
no acompanya.
I al final del passeig arribem al museu Pompidou.
Entrem, ens abelleix i a més a més, és un bon lloc per
refugiar-se de la pluja.
Acabem l’estada a Màlaga fent parada en la bodega Odisea situada en una
casa del segle XVIII amb sabor a antiguitat recordat amb fotos per les parets i
típic pati andalu. La bodega té la singularitat d’estar protegida per ser representació
de la casa malaguenya. És l’única que queda de l’antic barri de la Coracha
desaparegut en la dècada de 1990, un barri que existia ple de cases blanques
situat darrere de l’alcassaba i front al mar. El nom de la bodega, la Odisea,
ve per la lluita que va fer la família quan volguè comprar la casa, una lluita
que al capdavall guanyà.
La finalitat d’este viatge era fer la
ruta del Caminito del rey, però Malaga bé val una visita per a ella soles. I de
fet, m’he quedat amb gana de més. Ens ha quedat per veure molt: entre
altres ha faltat veure museus, el jardí botànic, el cementeri angles o el
mercat de les Drassanes, tambè gaudir de l’ambient nocturn. Però el que importa és
que hem aprofitat cada moment.
QUADERN DE VIATGE, MÀLAGA, primavera 2019
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada