RESSENYA de cine: INTEMPÈRIE

INTEMPÈRIE

Director Benito Zambrano

Contra gustos no hi ha res escrit, així que cada persona pot tindre el seu criteri per agradar-li o no una pel·lícula o llibre  i tot ser vàlid. Jo expose el meu parer i pot ser siga o no siga compartit per altres. El que tinc clar, és que ja fa un temps que m’agrada veure pel·lícules o agafar entre mans novel·les  i emocionar-me. Pot ser l’edat em fa valorar aspectes diferents als de fa anys, pot ser el bagatge que vaig acumulant siga el culpable del canvi de mirada, el cas és que m’agrada eixir del cine o enllestir un llibre i  plantejar-me coses. També m’agrada la comèdia sense més, que una cosa no li lleva l’altra, cada pel·lícula o llibre té el seu moment.

En este cas parle de “Intemperie”, que és un relat dur però ben fet. És la història d’un xiquet que fuig de maltractaments i humiliació i un pastor que fuig del món i del passat. I tots dos es troben.

Reconec una mala decisió que vaig tindre fa poc. Vaig estar a punt de comprar el llibre “Intemperie” i no ho vaig fer. No sé... em va temptar més altre llibre. Mai haguera pensat que era un contingut tan significant i mostrara un paisatge tan especial. I ara, després d’haver vist la pel·lícula  em penedeisc, perquè estic segura que és un bon relat.

La pel·lícula m’ha enganxat des de la primera escena escoltant una preciosa cançó que ha sigut guardonada amb un Goya. Altre Goya rebut ha estat al millor guió adaptat. El que m’estranya és que no n’haja rebut més, de premis, dic. Sincerament “Intemperie” m’ha agradat molt més que la guanyadora a la millor pel·lícula d’este any: “Dolor y Gloria”. I no tinc res en contra d’Almodovar, que té algunes pel·lícules que m’agraden, però crec que és un director que estan pujant-lo massa pels núvols per tot arreu. Crec que la seua pel·lícula no és per a tant, però com dic al principi, cadascú té el seu gust i endavant. Els jutges dels premis  els seus motius tindran.

“Intemperie” és una pel·lícula ben feta, mostrant una realitat del passat de misèria i dolor, de superioritat i submissió. Rics i pobres, criats i amos. I els amos manen molt i els criats han d’obeir i deixar que facen tot el que vulguen amb ells. Així era, malauradament en temps de postguerra.

M’ha agradat veure el paisatge de la província de Granada que desconeixia. L’aridesa i el calor és part protagonista, en part, m’ha recordat el paisatge del desert de Tabernas d’Almeria que fa poc vaig visitar. El que es veu són escenaris del poble d’Orce, Galera o Puebla de Don Fadrique, pobles que  no formen part dels recorreguts turístics  habituals. Tanmateix molt bé podrien fer-se rutes per eixa serra d’Orce o Castellón Alto, on hi ha un recinte arqueòlogic, a la localitat de Galera, o tal volta visitar les coves excavades en la muntanya que, amb tota seguretat, guarden encara l’encís de l’autenticitat. Segur que serien un bon al·licient turístic per a la província.

En la pel·lícula intervenen  pocs actors i tots ho fan a la perfecció. Destaque el paper del xiquet, Jaime Lopez, que segons he llegit en premsa tenia por a les ovelles i mira per on... va haver de fer-se amics d’elles per compartir moltes escenes. I també per donar credibilitat al seu personatge, va aprendre de mans d’un expert pastor, a munyir les cabres o a cavalcar. Luis Tosar també va rebre lliçons directes de com ser un bon pastor. El que no hi ha dubte és que el pastor-mestre va fer un treball fantàstic ensenyant als actors protagonistes. I per cert, el pastor-mestre, contractat com figurant, com uns dos-cents habitants més de la localitat d’Orce i Galera, fa de doble del pastor en ficció en set escenes i també és qui va proporcionar a la pel·lícula el grapat d’ovelles, les més lletges i flaques que només serveixen per a matar-les, per fer creïble que eren temps de fam i de postguerra.

Tot pensat per a fer un bon treball. Encara que he trobat algun aspecte criticable, com el  detall no resolt de la procedència del ganivet del xiquet, o tal volta per al meu parer, sobra l’apoteosi final de tirs i morts  típica del wester. Però estos aspectes són banalitats perquè valore el conjunt total. 

El pastor té uns valors molt clars i els inculca al xiquet, el més important és perdonar. Només per eixe ensenyament tan profund dins de l’entorn amb tanta  violència, real i moral, val la pena veure la pel·lícula.  L’espectador eix del cine esperançat pensant que el món malgrat tot hi ha un raig de llum i de bondat.