RESSENYA de cine: LA ODISEA DE LOS GILES

LA ODISEA DE LOS GILES

Sebastián Borensztein

Comencé explicant què significa la paraula “gil”. En llenguatge col·loquial argentí es refereix a una persona incauta,  poc astuta i amb falta d’intel·ligència, la que confia amb tothom i que compleix regularment totes les normes. Diuen que als gils tothom els pren el pèl però en esta pel·lícula es demostra que els perdedors també poden guanyar. És el toc d’esperança, la idea que sent honrat es pot reeixir d’una situació dramàtica. Encara que el terme honradesa comporte unes accions, que a títol subjectiu són valides per ser accions justes perquè el que no es pot perdre és la dignitat. A la pel·lícula els gils, que són gent senzilla, actuen amb  poca maldat, encara que  facen malifetes.

En la pel·lícula, els gils són els protagonistes però en realitat bé el terme es pot fer extensiu a la majoria dels argentis que foren gils també perquè confiaren  massa en una banca que els va tancar les portes de la nit al matí. El “corralito” va ser una greu crisis que van haver de patir els argentins en desembre de 2001 i durà un llarg temps. No podien traure del banc els seus propis diners. Això és tràgic. M’agrada esta pel·lícula que posa per fons esta etapa viscuda a l’Argentina. Es bo saber-ho perquè  molts països podem viure en les mateixes circumstàncies i acabar de la mateixa manera.

En este cas el corralito s’emportà el somni d’obrir una cooperativa agrícola en un poble que necessitava ressorgir, necessitava llocs de treball per a sobreviure en la crisis. Els protagonistes són un grup d’amics i veïns que se n’adonen que els seus diners se’ls ha endut un estafador sense miraments que sabia de bestreta el que anava a passar i que el dia d’abans aconsegueix traure tots els diners que hi havia al banc.

És un drama però en to de comèdia. Els protagonistes riuen i ploren alhora. Estan  acostumats a viure així, seguint el que marca el país, unes vegades estan bé i altres no tant a expenses d’un sistema polític, econòmic i social on la corrupció és el plat principal.

La pel·licula està basada en un llibre, “La noche de la Usina”, que no he llegit. No té cap pretensió de ser la pel·lícula perfecta però entreté mostrant una realitat que no va ser res agradable de passar. Tal volta falta més atacs directes als provocadors del corralito, tal volta hauria d’haver un focus més fort a esta part per a crear realment consciència de qui va ser el culpable. Pot ser. La pel·lícula se centra en les conseqüències i no en la part abans dels fets, se centra en un estafador i uns estafats en concret sense mirar l’arrel del problema. La pel·lícula es critica als dirigents que van permetre els fraus però amb un toc lleuger es l’espectador el que ha de deduir eixa critica que no es mostra explicita.

Els protagonistes són actors de renom i interpreten  eixe rol d’incauts de poble a la perfecció. Entre tots els incauts innocents i ingenus  hi ha un que és el que te les idees més clares, que és Ricardo Garin. Per a mi Ricardo Garin és garantia d’èxit d’una pel·lícula, sóc una fan i seguidora. Faça el paper que faça, sempre trobe que ho fa bé. En este cas interpreta a un ex-jugador de futbol famós ja retirat i està acompanyat de grans actors, entre els que també està el seu fill Chino Darin. Encara que en esta pel·lícula just el seu paper siga el menys interessant i el que menys brille, tal volta perquè la resta són personatges amb pes especial representant la seua falta d’habilitat per recuperar el que era seu i que un dia els ho van robar. Ells no roben, ells reclamen el que és seu, no volen més, només volen portar endavant el projecte cooperatiu que els feia il·lusió per bé de la comunitat.

És una pel·lícula de les que no fa pensar, Ricardo Darin inicia el relat contant tot el que va a passar, anticipa però no detalla. Un dia s’assabenten què ha passat amb els diners cedits per a la cooperativa desitjada i també on estan. El ritme és frenètic intentant recuperar el que és d’ells i tot entre dubtes i decisions unes vegades encertades i altres no. I sempre emprant l’humor argentí amb el que jo si connecte. Em moltes ocasions el que deien o feien els protagonistes m’han tret un somriure. I ho especifique perquè fa poc ressenyava una pel·lícula coreana i deia que d’humor coreà no l’entenia.

És faci empatitzar amb els protagonistes perquè en realitat la majoria dels mortals som innocents, volen creure en la bondat del món però quan ens toca directament ens tirem endavant i la innocència es deixa de banda. Pot ser ha quedat poc creïble exagerar l’estupidesa d’alguns personatges arribant a caricaturitzar-los perquè contrasta amb l’eficàcia com duen endavant la recuperació dels diners.
Es pel·lícula coral perquè tots els actors tenen els seu moment destacat.

A mi m’ha agradat. M’ho he passat bé, fa setmanes que només veia pel·lícules en les que eixia del cine amb el cor compungit i amb “La Odisea de los giles” he tingut un respir.  No sorprèn però si entreté amb la ironia i l’emoció. Es pot aventurar el final però no importa. Els protagonistes es guanyen la simpatia  de l’espectador que hem seguit amb atenció tota la seua odissea.