TU NO MATARAS
Julia Navarro
“Tu no mataras” és la història d’unes vides empresonades per la
societat, per la política i pels ensenyaments morals en el marc de la
postguerra espanyola. Els protagonistes principals són tres amics, Fernando,
Eulogio i Catalina.
Fernando, fill d’afusellat per Franco, estima la literatura i vol seguir
l’ofici del pare editant llibres, té dots per aconseguir-ho però en Espanya no
té futur. També està encegat per venjar-se dels que mataren al pare. Fernando
viu amb la mare.
Eulogio és el seu amic, i alhora és amic d’un poeta americà, Marvin, a qui
va salvar durant la guerra lluitant en el bàndol perdedor. Marvin va combatre
en la guerra buscant inspiració per a escriure poemes. Tots dos viuen amb la
mare d’Eulogio. Fernando i Marvin no arriben mai a ser bons amics, tanmateix és
Marvin i les seues amistats qui obrin a
Fernando les portes a l’ofici d’editor.
Catalina, és del bàndol dels guanyadors, nascuda en bona família, és
capriciosa, un poc irresponsable i somniadora.
Durant la guerra la seua família ho han perdut tot. Fernando està enamorat de
Catalina des de menut. Sense atendre a raons la segueix allà on va, mentre
que Catalina està enamorada obsessivament
de Marvin i també sense atendre a lògica ni raó el persegueix de país en país.
Tots tenen els seus fantasmes i secrets i amb ells han de conviure. Els
tres amics estan en contra de les idees,
els costums i la mentalitat que els
envolta i no tenen més remei que fugir buscant noves realitats totalment diferents a
les de la naixença, però cap els convenç totalment perquè els arrels familiars
i la terra pròpia pesa més que res.
En el seu deambular-fugida buscant un futur millor iniciat a Madrid, els
acompanyaran els secrets, el sentiment de venjança, de culpa, d’amargura, d’infelicitat, d’enyor,
de vergonya, d’odi, de lleialtat, els prejudicis, els remordiments... I entre
tot, la falta de comunicació és el tema clau, així com l’estima entesa des de diferents vessants.
Els tres viuen desventures diferents però les seues vides estan
entrellaçades i el seu futur està unit com en una xarxa. I un dels punts d’unió
és un mecenes cultural a qui poden donar gràcies de no patir més del que ho fan.
El llibre són tres llibres amb moltes històries unides, cadascun amb un
escenari principal, el primer és al Madrid ocupat per Franco, el segon a l’Alexandria
de la segona guerra mundial i el tercer al Paris ocupat pels alemanys.
El relat comença en Madrid, l’any
1941 i és a la capital d’Espanya, on acaba
la novel·la més de trenta anys després, en la transició, tancant així el cercle
de la trama. Viuen a un barri amb diferències clares entre els guanyadors i els
perdedors on hi ha varietat de pensaments,
uns sembla que volen continuar amb la guerra, esta vegada ja sense
bombes, i altres tenen desitjos sincers de convivència, volen oblidar i que tot
acabe.
Després d’un accidentat viatge en vaixell l’escenari serà Alexandria on la poesia es la protagonista. La
ciutat egípcia és des d’on els protagonistes observen el transcurs de la Segona
Guerra Mundial. Unes vegades la visió de la guerra és de la llunyania i altres,
ho observen in situ, amb trames relacionades
amb l’espionatge.
La tercera part té d’escenari Paris on l’obsessió i ja clara bogeria de Catalina
es fa més de notar. Sincerament el comportament de la protagonista m’ha resultat
delirant i alhora poc creïble. La bogeria té explicació al final del llibre
però desespera i a més a més, segons la meua opinió, tampoc s’entén la facilitat
que té Catalina per moure’s arreu del món sense molts diners ni experiència
viatgera. Alhora no és creïble tanta fidelitat i lleialtat de Fernando amb
Catalina que el du a aparcar la seua pròpia vida. Tal volta la tossuderia d’un
i de l’altre, Catalina respecte a Marvin
i Fernado respecte a Catalina, es podria considerar “normal” mentre són joves
però passen els anys i segueixen actuant de la mateixa manera. I al capdavall
el fet de seguir cadascú la seua obsessió queda, al meu parer, un poc irrisòria i denota molta
immaduresa. Els protagonistes perden el temps amb egoismes i no han observat la
vida des de la perspectiva de la vida adulta i des de la diversitat de
mentalitats molt més obertes que les que coneixen d'Espanya. Amb una
mirada més atenta haurien après molt i no hagueren actuat com ho fan
I respecte a la resta dels personatges, les mares m’agraden, són les que
evolucionen i actuen com cal. Isabel, Asunción i Piedad són valentes i mai
deixen d’estimar els fills per damunt de tot. I també m’agraden Adela per
resolutiva i Sara Wilson per comprensiva. Zahra és una supervivent que també em
cau bé i el relat de la seua història és
el que més m’ha atrapat de tota la novel·la.
Analitzat en conjunt es pot dir que “Tu no mataras” té un contingut
interessant, les xicotets històries que el formen m’han agradat, algunes més que
altres. Per al meu gust la novel.la és massa llarga perquè he trobat moltes repeticions que
m’interrompien el fil lector. El que m’ha molestat és el narrador
lletrut que ho sap tot, el que es veu i el que no, explica al detall fins i tot
els sentiments. No és la primera vegada que dic que no m’agraden este tipus de nrradors. A la
novel·la sobren moltes frases i fins i tot paràgrafs. Tinc clar que les repeticions
en els textos de vegades fan falta, especialment en llibres amb tantes pàgines,
però en este cas Júlia Navarro abusa reincidint mil vegades en el que ja se sap.
L’única raó que trobe mentre estic llegint tantes redundàncies que em molesten en la lectura és
que tal volta l’autora vol que el lector sapia en tot moment què li ha passat
al personatge i repeteix incansablement pensant que el llibre es llegirà en
xicotetes dosis i no de manera continuada com he fet jo.
És una novel·la entretinguda, més bé un “novel.lon” però no he gaudit
llegint “bona” literatura i no he
aconseguit endinsar-me plenament amb la trama ni he empatitzat amb els personatges.
I ja sé que que ser “bona” o “mala” literatura
és un terme subjectiu i també sé que jo sóc massa critica. L’estil narratiu no ha aconseguit
transmetre’m ni la bellesa de les ciutats on van a parar ni els sentiments dels
personatges. Descriu ciutats i comportaments però al meu parer li falta “ànima”
en la redacció. I de nou parle d’un terme subjectiu i difícil d’explicar que a
mi m’agrada molt buscar mentre llig. Només puc dir que escriure amb “ànima” garanteix
la connexió amb el lector.
Amb tot, he de dir, en honor a la veritat, que l’autora crea curiositat i
certa intriga per saber que serà al capdavall d’aquelles vides tan tristes i
amargades. És una novel·la que té quasi mil pàgines i cal valorar la
capacitat de Júlia Navarro d’arrossegar tantes trames i relacionar-ho amb coherència.
No tothom que escriu és capaç de fer-ho bé.
I per acabar, el que més destaque de tot és que parle amb estima sobre els autors en general, sobre
els llibres i els editors. M’agrada que la novel·la siga una continua lloança al lector i a les
llibreries i a les trobades culturals.
