Pàgines

divendres, 26 de març del 2021

RESSENYA LITERÀRIA: L'ESPERIT DEL TEMPS de Martí Domínguez


L’ESPERIT DEL TEMPS

Martí Domínguez

Curiosament “L’esperit del temps” ha arribat a les meues mans quan estic capficada en un treball sobre l’holocaust. Sempre es parla de la Segona Guerra Mundial des de la perspectiva de l’horror patit pels jueus, doncs esta novel·la és l’altra part de la moneda, la part alemanya, la que mata seguint unes idees absurdes que es recolzen científicament. La novel·la  mostra el paper dels entesos científics, en la guerra i en el genocidi. Eixe és el gran valor del llibre, parar l’atenció en una realitat poc coneguda i alhora interessant per saber el conjunt històric.

El plantejament és inusual, en la majoria de les novel·les hi ha bons i dolents, i els bons protagonitzen els relats, doncs, en este cas, el dolent és el protagonista que parla i mostra la seua veritat. “L’esperit del temps” és la història en format memòries, de Konrad Lorens, un científic, psicòleg que es dedica a estudiar la puresa genètica i la conducta de les espècies animals, especialment els cignes. Konrad va existir però l’autor ha explicat que el seu protagonista és la suma de molts altres personatges i no solament s’ha centrat en la figura d’un només. Així que agafant de base la biografia del científic vienès, Marti Dominguez ha afegit altres parts de vides d’altres.

El protagonista és partidari de la eugènesia per a millorar l’especia humana i com molts altres científics, es deixa portar per la dèria i el sense sentit aprofitant-se alhora de la situació am beneficis personals. És la millor opció, la que interessa: seguir  cegament la  influència i el poder de lideratge d’unes idees comandades per un home: Hitler. El metge aporta uns estudis al servei de la política on les normes són totes una bogeria.

El contingut del llibre aborda la premissa que tothom es veu abocat a seguir l’esperit del temps, és a dir, a deixar-se arrossegar per les circumstàncies de la vida, és la raó per la qual cosa el protagonista acaba participant activament en els processos de selecció i germanització amb l’asèpsia pròpia dels científics, considerant els no aris raça inferior i fins i tot no humans, essers que cal seleccionar basant-se en percentatges, ja que consideren que la barreja proporciona el pitjor de les dues races. Qui no és pur no té dret a la vida.

El fil conductor per explicar les memòries és creïble. L’estructura és un diari-biogràfic que el protagonista escriu per al comandant rus del camp del front de l’ l’Est on ha estat empresonat. Hi explica fil per randa des de 1938, any en què s’afilià al partit nazi, fins al 1944, tots els anys difícils i complicats on va tindre que enfrontar-se a situacions que mai haguera pensat. I ho relata de manera impassible sense remordiments tot el que veu i que també és cert, directament no arriba a fer. Comença al camp de Kírov, a uns cent quilometres de Moscou, el protagonista hi relata la seva vida familiar a Austria i el seu pas com a professor per la Universitat de Königsberg, entre 1940 i 1942. Després fou traslladat a Poznan, ciutat que conec i és molt bonica, on aplicarà els seus mètodes de tria ètnica entre els xiquets que podrien ser re germanitzats.

M’ha resultat molt impactant conèixer la mirada convençuda des de dins de l’engranatge bèl·lic, sobre  la quantitat d’aberracions que es dugueren endavant per unes boges idees. La lectura enganxa per bocabadant i per ben escrita. I el que ressalta de la novel·la es que just siga la part intel·lectual la que recolze amb tant d’èmfasi la idea hitleriana i es posen en bloc al seu servei. 

M’ha bocabadat saber sobre les altres víctimes no tan conegudes en l’entramat nazi, les  dones i xiquetes obligades a engendrar per mantenir la puresa alemanya: foren forçades, segrestades, sotmeses a avaluació per demostrar puresa i alhora validesa per a la finalitat …i si no…al camp de treball o morir. Especialment impactant és saber les interioritats de les Lebensborn (etimològicament, font de vida), centres creats especialment per a crear- concebre - abastar a Alemanya de ciudatans de la raça ària més pura. He pensat que eixos xiquets nascuts selectivament,  encara viuran? Hauran arribat a saber com van ser engendrats?  Sovint m’he posat les mans al cap llegint molts capítols d’este llibre. Era tant escabrós i irracional, que de vegades em semblava que estava llegint un llibre de ciència ficció en lloc d’una novel·la basada en la història.

I la realitat dura és que tot va passar realment amb la intenció de crear la nació perfecta. I passà perquè els nazis se sentien superiors, purs, millors que tots, eren els escollits que van abocar el món a la gran tragèdia en forma d’aniquilament. Per molt que un premi Nobel ho diga, les massacres les exterminis sota la irracionalitat cega que marca totes les atrocitats són injustificables.

Em sembla molt bé que s’escriga sobre com es taparen i s’exculparen molts col·laboradors nazis. M’ha agradat l’estil narratiu  escrivint en primera persona, és molt encertat per creure’s tot el que conta. He llegit que Dominguez té un doctorat en biologia  i es nota en els coneixements que explica sobre el tema i la sensibilitat quasi poètica com relata els aspectes en que s’hi refereix als animalets, com la papallona o els cignes. I es nota que l’autor ha fet un treball de  documentació important. També crec és un encert el fet que faça reflexionar sobre com podem arribar a ser les persones i fins on podem actuar, així com és bo que faça pensar sobre la barbàrie de la guerra. Hi ha moltes  cruentes històries patides per les víctimes  directes de Hitler que ja estan publicades però en queden altres per publicar. Totes es mereixen el seu lloc perquè si no fos pels llibres s’aniria oblidant l’horror que fa més de 75 anys passà.

En enllestir la novel·la se m’han creat molts dubtes...el protagonista s’hi podria haver negat? Els científics fugen  de la seua responsabilitat dient que tot ho van fer seguint l’esperit del temps…es la seua justificació, deien que no tingueren més remei. I al capdavall…és lícit tancar els ulls al passat? Al protagonista l’any  1973 li fou atorgat el premi Nobel de Medicina pels seus treballs sobre etologia. El que demostra que la injustícia sempre ha estat present.

 

dissabte, 20 de març del 2021

FOTOS i MÚSICA: COSTA DE CROÀCIA

 


Costa de Croàcia... on s'ajunta el sol, el mar, el turisme i la història...


MÚSICA
Tamara Obrovac

diumenge, 14 de març del 2021

VALÈNCIA: EL PALAU DEL MARQUES DE DOS AIGÜES-MUSEU NACIONAL DE CERÀMICA

 Un museu que des del primer moment bocabada, des de la façana fins arribar a la  la típica cuina valenciana. Tot és una meravella.



València té molt a veure, no només places i monuments també hi ha museus on val la pena parar i entrar. Ja ho he dit moltes vegades. Un dels llocs dignes de visitar és el Palau gòtic de la família Rabassa Perellós, seu de la noblesa valenciana. Estic parlant del Palau del Marques de dos Aigües, construït sobre restes de la necròpolis romana. Fou declarat Patrimoni històric artístic l’any 1941 i comprat per  l’Estat espanyol l’any 1949 per acollir el museu de la ceràmica i les arts decoratives Gonzalez Martí. El museu porta el nom del seu fundador que va ser un dibuixant, historiador i erudit espanyol.

        Hi anem, no és la primera vegada que el visitem però cada vegada resulta diferent i més si cal si hi ha distància en el temps. Que bonic! L’edifici té planta quadrangular i dos altures amb unes torres als cantons. Veiem la façana pintada amb estucs de color gris i rosa imitant marbre, i balcons d’estil francès amb baranes.


        I que bonica la portada! Està presidida per la imatge de la Verge del Roser, copia de l’original que era de fusta.


        Però el que especialment crida l’atenció
  són els dos atlants en alabastre que que estan a cada costat de la porta principal que recorden les figures de Miguel Angel. Hi estan al·legòricament tirant aigua en un recipient al·ludint al riu Xúquer i el riu Túria els dos més importants en la Comunitat valenciana. Un dels atlants, té el peu sobre un lleó tombat, altre té el peu sobre una serp. En realitat tot el que hi ha representa la grandesa i fama del marquesat. 


        Entrem. L’edifici està organitzat al voltant d’un pati.  El que veiem actualment és un edifici restaurat i molt ben condicionat per a l’exposició. La restauració va durar des de l’any 1990 fins al 1998, any  que obri de nou les portes.



        Un cartell ens mostra tot el que hi ha per a visitar, altre diu que hi ha dos exposicions temporals. Abans de mostrar el palau i la ceràmica us les  mostre: la del betlem napolità, que trobem a la planta baixa i la de la ceràmica de Talavera, a la planta superior.


        Parem l’atenció al betlem napolità que hi es des de 2012 dels segle XVIII són 29 figures de 10 cm a 40m cm.

A la planta baixa hi en una sala annexa on trobem l’exposició temporal sobre el trencadís de Gaudí que és una meravella. Hi s’exposen repliques d’obres de l’artista.

I parlant d’exposicions temporals, també, durant estos dies gaudim de la ceràmica de Talavera, situada a la planta superior.

Però el que volem és veure el Palau i el museu permanent. Per fer la visita hem de seguir l’itinerari que marca la noma establerta en la que comencem per la part de baix, hem de pujar a la primera planta i abans de fer tot el recorregut complet obliga a pujar a la planta de la ceràmica, després es torna a baixar a la planta de les dependències del palau. Tanmateix jo us ho mostre  per plantes per a que quede més ordenat. 

        Comence per la planta baixa. De la meua primera visita recorde les fabuloses carrosses que fan pensar en els contes infantils de prínceps i princeses.  Estan al pati de carruatges, on  hi s’hi trobaven antigament els estables per als animals de tir. Hi ha carrosses i cotxes dels marquesos, no cal dir que tot és sumptuós i carregat de luxe. Destaca la carrossa de les ninfes de 1753, la dels marques de Llanera d’etil imperi.

I també hi ha una cadira de mans d’estil rococó dels segle XVIII..

Junt a carruatges podem veure uns panels ceràmics.

Hi ha vitrines de col·leccions de ceràmica....unes antigues i altres que són ceràmica moderna com la del artista Adolf Egner.

Pugem a la primera planta on podem visitar diverses estances del palau.

Des del cancell accedim al pati cobert o hi ha panels ceràmics del segle XVIII junt a un mobiliari de jardí de ceràmica vidriada del segle XX

Passem per la sala que és de pas al saló de ball, s’anomena dels personatges il·lustres perquè hi ha medallons de retrats a l’oli de diverses personalitats com Lluis Vives, Joan de Joanes o Aussias March

Seguim per la sala de la claraboia..

I després al saló xinés.

Entrem al menjador..

I com era costum en aquella època, després de menjar es passava al saló de fumar.

Continuem el trajecte que passa per l’oratori, on els marquesos resaven.

I després passem per la sala gòtica dels Pinazo.

Seguim i anem al dormitori  principal amb la banyera de marbre blanc de carrara.

I al costat, hi ha altre dormitori menut  i el tocador. 

Ja queda poc. Estem caminant de sala a sala  i cada pas ens transporta al passat, quan hi vivien els marquesos. Totes les sales estan ricament decorades amb pintures i estucs

Tot seguit passem per la  saleta de porcellana, que és una meravella. El mobiliari és original i es va fer en la ciutat alemanya de Dresde, amb plaques ceràmiques increustades.

Després passem per la sala roja...

No tenim prou ulls per mirar intentant i que no se’ns escape cap detall. De sobte me n’adone d’unes inicials en el pis, són les dels Marques de dos Aigües.

Seguim per la sala pompeiana...

I com colofó final de la planta de dependències del palau, està el saló de ball amb mobiliari original. Com una curiositat cal dir que els músics interpretaven en directe les peces musicals amagats. La sala no és molt gran, però elegant. Tot està exquisitamnet decorat com en l’epoca


Pugem a la segona planta on està la ceràmica.

La col·locació de ceràmica es va ferb  en 1998 data en la qual es van enllestir les tasques de restauració del palau i es va condicionar per acollir el museu.

        Seguim la ruta indicada. La ceràmica està disposada de manera cronològica. A l’inici del recorregut hi ha una saleta que m’agrada, no té ceràmica sinò un gran espill central que mostra el sostre ricament pintat. Este espill m’ha recordat Ferrara, en Itàlia, on vaig veure per primera vegada este sistema per poder gaudir dels sostres i no agafar cap mal de coll. 


En esta planta destaquen les ceràmica medieval cristiana de Paterna o Manises, també hi ha ceràmica grega, ibera i romana. Trobem els socarrats i els típics medievals valencians.

Tot està disposat en sales amples i ben condicionades i il·luminades, Hi ha  llum natural procedent de finestres que donen a un pati central i també grans làmpades de l’època o focus més moderns centrats en algunes vitrines especials.

En alguna sala, els rajols del pis estan  protegits amb un plàstic perquè són els originals i es pot fer malbè si caminen sobre ell.

Però el que destaca i el que més recorde de la primavera vegada que vaig visitar el palau, és la cuina típica valenciana. És una sala adaptada especialment dissenyada pel fundador Manuel González Martí. És fabulosa. Hi veiem a entre altres coses un panel ceràmica de Santa justa i Santa Rufina que sempre estan representades amb el fons de la Giralda de Sevilla i esta vegada tenen la catedral  de València. Tot és típicament valencià... veiem el pou per traure l’aigua indispensable per a guisar...i els utensilis de cuina..i les manises frontals representant aliments...i els plats.. i mil objectes més... Fa poc vaig veure altra cuina típica valenciana en el pati de la casa museu de Benlliure  i segur que hi ha moltes més, però esta sense cap dubte, és el màxim exponent. És una meravella digna de veure, no una, sinó moltes vegades, perquè representa el nostre passat, el dels nostres arrels,  que tendrien en casa una cuina similar, tal volta més menuda,  però de les mateixes característiques.


I amb esta joia valenciana acabe el meu recorregut pel museu. El palau ens mostra la vida que portaven els nobles i el museu de  ceràmica i arts decoratives, és part de la història  d’ art. Sense cap dubte és un museu que cal visitar. Per a mi ha estat un goig.

QUADERN DE VIATGE, tardor 2020 VALÈNCIA

dilluns, 8 de març del 2021

RESSENYA de cine: PAPICHA

 


PAPICHA

Mounia Meddour

 

Papicha és una pel·lícula no comercial, i a mi m’agrada. És cine que fa reflexionar-hi al voltant de la societat més enllà de casa nostra. M’alegra saber que Papicha fou molt premiada. Tinc sort de tindre prop un cine club, l’utiye d’Ontinyent, que recolza este tipus de cine diferent i que a més a més aposta per sessions en versió original,  també per les doblades, per a que l’espectador trie quina vol.

Fa uns mesos la vaig veure i  m’agradà molt, tant pel que representa com pel lloc on està ambientat, Algèria, país amb el que indirectament estic vinculada perquè hi vaig estar fa molts anys, abans de la seua guerra, i derivat del viatge vaig escriure una novel·la: Entre dos mons.  

I crec que és interessant saber-ne més d’Algèria perquè malgrat ser un país desconegut pràcticament és veí nostre. A més a més, entre nosaltres hi ha molts emigrants que han vingut a Espanya buscant una oportunitat i saber d’on venen ajuda a entendre les seues circumstàncies. En concret, “Papicha” mostra la capital Alger en temps de la guerra, anys 90 del segle XX. És quan s’implantà el multipartidisme i el front islàmic de salvació va prendre força. I tot derivà en violència i la multiplicació de grups islamistes en una lluita religiosa amb atemptats terroristes cada dos per tres.

Papicha és el malnom de la protagonista i la paraula “papicha” en algerià significa xica rebel, la que fa el que vol. I això és just el que fa la jove de la pel·lícula, que ens mostra clarament les ànsies de llibertat en un món tancat. M’ha agradat veure eixe esperit lliure malgrat l’entorn. La jove protagonista és universitària i té molts somnis, vol ser dissenyadora de moda, però el que somnia és contradictori al que li imposa la societat. Però ho intenta i lluita, no s’hi conforma. Veiem a una jove, que s’ho passa bé amb les amigues, dia a dia va amb vaquers foradats i melena llarga i algunes nits, maquillada i amb vestits escotats, que es posa en el mateix taxi que la porta a les discoteques clandestines per ballar, cantar, i alhora aprofitar per fer negoci, perquè pren mides a altres xiques per a fer-los vestits que ella dissenya i cus. Però la realitat cruel està fora de les discoteques clandestines on, entre altres coses, este tipus de roba esta prohibida i estan obligant a portar la vestimenta tradicional, els niqab negres dels fanàtics religiosos. Al final és com una guerra entre teles.

 “Papicha” front a tot, mostra la força del feminisme que lluita per no veure’s aniquilat per la norma establerta pel fanatisme. La directora és una dona i la pel·lícula és un poc autobiogràfica. De pare algerià i mare russa fou educada en França. Es va veure obligada a abandonar Algèria amb 18 anys per amenaces dels grups integristes. És la seua primera pel·lícula. A partir d’ara, estaré atenta quan escolte el seu nom, perquè sé que tot el que farà valdrà la pena. L’autora parla del que coneix, ella mateixa va estar en una residència de d’estudiants, com la protagonista. I parla amb propietat sobre la mentalitat tancada algeriana fruit del fanatisme i de les relacions amb la parella, sobre el marit possessiu o el nuvi absorbent que a poc a poc canvia la jove moderna en una jove submisa, ens conta sobre mal tractadors, o el dia a dia durant la guerra amb controls policials, controls de grups de dones, agressiond al professorat que mostra l’exterior a les estudiants només per parlar francés, les noticies que informen dels assassinats i atemptats...I especialment el tema de la imposició d’unes lleis que no tenen raó i el canvi d’actitud i comportament de permissius a radicals que experimenten la majoria dels homes  seguint la norma religiosa nova imposada.

I amb tot el que viu i veu, la protagonista Papicha no vol anar-se’n del seu país perquè l’estima però com es nega a acceptar les prohibicions, hi ha fatals conseqüències. Però dins de la tragèdia, al capdavall té un missatge esperançador perquè malgrat tot el que li passa, de nou té els mateixos somnis de llibertat i de ser dissenyadora. Ajuda molt el fet de tindre una mare comprensiva i amigues que recolzen la seua iniciativa.

La pel·lícula està ben feta, al meu parer. He trobat equilibri entre la part reivindicativa feminista i la reivindicativa intolerant i el pols entre dues forces marca el ritme de la pel·lícula, on hi alegria inicial però l’orgull i la ira augmenta a mesura que avança la intolerància de la societat. Hi ha tragèdia però contrasta amb la dolçor estètica i els primers plans fotogràfics de les protagonistes. També la música de vegades cobra un protagonisme especial. La protagonista principal té cara angelical i interpreta perfectament el paper de guerrera. En general totes les actrius fan el paper amb credibilitat perquè saben de que es parla i tota la pel·lícula denota autenticitat. Diuen algunes critiques que és massa drama i pot ser siga cert, hi ha imatges que posen un nus en la gola, però de vegades es necessari mostrar imatges dures per cridar l’atenció sobre un tema. El fonamentalisme existeix i és una realitat que no és pot obviar.

No dubteu en anar a veure-la si voleu gaudir d’un cine amb força dramàtica i compromís per la solidaritat, un cine on la sororitat és un tema fonamental perquè les dones unides al capdavall  aconsegueixen el que volen o al menys lluiten i intenten millorar les condicions de viure. I eixa lluita les fa lliures.

 

 

dimarts, 2 de març del 2021

ALEMANYA, HAMBURG-II PART: Un passeig pel port

El port d’Hamburg és la porta al món d’Alemanya, el que ha fet que la ciutat tinga caràcter multicultural i mundà.


Hamburg m’agrada, ja ho he dit en la primera part d'este passeig per la ciutat. No sé si és per l’antiguitat i importància  històrica  que li dóna caràcter especial, ja que és una ciutat que data de principis dels segle IX i junt a Lubeck va establir la lliga hanseàtica en 1241,  o per altra cosa... el cas que per a mi, és una ciutat magnètica que m'atrapa.

El port d’Hamburg, creat al segle XII, és  un dels més grans del món i el més gran d’Alemanya. Té aigües profundes sobre el riu Elba que desemboca al mar del Nord. És enorme i  rep uns 12000 vaixells cada any que porten amunt i avall unes 70 tones de mercaderies.

Des de l’autobús entrant pel barri Sat Pauli, el barri antic dels mariners, que actualment està ple de clubs nocturns i restaurants, fem una primera mirada  del port. Ja veiem les grues i els grans vaixells de càrrega, ja s’endevina l’activitat portuària... i este primer contacte convida a fer-ne més.



Així que fem una parada a l’entrada del moll Landungsbrucken, que és el moll flotant des del qual eixen la majoria de vaixells per fer tours pel port. Nosaltres també volem fer un passeig pel riu, però en altre moment serà.


I passem a l’altra part.



I s’hi veuen unes vistes precioses. I de tot,  destaca l’edifici de la filharmònica,  per l’arquitectura i el brillo que desprèn. Ja tinc ganes de veure’l de prop, de lluny és espectacular.


Una vesprada anem a fer el desitjat passeig pel riu però sense contractar res en especial. Anem per lliure. Hi ha nombroses empreses que fan creuers que eixen del moll  de landungsbrucken, però no cal contractar cap vaixell especial per recórrer el port, els ferrys naveguen pel riu pel preu més barat d’un bitllet de transport públic. Nosaltres fem el recorregut del ferri 62, anada i tornada.



Un goig... si no és perquè, de sobte, plou  a mars. Ens quedem mullats de cap a peus i hem de resguardar-nos. Però quan la pluja para, de nou pugem a la part de dalt, malgrat que no podem seure perquè els seients estan mullats. No importa, ens quedem de peu.


Este trajecte en ferry ens permet veure molt:  el teatres musicals en la ribera sud...

...el port industrial..

...i les platges del riu accessibles per a qui viu en les cases que s’hi veuen i semblen molt grans.

Arribats a un punt, el ferry dona la volta i fem el camí de tornada.

I de nou veiem el mateix paisatge.

Que modern i original l’edifici d’oficines fischereihafen dockland! Té sis pisos, una altura de 25metres i 136 escalons que porten a una plataforma. Té forma de paral·lelogram, però a mi em sembla un vaixell gran. És va inaugurar l’any 2006. Des de la seua terrassa de 500 metres hi haurà una bona vista del port i de la ciutat.

Veiem els antics magatzems que han deixat d’ultilitzar-se des que aparegueren els contenidors. En altre moment anirem a veure’ls de prop. Actualment  s’estan rehabilitant i convertint en vivendes i altres usos.

Ja arribem quasi al final del trajecte, veiem fins i tot un submarí i de nou veiem l’edifici de la filharmònica que des de qualsevol punt ressalta.

Sortosament el moment de la pluja ha estat curt, encara que molt fort, i la gran part del trajecte hem gaudit del vaixell des de la part de dalt. 


Seguiré explicant... Encara tinc molt que contar...

 QUADERN DE VIATGE, ALEMANYA, estiu 2019