RESSENYA LITERÀRIA: NIADELA de BEATRIZ MONTAÑEZ

 

NIADELA

Beatriz Montañez

Hui vos parle d’un llibre que mostra un canvi de vida, un canvi que suposa un viatge a l’interior de la persona per conèixer-se a si mateixa. Parle de “Niadela” i de Beatriz Montañez que és l’autora. Niadela és el nom d’una casa vella i abandonada a més de 400 quilometres de Madrid, és on ha anat a parar la coneguda periodista que vivia en Madrid i tenint allò que tothom vol, com bona casa, diners, faena, fama...ho ha abandonà tot per viure en contacte amb la natura. Estava immersa en una vida sorollosa, estressant, buida,  simple i superficial i no podia suportar ho més. En Niadela, al principi, no tenia comoditats, vivia solament amb un mòbil i una targeta de dèbit amb 150 euros, sense llum ni aigua calenta. Als pocs mesos instal·la una xicoteta placa solar per a les necessitats bàsiques. A poc a poc comprant coses de segona mar la casa vella i abandona es va convertir en el seu llar.

La casa té un riu a prop, el soroll és un recés de pau. Relaxant. Puc entendre com d’asfixiant pot resultar la fama i el treball on cada dia has de donar la cara, contenta i feliç i com de vegades, quasi sense adonar-se’n es pot caure en un cercle viciós fent coses que no vols sense poder-ho evitar. Entenc la necessitat de parar. I veig la gran valentia i alhora desesperació de l’autora quan s’enfronta a una vida a la que no està acostumada en la que ha aprendre obligatoriament i amb urgència des del principi les regles establertes en la naturalesa regides per la fauna i la flora.

El llibre Niadela, és el resum del primer any de vida allunyada del món i del tot. Bo, cal especificar que no estava “totalment” sola. Al capdavall no és cap condemna ni Niadela és cap presó. Amb un vell cotxe cada vint o més dies va al poble més proper a comprar. Hi està el centre de salut on es va veure obligada a anar un dia que es va tallar part del dit emprant la moto serra. També rebia la visita de tant en tant, i cada vegada mes esporàdica, del que era en aquell moment la seua parella. I també ha contat en entrevistes posteriors, que cada 5 o sis mesos retornava Madrid durant uns dies per veure la família i les amistats i poder abraçar i tocar, especialment tocar, el contacte humà es tal volta el que més tira en falta on viu ara.

Així i tot, jo no podria fer el mateix. Deu ser dur, totalment a soles, ella i la natura, vegetació i animals, menudets i no tan menudets... com la rabosa que la visita sovint. Eixa és la companyia que té, a més a més de molts llibres i fulles en blanc i llapis per escriure. I això l’ompli. I el silenci també. Dedica molt de temps a la meditació i a escriure.

Beatriz escriu per superar un trauma de la infància, de quan tenia quatre anys i son pare va morir en un accident. Li van dir que se n’havia anat. I es va quedar esperant-lo....  On estava aquell pare que ella estimava tant? Perquè no tornava a casa? Ningú li va dir la veritat fins passats anys. Ja aleshores el seu dolor i enuig el plasmà optant per callar.  Més endavant ho va fer, anant-se de la casa on li havien amagat la veritat i dedicant-se a  viatjar, estudiar i treballar arreu del món.

La rutina de Beatriz en Niadela és passejar per la muntanya o pel riu, amb el quadern de notes a punt i  escoltar els sorolls de la natura i entendre’ls…està atenta al que l’envolta, no perd detall del moviment de les aus o del arbres. Ells li donen respostes. Necessita escoltar el silenci meditant sobre ella mateixa, sobre qui és, desprendre’s del que ha sigut fins el moment per començar de nou. I escriure, escriure li fa be. Escrivint trau tot de dins de l’anima.  I ho fa emprant prosa poètica, amb lirisme descriu la natura i fauna que la fascina, explica sentiments.

La casa l’ha salvada, hi ha trobat respostes. Encara que no totes i continua vivint allà.  Ha fet el viatge intern i íntim cap al seu interior però seguirà fent-lo. I a mes a més la nova vida l’ha ensenyada a ser pacient, a ser practica, més reflexiva, a viure amb poques coses, a desprendre’s de les coses mundanes, a evitar el consumisme, a respectar el medi ambient, a estimar els animals i les plantes, els rius o les muntanyes...Beatriz ja no és la que era. La vida en solitud l’ha transformada. Ara li agrada eixa vida on anà, fa més de cinc anys, desesperada.

Particularment hi ha capítols que trobe excessivament lents perquè para massa en repeticions i en descripcions del que fan els animals que l’envolten. Però en conjunt el llibre m’agrada. I m’alegra que siga un èxit de ventes perquè el contingut és enriquidor, té un bon missatge i això sempre va bé. El món necessita parar el ritme accelerat de vida, necessita aprendre a assaborir cada minut vivint el que a cadascú li fa feliç.