NIADELA
Beatriz Montañez
Hui vos parle d’un llibre que mostra un canvi de vida, un canvi que suposa
un viatge a l’interior de la persona per conèixer-se a si mateixa. Parle de “Niadela”
i de Beatriz Montañez que és l’autora. Niadela és el nom d’una casa vella i
abandonada a més de 400 quilometres de Madrid, és on ha anat a parar la coneguda
periodista que vivia en Madrid i tenint allò que tothom vol, com bona casa, diners,
faena, fama...ho ha abandonà tot per viure en contacte amb la natura. Estava
immersa en una vida sorollosa, estressant, buida, simple i superficial i no podia suportar ho més.
En Niadela, al principi, no tenia comoditats, vivia solament amb un mòbil i una targeta de dèbit
amb 150 euros, sense llum ni aigua calenta. Als pocs mesos instal·la una xicoteta
placa solar per a les necessitats bàsiques. A poc a poc comprant coses de
segona mar la casa vella i abandona es va convertir en el seu llar.
La casa té un riu a prop, el soroll és un recés de pau. Relaxant. Puc
entendre com d’asfixiant pot resultar la fama i el treball on cada dia has de
donar la cara, contenta i feliç i com de vegades, quasi sense adonar-se’n es
pot caure en un cercle viciós fent coses que no vols sense poder-ho evitar.
Entenc la necessitat de parar. I veig la gran valentia i alhora desesperació de
l’autora quan s’enfronta a una vida a la que no està acostumada en la que ha
aprendre obligatoriament i amb urgència des del principi les regles establertes en la naturalesa regides per
la fauna i la flora.
El llibre Niadela, és el resum del primer any de vida allunyada del món i
del tot. Bo, cal especificar que no estava “totalment” sola. Al capdavall no és
cap condemna ni Niadela és cap presó. Amb un vell cotxe cada vint o més dies va
al poble més proper a comprar. Hi està el centre de salut on es va veure
obligada a anar un dia que es va tallar part del dit emprant la moto serra.
També rebia la visita de tant en tant, i cada vegada mes esporàdica, del que
era en aquell moment la seua parella. I també ha contat en entrevistes
posteriors, que cada 5 o sis mesos retornava Madrid durant uns dies per veure
la família i les amistats i poder abraçar i tocar, especialment tocar, el
contacte humà es tal volta el que més tira en falta on viu ara.
Així i tot, jo no podria fer el mateix. Deu ser dur, totalment a soles, ella i la natura,
vegetació i animals, menudets i no tan menudets... com la rabosa que la visita sovint.
Eixa és la companyia que té, a més a més de molts llibres i fulles en blanc i
llapis per escriure. I això l’ompli. I el silenci també. Dedica molt de temps a
la meditació i a escriure.
Beatriz escriu per superar un trauma de la infància, de quan tenia quatre
anys i son pare va morir en un accident. Li van dir que se n’havia anat. I es
va quedar esperant-lo.... On estava
aquell pare que ella estimava tant? Perquè no tornava a casa? Ningú li va dir
la veritat fins passats anys. Ja aleshores el seu dolor i enuig el plasmà
optant per callar. Més endavant ho va
fer, anant-se de la casa on li havien amagat la veritat i dedicant-se a viatjar, estudiar i treballar arreu del món.
La rutina de Beatriz en Niadela és passejar per la muntanya o pel riu, amb el quadern de notes a
punt i escoltar els sorolls de la natura
i entendre’ls…està atenta al que l’envolta, no perd detall del moviment de les
aus o del arbres. Ells li donen respostes. Necessita escoltar el silenci
meditant sobre ella mateixa, sobre qui és, desprendre’s del que ha sigut fins
el moment per començar de nou. I escriure, escriure li fa be. Escrivint trau
tot de dins de l’anima. I ho fa emprant prosa
poètica, amb lirisme descriu la natura i fauna que la fascina, explica sentiments.
La casa l’ha salvada, hi ha trobat respostes. Encara que no totes i
continua vivint allà. Ha fet el viatge
intern i íntim cap al seu interior però seguirà fent-lo. I a mes a més la nova vida l’ha
ensenyada a ser pacient, a ser practica, més reflexiva, a viure amb poques
coses, a desprendre’s de les coses mundanes, a evitar el consumisme, a
respectar el medi ambient, a estimar els animals i les plantes, els rius o les muntanyes...Beatriz
ja no és la que era. La vida en solitud l’ha transformada. Ara li agrada eixa
vida on anà, fa més de cinc anys, desesperada.
Particularment hi ha capítols que trobe excessivament lents perquè para
massa en repeticions i en descripcions del que fan els animals que l’envolten. Però
en conjunt el llibre m’agrada. I m’alegra que siga un èxit de ventes perquè el
contingut és enriquidor, té un bon missatge i això sempre va bé. El món
necessita parar el ritme accelerat de vida, necessita aprendre a assaborir cada
minut vivint el que a cadascú li fa feliç.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada