Pàgines

dimecres, 26 de gener del 2022

DESCOBRINT ELS ALPS AUSTRIACS

En el cim d’Àustria, entre valls i muntanyes, allà dalt, de vegades amb calor, altres tremolant, de fred i por, trepitjant neu o bassals de fang…una experiència única…


No oblides, que pots entrar a l'enllaç de cada lloc...

Aquell any decidirem anar a Àustria a veure les muntanyes de prop, ja coneixíem algunes ciutats austríaques però en la primera visita al país ens quedàrem amb ganes de més i especialment ens quedàremm meravellades dels pics alpins. Així que en esta segona estada vàrem decidir que el millor seria dedicar temps al trepitjar-los. Una experiència preciosa i inoblidable. Única i irrepetible.

Anàrem en avió a Munich. Ja era la segona vegada que passejava per esta ciutat alemanya que està tan a prop d’Àustria i dels Alps que anàvem a veure de prop. Posteriorment tornaria a visitar Munich en un viatge per Alemanya.



El viatge era fonamentalment de caminades i caminades pels Alps. Caminar a tanta altura amb desnivells tan grans no és fàcil per a unes simples aficionades a l’esport de caminar, com érem nosaltres, però no impossible, i la prova és que jo, que entenc poc de muntanyes, vaig aconseguir fer cada dia les caminades entre barrancs, entre neu o bassals de fang. Així que demostràrem estar en forma física i aguantàrem amb esforç totes les pujades, posant-li molt de coratge.

Cada dia era una ruta, dormíem a un bonic i acollidor poblet anomenat  San Johan in Pongau. S’ha de dir que la pluja també ens acompanyà moltes vegades.  




Tots els pobles menudets són encisadors, com si foren escenaris de conte, com Bischofhofen, amb les seues cases de colors i raconets preciosos, un poble conegut per les seues instal·lacions d’esquí.   



Però en este viatge també hagué temps per visitar ciutats Patromoni de la humanitat com Salzburg, la ciutat de la música, on va nàixer Mozart i continua vivint com un ser inmortal, perquè ell i la seua música estan en cada racó de la ciutat...



Com Graz...la segona ciutat més gran del país i m’agradà,  activa, plena de gent jove i un tramvia en els carrers principals, que sempre dona encant.



Un dia anàrem a Insbruck, i quasi no podem eixir, perquè  ens pillà una pluja torrencial...  el riu quasi es desborda... el nom significa pont sobre riu  i per poc passà just al reves, riu sobre pont. Siga com siga és un deler anar-hi i contemplar la teuladeta daurada tan característica, “el tejadillo de oro”.




Però havíem anat a Àustria per caminar per les muntanyes i gaudir de la muntanya i les  meravelles naturals. Un dia anàrem a les cascades Krimmler quin goig el contacte directe amb la natura!. Les cascades són un espectacle i més si ho és anar caminat per a buscar-les.



Altre dia anàrem les goles de Liechstentein, altra meravella regalada per la mare naturalesa. En Àustria hi ha moltes. Les teniem a prop del gastoff on dormiem, només a tres quilometres, un no res caminat.




I altre dia, férem una caminada pels llacs de muntanya, al llac Jagersse i el llac Tappenkarse. Com es possible tanta bellesa amagada en els altures? Va valdre la pena l’esforç i el cansament i les hores caminant que eren  fàcils perquè se sabia de bestreta que al final hi havia la recompensa visual. I quin aire més pur!



Una gran odissea fou la ruta transalpina caminant de granja a granja amb fang i més fang, esvaróns, caigudes, és el que hi havia en aquell dia després de tanta pluja continuada. Havíem de mirar on posar els peus, però el patiment quedava compensat per les bones vistes, que de tant en tant es destapaven amagades per la boira.



Però l’aventura més espectacular fou la de l’ascensió al pic més alt d’Àustria que siga dit de pas, no tota la gent del grup va poder fer, uns s’acovardiren i ni començaren,  altres es quedaren a meitat. Jo vaig fer la ruta  sencera, patint...però vaig arribar al cim. Amb la dificultat que tenia la baixada que ens esperava amb el cel a punt de nevar.   Cert que va ser una de les experiències més dures i intenses de la meua vida: neu gelada que relliscava, esgotament físic per la durada de la caminada, falta d’oxigen per l’altitud i tot sense equipament adequat, portava mal calçat per caminar per la neu.

Pensava que em moria ... tanmateix...ho tornaria a fer. Si, tornaria a pujar la muntanya i tornaria a Àustria.

 


REFLEXIONS POSTERIORS del viatge de AUSTRIA, estiu 2005

divendres, 21 de gener del 2022

RESSENYA LITERÀRIA: L'HAREM DEL TIBIDABO d'Andreu Martín

 


L’HAREM DEL TIBIDABO

Andreu Martin

He gaudit molt llegint  “L’harem del Tibidabo”, tal volta més per la forma com està escrit que pel contingut. La preferència és simplement perquè el contingut són temes foscos i dramàtics, que al capdavall no deixen bon sabor de boca, però l’estil és magistral,  emprant un to humorístic que comporta que el lector s’empasse d’una realitat que generalment passa desapercebuda.

 La novel·la tracta fonamentalment dels enrenous de Mili, l’amo d’un bordell que va heretar de sa mare. La mare va desapareixer deu anys enrere, quan Mili encara no tenia vint anys i estava complint condemna per drogues. L’harem va ser la seua salvació. En la presó va aprendre la lliçó que ja no volia tornar hi mai més. I Mili és una bona persona, a la seua manera, té carisma, és fràgil, alhora fort, molt intel·ligent i és sensible. És inevitable agafar-li estima des de la primera línia. És guanya al lector només comença a explicar la seua història perquè demostra bons sentiments.

 Un dia apareix el cadàver d’Emilia Santamarta, la seua mare, i Mili vol descobrir realment si el va abandonar o volia tornar amb ell, vol saber si era dona dolenta o no, i especialment si va estar involucrada en uns assassinats del passat a mans d’una secta satànica, com totes les proves apunten. Tota la trama gira al voltant d’estos dubtes.

 Al club està acompanyat de Sancha que és com una mare per a ell. Tambè hi són les “treballadores col·laboradores del club” que no són prostitutes, segon Mili, hi estan perquè volen i gaudeixen fent el que fan. Mili no vol cares llargues ni resignades, vol veure vocació, no vol que consideren el seu treball ni humiliant ni degradant. El club té les normes pròpies. Es ven sexe però amb bona harmonia entre venedors o compradors. Tots formen com una família de les que cada integrant trau la cara per l’altre. Sempre tots a una. Com els mosqueters. Els problemes d’un són els problemes de tots. Cadascú dels personatges tenen la seua peculiar vida i secrets.

 Cert que no és un amo usual, és un estrafolari personatge de pensament i de vestimenta, mai definit entre dona o home. Segons on va, es disfressa d’una cosa o altra. També el club que regenta ho és, diguem-ne que més que rar, és diferent a la resta de prostíbuls. El club està situat a l’avinguda del Tibidabo entre mansions modernistes a prop d’on circula el vell Tramvia blau  i és de luxe per a clients exclusius. La zona està ben descrita. Llegir esta part m’ha fet curiositat per saber més del Tibidabo i la zona barcelonina que descriu i m’ha fet ganes d’anar a la capital catalana i trepitjar pels carrers que mostra. I és que llegir sempre em fa ganes de viatjar, em transporta a llocs diversos siga  propers o allunyats.

 La fama del prostíbul li ve de temps enrere, en època franquista tenia ja bona reputació i fama. Rebia la millor clientela. I des d’aleshores, qui entra mai queda impassible, ni per decoració del lloc amb molt de daurat i sofisticació, ni per tracte exclusiu de les treballadores. I a banda i fora de la vista dels clients, tot el club és una caixa de sorpreses començant pel lloc on viu Mili que és un bunker totalment protegit contra les possibles agressions externes, ple d’amagatalls i trampes. Mili viu tancat al bunker particular però durant la investigació sobre sa mare es veu obligat a eixir, abandonar de tant en tant el seu castell i anar a les "clavegueres", en sentit figuratiu.

 I mentre s’esclareix el cas, apareixen nous personatges involucrats en sadomasoquisme, sectes i rituals de vudú. Hi és l’Amanda, altra ama d’un bordell amb uns especialització concreta, uns somalis i també altres africans, tots ells envolten la trama amb negocis bruts  i torbis.

Malgrat estat banyada de tocs d’ironia i humors no deixa de ser una novel·la  dura i violenta. Tot el que conta és colpidor i a mesura que llegim ens fa pensar i replantejar-nos moltes coses:.el tràfic de dones, les venjances del grups ètnics africans, les màfies africanes, la corrupció policial, les sectes satàniques, el sadomasoquisme, les desaparicions de joves, el paper del mitjans de comunicació fent més desgracia la desgràcia...

 Està escrita amb molt de ritme, que va augmentant cada pàgina,  i en primera persona que per a mi  es un punt a favor. El que diu m’ho crec, i mira que conta realitats crues i violentes...i de vegades explica situacions exagerades en extrem que fins i tot semblen protagonitzades per Super herois...són situacions tan enrevessades que al capdavall confonen,  però amb el toc d’humor irònic i la primera persona en boca de Mili, que em cau tan bé, tot és possible...és la força del llenguatge saber fer-ho creïble fins i tot  les situacions més entranyes.

 De tot, destaque l’humor i la mestria com utilitza el llenguatge. No coneixia l’escriptor Andreu Martin, que està especialitzat en novel·la negra i que ha escrit més d’un centenar de novel·les. Uff més de cent!!!. Em pose les mans al cap!!! Que prolífic!!!!  Això és molt... i si totes tenen la mateixa qualitat que este llibre!  Només puc dir, que molt bé per l’Andreu. Ara ja tinc clar que si vull novel·la negra he de buscar a la seua bibliografia, que serà una bona elecció, que no em defraudarà perquè m’agrada la seua manera d’escriure i el llenguatge fàcil que empra.

 

dilluns, 17 de gener del 2022

PONFERRADA ( LEÓN)

El nom de la ciutat ve per un pont que es reforçà amb ferro, un pont construït per als peregrins que anaven cap a Santiago.


Ponferrada és la capital de El Bierzo, encara que Villafranca li dispute el títol pel Patrimoni històric que conserva. Però la realitat és que Ponferrada és més gran, amb més de 65000 habitants i en l’aspecte econòmic guanya. Abans d’arribar-hi veiem de lluny la Torre de la Rosaleda iniciada l’any 2006 i enllestida en 2009, és el grata-cels de Ponferrada, i de la Comunitat, amb 107 metres i 30 plantes. No sé...no m'agrada...


Però una vegada ja en Ponferrada el més important de la ciutat i cert que crida l’atenció només arribar, és sense dubte el seu imponent castell templari. Gran. Bocabada. És que és realment enorme! No m’esperava tanta majestuositat.

 Però comence per l’inici. Hi ha indicis que en Ponferrada hi hagué assentaments en el Neolític, l’Edat del ferro i l’època romana però la veritable història de Ponferrada, segons documentació que es conserva, comença al segle XI quan el bisbe d’Astorga  amb col·laboració amb el rei Alfonso VI manà construir un pont de ferro sobre el riu Sil, era l’any 1082. El pont tenia per finalitat facilitar el pas dels peregrins en el seu camí cap a Santiago de Compostela. Així que de les paraules pont i ferro deriva el nom de Ponferrada. Al poc es va construir una església al final del pont, l’església de san Pedro i es crearia un nucli de població al seu voltant.

 I els anys passaren i es crearen més nuclis que es feren grans. En 1178 Ponferrada passa a dependre de l’ordre del Temple i per donació dels reis de Lleó, els monjos templaris es troben una xicoteta fortalesa que amplien i milloren per defendre el camí. Acabarien les reformes en 1282. La població seguia creixent i s’emmurallà per més seguretat.

No em canse de veure el castell! Quina fortalesa! I a més a més fascina pensar en el poder dels templaris que, ja se sap, estaven encarregats de la protecció. L’ordre del Temple es creà en 1119 en Jerusalem per defendre els sants llocs i lluitar contra els infidels, els fundadors foren cavallers francesos. I foren tan importants i tingueren tanta fama que nobles i reis els cedien possessions a canvi de seguretat.



Per lluites de poder, al segle XIV l’ordre del temple es desfà i a partir d’eixe moment agafarien el control de Ponferrada les famílies riques i nobles que van fer que  la ciutat anara prosperant i creixent fora i dins del recinte emmurallat amb el treball de comerciants o artesans. Famílies com els Castro i els Osorio foren les que dirigiren la ciutat i la van fer créixer entre els segles XVI i XVIII.

Entre 1822 i 1833 Villafranca del Bierzo va ser la capital de la província. Però més tard, Ponferrada va créixer en habitants perquè es va convertir en un punt fort econòmic gràcies al ferro i al carbó i així dels quasi 3000 habitants de 1900 creixent i creixent, arribà a convertir-se en ciutat, títol que li atorgà Alfonso XIII.

El mirem per totes els costats …amb les torres, el fosso...és fàcil imaginar la vida dels senyors, comtes i reis que hi van viure segle rere segle. Al llarg dels anys segons necessitats se li feren moltes ampliacions fins donar-li l’aspecte actual. Tot el conjunt es veu imponent, murs ben grossos, protecció total.



No entrem, ens conformen amb la vista des de fora. A l’interior hi ha exposicions i uns pocs vestigis del l’antic castell. Ho deixem per a altra ocasió. També deixem per a altra visita a la ciutat el museu de l’energia que mostra com es generava energia tèrmica via el carbó  o el museu del ferrocarril que complementa el museu de l’energia. Des del castell es veu l’església de san Andrés d’origen medieval encara que el temple és barrc del finals del segle XVII.



Preferim fer un breu passeig pel casc antic.



Deixem enrere el castell. Passem pel museu de la radio fundat per Luis Del Olmo, nascut a Ponferrada. 


 El que volem és anar a la plaça de la Virgen de la Encina on està l’església. Diuen que és una de les zones de més ambient.


Entrem a l’església. Construïda entre el segle XVI i XVII, d’estil renaixentista i elements barrocs, l’edifici  no és molt gran. Destaca la torre  iniciada en 1614 de 50 metres i la portada principal que simula un retaule barroc. Hi està la patrona del Bierzo i símbol de Ponferrada, com el castell. La Virgen de la Encina se la coneix com  com la Morenica per l’aspecte fosc. És una de les poques Verges negres que hi ha.  

Diuen que foren els templaris qui sobre l’any 1200, trobaren la Verge de la Encina en un forat d’una alzina quan buscaven fusta per a construir el castell. Quina sorpresa veure una imatge bizantina amagada en el tronc! Sobre com va arribar-hi, hi ha moltes llegendes, diuen que la va portar de Terra Santa, sant Toribi, bisbe d’Astorga i l’amagà  per evitar que caiguera en mans musulmanes. Ningú va saber res d’ella fins que la trobaren els monjos templaris. La Verge va adoptar el nom de l’arbre on va estar tan de temps. Una escultura d'un templari i una alzina, a la plaça, davant l’església recrea la llegenda. 



Després seguim per la Calle del Reloj que comença en esta plaça. Hi està el museu del Bierzo centrat en la cultura i la història de Ponferrada, situat en una casa senyorial del segle XVI. La torre del rellotge, sobre una de les portes, és l’única part de la muralla que és conserva. És l’Arco de  las Eras. La Torre construïda al segle XVI tenia inicialment dos cossos, al segle XVII s’incorporà  un nou cos, i és on es troba la campana però ...no ho veiem. La torre està tapada, l’estan restaurant. Llàstima. 



Creuant la Torre del rellotge està la plaça de l’ajuntament. L’edifici del consistori fou construït entre 1692 i 1705, és una estructura central amb dos torres laterals que acaben amb uns agulla, que recorda edificacions austríaques.



En un dels costats de la laça està “ el barquillero”,  una escultura feta amb bronze l’any 2001. És Pepe Cortés, un personatge molt estimat a la Comarca. Era gallec i va arribar a Ponferrada l’any 1940, primer treballant en gelateries i després va muntar el seu propi negoci de “barquillos”, (tipus neules en forma de canut). Anava de poble en poble per festes i berbenes per això era tan conegut i estimat.



Abans de deixar Ponferrada, encara donem una volta més  buscant una vinateria així que entre unes coses i altres veiem altres carrers... i és que els vins de el Bierzo tenen molt bona fama! Estan molt bons. Done fe. 

 QUADERN DE VIATGE, LEÓN i província, estiu 2021

 

dimecres, 12 de gener del 2022

ITÀLIA: POLIGNANO A MARE (PUGLIA)

 Polignano a mare és un lloc de Puglia, turístic per excel·lència. El fet que estiga a prop de Bari, a només 30 quilòmetres, el fa accessible per als valencians, hi ha vol directe.

Polignano a Mare és un lloc agradable i menut, doncs no arriba a 20.000 habitants. És bonic per la situació sobre uns penya segats i  guarda història, de fet s’hi troba al llarg de l’antiga via Trajana que connectava Roma amb Brindisi. Té un casc històric peculiar per entramat dels carrers, des d’on podem contemplar unes fabuloses vistes al mar i una de les platges més conegudes d’Itàlia.

I també parlar de Polignano és parlar de Domenico Modugno, cantautor i actor que hi va nàixer i qui li ha donat fama. De fet en el primer carrer que veiem, via Roma, està en llumenetes que van de part a part del carrer, la lletra de la famosa cançó «Nel blu dipinto di blu«, més coneguda com "Volare". Diuen que Modugno es va inspirar en Polignano per escriure-la i per la cançó va guanyar en 1958 un premi Grammy.

Però anem pas a pas. És lloc turístic, ara en octubre poc, però en estiu més...De fet Puglia s’està donant a conèixer gràcies a llogarets com este, perfectament preparats per rebre gent, hi ha botigues, també parades de menjar a l’aire lliure, i gelateries... típic del Sud d’Itàlia.

Comencem la visita passejant pel cor de la ciutat, un cor blanc, pel color de les cases. Abans travessem l’arc Marchesale, o Porta Gran, la principal porta d’entrada a la part antiga i en el passat l’única. Es va crear en 1530 quan es realitzaven treballs de reestructuració de les muralles. Hi havia un pont llevadís. A l’interior hi ha un mural de la crucifixió de Crist anònim del segle XVI.

Entre edificis que semblem palaus, passem per l’església del purgatori on hi ha dos calaveres i diversos ossos a la porta principal. Construïda al segle XVIII en estil barroc, a la façana hi ha un missatge que ve a dir allò que tots sabem: que el temps és or, i com li fem cas anem a pas lleuger i ni li faig foto de prop, només del campanar.

Arribem a la plaça de Vittorio Emanuele II, una de les més importants de Polignano.


Hi trobem el palau del rellotge, un edifici medieval amb el rellotge com element principal. Antigament hi havia un solar, el que hi ha és del segle XIX. Algú ens conta que a dia de hui la propietària encara li dona corda com en el passat. A la part superior del rellotge hi ha una imatge de San Vito, el patró de Polignano.


A la mateixa plaça també està l’església de Santa Maria Assunta in Cielo, ex catedral que té els origens al segle XIII, encara que fou construïda sobre els restes d’altre temple pagà més antic. No entrem, l’estan restaurant.

El casc històric és un entramat de carrers i places plens de botigues d’artesans, de bars, de restaurants... hi flors decorant per tot arreu... hi ha imatges religioses a les façanes...i també xicotes esglésies com la de santo Stefano. Es nota la petjada del passat, una barreja de cultures: romans, bizantins normands, àrabs espanyols...i això és el que li dona l’encís, malgrat el que diguin veus contraries.


Ens endinsem per un dels carrerons, hi ha botigues de records i altres amb productes de més qualitat, no parem ni en unes ni altres, anem buscant un primer balcó panoràmic. En aquesta part del litoral, la mar ha excavat nombroses grutes i coves de gran bellesa.


Seguim caminant parant l’atenció en detalls, en botigues que exposen art...

Cert que Polignano és un lloc pintoresc i poètic, de fet trobem poesia a les parets en escales, portes... Amb més temps en buscaria més... De nou pense que em quedaria més temps a Polignano. En algun lloc he llegit que l’autor és Guido Lupori un artista nascut a Bari però que li agrada este llogaret per expressar el seu art. Les firma com Guido il Flaneur, lo de Flaneur és perquè  el poeta Baudelaire utilitzava el terme per a referir-se a tots aquells que passejant pels carrers s’emocionaven amb el que veien.

Arribem a altre balcó. Les vistes són fabuloses. De lluny veiem un dels vaixells creuers que porten turistes. També de lluny veiem a Domenico Modugno, d’esquena i braços enlaire. Cantant segurament el seu Volare


Seguim per altres carreronets, la veritat és que arriba un moment que no se sap si anem pel carrer adequat. Els carrers són com laberints. Sovint em pregunte...però per ací no he passat ja?


Trobem altre mirador més, tots són bonics, cadascú ens dona una perspectiva diferent. Des d’este punt veiem la famosa platja sota el pont borbònic. L’altura és de vertigen. Hi ha 27 metres. I pensar que en estos penya-segats de Polignano cada estiu té lloc un campionat de salts d’altura: el Red Bull Cliff Diving. Els participants salten i fan acrobàcies de 5 modalitats, tot un espectacle. Només pensar-ho em pose les mans al cap. Jo seria incapaç. Atrau a molta gent i deu ser impressionant veure-ho en directe. Ho he vist en documental i m’he bocabadat i a cada salt el cor el tenia en un ai.


Polignano és fotogènic. Des dels miradors en els que hem parat es veuen cases  blanques que donen més llum si cal a la població, cases que s’agarren a les roques i que es pengen mirant les aigües cristal·lines del mar. Des d’eixos balcons al mar, es veuen de lluny, grutes i coves marines, un bon lloc per anar amb vaixell i si és en estiu remullar-se. Segur que l’oferta d’excursions per anar-hi és gran. Hi ha una gruta, d'entre totes, que no cal vaixell, s’accedeix a través d’una escalinata, és la Grotta Palazzese, dins d’una roca junt al mar. Hi ha un hotel i un restaurant de luxe. Diuen que és un del 25 restaurants més bonics del món. I quines vistes tindran! I eixes vistes es paguen a preu d’or. Clar! Tal volta, pense,  només prenent l’aperitiu, el preu no és tan desorbitant. El marc és incomparable.

A Domenico Modugno l’hem vist de lluny quan hem anat als miradors i al final de la vesprada, decidim anar a veure’l de més prop, em refereisc, clar és, a l’ estàtua que està a la placeta del passeig marítim. Hem de passar el gran pont i després seguir un poc més enllà...és el que ens diuen quan preguntem a gent local. Creuant el pont, les vistes de la platja són precioses i també dels restaurants i llocs que tenen terrasses amb vistes privilegiades junt a les roques mirant el mar.


I quan arribem, malauradament el passeig està d’obres. No podem ni veure Domenico ni accedir a l’escalinata Volare i al mirador al Bastion de Santo Stefano. Estan remodelant la zona creant un espai nou confortable i enjardinat. Això és el que sembla en els panels que hi ha tapant l’obra i impedint el pas.


No obstant la dificultat ens colem per on no devem i arribem a veure a Domenico un poc i de cara. Lo suficient per immortalitzar-lo en un foto. Llàstima no poder veure l’estàtua de bronze de prop. Altre motiu més per tornar a Polignano a Mare. Quan estiga enllestit el passeig estarà genial.  


Encara ens queda una cosa que volem fer, baixar a la platgeta Monachile o Cala Ponte, sota el pont de Lama Monachile, el Ponte Borbonico construït, com bé diu el nom, en l’era borbònica, en 1830. Té 15 metres d’alt. volem fer-ho i ho fem. Però no per les escales. Sense saber com, clarament per equivocació, accedim per un lloc inusual, ho dic perquè  anem trepitjant pedres costera avall i algunes rellisquen. No m’imagine grups de turistes caminant per este lloc. El camí  dona tot just al peu dels arcs del pont borbònic i ja estem a la platja.


De sobte, veiem tot just enfront l’antic pont romà de la via Trajana. Ha estat  inesperat això de trobar el vestigi de l’antiguitat i dona alegria perquè pensava que no quedava res en peu del pont. I seguint en la part històrica, Com una curiositat us conte que en l’antiguitat esta platja era utilitzada com port on arribaven les naus d’Orient.


La platja és famosa per estar entre dos grans parets de pedra de roca, sobre les que estan les cases del casc antic. I per tindre un preciós color blau cristal·lí. I quina meravella de color i de lloc…i com no hi ha gent la veiem perfectament. La platja no és de sorra, sinó de còdols grans i blancs.  Hem tingut molta sort de poder gaudir d’esta platja sense gent, només hi ha uns pocs que s’apropen a l’aigua i fan fotos. És inevitable fer-ne perquè el lloc és únic. Tot el poble ho és i hem pogut passejar sense quasi gent. En estiu ens diuen, és sufocant per la massificació i la platja està de gom a gom. 


Quan se’n tornem, esta vegada busquem les escales, veiem el pont quasi al complet.


Al capdavall tornem al punt inicial, a la plaça Giusepe Garibaldi i al carrer on està la cançó Volare en llumenetes, via Roma. Segur que a la nit serà un espectacle visual bonic. Nosaltres no arribem a veure-ho. Polignano de nit també pot ser suggerent, quan  la lluna ocupa el cel i els fanals il·luminen els racons. En realitat tots els llocs són diferents de nit i de dia. Hauríem de conèixer-los per apreciar-los al complet. Passa un poc com les persones. No? 


Acabem la jornada a Polignano menjant-nos un gelato.


QUADERN DE VIATGE, tardor 2021, VIATGE A LA PUGLIA i BASILICATA