Alberobello és un dels llocs que puc posar en la llista de peculiars i pintorescs...els trullis ho són però és que a més a més...n’hi ha tants! Diuen que uns 1500, i tots hi concentrats!
Estem a la Puglia, a la Vall d’Itria. Hui visite Alberobello, segurament la ciutat més turística i podríem dir més peculiar de la zona, on l’arquitectura rural destaca. Cert que no s’assembla a res. Actualment té poc més de 10000 habitants, però el recorregut és curt perquè el que s’ha de veure està concentrat. Després visitarem altres poblacions properes també de la Vall d’Itria, una vall que s’escampa per les províncies de Bari, Brindisi i Taranto.
Hem arribat i plou a la gana. La ciutat es veu fotografiada en tots el cartells promocionals de la Puglia per les cases diferents a qualsevol que puguem haver vist abans. Es tracta dels trullis que són Patrimoni de la Humanitat des de 1996. A la zona hi ha altres trullis, de fet n’hem vist a traves de la finestra de l’autobús, la major part utilitzats com dipòsits per a les olives, tanmateix és en Alberobello on n’hi ha més concentrats. Podríem dir que és un museu obert. La pluja no impedirà que jo també fotografie el poble i les seues cases. Vull aconseguir postals semblants a les publicitàries, encara que ja sé de bestreta que les meues tindran color apagat. El cel està negre però no importa, cada foto té el valor de ser única i personal, com ho és el sentiment que desperta. Amb seguretat que a les fotos, junt a les cases apareixeran paraigües i bassals... és que la pluja no para i a més a més, hi ha molta gent!
Iniciem la visita en el carrer principal el Largo Martelotte que separa el poble en dos parts, la més tranquil·la, Rione Aia Piccola i la més turística, Rione Monti. En una i en altra hi ha trullis per tot arreu. No imaginava que n’hi hauria tants! Una escalinata ens crida l’atenció i és que en cada graó hi ha escrites frases sobre Alberobello que formen part d’una cançó. És una llàstima no poder fer la visita sense la incomoditat de l’aigua.
Anem primer a visitar la zona més tranquil·la, més menuda, Rione Aia Piccola.
Edificis de recent construcció i trullis es barregen, uns estan al costat
d’altres i enmig està la Basílica dei Santi Medici Cosma e Damiano, la més
important. Es construí a finals de 1880 sobre les restes d’una capella. Té dos
campanars, un de números romans i altre amb meridiana.
Seguim el passeig per este llogaret de postal, un passeig incòmode per l’aigua... però no cal queixar-nos, estem en un lloc especial que contagia màgia.
Encara que des de temps remots ja hi havia assentaments rurals, els trullos més antics d’Alberobello es remunten al segle XIV, aleshores era una terra deshabitada que fou cedida al comte de Conversano per part de Roberto de Anjou-Sicilia que seria després el rei de Nàpols des de 1309 fins a 1343. La parcel·lació de la terra era el premi que atorgaven els nobles pels serveis oferts durant les Creuades. La zona fou repoblada traslladant població des d’altres llocs propers. La construcció en sec, sense argamassa, fou imposada als nou colonitzadors pel comptes de Conversano. Eren edificacions lleugeres i “desmuntables” perquè hi havia una llei que obligava als senyors a pagar per cada assentament nou. Així que els comtes obligaren als camperols la construcció d’unes vivendes que pogueren ser destruïdes fàcilment en cas d’inspecció per així evitar el pagament reial. I passà, per eixample, l’any 1644 quan sabent que els inspectors reials anaven a Alberobello els senyors manaren destruir-los tots i els inspectors trobaren en lloc de cases un grapat de pedres amuntegades. Només anar-se’n els inspectors, els artesans i constructors de la ciutat referen de nou les cases. Sortosament l’any 1797 s’eliminà la llei i així s’acabà amb la construcció i reconstrucció continuada. El primer trullo que es va fer fixe va ser “Casa d’Amore".
El trullo, paraula derivada del grec que significa cúpula, es una construcció formada generalment per una dependència amb espesses parets pintades de cal. Les parets es fan amb grossos blocs de pedra units sense argamassa o morter i no hi ha finestres. La grossària fa que s’aïllen tèrmicament i que en estiu siguen fresquets i en hivern es mantinguin calents. La coberta dels trullos està formada per pedres grises planes disposades de forma concèntrica i formant un con. A sovint el con acaba amb pinacles de formes diverses. Antigament segons formes i qualitats distingien als propietaris i el seu poder econòmic. Quan el trullo té diverses habitacions cadascuna té el seu propi sostre. Tot està molt junt, enmig de les teulades dels trullos sobreïx l’esglesia que acaben de veure.
Tot seguit anem a visitar un trullo per dins, el Trullo Sovrano construït al segle XVIII hi residia un sacerdot. Convertit en casa museu, és un dels més peculiars, per ser el més gran, té 14 metres d’altura, i l’unic que té 2 plantes. Per fora ja hem vist que són totes rodones, de forma cilíndrica i de color blanc, en algunes encara viu la gent, en altres s’han reconvertit en hotels o botigues.
Quan entrem prenem consciència de com s’hi vivia, Hi ha mobles i objectes de l’epoca, un jardi i accedint a la primera planta veiem de prop el sostre. Realment interessant. Va ser declarat monument Nacional en 1923.
A més a més en Alberobello hi ha altres museus, el complex Pezzolla que són molts trullos comunicats entre si on es mostra la història, vida i costums des dels inicis, el museu de l’oli, el museu del vi i el museu d’artesanies.
I abans d’anar-nos en a l’altra part d’Alberobello, ens assomen al mirador de Santa Lucia, però hi ha massa gent i plou massa per fer fotos. El que veiem de lluny és l’altra zona de trullis i cap allà anem.
Ja estem de nou en el Largo Martelotte. Creuem este carrer tan animat, tan ple de terrasses de restaurants i botigues turistiques. I pugem l’escalinata de pedra que tenim davant.
Ara passegem per la que es considerada la part més antiga i alhora la més turística i pugem cap a la part més alta. La zona dels trulli d’esta àrea ocupa la pendent d’un turó. Alberobello són costeres i més costeres... Val la pena deixar els carrers principals i enfilar-se pels transversals, és on hi ha menys gent i menys botigues. Pense que tanta parafernàlia turística trenca un poc l’essència. Si les botigues estigueren més dissimulades! Si no tragueren el que venen al carrer... tal volta ajudaria a fer-nos millor la idea de com era l’Alberobello d’abans, el dels camperols. Hui hi ha moltes botigues que no han tret res per la pluja, aixi que podem donar gràcies.
Al cim s’hi troba la parròquia de san Antonio Abad que no és un trullo però s’assembla. És única en el món. Es va fer entre 1926 i 1927, seguint una arquitectura similar a les cases que l’envolten per això se li diu església trullo. Així no desentona. Té una cúpula de 21 metres d’altura en forma de con, així com un campanar de 18 metres. A l’interior estan les relíquies de sant Antoni.
Quan nosaltres arribem l’església està de gom a gom. Hi ha una celebració, sembla un bateig. No cap ni una agulla i ni ens deixen entrar. Després d’insistir cedeixen el pas d’un en un, només tenim un minut per fotografiar l’interior des de la porta.
Els sostres de vegades estan decorats amb motius d’orígens misteriosos: rodes solars, llunes, creus, canelobres, cors dins d’uns triangles…no se sap què signifiquen, tal volta és religió o tal volta màgia, tal volta servia de talismà contra el mal i era emprat de protecció. El temps s’ha encarregat de fer que s’oblide el motiu pels qual es pintaren. Els pinacols també tenen diverses formes, simplement és segons constructor, per marcar la diferència. Molts trullos són bars i restaurants, amb bon oratge, que bé prendre un vinet amb olives, productes locals, tenint davant una casa trullo!
Hi ha botigues i més botigues, algunes tenen terrasses panoràmiques on amablement deixen pujar.
Quan estem de baixada tornant al punt inicial em ve al cap un pensament que
dic en veu alta, que tot allò em recorda El Mont de Sant Michel, en França, encara
que no té res a veure. Tal volta la comparació és perquè quan jo hi vaig estar també
plovia a cànters i la gent anava de gom a gom per estrets carrerons cap a la
part més alta. Em sol passar de vegades que estic en un lloc i recorde altres moments
viatgers per algun detall especial. I mentre estic fent el comentari alce la
mirada i en veig el nom del carrer. Vaja! Quina casualitat! No puc evitar un
somriure. I es que estem en el carrer
Via Monte San Michele.
Una vegada en Largo Martelotte, encara ens enfilem per altre carrer que no
hem trepitjat abans i trobem un mirador on contemplar, de nou, la concentració
de trullos que hi ha. Quina serà la quantitat exacta? Diuen que més de 1500...
això és molt! Em sento una privilegiada de gaudir viatjant i poder fer-ho per aprendre i per bocabadar- me amb
panoràmiques com la d’Alberobello.
Al capdavall pense que si no haguera plogut tal volta ni haguérem pogut caminar per la gentada, així que com diu la dita: “No hi ha mal que per bé no vinga”
S’ha fet l’hora de dinar i ho fem en Alberobello. Com és lloc turístic hi ha molt on triar. I en acabar, ens acomiadem d’este poble que sempre recordaré com verd per les plantes que decoren, blanc per la cal de les façanes i gris per les teulades i pel cel. Però on també el tricolor s’ha trencat amb els tocs colorats especialment dels paraigües i impermeables imprescindible en este dia passat per aigua.
QUADERN DE VIATGE, tardor 2021, VIATGE A PUGLIA i BASILICATA
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada