ONTINYENT (València): RUTA DELS REFUGIS ANTIAERIS

 Hui fem un viatge al passat, concretament a un refugi antiaeri que malauradament recorda un episodi dur que els nostres pares o iaios van passar, una realitat que hui en dia, no molt lluny, de nosaltres continuen vivint moltes persones en primera persona.

Entrar a un refugi antiaeri és un manera de fer memòria històrica, així que investigar, estudiar o escriure sobre el tema és contribuir a que la memòria no es perda. Hi va la meua contribució. No hem d’oblidar que relativament no fa molt, en Espanya, en València, en els nostres pobles...les coses no eren com ho són en l’actualitat. Les noves generacions deurien conèixer esta realitat que forma part de l’herència familiar i entendre que les guerres, les lluites emprant la violència... no duen enlloc.

Fa temps que volia visitar-ne un, parle de refugi. En plena pandèmia vaig estar al Centre Cultural Bombas Gens  i em vaig quedar amb les ganes perquè, per la situació sanitària, el refugi estava tancat. En altra ocasió vaig visitar l’ajuntament de València i just eixe dia, el refugi no estava obert al públic.  Per`això em vaig alegrar quan vaig veure l’oportunitat d’entrar als d’Ontinyent.

Tot un encert. Primer perquè ha estat un luxe escoltar les detallades i completes explicacions per part del jove historiador Angel Cambra, que ens ha guiat en esta ruta ontinyentina. I segon, perquè al ser un refugi pròxim a casa, totes les referències històriques que llegim als panels o escoltem del guia són properes.

Per explicar la raó de l’existència del refugis s’ha d’entendre el context històric en el qual es van crear, s’han de conèixer algunes circumstàncies que configuraren el desenvolupament de la guerra entre els anys que va durar, des de 1936 fins a 1939, que en cada lloc va tindre les seues particularitats. I de tots estos enrenous històrics, Angel Cambra en sap, i no poc.  

En la ruta visitem els dos refugis que actualment hi ha oberts al públic a Ontinyent: el de la fàbrica Tortosa i Delgado i el del Regall. 

La ruta comença en el pont vell d’Ontinyent, en el solar de l’antiga fàbrica Tortosa i Degado que antigament fou una important empresa tèxtil amb al voltant 300 treballadors. Actualment és una explanada dedicada per a fer concerts i festivals.

Mentre arriba la gent per a completar el grup, des de l’esplanada mirem el pont vell i el riu, que porta molta aigua per les pluges constants d’estes setmanes.

Tot seguit ens adonem que a un lateral de l’esplanada, als peus del barri de la Vila, hi ha unes portes menudes. Són les portes del refugi que Tortosa i Delgado van crear per als seus treballadors. Ara les portes són visibles, però quan la fàbrica estava en peu,  als refugis s’accedia des de l’interior.

Quan es completa el grup, Angel Cambra, ens fa un resum històric i una introducció sobre els refugis, sense deixar detall. Ho explica no molt llarg i complet. És un tast que anirà completant en l’interior dels refugis. Ens conta entre altres coses, que tots els refugis tenien dos portes, com a mínim, per exigències normatives, per si per enderrocament es taponava una, sempre quedava l’altra.

Entrem dins, en este cas per l’orografia del terreny ho fem a peu pla per una rampa. Ho veiem en les dos entrades.

La normativa, a més a més que hi haguera mínim dos portes, deia que s’havia d’accedir seguint un disseny en zig-zag per allò de que si entrava una bomba, el seu efecte expansiu fora més limitat. 

Les parets estan excavades, imagine el treball pic en mà. Quanta feina! Estem sota el  barri de la Vila, que just fa uns mesos vaig visitar. Entre galeries excavades escoltem més explicacions i veiem panells que il·lustren la informació.

El nostre territori estava dominat pel bàndol republicà i va ser bombardejat per uns avions italians de l’exèrcit de Mussolini, aliat de Franco que tenien la base d’operacions a Mallorca. Els moderns avions atacaren principalment els ports com el de Gandia, València i Alacant,  i també els punts clau i neuràlgics de les ciutats. Tot premeditat i ben estudiat, eren els punts que sabien que eliminant-los enfonsaven o debilitaven l’enemic. Quan arribaven els avions sonaven les alarmes, eren moments de pànic general. La gent buscava on amagar-se, i ho feia bé als soterranis de les cases o en refugis preparats.

Entre explicació i explicació, Cambra té preparat un ordinador en una tauleta i ens posa un àudio que simula el moment del bombardeig, quan s’escolten les sirenes i la gent ha de córrer buscant protecció. Ho escolte concentrada i cert que posa el pels de punta, perquè malgrat saber que és una gravació, sé que va ser real en el passat i és realitat en el present en molts llocs arreu del món.

Ontinyent, amb uns 12000 habitants, tenia una  important industria tèxtil on feien mantes, vestimenta militar...i a més a més, en 1938 hi s’instal·laren tres indústries metal·lúrgiques procedents de Castelló que fabricaven explosius i projectils. Tots estaven al servei de l’exèrcit republicà.  I es que, des del punt de vista ideològic, Ontinyent era nucli destacat d’organismes d’esquerres.

Així que iniciada la guerra i veient l’avanç de les tropes de Franco en el territori espanyol i com anava apropant-se a la Vall d’Albaida,  arribà el moment que Ontinyent va sentir necessitat urgent de protecció. Era una possible diana de bombardeig i calia crear refugis. Aleshores, algunes industries sol·licitaren crear-ne propis, dins de les fàbriques, per assegurar la protecció dels treballadors i també se’n crearen públics. Privats i públics, de tots, actualment la majoria estan sepultats i abandonats i alguns, com este i el que veurem després, s’han recuperat.

Des de 1937 Ontinyent rebia refugiats que eren acollits en l’Hospital Militar Internacional que estava en l’actual col·legí la Concepció. Un fotografia és testimoni del fet, també com testimoni està el documental “Les Mamas belgues”, que il·lustra tan bé el que va passar en aquell temps.

Ontinyent també va acollir el col·legi nacional de cecs. Altra fotografia en gran format mostra com des de Bèlgica arreplegaven menjar per a Ontinyent.

Hi havia un control per detectar els possibles atacs. L’organisme Defensa Especial Contra Aeronaves de l’exèrcit republicà fou qui creà una xarxa de vigilància i telefònicament s’avisaven uns a altres només detectaven perill. La torre del campanar de la Vila era un dels punts alts de control. Altre organisme, junta local Defensa Pasiva s’encarregà de la protecció de la població i controlar el llistat de refugis que hi havia en cada lloc.

del refugi que estem veient, es conserva el plànol d’edificació i hi havia projectades més parts accessòries que no van arribar a fer-se. En el treball d’acondiciament d’este refugi només s’ha afegit el formigó que trepitgem i la il·luminació, poc més. Hi ha alguns elements posteriors, que serien col·locats per l’empresa que ultitzaria l’espai una vegada acabada la guerra i haver perdut la seua finalitzat inicial. Encara que una llei en temps de Franco, obligava a mantenir-los perquè només acabada la guerra civil començà la Segona Guerra Mundial i no se sabia què podia passar.

Tot seguit anem a visitar el segon refugi, el refugi soterrat del Regall, igualment de galeria i amb dos portes.

I quan entrem veiem, com l'altre, que les galeries estan en zig-zag. Tanmateix trobe unes diferències respecte a l’anterior. Primer,  a este refugi entrem baixant escales i és més gran,  amb cabuda per a més de 500 persones.

Hi ha molta més humitat, no puc deixar d’imaginar la gent colze a colze, tots junts i  amuntonats esperant que passara el perill, m’imagine especialment gent gran, dones i xiquets, alguns de bolquers plorant. La mare d’un amiga, que viu a la Vila, enfront del palau, recorda que tenia 3 anyets i en escoltar la sirena, tothom deixava el que estaven fent i baixaven. Ella recorda com l’agafaven de la mà o al braç i tocava córrer.  El regall té més galeries i és més laberíntic que el de Tortosa i Delgado i mirant  un plànol ho comprovem.

Com l’altre refugi, l’evidència del pic com eina de treball és patent. S’hi veuen com xicotets forats a les parets que servien per col·locar el cresol o el punt de llum mentre excavaven els operaris, obrers de la brigada d’obres municipals i obrers sindicats de la construcció.  També hi van treballar electricistes,  transportistes... els refugis són fruit de treball col·lectiu i solidari.

Un panel explica sobre els altres refugis del poble. Segons ens conta l’historiador, les investigacions continuen i se sap molt més del que hi ha escrit, però a nosaltres, que desconeixíem tant del tema, ens serveix per tindre una visió general.

Al capdavall, sortosament Ontinyent no va ser bombardejada però si ciutats properes com Xàtiva, que el 12 de febrer de 1939, a punt de finalitzar la Guerra Civil, descarregaren 20 bombes en l’estació de ferrocarril matant  molta gent, soldats i civils. Molts ferits foren traslladats a l’hospital internacional d’Ontinyent.

També Alcoi va patir  la devastació produïda pels avions en picat o bombes.

El passat no s’ha d’oblidar, recordar-lo  ha de servir per entendre el present i evitar errades comeses. Per això s’ha de valorar qui fa per recuperar trossos d’història i pinzellades com estes. 

Conec Ontinyent, m'agrada el barri de la Vila i el Palau... són llocs que  sempre recomane a qui vol visitar la ciutat, a partir d'ara, diré, a més a més... que si tenen oportunitat que no deixen d'entrar als refugis que són  una visita totalment recomanable. 

QUADERN DE VIATGE, ONTINYENT Abril 2022