RESSENYA de cine: CAFARNAÚM de Nadine Labaki

 

CAFARNAÚM

Nadine Labaki

Cafarnaúm, el títol d’esta pel·lícula, no té res a veure amb el poble Cafarnaúm bíblic condemnat per l’ira divina, en este cas la parula significa desordre o situació caòtica. I és just el que veiem en esta gran pel·lícula de la directora libanesa, que és a més guionista, actriu amb un paper d’advocada defensora  i productora, Nadine Labaki. Com m’agraden les pel·lícules d’esta directora! En Cafarnaúm Labaki ha deixat el simbolisme i la metàfora dels anteriors treballs,  “Caramel” i “¿Y ahora qué hacemos?”,  per mostrar la realitat. I és que esta pel·lícula és real, realíssima, fruit d’una exhaustiva investigació a peu de carrer, com si fos un documental per la cruesa temàtica reflectida en moltes ocasions amb una càmera seguint molt de prop el protagonista per mostrar com viu la vida que li ha tocat.

Podem dir que el protagonista és “el Xiquet” en termes generals i la falta d’Infantesa. I escrit en majúscula, Xiquet i Infantesa, com es mereixen. I seguint amb el mateix,  concrete que també  es mereix un gran reconeixement en majúscula  el treball del xiquet actor protagonista Zain, el seu nom en la ficció, que és un refugiat siri. Però quina capacitat expressiva! I com actua de bé! La pel·lícula atrapa del moment que apareix Zain. Té un “no se què” especial. Li augure un gran futur en el món del cine. Si de xicotet fa esta actuació, no vull ni pensar que farà més endavant. Interpreta a la perfecció la injustícia, la impotència, la indefensió. L’atracció que exerceix en l’espectador és per ser com és i com actua, és pel que representa.

I no s’ha deixar de banda el bebé que l’acompanya en tantes seqüències. Quan apareix... què dir? Tots dos creen en la pantalla un pur magnetisme. Encara no sé com la directora va poder filmar tantes escenes magistrals amb ells. Imagine que tot haurà estat el resultat d’enregistrar moltíssim  material i seleccionar els moments espontanis que donen tanta credibilitat. Els dos xiquets i la complicitats que es crea entre ells és fabulosa.

La temàtica que aborda i el punt de partida, és un encert, un inici cridaner que convida a saber més: el fet que un xiquet vulga denunciar al pares per haver-lo portat al món. És dur, realment dur. És una denuncia per la infància furtada per la irresponsabilitat d’alguns adults. Quan es veu la vida que ha envoltat al xiquet protagonista s’entén perfectament la raó de la decisió tan dràstica. I és que no sap ni quants anys té, els pares ni van declarar el seu naixement. Tal volta en té uns dotze. Amb este detall es veu la deixadesa familiar, que no para de tindre fills per a després no fer-los ni cas. Només els miren quan poden traure profit. És pesarós adonar-se d’esta realitat. El judici  representa la reflexió general de totes les persones que no entenem eixa situació, que no ens entra en el cap que haja tantes famílies que tenen fills però no els estimen, sols els maltracten física o psicològicament. Que els exploten.

A falta de pares responsables una refugiada etíop l’ajuda. El xiquet té bon cor, malgrat tot el que veu i viu dia a dia, malgrat veure’s obligat a delinquir per sobreviure. És responsable des de ben menut, un protector primer de la germana, a la que l’uneix un vincle especial i després se sent responsable, com germà major, del bebé que la jove refugiada li deixa per a que li’l tinga cura.

M’alegra que la pel·lícula, des del 2018 haja rebut molts premis, això significa que pot arribar a més gent. I pel·lícules com estes cal que les vegen moltes persones. La intenció de la directora és seguir treballant el tema amb ONGs per a que les condicions de la infantesa milloren, que els nuclis mísers de les poblacions desapareguen. La ciutat en la pel·lícula no té nom i encara que està rodada en la perifèria de Beirut, bé podria ser qualsevol gran ciutat. Totes les perifèries són iguals. Totes estan abandonades, es viu o malviu al dia i són focus de pobresa i malalties. I  alhora estan plenes de desitjos per complir. Els més perjudicats són els xiquets i xiquetes que van aprenent violència i delinqüència perquè no tenen més remei.

Hi ha gent reticent que descarta este tipus de pel·lícules que van directes al cor. Els molesta. Tenen por que se’ls desperten els sentiments. Quina equivocació, ser sensibles és ser humans. A mi m’agrada, quan llig un llibre o veig cine  que em remoguen per dins, que em recorden que tots no estem en les mateixes condicions a l’hora de viure i que hi ha gent que viu perquè li han donat la vida, simplement. Hi ha molta gent que no vol veure la crua realitat. Tanmateix la directora tracta el tema amb una sensibilitat extraordinària que parteix de l’actuació magistral dels xiquets. Eixos tocs de tendresa que tenen tanta força cinematogràfica ajuden a empassar-nos la duresa del que estem veient.

En definitiva, totalment recomanable esta pel·lícula, denuncia de la injustícia en el món, una denuncia que és múltiple perquè hi ha moltes injustícies, una pel·lícula que de vegades resulta asfixiant però hi ha altres moments carregats d’una considerable dolçor.

 

FRANÇA: Bagnères-de-Luchon

A  meitat del segle XIX, Bagnères-de-Luchon era la reina dels Pirineus...pel casino...pel balneari...

Hui anem a França, a Bagnères-de-Luchon  que està a només 35 quilòmetres de Vielha i solament a 8 de la frontera. És famosa per ser ciutat termal i per associació mental, em venen al cap algunes viles també qualificades de la mateixa manera...com Karlovi Vary a la república Txeca, que ja fa anys vaig visitar i em va fascinar. I tambè per associació mental recorde el balneari de Bellús valencià, amb unes fonts que possiblement ja eren conegudes a l’època romana i que,  construït a finals del segle XVIII, fou  modernitzat posteriorment. Malauradament, este lloc que em retorna a la infantesa, fou tancat en 1977.

En una primera ullada veig edificis elegants... alguns més nous que altres però hi ha harmonia... m’agrada...sembla gran però no ho és, té poc més de 2000 habitants, encara que en temporades concretes augmenten els residents.

Veig molts jardins...també m’agrada que el verd i els colors inunden la ciutat. La ciutat és també coneguda actualment pel festival anual de flors que se celebra en agost. Es nota que tenen cura per mantenir la vegetació bonica.

Comencem el passeig al parc de Quinconces, al final de l’avinguda d’Étigny, que és una de les més importants de la ciutat. Fem un passeig buscant més petjades del passat que posant atenció en el que és actualment. I és que no s’ha d’oblidar que uns segles enrere Bagnères-de-Luchon  fou un emblema del Pirineu amb unes famoses termes. Hi ha motius que avalen tanta fama: foren les més antigues de l’imperi romà, úniques per tenir un vaporium natural excavat directament a la roca.

Anem tranquil·lament pel parc d’estil angles. Passem per un estany amb ànecs. A Bagnères-de-Luchon la gent acudia per a sanar, per trobar remei a malalties, per descansar..i este parc ja convida a fer-ho...

Estem prop, el parc envolta el lloc on estan les termes i és lloc idoni on els termalistes poden passejar i reposar.

Quan caigué l’imperi romà, les termes s’abandonaren fins la segona meitat del segle XVIII, amb el desenvolupament del servei mèdic integral. 

Si, les termes de Bagneres fou un centre molt important i actualment formen part d’un balneari modern. Un i altre ho tenim prop. Ja els veiem. L’edifici vell destaca per blanc, el modern pel cristall. Abans trobem un gran os pirenaic, obra realitzada l’any 1950, per l’escultor d’animals Georges Lucien Guyot.

Fou Antoine Mégret d'Étigny (1719-1767), un administrador francès, qui portà moltes millores a Luchon com la pavimentació de les carreteres i especialment, l’any 1761, faria  millores de les termes assentant les bases per al seu creixement i evolució. Reorganitzà els banys i el resultat agradà a les autoritats. Fou el començament d’un seguit de visites de uns recomanant els banys a altres. En reconeixement se li va fer un monument i es va donar el seu nom a l’avinguda principal: "Les Allées d'Etigny".

Hem arribat on volíem, davant del balneari modern i de les termes antigues, davant de l’estàtua del baró d'Etigny, un monument fet a petició de la ciutat l’any 1889.

A meitat del segle XIX, en 1850, s’inaugura una nova instal·lació sota  la direcció de l’arquitecte Edmond Chambert, que donà nom al lloc: les termes de Chambert. Era el moment àlgid dels tractaments termals.  Hi acudia gent important. Bagneres de Luchon adquirí fama i fins i tot en 1880 es construí el Casino, que volem visitar també.

Davant de l’edifici antic Chambert  hi ha tanques protectores i andamis, estan de reformes. La façana té vint-i-vuit columnes monolítiques de marbre blanc. És gran i bonic. Moltes personalitats hi prenien els banys. Per exemple Eugenia de Montijo, 1826-1906 l’aristòcrata espanyola casada en 1853 amb Napoleó III, hi estiuejava seguint les recomanacions mediques. I també el seu marit Napoleó III, Richelieu, Alexadre Dumas, Gustave Flauvert... En el temps d’esplendor seria un edifici elegant, ara es nota el pas del temps i la deixadesa. Llàstima no poder entrar, malgrat que estiga abandonat  segurament donarà pesar veure’l. Haguera estat bé veure la vidriera des de dins.

Davant de l’edifici hi ha més zona enjardinada...el parc des Thermes,  més espai on els pacients poden passejar i reposar... i un quiosc de música on fan actuacions en temporada alta. Des de l’altra part del jardí es veu una bonica panoràmica de l’edifici.

L’edifici del balneari modern, amb les excel·lents aigües termals,  està al costat  de l’antic i està dotat de les millors i mes sofisticades instal·lacions. I més que tenen previsió fer! Però destaca el vaporium natural, on es filtren els vapors entre 38 i 42 graus que ja atreia a la gent segles enrere. Té l’especialitat en malalties respiratòries i reumatologia. Molts cantants hi van per tenir cura de la veu.

A pocs metres de les termes està la maison du curiste, una casa que conserva l’estil arquitectònic de l’origen i que actualment és lloc d’informació sobre la ciutat per als visitants de Luchon

Seguim el passeig per l’avinguda d 'Etigny, la comercial. Hi ha ambient, gent passejant i mirant tendes, encara que no sé si tant com voldrien. També hi ha restaurants, salons de te, bars...i hotels. En tot Bagneres hi ha molts hotels que acullen als termalistes perquè el balneari no té allotjament propi. Vegem moltes cases burgeses. Les mansions estil “segon imperi”(1852-1870) hi estan per recordar al viatger actual eixa importància que ara a poc a poc es vol recuperar. Els burgesos i nobles de finals del segle XIX deixaren un centre urbà aristocràtic.

El passat fou esplendorós però hi ha molts edificis històrics que necessiten restauració i es difícil trobar inversos que els salven i facen que tornen a l’aspecte inicial. Vull pensar que a poc a poc la ciutat aconseguirà de nou brillar tant com abans.

Anem buscant el Casino, sabent de bestreta que ja no serà símbol de grandesa. En 2013 el tancaren definitivament. Ens han dit que no està molt lluny i que hi ha unes exposicions. Realment el que volem veure és el que queda de l’edifici, pensant que malgrat el temps conservarà alguns elements del que va ser.

Des de l’avinguda ens enfilem per un passatge on hi ha bars i moltes tendes, especialment de roba esportiva d’oferta. És un lloc molt agradable i tranquil. M’agrada. Anem un poc sense rumb, sense plànol...però trobar este passatge i carrer sense cotxes i quasi sense gent ha estat un encert.

No sabem si anem pel carrer que ens durà al Casino, així que preguntem...i ens diuen que anem bé, que seguim avant...Al final trobem l’hotel Pyrénees Palace que dona a una zona enjardinada molt gran...i de sobte, el tenim davant. Hi està el Casino on anava la gent rica a jugar-se els diners. Construït sobre 1880 en rajola i pedra amb l’estil historicista clàssic, fou ampliat en 1929 afegint decoració Art Decó en la façana frontal.

Entrem. L’exposició que hi ha és sobre el príncep Alberto I de Monaco, besavi de l’actual príncep sobirà a Monaco,  i els Pirineus (1861-1921). Ens conten que va vindre Alberto II de Monaco a la inauguració. Veiem l’escala al cancell, el preciós pis en mosaic...i una ruleta exposada.. El Casino ja no funciona com saló de jocs, però té diverses sales i un teatre classificat com monument històric des de 1999. Nosaltres només fem una ullada a les sales on està l’exposició. La resta no es pot veure.

Mentre mire i llig els panels,  observe les sales...Note la decadència...fins i tot veig un poc de pols...no l’hauran llevada des que va vindre el príncep?

...però m’ha agradat especialment entrar al saló del piano. He imaginat la sala en el passat, plena de gent contenta i ballant,  i he pensat en Amalio Juan, el músic internacional d’Aielo casat amb Paulette Weil, la francesa supervivent de l'holocaust, de la que he escrit molt, perquè tal volta en alguna ocasió Amalio podria haver estat tocant en este saló també. Faig la deducció perquè hi ha fotos de la parella en l’estació d’esquí que hi ha a les muntanyes, a poca distància...Podria ser...no? Amalio actuava en els millors casinos i balnearis d’arreu d’Europa...i este ho era.

També m’ha agradat la veranda o terrassa tancada amb vidrieres, fetes per Louis-Victor Gesta. L’artiste vidrier de Toulouse, al llarg de la seua vida va decorar unes 8000 esglésies però també de la seua fabrica van eixir  obres seculars com les de la galeria adossada a la façana que estem veient.

És una meravella!

Ja ens hem fet idea del passat, tanmateix la ciutat té un present i un futur. No hem d’oblidar l’entorn natural impressionat que l’envolta, amb catorze pics de més de  3000 metres en el que destaca l’Anet, el de major altura en els Pirineus. I això és atraient.

Els mateixos nobles i rics de finals del segle XIX i principis del XX, donaren peu a la creació d’una de les primeres estacions d’esquí del Pirineu, a 1200 metres, l’estació Superbagneres, construïren un tren cremallera i obriren en 1922 el Gran Hotel d’us exclusiu a gent noble. A la dècada de 1960 i 1970 fou un centre d’esqui molt popular i el Gran hotel ja estava disponible per a gent que no fora de l’aristocràcia. I el tren cremallera s’inhabilità en 1966 perquè es construí una carretera. Aixi que Bagneres de Luchon és present i futur. Cada dia s’ofereixen facilitats per accedir a l’estació d’esqui...

Així que bé es pot dir que és ciutat dedicada a la posada en forma: al benestar amb el balneari i a l’esport oferint a més a més de l’esqui tota classe d’activitats.

QUADERN DE VIATGE, estiu 2022, VALL d’ARAN i voltants 

 

RESSENYA LITERÀRIA de EL BOSQUE DE LOS CUATRO VIENTOS de Maria Oruña

 

EL BOSQUE DE LOS CUATRO VIENTOS

Maria Oruña

 

Deu ser una satisfacció enorme escriure una novel·la sobre un misteri “real”i al capdavall que el misteri es resolga. És el que li ha passat a Maria Oruño en “El bosque de los cuatro vientos“ on barreja història i ficció, i mitjançant la intriga ens endinsa en un món màgic de llegendes i tradicions.

 

L’autora coneix la zona en la que situa l’acció i es nota pàgina a pàgina l’estima, i així bé es podria dir que en realitat és una reivindicació del patrimoni gallec, de la naturalesa, de la història i de les tradicions, és una historia d’amor a una terra: Galicia.

 

La novel·la  transcorre durant dos èpoques, una a començament del segle XIX i l’altra en l’actualitat. Les dos parts es complementen però personalment m’ha agradat més la part del passat, per la força del personatge principal.

 

En el segle XIX el doctor Vallejo viatja al monestir de Santo Estevo, prop d’Ourense  per ocupar la plaça de metge, es viudo i l’acompanya la filla. El monestir benedictí es conegut pels escuts de nou mitres perquè hi moriren nou bisbes sants entre els segles X i XI, els seus anells, guardats a una caixeta de plata, deien que eren miraculosos i sanaven els malats. Hi viatjaven peregrins per venerar les relíquies. La filla del metge, Marina, és el personatge que des del primer moment captiva, que és una jove molt decidida, entossudida en aprendre tot al voltant de la medecina i la botànica, sabent de bestreta que com és dona, no té permís per a estudiar perquè no està ben vist per la societat. Però lluita contra els convencionalismes del seu temps que l’obliguen a fer coses que no vol, i així, seguint el que li dicta el cor, descobreix el món de la llibertat, del saber i de l’amor. I complint els seus desitjos, sense esperar-ho, es veu immersa en el futur d’uns anells sagrats.

 

Estos mateixos anells són els que en l’actualitat està buscant en Santo Estevo un singular jove antropòleg- investigador, Jon Becquer, que es dedica a localitzar peces històriques perdudes. L’existència dels 9 anells dels bisbes és una llegenda i està decidit a  saber si en realitat els anells existiren.

 

És així com de la mà dels protagonistes de les dos èpoques coneixem la Galicia profunda: la del passat  i la del present que encara perdura en alguns costums i tradicions, en la història oral i l’escrita. Alternant capítols l’autora ens conta la vida del pare i la filla en el monestir i les indagacions de l’antropòleg que es compliquen quan hi ha una persona morta  enmig del bosc dels quatre vents, que dona el títol a la novel·la. Els boscos de Galicia guarden molts secrets.

 

L’autora diferència el llenguatge segons l’època, el que empra en la part actual es més informal, el del passat està recarregat i utilitza vocabulari fluid i específic per a nomenar elements de Galicia.  L’únic que no m’ha agradat és que l’autora abusa de les preguntes enlaire com una manera de pensar. Però llevat d’este aspecte sense importància, el llibre entreté i enganxa, és llig fàcilment. No és para en dades innecessàries i s’agraeix. Alterna capitolis en primers persona amb altres en els quals un narrador és qui explica però  inclou diàlegs donant veu als protagonistes.

 

 

De tots els protagonistes, el que té menys força és Jon Becquer, segon la meua opinió,  i és que Marina i el pare són personatge poderosos, amb ferma presència i convicció. Especialment m’agrada el personatge de Marina, que és valenta i va contra corrent, pense que l’autora ha volgut que siga la representant de totes aquelles dones anònimes que han anat canviant les coses revelant-se contra el destí i obrin camí del futur. I m’agrada la Galicia que mostra, la misteriosa per la boira i la pluja, pels boscos que sembla amaguen coses, per les tradicions que malgrat l’evolució de la societat conserva perquè saben que són un valor patrimonial insubstituïble.

 

Quan la gent de Galicia, d’Ourense i de Santo Estevo llisguen la novel·la reconeixeran  el paisatge i els llocs. Encara que la novel·la no pretén fer recorregut turístic, a mi m’ha fet ganes d’anar-hi i conèixer de primera mà els llocs en concrets dels quals parla, com el mateix Parador Nacional en el que s’ha convertit l’antic monestir on va anar destinat el metge Vallejo i la filla Marina, on Franquicia va créixer i treballava en la farmacia on emprant l’alquímia creaven remeis per a malalties... el monestir es va restaurar respectant els tres clausres i el bosc privat dels monjos. També ens mostra el monestir cistercenc de Oseira en la mateixa província que també tenia tres claustres simbol de poder

 

La llegenda i la realitat es donen de la mà. I en este cas el fet de recordar la llegenda i les indagacions que ha fet l’autora per a escriure el relat,  ha donat peu a trobar la veritat i localitzar 4 dels 9 anells sagrats del passat. La novel·la fou publicada en agost de 2020 i curiosament als tres mesos es van recuperar els anells sants. Fou la restauradora, Vania López, experta del Centre San Martín de la Diócesis d’Ourense i que en la novel·la és Amelia, la que un dia els va descobrir just en un lloc on, com una premonició de l’autora, el personatge de l’antropòleg Becquer junt a Amelia, van estar mirant, però no ho van fer en profunditat.

 

No sé quina camí han seguit els anells desprès de traure’ls de la bossa junt als ossos dels bisbes, però a partir d’ara estes relíquies recuperades recuperades, així com este llibre que l’autora ha escrit basant-se en investigacions, serviran per a no oblidar la llegenda. Com diu en algun moment Maria Oruña, són els objectes els que porten la memòria.

EL SALT DE LA NOVIA: NAVAJAS (Castelló)

Generació rere generació, en Navajas, conten  la llegenda del salt de la novia…la coneixes?

Hem estat a Sogorb  i complementem l’excursió a esta zona de l’Alt Palància visitant un paratge natural que està en Navajas, a uns 12 quilomentres. No visitem el poble que té 800 habitants on hi ha un arbre centenari, un vell om dels segle XVII,  ni tampoc parem l’atenció en les casones d’estiueig que antigament eren propietat de famílies burgeses valencianes. L’oratge està que si plou i no plou i cal anar directe al paratge natural.   

Cert és que hem tingut sort en l’oratge perquè les previsions auguraven molta aigua i al capdavall no ens hem banyat. Ara tampoc plou però per si de cas...cap al salt de la novia anem sense perdre el temps. Voregem el riu Palancia.

Ens envolten muntanyes de roca calcària que al llarg del temps han anat adoptant diferents formes. El camí és accessible i de fàcil recorregut. Veig que hi ha llocs propicis per poder fer una parada i traure la fiambrera o l’entrepà. Hi ha fonts. També veiem altres cascades i sendes que donen a miradors. Fa dies que ha estat plovent i ha augmentat el cabdal d’aigua.

Al poc, un cartell anuncia que tenim el salt a prop.

I de sobte veiem el veiem, és un salt de 30 metres. Senzillament espectacular, sembla un vel nupcial...transparent...delicat...A partir d’este moment en cada pas que faig vull fotografiar esta meravella natural que cobra més bellesa per l’entorn rocós. La naturalesa és capriciosa i envolta el paratge de formes diverses.

Segueisc fent fotos, malgrat saber que al capdavall semblaran totes igual...però en realitat no ho són...La cascada  és la mateixa  però el punt des d’on es mira diferent i fa que el salt canvie...per l’aigua, pels arbres que té davant les roques...Cada foto té la seua peculiaritat...

I amb tot sé que al capdavall les fotos no mostraran la grandiositat del que tenim davant.

Un panel informatiu explica la llegenda que envolta el salt de la novia... Diuen els del poble de Navajas, i s’ha transmès de pares a fills, que quan una parella anava  a casar-se, la novia havia de saltar el riu en un punt determinat on la separació és més estreta.

La novia, així, demostrava fidelitat i estima. També es pensava que el salt portava felicitat i fertilitat per al futur matrimoni. Si la novia ho aconseguia serien un matrimoni feliç i si no... no era bon auguri i moltes parelles trencaven el compromís. En una ocasió una jove va caure a l'aigua,  no ho va aconseguir. A més el novio va saltar al riu per  salvar-la i els remolins se’ls emportaren i moriren els dos. Mai més es va saber res d’ells. Encara que la llegenda continua dient que els dies de lluna plena se senten plors i llaments. La cascada plora també. En el panell informatiu hi ha un gravat de Goya en el que un xic porta en braços una xica per a travessar un riu. Segons diu el panel, suposadament Goya es va inspirar en la llegenda del paratge del salt de la novia per a fer el gravat. Des de la tragèdia de la mort dels nuvis, començaren a qüestionar la tradició, fins que es deixà de costat. No valia la pena seguir arriscant la vida, perquè quedà demostrat que  les aigües del riu de vegades són un gran perill.

El paratge natural és espectacular. M’abelleix fer un joc fotogràfic i intente fer una seqüència d’imatges...No ix perfecta. Però gaudeisc fent les fotos mentre, concentrada en l’objectiu, només escolte el soroll de l’aigua...

És un goig mirar les roques, algunes estan foradades, fins i tot formant coves. Podríem jugar a buscar semblances amb elements quotidians o amb cares humanes o animals...

Seguim caminant per buscar altra perspectiva. El riu porta molta aigua gràcies a les pluges abundants dels últims dies. Té un bellesa quasi màgica que tal volta hui és major perquè les roques mullades adquireixen un color especial que contrasta amb les distintes tonalitats de verds.

Ens fem moltes fotos de grup...l’escenari de fons  és tan bonic...

Pel mateix camí que hem vingut tornem. Fem un passeig tranquil. L’oratge s’ha comportat bé i ens ha deixat gaudir del paratge sense obrir el paraigües. 

M'agrada el lloc. En estiu estarà ple, ho imagine. Actualment s’hi fan diverses activitats lúdiques i espectacles musicals. Com mesura de manteniment i conservació de l’entorn, l’ajuntament de Navajas ha implantat una tarifa de 2 euros per persona, excepte menors de 10 anys, però només en els mesos de juliol, agost i setembre. Però nosaltres, com estem en maig no hem pagat per entrar-hi...

El nostre passeig acaba on l’hem iniciat, en el centre d’interpretació del paratge natural.

QUADERN DE VIATGE, SOGORB-SALT DE LA NOVIA, UNISOCIETAT, maig 2023

 

SOGORB (Castelló)

 L’aqüeducte i les torres medievals són les imatges icones que l’identifiquen Sogorb però també el poble es coneix per una festa peculiar.

Hui vos mostre una nova excursió per la Comunitat Valenciana amb el grup Unsocietat Ontinyent guiats, com sempre, per Mateo Ferri. I fem un passeig per Sogorb, la capital de l’Alt Palància, a menys d’una hora de València. Sogorb no és molt gran, uns 9000 habitants. També visitarem el paratge natural “El salto de la novia” de la població ceina de Navajas.

Sogorb està prop de la província de Terol i la població te influència castellana, herència del passat perquè el repobladors que hi anaren arribant des del segle XIII foren majoritàriament aragonesos. És una ciutat interessant pel seu patrimoni arquitectònic concentrat al casc antic, declarat bé d’interès cultural. I és que Sogorb visqué una notable història passada. En època musulmana gaudí d’esplendor, també fou important dins de la corona d’Aragó i després de l’Edat Mitjana la ciutat continuaria sent centre urbà rellevant. Fins a 1960 fou seu de la diòcesis i actualment junt a Castelló de la Plana és cap de la diòcesi de Sogorb-Castelló.  La presència religiosa fou molt gran, de fet malgrat ser una localitat menuda arribà a tindre sis convents o monestirs de diferents ordres i actualment encara hi ha moltes esglésies.

Així que podem imaginar que per Sogorb han passat personatges rellevants que han deixat la seua empremta,  per exemple de l’àmbit religiós està entre altres, el Papa Luna o Rodrigo de Borja, que després seria Alejandro VI... i de l’àmbit polític  està, per dir alguns, l’últim governador almohade de València, Zayd Abu Zayd  o el rei Martin I d’Aragó casat amb la sogorbina Maria de Luna.

Cap a meitat del segle XIX començà el declive i Sogorb s’estancà econòmicament primer perquè anà augmentant la importància de Castelló i també perquè fallà la industrialització fonamentalment textil. En este principi del segle XXI les coses estan canviat i a més que  la població ha augmentat, també s’ha convertit en un dels destí turístic important de l’interior de la província i la Comunitat Valenciana.

Fem un passeig pel casc antic. Pare l’atenció en un plànol perquè m’agrada saber per on vaig. Històricament Sogorb ha destacat per ser centre comercial de la Comarca. Es nota. Passem per uns carrers estrets on la majoria són botigues que em recorden un poc a altres carrers comercials com els de Xàtiva, altra ciutat important en el sectors serveis.

Arribem a la plaça “Agua limpia” i em pregunte d’on li vindrà el nom. No sé si té a veure que hi ha una font.

A la plaça està l’ajuntament situat en el que va ser el palau dels ducs de Sogorb i Medinaceli, iniciat al segle XVI per ordre d’Alfons d’Aragó i Sicília. El consistori de Sogorb el va comprar a meitat del segle XIX. Entrem...

 

Volem anar a un a un saló en concret, on actualment fan els plens. Que bonic! Té uns enteixinats de fusta que són obres d’art d’estil mudèjar, del segle XIV. Sabíeu que la paraula mudèjar significa “ domesticat, sotmès, aquell a qui li es permès quedar-se”? L’art mudèjar és el que feren els musulmans sota domini cristià.

Quan eixim de la sala de plens, ens adonem de les portades de marbre i jaspi procedents de la cartoixa de Vall de Crist de la veïna localitat d’Altura, rescatades després de l’amortització de Mendizabal al segle XIX.

Estem molt a prop del centre d’interpretació de l’Entrada de bous i cavalls. Cap allà anem. Cert que tinc curiositat per saber més sobre eixa festa tan arrelada i important per als sogorbins i sogorbines. És una plaça espaiosa on hi ha bonsais gegants i està el típic cartell amb el nom de Sogorb per a que cada visitant es faça la foto davant. Som un grup nombrós i costa fer la foto sense cap persona davant però amb paciència...s’aconsegueix...Tot és qüestió d’esperar. Al costat també hi ha unes ruïnes, les de l’ermita de santa Barbara del segle XIV i un bonic jardí vertical.

Entrem al centre d’interpretació. Una jove ens fa una breu introducció del que anem  a veure i ens explica que la festa ja es feia al segle XIV i sorgí per necessitat d’uns  carnissers que, per entrar els animals al poble,  requerien ajuda de cavalls per a que els bous no se n’eixiren de la ruta que volien.  El museu és molt interessant perquè no solament recrea l’essència de la festa  declarada d’interès turístic i bé d’interès cultural immaterial,  sinó perquè fa ganes també de conèixer el patrimoni de Sogorb. L’estora abans d’entrar recrea la festa i dins en el cancell hi ha una gran fotografia que mostra precioses imatges de Sogorb.

Veiem un audiovisual que també és un reclam turístic per a visitar el poble i viure la festa. És una multi projecció de gran format  circular de varies pantalles amb imatges i sons de la festa. Altres moments, el fons musical canvia a una música de Vangelis que captiva. Tot fa que puguem viure la festa sense haver-la experimentada,  perquè el vídeo transmet l’emoció del minut frenètic de l’entrada dels bous i cavalls, l’emoció dels  espectadors i els genets, que són els veritables protagonistes. També hi ha un audiovisual mostrant la festa en el passat, les primeres imatges que es conserven. 

Altra part del museu recrea els carrers per on transcorre l’espectacle. Durant una setmana de finals d’agost,  cada dia a les 14 hores, després de l’avís pirotècnic la manada de bous braus van des de la Torre del botxí la plaça de la Cueva santa. Els carrers s’omplin  d’arena per facilitar córrer. No hi ha barreres sinó que dotze genets dirigeixen els animals.

I també es mostren els elements principals que intervenen: el cavall, el bou, el genet i els bastons, que s’elaboren artesanalment. Realment el conjunt de totes les sales mostren la força de l’espectacle, un espectacle que ajunta rapidesa, intensitat i tradició, i també ajunta garrots i mocadors rojos al coll.

Tot seguit continuem el passeig...anem a altre lloc que,  junt al museu que acabem de veure,  cap persona deixa de visitar quan arriba a Sogorb. Parle de la plaça Mesones, que és on està el conjunt monumental format  pel tram final de la muralla i l’aqüeducte, junt a  dos torres i el museu d’arqueologia i etnologia, on anem a entrar. Abans done una volta per la plaça. Veig plaques commemoratives i m’aprope. Llig els anys quan s’adequaren i  restauraren els monuments.

Entrem al MAES, museu d’arqueologia i etnologia, instal·lat en l’antiga Casa quarter del segle XVIII. És un edifici neoclàssic, de planta baixa i dos alçades. Al segle XIX s’adossà una font amb abeurador. Al principi s’utilitzà de quarter per allotjar a la tropa, després, sobre 1870, acollí el centre republicà instructiu, per després ser emprat com presó i jutjats i acabar sent un complet museu.

Hi ha dos plantes, la d’arqueologia mostrant vestigis de totes les etapes fins l’edat mitja i també fortificacions i la segona planta dedicada a l’etnologia on mostra els oficis de corretgers, cistellers, espardenyers i garroters, fusters... Tot interessant on podríem quedar-nos hores i hores...

Just al costat està la Torre defensiva de la presó, que  servia per protegir la porta de Teruel. Té un poc més de 21 metres i és probablement del segle XIV. En la part inferior es trobaven les dependencies de presó. Es de planta cilíndrica.

També hi és l’aqüeducte, que realment crida l’atenció enmig de la plaça. Està en el tram final de la muralla i l’origen és del segle XII,  tanmateix els arcs ogivals que conserva, són del XIV. Abastia a la població d’aigua procedent de la font de Esperança. M’agrada que es conserven els monuments testimonis de la història. El mire i el remire d’un costat...d’altre..busque totes les perspectives per fotografiar-lo... m’emporte a casa un bon assortiment d’imatges.

Al costat està la Torre del botxí del segle XIV. El nom ve perquè era la residència del botxí. És un poc més baixa que la Torre de la presó, uns 18 metres,  però es més ampla

I des de la torre comencen un bonic passeig seguint les muralles, el tram  que es conserva.  Em recorden les muralles d’Avila. Els orígens de la muralla  són de l’època islàmica. Tenien una longitud sobre  un quilòmetre però pel creixement d’habitants, patiren reformes i reestructuracions fins que actualment ja quasi no queda res de l’inici. Me n’adone que estan tocant les cases. Destaquen 5 grans torres quadrangulars que fan de contrafort i els  arcs de Argen, antiga porta  de la ciutat dels segle XI. Hi ha miradors al riu i de lluny hi ha una fabrica blava de refrescs que trenca la bonica estampa. En tot cas, és un lloc agradable per passar-se hores contemplant el paisatge, llegint un llibre,  xerrant amb bona companyia sempre  sentint la protecció de les muralles a l’esquena...

Des del final de les muralles i per carrerons estrets  anem a la catedral-basilica de santa Maria de la Asunción. Vaig llegint els rètols amb els noms dels carrers per on passem:  la plaça la moneda, carrer de los celtiberos,  carrer Sopeña,  carrer Augusto, el carrer de los silleros… ja estem prop de la catedral.

La catedral és un dels monuments mes importats i emblemàtics de la diòcesi de Sogorb-Castelló. És a més a més basílica des de 1983. El conjunt artistic-monumnetal, el formen el temple, el claustre, el museu catedralici i una característica torre. Accedim primer al claustre i al museu catedralici instal·lat en les 7 capelles que l’envolten. El claustre gòtic valencià, construït entre els segles XIII i XIV està protegit per vidres. És dels pocs d’Espanya que té plantat trapezoïdal, degut a estar adossat a l’antiga muralla.

Del museu destaca la capella del salvador del segle XVI per la que s’entra per una porta daurada. Dins està el sepulcre dels Vallterra i el gran retaule major de la catedral del segle XVI obra clau de la pintura renaixentista espanyola, obra de Vicent Macip i del fill Juan de joanes.

Altra sala important és la capitular, del segle XV de planta  quadrada i volta. Tot és interessant. És un dels museus catedralici mes importants d’art sacre en la Comunitat valenciana. Seguim mirant més capelles...hi ha molts retaules. Seguint les explicacions del guia Mateu anem adonant-nos-en de detalls diferenciadors d’èpoques...d’estils, parem atenció en el tipus de daurat, si és per simbologia espiritual, el daurat és símbol de lluminositat celestial o és per ostentació, quan la decoració no està feta amb pa d’or sinó en relleu... Ens adonem  com estan pintats els teixits de les robes que porten els personatges, mirem els rajols del pis...en algun veiem com qui pagava el quadre també volia eixir representat...És un goig escoltar explicacions tan interessants que fan entendre l’època i l’art.

Des del claustre accedim al temple. La construcció  s’inicià  al segle XII, adossat a la muralla i sobre el que era una mesquita. Primer es va fer en estil gòtic amb elements d’estil romànic però durant els segles posteriors es feren reformes i ampliacions. Tanmateix, al segle XVIII va haver una important ampliació i reestructuració en estil neoclàssic academicista, per la qual cosa,  del que era en l’origen queda poc. Està considerat el primer temple catedralici construït segons les normes acadèmiques. Només entrar m’impacta per espaiosa i per elegant. És d’una sola nau. Cert que trobe harmonia i m’agrada. Especialment els frescos de la cúpula Manuel Camarón Meliá i de Luis Antonio Planes de 1806 i els  medallons de les voltes que són frescos de José Vergara.

També pare l’atenció en el cor amb silleria barroca i en la capella de sant Vicent on hi ha una urna reliquiari de vidre transparent amb a amb ossos de san Felix.

Eixim a l’exterior per veure la porta principal.

I especialment  la característica torre del campanar de planta trapezoïdal de 36 metres d’altura.

Acabem la vista tenint ben clar les imatges que identifiquen Sogorb: el conjunt de l’ aqüeducte- muralles-torres, i la festa dels bous. La festa està molt present. De fet al llarg del passeig per Sogorb es nota la seua rellevància en molts llocs perquè sovint trobem al·lusions a la festa. Destaca l’escultura de la plaça del Obispo Ahedo.

Encara queda una cosa per veure, però està a un quilòmetre, és la Font de los cinquanta canelles, cada canella representa una província espanyola.

És un indret idoni per poder veure el llenç complet de muralla. Acaba de ploure i ho veiem amb el cel gris i  tancat però la pluja ha ressaltat els diferents matisos dels verds i la panoràmica té un encís especial. 

QUADERN DE VIATGE, UNISOCIETAT, SOGORB, SALTO DE LA NOVIA, MAIG 2023