VALL D’ARAN: PORT DE PORTILHON, BOSSÒST i LES

 En els límits de França...Port de Portilhon, Bossòst i Les.

Hui visitem dos pobles de la Vall d’Aran: Bossòst i Les. També travessem un port de muntanya. Estem prop de França,  de Viella a Bossòst hi ha 20 quilometres, de Bossòst a Les hi ha 3’6 quilometres i de Les al Pont del Rei, el límit fronterer que connecta Espanya amb el departament de l’alta Garona en França, hi ha 5’5 quilometres.

 

PORT DEL PORTILHON 

Primer volem visitar Bossòst, però abans d’entrar-hi ens desviem per una carretera per pujar el Port del Portilhon, entre Espanya i França. Anem per la N-141 que és de 8’6 quilometres. Té d’especial que és l’escenari de moltes carreres  ciclistes com la del Tour de França i hi ha un desnivell de 583 metres. En 2016 a la part més alta, s’inaugurà un monòlit en homenatge  als set ciclistes espanyols guanyadors de la ruta francesa. Cadascú té la seua pedra de reconeixement amb el nom i la data de l’edició en la que va guanyar en cada una de les set grans revoltes en la vessant aranesa.

 Cert que val la pena, malgrat la pendent i les revoltes de vertigen en una carretera estreta.  I malgrat l’aigua que cau a cànters. La pluja  ens impedeix veure bé el bonic paisatge des de les altures així com les pedres i inscripcions amb les que es fa tribut per la victòria i l’esforç. Intente veure bé en cada revolta la fita de cada ciclista però la cortina de pluja em molesta. Tanta aigua sobtada i inesperada li dona a l’ambient un aura fosca que em recorda, per eixes coses que fa la ment de fer associacions mentals,  el pas del Borgo, un port a la muntanya de Transilvània en Romania. I amb eixes cavil·lacions mentre pugem i baixem el port, arribem a Bossòst i ja han desaparegut els núvols i la foscor.

                                                BOSSÒST

 

Bossost és un poble situat a la carretera nacional 230 que comunica Vielha amb França, de fet és el penúltim poble d’Espanya abans de creuar la frontera seguint la carretera nacional. Està situat en una vall envoltada de muntanyes, a 710 metres d’altitud. Té al voltant de 900 habitants i conserva un  casc històric que cal conèixer.

Comencem la visita vora el riu Garona. Molts dels pobles que estem visitant tenen el riu que els divideix en dos, com en este cas. En certa manera eixa característica, els identifica i els dona personalitat. Tanta aigua al riu dona sensació de frescor, de vivacitat, de transparència, com són les aigües que corren sense treva fent el seu camí... El dia esta nuvolós i tal volta ploga, o tal volta faça sol…o les dos coses, mai se sap…Faça el que faça no impedirà gaudir en tot moment de la visita. Primer que res volem anar a la plaça de l’església. Estem a prop. De lluny la veiem.

De camí trobem un cartell que explica sobre la ruta de les set ermites que és altra possibilitat de visita que molta gent fa quan va a Bòssost.  Les ermites foren construïdes  per a protecció del poble contra la pesta. A nosaltres no ens dona temps perquè hui volem visitar altre poble. Tot no es pot fer! Sempre s’ha de triar quines coses deixar per  a altra ocasió, a no ser que es vinga sense horaris ni data de tornada...això ja és altra cosa... També veiem un panel dedicat com espai de la memòria i m’agrada perquè és una manera de recordar i alhora mostrar el passat a les generacions joves.

Altra curiositat que fa dies estic observant i en sóc conscient que és una ximpleria que  només veu estrany qui no viu per estes terres, és la parada de l’autobús en este cas urbà, que he vist també per la carretera. Simplement em resulta curiós perquè està cobert, no com en altres zones d’Espanya, com la meua terra valenciana. A la vall d’Aran està perquè plou sovint, i per altra part pense que també vindria bé en València per tapar-se del Sol. Ho mire i m’agrada, i em sembla lo més raonable del món per les gèlides temperatures que es poden arribar a patir,  sense parlar de la pluja i la neu que sovint cau. A la gent li anirà molt bé estar a cobert mentre s’espera.

En no res estem a les portes de l’església parroquial de la Asunción de Maria coneguda també com església de Nuestra Señora de la Purificación, una de les més importants i exemple més representatiu de l’arquitectura aranesa i a més a més de les esglésies millor conservades en romànic aranès del segle XII. En 2015 fou declarada Be d’interès nacional. Té una torre de planta quadrada  de quatre altures  rematada amb pissarra, també  una espadanya. Té dos pòrtics.

Entrem. Té estructura amb planta basilical i 3 naus separades amb pilars de planta circular, rematat amb tres àbsides llombards. A l’àbsida central hi ha un fragment de pintura mural del finals del segle XIII o principis del XIV. Hi ha també una pica baptismal romànica.

Hem entrat plovent i en eixir llueix un sol radiant. Que bé!

Tot seguit donem un volta per la plaça on està l’ajuntament.

També hi ha botigues i restaurants i de la plaça ens podem enfilar per carrerons que tenen certa pendent.

Després d’un descans prenent un café, seguim passejant descobrint el poble. Hi ha gent i activitat comercial. Algunes cases tenen detalls a les portes, parets o balcons.  Sincerament, particularment pense que no és dels pobles més bonics de la Vall d’Aran. Hi ha tants que competeixen en bellesa encara que siga només per la estampa pintoresca d’estar penjats  en la muntanya, o  ser només una església envoltats de poques cases…!

També és cert que a Bossost no li veig  el tipisme de l’arquitectura  de la Vall d’Aran i és degut a la influència francesa. Els gust per lo francès ha entrat en el poble i hi ha molta barreja.

Acabem la visita del poble vora el riu, on hem començat: El paseo d'Eth Grauèr,  és on estan les botigues turístiques que omplin l’avinguda. Diuen que el turisme majoritari és francès. Pot ser, he parat l’orella i he escoltat parlar la llengua de Molière. També diuen que estar tan a prop de França ha canviat la vida econòmica del poble però no s’ha d’oblidar que també viuen del turisme nacional de muntanya. El que és una realitat en tots estos pobles fronterers és que la relació franco espanyola és inevitable.

Ens apropem al pont on hi ha una monument del dia de la inauguració en 2010.

I diem adéu a Bossòst mirant el riu des del pont: sense  dubte una bonica estampa. Tot seguit anem a Les. En no res arribem.

LES

 Des de la carretera veiem el poble que té uns 1000 habitants. La part nova és zona residencial amb cases grans i ben condicionades, res a veure amb l’arquitectura tradicional pirenaica. Però com en tots els pobles, al fons es veu el campanar de l‘església,  al voltant del qual està la part vella. Uns arbres tapen les cases i aconsegueixen privacitat.

Ja he dit que França està a un tir de pedra. La vida de la gent de Les està molt relacionada amb el país veí, perquè  molts dels serveis fonamentals els han tingut sempre més prop de França que d’Espanya. I parle d’escoles, instituts, hospitals… un accident greu en esta zona el porten a Tolosa que està més prop que l’hospital més gran català. Hi ha barreres politiques, la relació entre Les i França és i ha estat inevitable.

Volem visitar l’església i cap allà anem creuant el riu.

Abans d’arribar-hi passem per davant del balneari. I és que un dels tresors que el poble amaga són les aigües termals sulfuroses sòdiques amb propietats beneficioses. Nosaltres no li dediquem temps. Personalment no m’agraden molt els banys termals en aigües tan calentes, estes tenen més de 30 graus,  perquè amb l’ambient carregat d’humitat càlida la tensió corporal es dispara a la baixa...i tot comença a donar voltes i voltes...així que per a mi, de medicinals res de res...ni estes que ja empraven els romans ni cap altra més.

I també passem per una gran residència amb un castell de fons. Conta la història que l’any 1265 Jaume I d’Aragó va fer una visita al poble i s’hostatja al castell de Les... ara en ruïnes...nosaltres el veiem de lluny. Destaca la torre quadrada i restos dels murs. Fou residència dels barons de Les. Durant la guerra dels segadors en 1650 el castell fou incendiat i el barons s’edificaren nova residència al peu del castell, del que quedà poc. Els hereus llogaren la baronia primer a les carmelites de Tolosa i desprès als germans de la Salle, que hi instal·laren un col·legi i construïren nou edifici.

El poble és molt menut...

En no res arribem a la plaça on està l’església en la que destaca a més a més un gran edifici groc, que fou l’escola de monges i ara té altres funcions.

Mirem l’església per fora i entrem. Fou construïda entre 1790 i 1810 d’estructura neoclàssica i amb un campanar d’estil romànic que té 32 metres.

Seguim un poc més i arribem a la plaça del Haro, amb el gran pal enmig que hi és des de l’any anterior. és el símbol de la famosa festa la nit de sant Joan de la que he parlat en El Pont de Suert. El rector del poble el beneeix i l’encén. Les torxes enceses fetes amb corfa de cirerer es cremen. Cremar es purificar. I es fa a ritme de balls tradicionals i bevent vim calent amb sucre, rom i menjant fruita i la coca de sant Joan. Uns dies després es planta el nou haro seguint els mètodes tradicionals,  i hi estarà fins la festa següent.

       

Si seguirem la carretera nacional i ens desviàrem per altra més menuda i plena de revoltes arribaríem al poblet de Bausen abans de creuar a França que també forma part de La Vall d’Aran. Nosaltres reprenem la nacional 230 i tornem a Vielha.

QUADERN DE VIATGE, estiu 2022 LA VALL d’ARAN