LA TOSCANA (Itàlia) : La catedral i la Torre Federico II de SAN MINIATO

La torre de Federico II és el símbol de San Miniato, domina fins l’extrem que en dies clars es pot veure Florència o Pistoia...val la pena l’esforç de la pujada.

Estos dies estic en Italià, concretament per la Toscana. Pisa I part, Pisa II part, Florència I part, Florència II part, FlorènciaIII part, Florència IV part, Siena, Lucca, Pistoia, San Gimignano... Hui visitem un dels pobles de la zona, famosa per les vinyes i pels paisatges. Parle de San Miniato al Tesdesco, a la província de Pisa, el poble medieval d’origen etrusc romà, tancat dins d’un recinte medieval que ressalta per la vessant  artística però també econòmica i industrial: San Miniato és famós per la trufa blanca. També és important perquè forma part de la Via Franginea al seu pas per la Toscana, que comença en Lucca i acaba en Siena.

Comence fent  una foto panoràmica però no es veu tota la ciutat perquè està distribuïda  entre els cims de tres turos. I així, des de només 150 metres d’altura sobre el nivell del mar domina un ampli paisatge des de la costa fins els Apenins de la Toscana. Quan puge a la seua torre emblemàtica me n’adonaré realment de la dispersió de les cases seguint l’orografia del terreny.

Els primers murs amb torres defensives foren alçades al segle XII durant el temps que Itàlia fou dominada a per Federico I barba-roja. Sota el govern del seu nét Federico II es milloraren les fortificacions ampliant murs i construint edificacions defensives inclosa la Rocca i la seua torre. En l’Edat Mitja tingué popularitat convertit en un centre d’administració imperial i Federico II en el segle XIII el transformà en un centre de recaptació de tributs per a l’italià central. Entre els segles XII i XIV san Miniato fou devastada per les guerres de poder. Al segle XVIII se li atorga el títol de ciutat. Formava part del gran ducat de Toscana quan el ducat fou assimilat pel Regne d’Itàlia en 1860.

Actualment San Miniato té uns 27.000 habitants. Abans de seguir cal fer una matisació: en tot moment em refereixo a San Miniato al Tesdesco que no s’ha de confondre amb la basílica de San Miniato al Monte de Florència que vaig veure de passada quan pujava a piazza Michelangelo.

També faig altra matisació, he dit al principi “ estic visitant”...però en realitat al final, de  San Miniato, veig poc. Malauradament estem a més de 40 graus, l’onada de calor no fa ganes de caminar i només busquem les ombres i llocs frescos. Llàstima perquè sé que la localitat té molt a veure...

Només entrar hi ha uns escultura del 2012 que representa la importància de la trufa blanca en el sector econòmic de la ciutat. Es un homenatge a la trufa més gran del món trobada a san Miniato. Pesava 2’520kg i la trobaren en 1954.

Afegeisc una foto de la trufa, il tartufo,  que vaig veure en una tenda de la ciutat de Lucca, que em serveix per mostrar com és este apreciat fong subterrani. Té una capa exterior llisa, de color groc clar o verdós i una polpa marró clar amb vetes clares que desapareixen quan es cuina. Hi ha de distintes grandàries i fa un olor fort, com el del formatge fermentat. Cada any, en novembre se celebra l’exposició del mercat nacional de la trufa blanca i és un gran esdeveniment que atrau molta gent.

Des de l’aparcament anem a la plaça del Duomo on està la catedral i el museu diocesà. És un dels punts de partida per a anar a diferents edificis de la ciutat com el Seminari Episcopal, un gran edifici renaixentista que veiem de passada i realment dona testimoni de la grandesa de San Miniato en el passat...un edifici auster i refinat...Actualment ja no funciona com seminari.

... o l’església de la Santissima Annunziata, l’església  de los Santos Miguel y Esteban,  el palau Comunale que és l’ajuntament, el palau dels vicaris, l’església de san Francisco, l’església de santo Domingo...  molts palaus renaixentistes construïts per riques famílies aristocràtiques...o l’església del crucifix que està a prop.

Però nosaltres no ho veiem, solament el que envolta la plaça el Duomo. El calor esgota, el calor paralitza.. el calor és sufocant. El calor minva les forces i nosaltres les reservem per pujar a la torre.

Ja estem en l’esplanada on està la torre reconstruïda. La tenim davant, és  del  segle XII, dalt del turó, a 192 metres. Formava part d’un conjunt defensiu.

La vista compensa l’esforç de la pujada. Hi ha una bonica vista de tota la regió del Valdarno.

Però no ens conformem i volem pujar més amunt, a la torre. Al seu castell s’allotjaren personalitats com Barba-roja o el papa Gregorio V.

A la torre estigué empresonat el canciller Pier delle Vigne abans de suïcidar-se. Pier Dele Vigne fou el fidel secretari de Federico anomenat per Dante en la Divina Comedia. Durant la Segona Guerra Mundial la torre fou destruïda pels nazis per prevenir que els aliats l’empraren com torre de bombardeig, però sortosament,  fou reconstruïda en la dècada de 1950..

 

Ja les vistes des de l’esplanada eren magnifiques tan  de la ciutat com del  que l’envolta, tanmateix les de dalt son espectaculars. La ubicació sempre ha estat un punt estratègic, prop del riu Arno a meitat camí entre Florència i Pisa, que durant segles s’han disputat San Miniato. Punt per on passaren exèrcits amics i enemics... i comerciants... i viatgers de tot tipus. També els peregrins, com ja he dit, de la via Francigena, ruta de connexió entre Roma i el nord d’Europa.

Una vegada vista la torre baixem. Costera avall…molt millor. El calor no ha minvat…

… i un bon lloc per suportar-lo és entrar a la catedral dedicada a Nuestra Señora de la Asunción y San Ginés, que fou anomenada catedral  al  segle XVII. Quan baixem, el primer que fem és entrar-hi. Primer mirem la façana. Fou construïda sobre una edificació religiosa romànica del segle XII probablement sobre el que quedava d’una antiga capella, però amb reformes i reconstruccions posteriors per la qual cosa veiem elements gòtics i renaixentistes.

En la façana construïda sobre rajol roig hi ha inserides  26 menudes peces de ceràmica esmaltada decorada. En la part inferior estan les tres portes del segle XVI de pedra. I en el nivell superior hi ha tres rosasses.

El campanar està a banda, se l’anomena la Torre de Matilde per la llegenda que conta que Matilde de Canossa, la filla d’un vicari,  va nàixer en el palau adjacent, el palau dels vicari. Té un rellotge disposat asimètricament. És una torre que al segle XII era de vigilància al XV fou absorbida  per la catedral  del segle XV i convertida en campanar. 

 

Entrem. La frescoreta de l’interior de la catedral reconforta. És un bon lloc per a descansar mentre admirem el que hi ha. Te estil neo renaixentista amb decoracions d’estil barroc. Té planta de creu llatina amb tres  naus estan separades per dos sèries d’arcs de mig unt que descansen sobre columnes jòniques de fals marbre policromat i estan cobert amb enteixinat tallat i daurat del segle XVII. El púlpit és de marbre també hi ha altres obres artístiques valuoses, com retaules llenços o la pila baptismal. Entristeix  pensar que fou objectiu durant la Segona Guerra Mundial, de la mateixa manera que la Torre Federico, el Duomo fou bombardejat en 1944 i matà a 55 persones.

I amb una última mirada a la façana de la Catedral donem per enllestida esta breu visita a san Miniato, que mereix més dedicació i temps. Però hui les circumstàncies no han acompanyat i ens conformem amb el que hem visitat.

Tal volta en altra ocasió...Sé que a la Toscana tornaré. Se m’ha quedat molt per veure..

QUADERN DE VIATGE, estiu 2024, LA TOSCANA

FOTOS i MÚSICA de PORTO (Portugal)

 Una ciutat que enamora...

LA CATEDRAL DE SIGÜENZA (GUADALAJARA)

Realment Sigüenza és preciosa... sembla que estem en l’edat mitjana. Encisa per l’empedrat, per la uniformitat del color dels edificis i per la imponent catedral que custodia el donzell tan afamat.

 Ja hem vist un poc de Sigüenza fent un passeig agradable. Estem davant de la catedral que, per fora, és imponent. Des de la plaça destaca la rosassa.

Es va construir al segle XII, amb idea defensiva com ho demostren els grossos murs i torrasses. Amb els anys anà evolucionat i actualment se la pot considerar una de les més boniques d’Espanya, i exemple d’arquitectura cistercenca.

Entrem i realment quede bocabadada. Quant d’art, quanta bellesa i elegància! Encara sent sincera, la primera sensació és que és fosca. Però la mirada s’acostuma. És de planta de creu llatina amb tres naus separades per grossos pilars, la majoria de doble columna i sobre base octogonal. Al sòl hi ha làpides sepulcrals. Amb respecte i silenci caminem per les naus, intentant no perdre detall. Passem pel retaule major renaixentista del presbiteri, per davant de les capelles com la de la  Anunciacion fundada en 1515...

Observem el cor, obra mestra feta en fusta de nouera entre finals del segle XV i principis del XVI i el trascor barroc de marbre on destaquen les columnes salomòniques negres, obra del segle XVII. Hi està l’altar de la Virgen Santa Maria la Mayor, patrona de la ciutat. I pare l’atenció en el sepulcre del bisbe guerrer Bernardo, tan protagonista en la història de la reconquesta de Sigüenza.

Però és la Capilla del doncel la que destaca entre tot. Té una portada del començament del segle XVI amb decoració renaixentista manada fer pel bisbe de Canaries Fernado Arce, germà del donzell.  L’interior de la capella és obra dels segles XIV i XV. Hi estan enterrats alguns membres de la família noble Vazquez de Arce, també el bisbe de Canàries. En general la capella mereix atenció sense presses. Està molt decorada amb elements que van del XIV al XVI predominant el plateresc i renaixentista. Al costat del famós xic, estan els iaios, Martín Vázquez de Sosa i Sancha Vázquez. Enmig del panteó està el gran mausoleu dels pares, Fernando de Arce i Catalina de Sosa,

En un lateral està el jove Don Martin Vazquez de Arce que va morir en la guerra de Granada quan tenia 25 anys. Es mostra reclinat sobre el seu sepulcre. Està considerada una de les escultures més belles d’Espanya. Ho és, bonica i elegant, delicada també, i transmet serenitat. I  tal volta en part és tan famosa perquè l’estaua d’alabastre blanc que vist com un guerrer, no transmet tristesa. És una obra d’art, i realista: si parem l’atenció en les venes semblen blaves, i la postura no gitat, sinò mig recolzat amb les cames creuades com si estiguera viu i poguera, de sobte alçar-se. Podria parar en més detalls...però em quedaré curta, millor veure el donzell i situ, en la catedral. I sabeu què: no se sap qui va ser l’autor d’esta meravella.

A més de la capella del donzell també cal destacar un magnífic Altar: el de Santa Librada i el mausoleu de Don Fadrique que és qui manà fer l’Altar de Santa Librada.  És una meravella plateresca del segle XVI  feta per artistes experts. Està plena d ‘ornamentació, de detalls. Al retaule estan les 8 germanes de santa Librada. Us conte la llegenda. Ja sabeu com m’agraden les històries. Diuen que les nou germanes van nàixer el mateix dia i la mare, pensant que este extraordinari fet poguera fer malpensar que era una dona  adultera, les tirà al riu. La partera va tindre compassió i les va salvar deixant-les al càrrec de famílies cristianes que les educaren en la fe. Les batejaren amb els noms de Quiteria, Liberata (Librada), Victoria, Marina, Germana, Eumelia (Eufemia), Marciana, Genibera i Basilia i les nou germanes foren santes verges. Van preferir morir a renunciar a la fe en la que les famílies adoptives les educaren. 

 

Entrem a la Sacristia de las Cabezas, considerada una de les obres més importants del renaixement espanyol, dissenyada per Alonso Covarrubias. Cal mirar el sostre format per cassetons  amb més de 300 caps grans i expressius i més de 3000 més menuts que son cares sobre medallons, roses, angelots… és un conjunt icnogràfic i ornamental únic en Espanya.

Completem la vista en el claustre gotic de planta quadrada  al voltant del qual hi ha diverses capelles. Hi estan els fanals que eixen en una de les festivitats més importants, la de la Procesión de los Faroles de Sigüenza, en agost . Hi ha un pati enjardinat amb un pou renaixentista.  

Entrem a les capelles, en la de la Concepción, enllestida en 1509 d’estil gòtic flamíger, hi ha un quadre de El Greco que correspon a l’última fase de l’artista a principis del segle XVII.  Me n’adone de la cúpula estrellada amb nervadures policromades i dragons, similar a la de l’església de Santiago en Guadalajara. També cal ressaltar les pintures als murs. Entrem a la resta de capelles, destaca la que exposa tapissos flamencs i altra amb maquetes. 

Amb l’entrada a la catedral podem entrar al museu diocesà d’art antic, molt a prop, situat en el palau de Lujan que és d’estil neoclàssica. A més d’art sacre des del segle  XII al XX hi ha restos arqueològics i maquetes de la catedral. Però de tot destaca la Inmaculada Niña de Zurbaran i una escultura de Salzillo, també una arcada mudèjar recuperada d’una casa.

Ens queda poc de temps en Siguenza, perquè tornem a dormir a Guadalajara i optem per anar pel barri de san roc creat a finals del segle XVIII, ja fora de nucli medieval,  i veure la catedral per darrere. Donem una volta per la palça del Obispo D Bernardo...

I tot seguit baixem pel carrer Medina, veiem el carrer perpendicular del Seminario, caminem pel carrer San Roque, passem pel palacio barroc de los infantes i per l’ermita de San roc de principis del segle XIX.

Veiem un camí de terra paral·lel al carrer Cañadilla des d’on es veu uns bonica perspectiva de la catedral per darrere. Paren, gaudim del paisatge i ens enfilem cap amunt...

Acabem en la porta del Toril, la que dona a la plaça Major.

Ara si, ja deixem Sigüenza. Hi ha carrers on sembla que el temps s’ha parat, i no s'hi veu ni cap cotxe, ni cap persona...

Tanmateix hi ha altres amb més activitat. L’ermita del Humilladero, antiga capella que acollia peregrins i caminats, al parc de la Alameda, està al costat d ‘una avinguda en un encreuament molt transitat. A nosaltres l’ermita no ens acull, sinó, més bé al contrari,  ens acomiada. 

Fins a la propera Sigüenza, sense dubte mereixes una visita més pausada.

 QUADERN DE VIATGE, GUADALAJARA i PROVÍNCIA, tardor 2024

 

SIGÜENZA I PART (GUADALAJARA)

Història a cada pas…patrimoni en els carrers…tresors amb encant…hi ha qui l’anomena la ciutat del donzell…i és candidata a Patrimoni mundial de la humanitat.

Sigüenza té 4700 habitants, molts per a la zona, pocs si es compara en altres poblacions de la resta d’Espanya. És una població rica en patrimoni on trobem vestigis des de l’època medieval fins al neoclassicisme. Ja entrant veiem un tast. Passem  pel Portal Mayor, una de les cinc portes que conserva de les antigues muralles, el més important i lloc de pas del Camí Reial. Queden alguns llenços de muralla. Les altres són Puerta del Hierro, Arquillo de san Juan, Puerta del Sol i Puertas del Toril.

Aparquem davant del castell, imponent fortalesa  de traçat medieval, construïda al segle XII  sobre un antic alcasser àrab del segle VIII a més de servir de protecció en cas d’atac, s’utilitzà des del segle XII fins el segle XIX com residència dels bisbes. Este any 2024 Sigüenza 2024 celebra el IX centenari de la seua reconquesta, concretament va ser un 22 de gener, eixe dia les tropes castellanes, comandades pel bisbe D Bernardo de Agen entraren al castell i alliberaren a la població de la dominació musulmana que hi era des del 713. Després de la conquesta el bisbe guerrer tindria el poder religiós i polític de la població.

Després de les guerres carlistes el castell quedà fet malbé i s’abandonà, la ruïna total arribà després de la guerra civil. Al llarg de la seua historia ha acollit a coneguts personatges com el cardenal Mendoza, l’arxiduc Carlos d’Àustria o Fernando VII. I si parlem de més actuals...alguns actors mentre rodaven pel·lícules o parlamentaris espanyols que estigueren al castell ideant la Constitució.

I diuen que al castell hi ha una fantasma, el de Doña Blanca de Borbó, que estigué confinada quatre anys. Pedro I de Castilla, conegut com El cruel,  tancà hi la dona en 1355, als pocs dies de casar-se per evitar que recolzara els nobles que volien llevar-li el tron i alhora tenir camp lliure per a seguir amb la seua amant Maria de Padilla. Al parador es conserva l’estança presó del segle XVI per rememorar el  tancament de la noble.

En 1970 començà la restauració  i en enllestir-la es convertí  en Parador Nacional de turisme.

Accedim al pati d’armes, on s’hi refugiava la població en cas a d’atac Està empedrat i actualment s’ha convertit en un lloc enjardinat tranquil on prendre alguna cosa o descansar. S’hi conserva el pou antic enmig del pati. Observe els alts i grossos murs, les torres...realment el castell era un lloc segur.

 

Seguim el passeig  pel carrer major...anem sense rumb...i sense mapa...no importa veure més o menys...el passeig agradable entre la uniformitat arquitectònica i de color és bonic...m’agrada Sigüenza.

A meitat carrer està romànica l’església de Santiago, que recorda un temple romà. Del temple primitiu es conserva la portada solament perquè malauradament l’interior fou destruït durant la guerra Civil. A la porta d’entrada està  el bust de l’apòstol Santiago i l’escut dels bisbe Fadrique de Portugal del segel XVI. Durant un temps l’església estigué unida al convent de l’ordre de les clarisses abandonat a la dècada de 1940.

Entrem, és una església, actualment dessacralitzada, que fou seu del consell de la ciutat. Té una sola nau i destaca el presbiteri del segle XII que connecta a la nau per un arc apuntat amb les corresponents dobles columnes.

L’església comença a rehabilitar-se en 2017. L’encarregat  de l’església que forma part de l’associació d’amics de l’església de Santiago, explica amb passió cada detall que hi ha i com va anar la rehabilitació. I amb el seu entusiasme de fer didàctica  va dirigint-nos cap a on mirar...cap a les voltes, cap a les finestres romàniques, cap al sòl original de pedra del segle XII que estava tapat per rajols i que demostra l’època de construcció de l’edifici , cap a un banc de pedra,   cap a la pujada a la torre del campanar o cap a una peça de campana que té tallada la conxa de Santiago. El guia ens indica el que queda de la pintura dels presbiteri del segle XV, són fragments deteriorats però amb les seues indicacions veiem quatre àngels. De tot, destaca un element descobert l’any 2019:  una fornícula del segle XV que fou tapada i estava darrere d’unes pedres, actualment s’ha restaurat. El jove ens conta que durant el treball de rehabilitació, en les excavacions arqueològiques trobaren l’esquelet del fundador.

 

 

Una de les grans sorpreses durant les obres de la restauració fou saber que abans de ser església cristiana formà part de l’estructura defensiva de la ciutat sota el domini islàmic al segle X. Uns vidres transparents al sòl deixen veure esta part davall de la part que trepitgem,  però jo baixe uns escalons per veure-ho millor.

S’ha convertit en centre d’interpretació del romànic de la província de Guadalajara. Tot s’ha fet amb gran esforços econòmics L’arquitectura dels segles XII i XIII està integrada amb les noves tecnologies que permeten entendre millor com s’hi construí fa deu segles. Hi ha una part per conèixer el romànic en general, la reproducció virtual de la tomba del fundador del convent, la historia de l’edifici, la riquesa de l’eix Sigüenza-Atienza que pretén ser patrimoni de la humanitat i a més la part  dedicada al romànic en la província, on hi ha 27 esglésies romàniques de pobles alguns quasi abandonats i que en algun temps foren cap de senyoriu.

Molt a prop de l’església de Santiago està la casa va pertànyer a la família dels Vazquez de Arce, la del famós Doncel, que visitem. 

És un palauet construït al segle XV que actualment pertany a la universitat d’Alcalà de Henares que s’ha encarregat de la restauració i habilitació per a la visita. La recuperació d’esta casa tan important es va inaugurar en 2002. Gran treball. A l’exterior destaquen els escuts nobiliaris i la torre amb merlets.

 És d’estil gòtic civil, i de fet conserva un arc a l’interior. L’edifici hi ha elements exposats i sales museu.

Anem per les diferents sales. La sala mudèjar m’agrada, separada per arcs  i decorada amb sanefes...

Hi ha altres de temàtica variada: una al pintor Sorolla, altra al tèxtil, altra a la fabricació de guitarres…Hi està l’arxiu municipal.

I a prop està l’església romànica de san Vicente, del segle XII, la segona església romànica de la població. La mire i remire i trobe una curiositat arquitectònica: la combinació de la portada amb l’arc que sobreïx totalment descentrat. Diuen que per raons tècniques. La imatge de la Verge també no està centrada però segons la gent local és per a que les persones, que hi van des del carrer sant Vicent, paral·lel al carrer Major, la vegen millor.

De lluny veiem la Plazuela de la cárcel, on estava l’antic ajuntament  i com bé diu el nom de la plaça estava la presó. També, si seguirem més enllà de la plaça trobaríem les portes de muralla, la Puerta de hierro i la Puerta del Arquillo. Tanmateix, volem anar a la catedral. És la nostra prioritat. Així que retornem al carrer Major que hem agafat des del castell i  ja la veiem enfront. La catedral de Santa Maria, una de les més boniques d’Espanya, com després comprovarem. és el tercer edifici religiós romànic que conserva Sigüenza.

 

Passem per davant de la Puerta del Sol, del segle XIV que comunica el carrer Mayor amb el passeig de Ronda.

Ja estem quasi en la plaça Major, una de les places castellanes més boniques d’Espanya. Conten que uns americans volien comprar-la per emporta-se-la pedra a pedra als Estats Units.

Al segle XV el cardenal Mendoza decidí crear un espai més ampli enfront de la catedral  i enderrocà part de la muralla. El lloc el necessitava per a celebrar hi espectables o el mercat setmanal. És rectangular allargada de nord a sud. A un costat hi ha una galeria porticada que servia de refugi en els dies de pluja. Sobre les porxades s’edificaren les cases per al cabildo que s’adornaren amb escuts. 

Junt  als porxos està la Porta del Toril, vestigi de muralla. La raó del nom s’endevina. Ve de quan la plaça  s’utilitzava com cós taurí, els bous eixien per esta porta.

 

Al sud de la plaça està el palacio de los Deanes del segle XVI, amb doble filera d’arcs i galeria,  convertit en l’actual seu de l’ajuntament.

I al nord està la catedral, que mereix un capítol a banda.

 

QUADERN DE VIATGE, GUADALAJARA i PROVÍNCIA, tardor 2024