FOTOS i MÚSICA de SANTANDER

Santander és una ciutat històrica i elegant 

banyada per les aigües del mar... Com m'agrada!

ALMERIA: LA CATEDRAL

La Catedral i la Alcassaba són els monuments més importants de la ciutat, mostren les petjades del passat , l' àrab i el cristià.

Una vegada vista l’Alcassaba i adonar-nos-en de l’esplendor de la ciutat en temps de Al andalús, anem cap a la catedral. Tots dos són els monuments més importants.

En tota Andalusia la catedral d’Almeria té fama per la seua arquitectura i per l'art. Construïda entre 1523 y 1556 és bé d’interès cultural. No vaig a parar en detalls d’art ni de construcció, hi ha escrit sobre el tema i tot firmat per entesos que ho saben explicar millor que jo. Em pararé en el que em fa sentir i pensar. 

Veig una catedral-fortalesa amb robustos murs i contraforts. Ja mirant-la per fora imagine els pirates berberiscs i algerians dels segle XVI arribar-hi per la Mediterrània i imagine les batalles, també la gent dins amagada buscant protecció i a altra gent combatent. Alhora també imagine devoció i precs.

Destaca la façana realitzada l’any 1567 per Juan de Orea que és d’estil renaixentista i està distribuïda en dos nivells. Hi trobem molts detalls on parar l’atenció, gerros de flors o caps de lleó...la Verge, sants... i entre columnes i àngels, l’escut d’armes del bisbe Villalan, fundador de la Catedral o l’escut de Carlos I.

També destaca la torre quadrangular amb rellotge i campanar, iniciada al segle XVI però enllestida al XVII.

Donem la volta a l’edifici...el caràcter defensiu queda patent.

En un lateral exterior encara, als peus d’una de les torres, veiem el gran sol, un relleu tallat en pedra que s’ha convertit en el símbol de la ciutat. Representa un sol amb rostre humà, del que eixen nombrosos rajos ondulats. Tot ell està envoltat d’una garlanda de flors. Se l’anomena el Sol de Portocarrero i està situat just a l’exterior de la paret de la capella del sant Crist que acull al bisbe Villalán.

I no s’ha de confondre amb el símbol de la província que és el “indalo”. Segons diuen  "el indalo" allunya els mals esperits. Representa una figura prehistòrica trobada a la cova de Velez fa 7000anys d’antiguitat. La figura que s’ha generalitzat sembla un home amb una arc i la veiem en molts llocs.

Entrem a l’edifici. I ho fem pel claustre processional que actualment compleix les mateix funcions que als seus inicis. De sobte m’imagine la situació: monjos i persones donant la volta al claustre portant un sant o verge. M’imagine silenci i respecte. El claustre està situat en el que era un antic pati d’armes de la fortalesa.

Una vegada a l’interior, el que veig m'impacta. Té estructura de fortalesa, de fet va ser construïda, a més a més que per al culte,  per defendre la ciutat dels atacs pirates. És de planta rectangular amb tres naus i tres capelles i una torre de l’homenatge. Hi ha una barreja d’estils que van des del gòtic tardà, barroc, neoclàssic i del renaixement.

Seguim mirant i parem l'atenció en la sagristia d’estil renaixentista de 1566, feta per Juan de Orea. La taula central de  marbre és de 1769.

I també mirem amb deteniment el cor, que ocupa la nau central front a la capella major. La silleria de nogal té setanta cinc seients en dos nivells, és obra també de Juan Orea però amb detalls sorprenents com la tècnica de los “paños mojados” que segons diuen és influencia de Miguel Angel, encara que per via indirecta, per mig del sogre que si va rebre la influècia directa de l’artista italià. 

A cada costat del cor hi ha dos òrgans que daten del segle XVIII, però dels originals només queden les caixes, la resta es va fer malbé a la guerra civil.

Una de les parts més importants de la catedral és la capella on està soterrat el bisbe fundador, està fet amb marbre i alabastre. El bisbe volia ser hi enterrat, en la capella presidida per la imatge del Santo Cristo de la Escucha, per la qual cosa la capella se la coneix amb este nom. L’escultura jacent del bisbe esta intencionadament amb els peus mirant el Crist i alhora mirant la paret on a l’altra banda exterior, està el sol de Portocarreño que abans hem vist.

Esta catedral desprèn espiritualitat, no ens cansem de mirar detalls. Ens acompanya en tot moment un fons musical perquè estan assajant per a una cerimònia nupcial que no tardarà en començar. De fet hi ha alguna part de la catedral adornada amb flors on no podem accedir perquè està reservada per als convidats.

Segons la tradició va ser San Indalecio qui, al segle I va fundar la primera comunitat cristiana a la zona, concretament a Arci, posteriorment va fundar Pechina, que al capdavall es transformaria en Almeria. Indalencio està considerat el primer bisbe d’Almeria i patró de la diòcesis. Les despulles estan a Jaca, a Huesca,  a excepció d’unes relíquies que des del  segle XX estan guardades sota l’altar major d’esta catedral.

Eixim a l’exterior i  mirant de nou el gran monument, veiem els nuvis que van a casar-se. Estan a punt d’entrar. La música nupcial que hem estat escoltant a l’interior era per a ells. Els nuvis i els engalanats convidats es fan fotos i llueixen vestimentes complint amb tots els rituals, mentrestant nosaltres mirem l’espectacle que ens ofereixen.

QUADERN DE VIATGE, ALMERIA Desembre 2019

VALÈNCIA: Visita a l’ajuntament

M’he proposat visitar més llocs dels que m’envolten, conèixer el més proper i mirar amb més atenció els monuments i els seus carrers.

M’agrada Valencia i m’agrada fer turisme per la ciutat passejant pels seus carrers i avingudes entre edificis nous i vells, caminar sense altra finalitat que gaudir del que veig. I és que de vegades desconeixem el que tenim més a prop. Passa sovint, com ho tenim a mà anem deixant-ho per a altra ocasió…i al capdavall deixem de visitar joies. 

Però per eviatr-ho, em vaig proposar dedicar-li temps a la ciutat de València, amb màquina de fotografiar i plànol en mà, per saber per quin carrer he d’anar i no perdre’m.

Fa unes setmanes vaig visitar l’ajuntament de Valencia obert al públic gratuïtament des de l’any 2015. I m’alegra que siga així. Està declarat monuments Artístic Nacional des de 1962 i està bé que puga ser admirat per qui vulga.

En esta visita he aprés informació que no sabia perquè entrar-hi m’ha motivat a saber més d’un edifici que tantes vegades he vist i mai havia mirat amb deteniment.

L’ajuntament no ha estat sempre en este mateix emplaçament, abans estava ubicat on actualment està el jardí del palau de la Generalitat a la plaça de la Verge. Però l’any 1854 estava ruïnós i es va traslladar provisionalment a l’antiga Real Casa d’Ensenyança, que era un centre docent per a xiquetes sense recursos, situada a l’actual plaça de l’ajuntament.

Quan es decidí la reforma per acollir el nou ajuntament s’utilitzaren tres edificis ara tapats per la façana. Un era la Casa de l’ensenyança fundada al segle XVIII per l'arquebisbe Mayoral, l’altre, l’església de Santa Rosa de Lima i el tercer la arxiconfraria de la sang.

Aixi que de ser provisional passà a ser permanent des de 1860. L’any 1906 s’inicià una gran reforma que s’enllestí després de la guerra civil. La reforma va ser principalment ampliació de l’edifici i fer una façana que fora representativa.

Ara m’he adonat de la grandària de l’edifici. L’actual ajuntament té façanes a quatre carrers, sent la principal a la plaça, nucli valencià de tants esdeveniments. És en esta façana en la que pare l’atenció encara que les altres també són interessants. 

Mire la façana des de baix, hi ha un cos central coronat per la torre del rellotge que té tres pisos i està rematada per un carilló col·locat en 1930. A cada costat, simètricament col.locada, hi ha una torre quadrada. Veig finestres i molts  balcons tan en la planta baixa com en els dos pisos. També veig en cada extrem una torre circular amb cúpula.

 

I destaca entre tot, el balcó de pedra fet entre 1965 i 1967 recolzat per quatre columnes. Hi volem pujar, per veure la perspectiva de la plaça que generalment veuen les falleres majors cada any, junt a les personalitats.

 

Davall de les torres hi ha altres portes més menudes que donen accés a altres dependències municipals, però l’entrada oficial és la porta gran de fusta i decorada. Entrem, està envoltada de pilastres corintis.

 

Pugem uns escalons i passem els tràmits de seguretat. I trobem la gran escalinata de marbre d’estil neoclàssic de 1924 que realment bocabada. Des de 2015 l'ajuntament ha rebut molts visitants nacionals i estrangers, sempre hi ha moltes cues per entrar-hi, però hui, sortosament no hi ha gent. Recorrem l’ajuntament pràcticament a soles, només hi ha un parells de persones.

 

Sembla que estem en un palau. L’escalinata va ser reconstruïda després de la guerra civil. En una fornícula hi ha una escultura del Sagrat cor de Jesús, de 1941 també de marbre. Tot està il·luminat per una claraboia, que és una vidriera de cristall representant l’escut de la ciutat.

Al primer pis tenim l’accés al balcó. És una porta de fusta que veiem només pujar. Tenim ganes de trepitjar el lloc que les falleres han fet famós per eixa frase anual de senyor pirotècnic pot comenzar la masclet  i que tanta pólvora respira. Eixa frase que este any, malauradament per culpa del coronavirus ,no es farà en la data que toca i s'ha tingut que ajornar. Però esta crisi passarà i en no res...tornarem a veure les portes del balcó obertes i les falleres assenyalant l 'inici de les festes... 

Arreibem al balcó. Quan ja hi som em sembla que no està molt alt i que és molt gran. L’imaginava amb menys cabuda. M’emociona i no sé la raó, és un balcó emblemàtic. Hi ha escultures de benlliure decorant-lo.

 I quines vistes!

Entrem al saló de festes, anomenat de cristall inaugurant pe rei Alfons XIII en 1929. És gran, de 10 metres d’amplària i més de 22 de llarg. És d’estil renaixentista.

Ho mirem tot, especialment el sostre, per veure d’on ve tanta claror. Hi ha llum natural procedent de les vidrieres de colors i llum artificial procedent de les grans làmpades d’aranya de cristall de bohèmia. Al sostre també veiem pintures a l’oli de 1927 representant la Terra, el cel i el mar valencià.

Un bust del rei emèrit Juan Carlos presideix la sala.

En el passat era saló de ball i conserva un toc d’elegància. És fàcil afigurar-se gent ballant seguint els acords d’una música en directe. Imagine el dia de la inauguració amb el rei presidint la festa i el ball, m'imagine la sala plena amb les millors famílies valencianes, rendint-li honors.  Actualment s’usa per a recepcions oficials o actes fallers

Entrem a l’hemicicle o saló de plens. Ho imaginava més gran. Cert que em pregunte si hi cabran totes i tots els representants politics. Com hi ha tants!  La sala és  semicircular com un amfiteatre i també com els dels teatres, hi ha accesos laterals. Per moments oblide que estic en escenari polític i em sembla que vaig a presenciar una representació teatral. Em fa ganes de seure i esperar a que comence, però no...no hi ha teló, al seu lloc està la taula principal. El quadre del rei Felip VI presideix la sala.

     

També entrem al Museu històric municipal. És gratuït.

El museu guarda peces importants per a la ciutat, com el plànol de València de 1704. En una vitrina neogòtica trobem un còdex dels furs que son 124 pàgines escrites en valencià que ajunta des de 1329 fis a 1797.

Passem a la sala següent i cert que sembla una capella i és que el museu Històric Municipal es va crear a partir de la transformació del que era la capella de Santa Rosa de Lima de la Casa de l’ensenyança. Un cartell explica la història.

 Hi és també el penó de la conquesta que va ser hissat en una de les portes d’entrada a València l’any 1238 i que suposava la rendició de la ciutat musulmana de Balanseya als cristians que comandava Jaume I. També està la Real senyera de València de 1545.

També trobem, entre altres elements importants,  la clau àrab de la ciutat que obria la porta principal. Hi està també l’espasa i  l’escut de Jaume I, aixi com un bust representant-lo.

La visita ha valgut la pena per tot el que custodia i també per admirar les valuoses pintures i sostres de fusta treballada.

Per tot l’ajuntament també trobem mobles  històrics.

Este museu ha estat tot un descobriment per a mi, mai haguera imaginat que hi era. Que bonica és Valencia! Seguiré visitant-la a poc a poc per a descobrir tots els racons que amaga i tots els tresors que custòdia.

QUADERN DE VIATGE, tardor 2019

RESSENYA LITERÀRIA: ANTES DE LOS AÑOS TERRIBLES

ANTES DE LOS AÑOS TERRIBLES

Victor del Árbol

El llibre “Antes de los años terribles” m’ha sorprès i l’autor, Victor del Árbol, també. El cas és que és un autor internacional i molt premiat i no havia llegit cap llibre seu. I encara m’estic preguntant per què. Pensava que les joies literàries no se m’escapaven. Sóc una il·lusa pensant que puc estar a dia en totes. Ho sé. Pot ser la raó-excusa és que hi ha molt-massa al mercat editorial, (encara que jo siga en part culpable contribuint a este fet) i de vegades el que realment val la pena llegir no es veu amb facilitat perquè la publicitat d’altres és molt cridanera i ennuvola la resta.

El llibre conta la història d’un jove ugandès que viu a Barcelona on ha aconseguit crear-s’hi una nova vida ben diferent de la que portava de xiquet a la seua terra. El jove Isaïes va ser víctima de segrestament, va ser adoctrinat i obligat a convertir-se en  xiquet soldat. I va complir amb dedicació perquè a més a més tenia un don especial per caçar les víctimes que havien d’apressar. Al cap de molts anys, la roda de la vida el porta de nou a Uganda on ha de reviure més períodes d’angoixa i supervivència.

El protagonista és real i representa a milers de xiquets a qui un autoproclamat dirigent i líder anomenat Kony els furtà el dret de la infantesa. Foren molts els que perderen la innocència i foren condemnats a deixar els jocs i convertir-se en malvats. Isaïes, com molts altres, va ser culpable i víctima, monstre i humà, i eixa contradicció és la que ens fa pensar que res és blanc o negre totalment, que hem de ser tolerants i flexibles, que la vida és molt complicada i no hem de complicar-la nosaltres amb banalitats. El personatge de Joseph Kony és real i actualment encara estan buscant-lo per apressar-lo. Mai se sabrà amb exactitud totes les barbaries que ha arribat a fer. S’hi comptabilitzen més de 40000 xiquets i xiquetes segrestats i posats al seu servei.

Generalment valore els llibres en la mesura que m’enriqueixen, siga en saviesa o com a persona. Quan busque què llegir mire un contingut interessant però de res serveix si no està ben contat. Sóc una amant de les paraules escrites i em molesta la mala literatura, la que no té en compte al lector crític. I este llibre està molt ben escrit.

Per a mi un llibre és interessant quan em desperta la curiositat. “Antes de los años terribles” m’ha fet buscar un mapa per situar Uganda, així com m’ha motivat a buscar informació complementària sobre qui és Kony o la problemàtica dels albins i xiquets soldats a Àfrica. També una lectura em resulta interessant quan em mostra “els móns” i diferents mentalitats, les diverses i complicades maneres de ser i actuar que hi ha en la vida real. Perquè el que és una indubtable veritat, és que generalment vivim a la nostra bombolla particular i no sabem, o no volem saber, què passa més enllà. Qui em coneix sap que no és la primera vegada que parle de les bombolles aïllants en les que vivim perquè pense que és una realitat que s’ha d’evitar.

Victor ens convida a trencar la bombolla que ens cobreix per a conèixer altres vides i històries, és necessari saber que passa més enllà de la nostra comoda realitat, per crear-nos empatia i fer-nos tolerants. Este tipus de llibres haurien de ser de lectura obligatòria per aprendre a posar-nos en la pell d’altres i intentar entendre’ls sense criticar-los.

Victor del Árbol no dicta normes de conducta, però si mitjançant les situacions i els personatges es pot arribar a comprendre la dificultat d’allò que s’anomena “viure” per a certes persones. I això indirectament influencia en la manera de pensar de qui llig. El lector no queda impassible.

M’agrada l’estil literari de Victor del Árbol relatant tanta situació esborronant amb una antagònica bellesa literària captivadora que a poc a poc atrapa el lector per guiar-nos per un món de desesperació i per una realitat que no hauria de passar. I així, barrejant present i passat, mirada infantil i mirada adulta, Victor va embolicant tot l’ambient, tota la trama, tota la crueltat... És un llibre dur que va directe a la nafra, però el patiment que transmet és més fàcil de suportar gràcies a la bellesa de les frases emprades.

El llibre té molt de contingut convidant-nos en tot moment a a reflexionar-hi, no només tracta el tema dels xiquets soldats,  parla de la lluita i esforç per un objectiu, del lideratge i com un individu pot arribar a dominar la voluntat de tantes persones, parla de racisme, de discriminació dels albins considerats sers amb poders màgics, parla de la dissipació de la ingenuïtat, també dóna pinzellades sobre els matrimonis mixtes i les diferències entre occident i orient. I fa pensar-hi al voltant de les identitats amagades.

El llibre té tots els ingredients per poder convertir-se en una pel·lícula, encara que a mi no en fa falta cap pel·lícula perquè jo ja m’he creat la meua pròpia. Els personatges estan molt ben definits, els escenaris molt ben recreats... Pàgina a pàgina mentalment he anat imaginant cares i situacions, he imaginat diàlegs, l’horror o les xicotetes dosis d’amor, la duresa o la tendresa que es dedueix  en alguns moments. Eixa és la millor lectura, la personal, la que cada lector fem a mesura que anem llegint. És el que ens queda: la nostra interpretació d'allò que l'autor volia contar.

I si és un plaer llegir a Victor del Árbol per tot el que aporta, més ho és, si cal, escoltar-lo. I jo he tingut eixa sort. Ara sé que tots els títols de Victor del Árbol parlen de temes dels que val la pena saber i que estan ben escrits. 

Per cert, ja tinc entre mans altre llibre de Victor del Árbol que també té molt bona pinta... 

RESSENYA LITERÀRIA: 10 DE DONES

10 DE DONES

Diverses autores

Hui al racó viatger, fent-ho coincidir amb el dia de la dona,  vos mostre uns pocs llibres en femení o llibres lila, llibres en els que la dona és protagonista.

Encara que en este blog el tema central és el viatge, pense que també és un viatge el recorregut fins a la igualtat de genere i  esta data és  moment idoni per a reconèixer el que han fet i fan moltes dones al llarg de la història.  I alhora, també és moment d' agrair al món editorial l’esforç que està fent per posar en el mercat llibres que compleixen eixa finalitat: escrits firmats per dones i biografies que mostren el paper femení en la societat al llarg de la història. I que quede clar que no són llibres “per a dones”, són llibres per a tothom.  De fet, són molt atractius i algunes biografies podrien ser la base per a fer guions de pel·lícules.

Al recull de llibres biogràfics que mostrem, cada editorial ha fet la seua pròpia selecció i,  amb tota seguretat, totes seran conscients que s’han quedat a mitges. Hi ha tant a dir! Són llibres per a llegir a poc a poc,  tranquil·lament, sense pressa... i així anar assimilant la importància del que conten. I són còmodes de llegir, perquè no necessariament han de llegir-se els capítols en ordre, cadascú pot començar per la part que més li abellellisca.

Triar i encertar de quin llibre parlar ha estat difícil  però he intentat que haja varietat. Hi ha dones dels temps passats i dels més recents. Hi ha llibres en valencià i en castellà. Hi ha per a adults i per a joves, i també per als més menuts. Hi ha que presenten dones valencianes i altres mostren dones que ja són universals. Hi ha noms coneguts, altres que tal volta desconeixíem. Hi ha dones ocupant tots els camps de treball. I totes, són dones valentes i lluitadores que van haver de fer front al món que les envoltava, un món que no acceptava el que feien i com es comportaven, dones que al llarg de la història han estar relegades a ciudatanes de segona i el seu talent ha estat anònim i amagat.

Tal volta algun dia ja no facen falta  llibres que mostren les vides femenines perquè ja seran totes visibles, tal volta en un futur pròxim ja podem dir que vivim en igualtat de condicions i aleshores no farà falta inclinar la balança cap a ningun costat. Però mentre arriba el moment, hem de compensar el desnivell i mostrar noms que estaven  arraconats.

Hem d’anar canviant de mentalitat i, sortosament, ho estem fent: alguns d’estos llibres són èxits de vendes. Tan de bo continue l’èxit durant més temps. El món ha de funcionar amb una premissa: s’ha de tindre en compte el treball ben fet en general, siga de qui siga. La societat la formem homes i dones i la unió del talent, la intel·ligència,  la feina i la sensibilitat d’ambos és qui dóna empenta i farà avançar la societat dia a dia.  

*DEU DE DONES. Projecte del voluntariat pel valencià. 2018. Autores:  Isabel Clara Simó (D.E.P), Gràcia Jiménez, Carme Agulló, Carme Miquel, Lliris Picó, Mercé Viana, Rosa Roig, Amàlia Roig, Violeta Tena,  Empar de Lanuza i Mariló Sanz Mora. Edició en valencià. És un recull de deu relats de ficció en femení, escrits per dones valencianes, on les protagonistes estan envoltades de realitat, tendresa, dolçor, enyor...És tot un orgull per a mi formar part del projecte.

*LLIURES, CIUTATANES DEL MÓN, Carmen Alborch. Editorial Aguilar. Edició en castellà. Este llibre m’ha atrapat només fent una ullada. I llegir-lo és un goig. Hi trobem nou biografies de dones que han alçat la veu reivindicant drets i injustícies. Procedeixen de diferents parts del món, i així mentre cada capítol explica qui són i què han fet, alhora ens endinsa en les circumstàncies socials i politiques que les envolta i de contra les que han lluitat per alliberar-se. I així gràcies al talent escriptor de Carmen Alborch,  junt a la seua mirada analítica, sabem un poc més sobre Brasil i l’Amazònia, sobre l’esclavitud afroamericana, sobre la Itàlia de Mussolini, sobre Iran, sobre la  India, Irlanda o Xile. Amb este llibre, sabem un poc més sobre les diferents mentalitats que convivim al món.

 *NOSALTRES, HISTÒRIES DE DONES i ALGUNA COSA MÉS. Rosa Montero. Editorial Alfaguara. Edició en castellà. Com m’agrada este llibre! Quina selecció més exquisita! És una reedició molt acurada d’un llibre anterior, ampliada per a l’ocasió. Rosa Montero escriu molt bé i explica amb un text interessant les biografies de cada dona, que tenen  en comú ser singulars, que se n’eixiren de la norma, no necessariament són les més perfectes i que tingueren una vida fascinant. Són biografies per a adults que expliquen les circumstàncies socials i personals que envoltaren les protagonistes i això enriqueix per a poder-les conèixer millor. També enriqueix el text el fet de basar-se en biografies o autobiografies publicades, en cartes, en cites... la qual cosa ajuda  a fer un retrat més exacte del personatge.

*TRENTA DONES FASCINANTS EN LA HISTÒRIA DE VALÈNCIA, de diverses autores. Editorial Vinatea. Edició en castellà. Són trenta històries de dones valencianes amb la  singularitat que el textos no pareixen biografies sinó relats novel·lescs.

*CONTES DE BONA NIT PER A NENES REBELS, Volum I, Volum II, de Francesca Cavallo i Elena Favilli, Editorial Estrella polar. Edició en castellà i en valencià. Són dos llibres molt complets, amb més de cent vides cadascú ordenades alfabèticament. Les biografies són curtes i escrites amb llenguatge simple adequat per xiquets i xiquets de Primària. Hi ha molts noms recents. Gran part expliquen superació personal així com també hi ha altres dones que han estat protagonistes de fets exemplars.

*UN MÓN DE DONES EXTRAORDINÀRIES, Eva Prada, Editorial Tandem. Edició en valencià. Llibre amb disseny tipus atlas mostra dones de tots els continents. La primera fulla és una invitació temptadora amb un gran mapa mundi situant totes els retrats de les biografiades en el lloc de naixença. I una vegada dins, el text didàctic  i les atractives il·lustracions, el fan molt interessant per a estudiants de Primària.

*DONES VALENCIANES QUE HAN FET HISTÒRIA, Maria Viu i Sandra Capsir, Editorial Bromera. Edició en valencià. Són curtes biografies de dones valencianes, que d’alguna manera o altra han fet la seua aportació a la societat. Els textos estan escrits amb llenguatge adreçat al lector juvenil.

*100 DONES QUE CANVIAREN EL MÓN, Sandra Elmert. Editorial RBA. Edició en castellà. És una acurada selecció de dones importants, que aportaren el granet de sorra per al canvi social. El llenguatge és senzill adequat per a xiquets i grans.

*CONTEM HISTÒRIES DE DONES D’ACI, Rosa Roig i Manola Roig, Editorial  Vincle. Edició ben valencià. És un recull de dones actuals o del passat, explicades amb llenguatge infantil, com si es tractara d’un conte.

*DIDIN VOL SER PERIODISTA, Empar Bria i Pelufo, Edicions 96. Edició en valencià. És un conte infantil que visibilitza cara als més menuts el treball de la periodista, escriptora i activista cultural Didin Puig i Grau. A la col·lecció també hi ha altres  dos contes dedicats a dones: Asuncion Cruañes i Isabel de Villena.

I amb tot, a llegir! Teniu on triar.

Adaptació de la ressenya publicada al periòdic digital VILAWEB

ALEMANYA: HANNOVER

Destruïda en guerra un 90%, ha arribat a ser una important ciutat cultural artística, esportiva i  verda per excel·lència.

El passeig a peu o en bici és la millor opció per visitar Hannover, la major part del centre està lliure de cotxes i només pera vianants o ciclistes, que en totes les ciutats d’Alemanya tenen preferència sempre. A més a més les distancies són curtes per anar d’un lloc a altre i tot és pla.

Comencem la vista pel Nou Ajuntament, que és un majestuós edifici a nomes 5 minuts dels casc antic. Era una palau que s’enllestí a principi del segle XX, en 1913, després de vint anys de construcció. Va ser danyat en guerra i restaurat

Les sales de l’edifici acullen exposicions durant tot l’any.  Hi ha quatre maquetes que representen Hanover en l’edat mitjana, 1689, abans de la segona guerra 1939,  després de la guerra en 1945 i en l’actualitat, any 2000. Hi es veu l’evolució.  

A l’ajuntament hi ha un mirador a la cúpula a més de 100 metres on s’hi pot pujar per admirar boniques panoràmiques. L’entrada a l’interior no es paga però la pujada a la cúpula si.

Junt a l’Ajuntament està el parc Maschteich,  molt animat. Ens ha faltat donar-li la volta a l’edifici i admirar-lo amb el reflex de l’aigua del llac que té darrere. És una vista  molt bonica que havia vist en postals de Hannover i que se m’ha quedat pendent.

El casc antic va tindre que ser restaurat a la dècada de 1950, va quedar poc en peu amb els cruels bombardejos

Nosaltres tenim un guia que ens acompanya, però no cal. Per la ciutat hi ha una línia roja que marca una ruta de 4’5 quilòmetres que porta a 36 monuments destacats del centre. La ruta comença en el centre d’informació i turisme.

Anem directes a l’església de Santa Agueda, Aeguidienkirche,  que és una església gòtica de 1347 destruïda per les bombes i mai reconstruïda com a recordatori de l’horror de la guerra.

Hirosima és ciutat agermanada amb Hannover i va donar la campana de la pau que hi trobem. Cada 6 d agost a les 8,15 dia i hora de l’explosió de la bomba atòmica en la localitat japonesa, s’hi reuneix una delegació de les dues ciutats per tocar la campana.

Al sòl de l’església està pintada en blanc la línia d’ombra en zig zag  que va projectar el sol a la mateixa hora en que es va soltar la primera bomba atòmica en la ciutat  japonesa de l’any 1993.

L’escultor Lehman va crear una obra La senyora agenollda. Tot el que hi ha reforça la idea d’antiviolencia. En els murs exteriors hi ha lapides barroques dels segle VII i XVIII amb angels, rellotges d’arena i calaveres.

L’any 1958 es va incorporar a la torre un carilló que sona periòdicament.

Ja al casc històric passem per edicics monumentals com l’edifici neoclassic Staatsoper Hannover, el  teatre de l’opera del segle XIX on s’hi representen obres clasiques de teatre, ballet, opera i orquestra simfònica.

Seguim caminant...

Després parem l’atenció en l’ajuntament vell, el primer. Del segles XV i XVI es de rajola roja, construït alhora que la l’església Markkirche que visitem tot seguit. És la palça del mercat on les dones a principi del segle XX tenien les seues paradetes sota els gran finestres d’este imponent edifici.

Ens dirigim a l’esglesia protestant luertana del mercat Sant Georgii et Jacobi que està al costat. Coneguda per la seua torre de rajoles de 97 metres d’altura. Es me´s antiga que la d’Aegidienkiche.

A la porta està l’estauta de Martin Lutero, originàriament eren tres figures, i des bombardejos només ha quedat una.

Entrem ...

Des de la porta de l’església es veu una perspectiva de la plaça on està al fons l’ajuntament vell.

Seguint el passeig...

...i passem per la casa on va viure Leibniz, nascut a Leipzing, un filòsof, lògic, matemàtic, jurista, bibliotecari i polític alemany. Un dels grans pensadors del segle XVII.

I acabem la caminada recorrent unes places amb encant, amb carres estrets i cases medievals restaurades segons les originals, van ser fidels i dona idea de la ciutat d’abans. Llocs on no falten bars i restaurants per fer-se la cervesa o per assaborir els menjars típics alemanys.

Diem adéu a la ciutat adonant-nos una vegada més com la part moderna contrasta amb l’antiga, és el que predomina en la majoria de les ciutats d’ Alemanya.

QUADERN DE VIATGE, HANNOVER, ALEMANYA, estiu 2019