En la solitud de la muntanya acompanyat de les seues cabres, començà a forjar-se l’immortal Miguel Hernández que ja ha passat a la història per ser un gran autor, dramaturg i especialment poeta. Les seues lletres han estat inspiració de moltes cançons himnes de llibertat i esclat de sentiments, que des de fa temps es canten i se seguiran cantant.
A mi m’agrada viatjar a llocs allunyats però també als que tinc més a la mà. Conèixer el nostre patrimoni és important, així que anar cada mes a un lloc valencià, alacantí o castellonenc, és una idea genial. Amb el grup de la universitat, unisocietat Ontinyent, ho fem guiats per Mateu Ferri. Fa poc anàrem a Xulilla i hui visitem Oriola, que és una bonica ciutat alacantina que cal conèixer. Per a mi ha estat un descobriment que m’ha encantat.
Però com la ciutat té tant per a veure, hui escric un tast, només sobre una casa…que és menuda, senzilla… però que és important. És on va viure Miguel Hernández que fou un personatge molt gran: un poeta, i dramaturg, rellevant en la literatura del segle XX. Miguel va nàixer a Oriola en 1910 i va morir en Alacant en 1942. Fou anomenat fill predilecte de la província d’Alacant i fill adoptiu de la ciutat de Murcia. Malauradament va viure poc i va morir en circumstàncies desagradables. Els conflictes bèl·lics sempre ho són. Les conseqüències de la guerra civil van acabar amb un gran autor i una valuosa vida plena de ideals i aspiracions.
Per saber més de la figura del poeta, des de l’any 2020 hi ha un conjunt conegut com el Racó hernandià que concentra a més de la casa museu, un centre d’interpretació i un d’exposicions.
La façana de la casa-museu és modesta, típica d’una casa tradicional. Fou utilitzada per a explotació ramadera, i és similar a moltes altres de la localitat que existien al segle passat. S’adapta a la pendent del terreny. La casa fou adquirida per l’ajuntament d’Oriola l’any 1981 i inaugurada com a museu l’any 1985.
Entrem al centre de recepció dels visitants, que ens apropa a la figura de Miguel Hernández amb informació, primeres edicions de les seues publicacions o fotografies. Fins i tot es pot escoltar la seua veu en una gravació sonora recitat un poema.
Miguel formava part d’una família dedicada a la cria de cabres, des de xicotet va fer de pastor. El pare va ampliar el negoci, fent a més a més de tractant d’animals. Així que la casa que visitem no és en la que va néixer Miguel, aquella era massa menuda per a les aspiracions paternes. En 1914 és canviaren a altra més gran i prop de la muntanya i així tindre prop on portar les cabres a pasturar. El pare volia que el fill seguira de pastor tota la vida. Era el treball que tenia destinat a fer, però la seua tossuderia per seguir el camí literari va poder més. Miguel portava la literatura al cor. En esta casa va viure fins l’any 1934 junt als pares i germans. Les parets foren testimoni de la infància i adolescència, imagine que amb sentiments oposats: voler ser escriptor i obligat al pastoreig.
Despres entrem a la casa-museu. Destaca, només traspassar el llindar de la porta, la foto del poeta i una tauleta amb el llibre de firmes. En un moble en la paret lateral veiem un plat de cebes, que em recorda la seua famosa nana.
La casa està molt a prop del col·legi Santo Domingo, on Miguel va estudiar els primers anys. Quan en tenia 13, els jesuïtes, que veien capacitat intel·lectual en el menut li proposaren una beca d’estudis però el pare la refusà. L’autoritat paterna havia de ser acatada. L’opinió de la mare, que malauradament passà tota la vida malalta d’una bronquitis crònica, comptava per a poc. Miguel també hagué d’obeir al pare quan dos anys després, en 1925, l’obliga a abandonar els estudis per a que es dedicara exclusivament a ser pastor.
Passem per les habitacions. En la que ocupava Miguel està el llit original donat en 2017 per la família de la germana de Miguel, Elvira Hernandez Gilabert. Hi ha unes espardenyes, calçat que utilitzava fins i tot amb fred o plovent. Una finestra dona al pati des d’on li entraría l’aroma de les plantes aromàtiques mentre llegia o escrivia. I és que Miguel llegia molt i començà a escriure els primer versos des de jovenet. Fou autodidacta. Anava a la biblioteca i tenia amics que li deixaven llibres, i fins i tot un canonge li passava a net els poemes que escrivia. Eixa inquietud literària va fer que anara ajuntant-se amb gent, altres autors com ell, amb qui compartia interessos i que es convertirien en grans amics. Ramón Sijé, fou un d’ells.
Passem per la cuina amb els utensilis tradicionals que s’utilitzaven en les cases oriolanes. Hi veiem olles, un botijó, una platera, una bota de vi, un morter, una lletera…la cuina de carbó no falta.
El pati està enmig de la casa, es on donen les dependències. Nosaltres hi accedim des de la cuina. Parem l’atenció en les plantes i en el pou. Hi ha una pica de pedra per a l’aigua. Quants somnis tindria Miguel en este pati! I sortosament els somnis, a poc a poc se li complien...En 1931 el canonge deixà de passar-li els versos a màquina perquè ell n’aconseguí una. Des d’aleshores cada vegada que pujava a la muntanya amb les cabres, ho feia amb la màquina. En 1931, amb vint anys obtingué el primer premi literari. A partir d'eixe moment ja tingué clar que no havia de seguir en Oriola si volia seguir escrivint. I en desembre de 1931 se n’anà a Madrid, i encara que en maig de 1932 tingué que tornar a casa perquè no trobà faena i malvivia en la capital, l’estada va ser positiva perquè contactà amb la generació del 27.
Accedim a les quadres on la família guardava les cabres. Hi havia unes 30 cabres. Té accés al carreró lateral per on entrava i eixia el ramat quan eixia a pasturar a la muntanya o al Palmeral. En este cobert el jove Miguel passà tantes hores...però ja havia començat el camí poètic i ja no el podia deixar. En Oriola Miguel seguia vinculat al mon literari i en 1933 publicà el primer llibre i decidí anar de nou a Madrid a buscar treball i ho va aconseguír. A poc a poc va fer amistat amb altres literats com Vicente Aleixandre o Pablo Neruda, que li demostraren fins el final molta fidelitat.
Acabem la visita de la casa en l’hort, on estan les figueres que tant l’inspiraren en la joventut. Quan esclatà la guerra civil estava en Oriola. Miguel s’implicà en política, s’allistà al bàndol republicà i s’afilià al partit comunista. En 1937 en plena guerra anà a Oriola per casar-se amb la novia de sempre, Josefina Manresa, però després d’uns dies va haver de tornar al front. Miguel no deixà de costat les activitats literàries. El mateix any viatjà durant un mes a la URSS representant el govern de la república. La seua escriptura va rebre influències, hi va escriure tres poemes. Tornà a Espanya i continuà escrivint el que veia i vivia, el que sentia era la seua font d’inspiració. També en 1937 naixeria el primer fill però morí i fruit del dolor li dedicà un poema Hijo de la luz y de la sombra. Miguel no parava d’escriure i publicar.
En acabar la guerra, en abril de 1939, es va veure obligat a fugir per la seua activitat de comissari polític comunista en l’exèrcit. Aconseguí arribar a Portugal amb la intenció d’anar se’n a Amèrica. Però no va poder ser, va intentar vendre un rellotge d’or que li va regalar el seu amic Vicente Aleixandre per pagar-se el passatge en vaixell, però el rellotger el delatà. La policia portuguesa del dictador Salazar l’arrestà i l’envià a Espanya. Primer a Huelva, on fou empresonat 9 dies i apallissat constantment. Volien que confessara que havia assassinat al líder de la falange Jose Antonio Primo de Rivera.
En 1939 naixeria el segon fill. La dona li envià una carta en la que li deia que només tenien per a menjar pa i cebes i és quan Miguel escriguè, dedicat al segon fill i a la fam que patien en casa, el seu famós poema Nanas de la cebolla. Després el traslladaren a Sevilla i a continuació a Madrid. Per intercessió d’amics li commutaren la pena de mort a 30 anys de presó i també aconseguí un breu interval inesperat de llibertat, però el tornaren a delatar i continuà el suplici de presó en presó, fins a arribar a Alacant. Miguel estava dèbil i caigué malalt, bronquitis, tifus i tuberculosi.
En el últims moments de vida, només per facilitar les coses a la dona, accepta casar-se eclesiàsticament perquè l’anterior casament no tenia valdesa amb el nou regim franquista. Miguel Hernadez va morir en la infermeria alacantina el 28 de març de 1942 amb només trenta dos anys. Està enterrat al cementeri d’Alacant junt al fill que va morir en 1984 i la dona que va morir en 1987.
En eixir de la casa passem per una sala d’exposicions temporals. Hi veiem una sala dedicada als joguets, els que ell no va tindre de menudet. Crida l’atenció el quadre on està escrit el famós poema en el qual parla del que sentia cada 5 de gener, quan arribaven els Reis Mags d’Orient.
L’obra de Miguel Hernández és historia, ha passat el llindar de les èpoques per la seua qualitat literària i pel seu contingut inconformista carregat de sentiment. Hi tenim l’obra escrita i també els discs de cantants que han posat música i veu als seus versos: Enrique Morente, el conjunt Jarcha, Alberto Cortez o Joan Manuel Serrat, són alguns d'ells.
Especialment Serrat a qui, just fa uns dies, el 17 de febrer, se li va concedir el títol de fill adoptiu d’Oriola, en reconeixement per la gran contribució a la difusió de l'obra del poeta per tot arreu.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada