RACÓ VIATGER de Mariló: ILLA DE SAN SIMON i ILLA DE SAN ANTON, en la ría de Vigo: creuer Rias Baixas, (Galicia)

San Simon i San Antón són illes amb molta història. Fan pensar-hi sobre el passat i sobre les condicions de vida, sobre malalties i injustícies...

Hem estat a les illes Cies, acabem el preciós viatge en vaixell per les Ries Baixes visitant l’illa de San Simón i la de San Antón, que estan en la cala de Rande.

Tenim el pont de Rande prop i el traspassem. Forma part de l’autopista AP-Tui-Ferrol. S’inaugurà en 1981 i té una longitud de 863 metres i una altura de 130 metres. és majestuós.

Anem navegant entre batees. La ria de Vigo ha estat des de sempre navegable.

Arribem a l’illa i desembarquen. La guia ens espera. I com ha fet en cada illa, el primer que ens conta són les normes estrictes per a la visita. Anualment l’illa de san Simon és Be d’interès Cultural i un bon lloc per fer repàs de la història. Fa pensar-hi sobre el passat i sobre les condicions de vida, sobre malalties i injustícies... Tal volta és el motiu pel qual se la coneix com l’illa del pensament. Personalment tinc molta curiositat per conèixer les vivències que guarda. A més a més...no anem a visitar només san Simón, també visitarem l’illa de San Antón. Ambdues estan connectades per un pont. El pont el veiem quan estem arribant...és un pont de pedra...

I és que la història de l’illa de San Simón és llarga amb períodes durs i cruels. Ha tingut moltes funcions, tanmateix s’hi conserva poca documentació. Els primers documents coneguts són de l'Edat mitja però segurament l’illa estaria ocupada ja en la prehistòria. L’illa estigué habitada a partir del segle XII per diverses ordres monàstiques, que trobaren en l’illa un lloc apartat idoni per a resar. Hi estigueren l’ordre dels Templaris, també els benedictins i franciscans, fins i tot una ordre pròpia de l’illa, els pascualins, que posteriorment foren descombregats i expulsats de l’illa. Segles més tard l’illa passà a mans d’Isabel la Catòlica.

Mentre la guia explica faig una primera mirada...Veig escultures modernes, ruïnes... un escalinata... edificis que estan restaurant...i un bosc de bojs, en gallec Buxos, que s’estima tenen entre 100 i 200 anys.

Fou una illa visitada per trobadors il·lustres que escriviren cantigues en honor a San Simon. Veiem una estàtua que els fa homenatge. Està Mendiño amb un laud i Martin Codax amb una lira.

L’illa està marcada per fets importants. El famós pirata i corsari Francis Drake saquejà dues vegades l’illa a finals del segle XVI i acabà incendiant el convent i l’església. També fou un esdeveniment rellevant la batalla naval de Rande, a la seua platja. La data fou el 23 d’octubre de 1702 entre les coalicions angleso-holandeses i l’hispano francesa, durant la guerra de secessió espanyola, una història de tresors ocults sota les aigües que marcaria la història del lloc. I és que la cruel i dura batalla en qüestió ha forjat una important llegenda de la ria de Vigo. Els galions espanyols hi arribaren carregats amb el major tresor conegut en l’atlàntic format per or, plata, joies...a partir d’aci la llegenda canvia, hi ha qui diu que els galions es refugiaren en Vigo on foren atacats encara amb la carrega a l’interior, altre afirmen que els tresors ja s’havien desembarcat encara que si fou així no se va saber mai on. El cas és que la ria custodia restes de vaixells enfonsats, si hi ha tresors o no...per ara...si estan...no s’ha trobat.

El que també és cert, és que la batalla fou un fracàs per a tothom amb molts morts i pèrdua d’embarcacions. Però els anglesos i holandesos se sentiren guanyadors. Hi està per a demostra-ho la “rua de Vigo" en Londres, recordant als britànics la transcendència dels fets. I també recorden els intrigants fets la lectura del llibre “20.000 leguas de viaje submarino”. Julio Verne s’inspira per escriure-la en els fets de Rande i posà al capità Nemo en un caça tresors en la ria de Vigo.

Enmig de l’illa est la capella de san Simón, on està la imatge del sant a la que li falten les mans. La capella actual és del segle XIX. Està buida però s’hi poden fer cerimònies portant el que fa falta des del continent.

Després de dècades d’abandó, amb l’auge del comerç marítim i l’aparició de malalties contagioses, es veu la necessitat de crear un llatzeret per a que els navegants feren quarantena. L’illa era un bon lloc per estar prop de la costa i poder aconseguir fàcilment el que necessitaven per la qual cosa s’hi construeix el llatzeret a san Simon i San Anton. S’inaugurà en 1838. Les dos illes estaven connectades per un pont, és el que he vist abans d’arribar. S’inaugurà en 1838. En san Simon s’atenien les quarantenes i malalts lleus i en san Anton estaven ens greus i contagiosos. El pont tenia unes comportes que impedia el pas d’una illa a l’altra. Amb els anys els avanços mèdics i els tractaments de prevenció de malalties comportà que ja no feia falta i en l’any 1927 tancà.

Durant la guerra civil l’illa es convertí en una presó, fou l’etapa més dura, hi ha qui diu ho cataloga com camp de concentració que funcionà fins a l’any 1943. Majoritàriament hi tancaren a presos politics. Per la presó de San Simón passaren més de 6000 presoners. D’esta època es conserven molts testimonis que contaren les seus vivències, Vivien amuntonats, els obligaven a fer treballs forçats, rebien poc menjar i els mateixos presos eren qui administraven l’illa perquè els guàrdies tenien poc formació cultural. Hi havia presos que rebien ajuda de l’exterior, eren les anomenades padrines de San Simón que subornant als guàrdies els tiraven un cop de ma, bé rentant-los la roba bruta, portant-los cartes, noticies o aliments.

Després del període sent utilitzada com a presó, va servir de campament franquista fins a l’any 1950 que passà una tragèdia en la ría. Malgrat ser un dia solejat, una llanxa amb falangistes s’enfonsà i moriren 43 persones. En senyal de dol es clausurà el campament..

En la dècada de 1950 l’illa passà a ser Hogar Méndez Núñez un lloc que durant huit anys es dedicava a acollir i tenir cura d’orfes de mariners o de famílies sense recursos. Una vegada tancat l’orfenat, l’illa es va catalogar com un espai protegit i restauraren els edificis, dotant-la d’infraestructura i serveis per atendre al viatger. És un lloc de memòria però també aprofiten les instal·lacions per organitzar congressos i seminaris de ciència i investigació, campaments o concerts, com el concert de música Sinsal, que fan anualment.

L’illa es recorre fàcilment. Els edificis estan molts a prop uns dels altres. L’edifici blanc junt a l’estàtua que hem vist al principi era part del llatzeret, on controlaven només arribar als navegants i si estaven contagiats passaven a san Antón. Durant l’època de presó era la infermeria i actualment s’hi fan activitats culturals. Al costat està la central elèctrica de l’illa, que hem vist es construí a principi del segle XX. Deixa de funcionar quan l’energia arribava dels del continent. Actualment son els banys públics.

Junt a la capella hi ha altre edifici que en temps del llatzeret, era residència de segona classe, també allotjà presos i orfes en les èpoques posteriors. Actualment s’usa per a fer activitats d’educació ambiental sobre el mar i la costa.

L’edifici de la cafeteria, amb moltes finestres, eren les cuines i menjador. Durant l’època de presó, a partir de 1939, acollia als més ancians que arribaven de tota Espanya i malvivien en pèssimes condicions. Actualment es pot llogar com a restaurant.

Un dels edificis que més destaca és la residència Stella Maris. Era la llar de primera classe durant l’època del llatzeret on s’allotjaven els metges, el capellà i l’alcalde. En l’època de presó hi eren les oficines i hi vivien els oficials i el director. En l’època d'inclusa acollia aules i habitacions per als professors. És l’actual hotel que s’utilitza eventualment.

Tenim enfront la platja de Cesantes en Redondela i la mítica estàtua del capità Nemo...el protagonista de la novel.la de Julio Verne.

Tot seguit, creuem el pont que va a l’illa de San Antón, on deixaven els malalts infecciosos i més greus. Actualment el pas és lliure, abans no.

Caminem amb respecte. Alguns artistes han deixat la seua obra hi exposada. Intente imaginar el passat en les diferents epoques. I m’entristeix pensar en els malalts, en els presos o en els orfes. Pense que tal volta els més feliços foren els monjos, abans de l’arribada dels pirates.

Destaca una creació artística de Jorge Barbi, de 2005. Són unes petjades que representen els presoners agrupats junt al mur, mirant la ría i buscant l’esperança de llibertat.

Passem pel cementeri. En la paret s’afusellaren en 1938 presos, hi ha al menys, dos documentats. Entrem. És menut, acull cinc tombes a més del fill del metge. Les tombes també marquen diferències socials, quan més altes, més important és la persona.

Parem davant de l’edifici blau. Fou el primer l’hospital per als contagiats, anomenat « brut ». Desprès fou seu militar i s’utilitzà com infermeria durant el temps d’inclusa. Actualment és centre d’interpretació, exposició i documentació.