L’ÀVIA
I EL FORASTER
Sergi
Miralles
"Que bonica! Ben feta... ben interpretada... real... tendra... divertida... per a reflexionar... molt nostra...de poble...i en valencià. M’agrada tant la meua llengua...!Tan de bo en feren més semblants...Feia temps que no eixia del cine tan bé!" Estes són les primeres paraules que vaig dir en eixir del cine. Ara afegeisc que transmet calidesa humana, amabilitat, i et rius i plores... i és una pel·lícula necessària per a prendre consciència del microracisme i en quin grau el tenim assolit. És critica amb humor. És una pel·lícula que recorda la importància dels lligams familiar i eixe especial vincle que es crea entre iaios i néts.
Enhorabona Sergi Miralles, el director pegolí i també enhorabona als actors i actrius que donen credibilitat a la interpretació. M’ha agradat molt Carles Francino, el jove sensible que necessita saber quin futur vol per al fill que està a punt de néixer. M’ha agradat molt la iaia Neus Agulló que és la que tots voldríem tindre, tan sensata, tan seua... que se sap adaptar a les circumstàncies... i m’ha agradat Kandarp Mehta el pakistaní ...sempre amb un somriure agraït, i content del que ha aconseguit des que se n’anà del seu país.
Us conte unes pinzellades...Teresa la protagonista és una dona gran, però amb ment oberta. És la modista del poble. És una dona pràctica i si necessita fruites i la botiga del poble està tancada no té cap inconvenient en entrar a la del “moro”. Un dia ho fa i la seua vida canvia. S’estableix una relació d’amistat entre els foraster i ella. L’amistat sorgeix quan el foraster, que era sastre al seu país, li demana que li llogue la màquina de cosir. Per evitar xafardejos ha de ser d’amagat, la gent del poble parla per parlar...és xocant, però real en un poble on es parla de tot. Sortosament les coses van canviant i actualment són molts els forasters de diferents nacionalitats els que ens arriben als pobles i amb els que convivim. I això de parlar d’amagat amb els forasters, no passa tant... però passa. Sempre estan eixes pors arrelades i la mentalitat tancada. Quan Teresa mor, el nét torna a la casa familiar per al soterrament. La relació net i iaia sempre havia estat especial i el net descobreix eixa relació tan peculiar que existia entre els dos.
I m’ha encisat veure l’essència de poble i escoltar parlar el valencià que jo parle. Essència pura. La pel·lícula és fidel reflex de la vida d’un poble menut, on gent amb poques mires, no veu amb bons ulls qui no és del poble. On també hi ha xafardejos...on tothom es coneix i sap de quin peu coixeja cadascú. Però el poble també és tranquil·litat, poder criar un fill amb més llibertat, són les arrels...tot té parts bones i roines si comparem vida rural i urbana. No sé que en pensarà un “urbanita” de la pel·lícula i d’este poble (fictici) en particular. Tal volta veu la situació exagerada. El director ho mostra així amb intencionalitat. Per a ressaltar el racisme latent que hi ha, no només als pobles, també en les ciutats on es fa patent d’altra manera. Jo sóc de poble i ho dic amb orgull. També m’agraden les ciutats i viatjar i conèixer diferents mentalitats però si he d’escollir on quedar-me a viure, ho tinc clar.
La pel·lícula mostra una realitat: no ens agraden els forasters, els diferents, el que venen a “furtar-nos la feina” com diuen alguns i no és així, en realitat fugen per no morir al seu país. Esta pel·lícula ens recorda que emigrants érem, som i serem molts i no cal jutjar sense reflexionar-hi la situació. Emigrants són els tres protagonistes: el paquistaní que té una fruiteria i era sastre d’alta confecció al seu país i també ho va ser la iaia Teresa quan se n’anà a Paris o el net Enric que treballa a Manchester d’infermer. Però l’emigració té dos vessants, i la pel·lícula ho deixa veure, quan un emigrant torna a casa, pot passar, ja no se sent de la mateixa manera de quan se’n va anar i el que era tan propi ja no ho és tant, perquè el lloc escollit per a emigrar és el seu món nou, la seua nova vida. Lo preferible és mantenir les dues cases, els dos països, les dos maneres de viure, aprofitar-se’n de tot lo bo que tenen els dos llocs.
En resum la pel·lícula està molt encertada. És local i universal. Està rodada em Algar de Palància en Castelló però podria ser qualsevol altre poble valencià, basc, català o andalús...els pobles...són els pobles...i hi ha coses que són universals i en tots passen. I altre encert, a més de que estiga feta en valencià, és que mostre la xenofòbia calada fins els ossos que existeix, tan normalitzada que ni te n’adones. Es mira malament qui no és igual, perquè foraster és fins i tot el del poble de costat. Així que, agafem la idea que ens transmeten en la pel·lícula i deixem de costat els prejudicis.
