GUADALAJARA I PART: El carrer major i el que l’envolta

 Guadalajara és la capital d’una de les províncies més despoblades d’Espanya.

Estem passant uns dies en Guadalajara. Si, heu llegit bé. Parle d’eixa ciutat que poca gent visita i que és capital de província d’una de les zones més despoblades d’Espanya.  M’agraden les ciutats menudes i el món rural i tenia ganes de vindre per estos pobles que mantenen autenticitat precisament perquè el turisme massiu no els afecta.

Vaig en un grup organitzat però amb temps lliure, poc però suficient. El guia que ens acompanya és molt poc professional i realment no sap ni on anem al dia següent. I no exagere. Ni ho sap ni posa interès en saber. Arribem al lloc previst, el bus aparca i ens diu a quina hora hem de tornar al punt d'inici per seguir el trajecte. Sort que el xofer ja ha fet el mateix circuit altres vegades. Però per a mi no és cap problema. M’he documentat. Tinc informació  i mapes i puc anar al meu aire. I a més, en este viatge ens hem ajuntat 4 xiques que correm de la zeca a la meca. De Guadalajara, ens deixem poc per veure, només queda el que està tancat per horari. Eixa és altra. La majoria dels monuments obrin només amb visita concertada o en cap de setmana fins diumenge mati. I a més a més, dilluns està tot tancat. És un inconvenient per saber més de Guadalajara i tal volta una de les raons per la qual es desconeix tant a nivell turistic.

La primera impressió de la ciutat no ha estat molt bona. Decepció.  És diumenge vesprada i el carrer  Major està buit. Totalment. Els altres dies la imatge negativa va canviant i al capdavall, després de quasi una setmana, pense que és una ciutat agradable per a passejar: hi ha molts parcs, és tranquil·la,  menuda, acollidora i  tot està a un tir de pedra.

Comence a explicar el que he vist de la ciutat pel parc de la Concòrdia perquè és on està la parada del bus interurbà que ens du des de l’hotel, que tenim un poc allunyat del centre. És el parc icònic de la ciutat, el primer de Guadalajara i l’únic lloc animat que hi ha el diumenge de vesprada. Es creà en 1854 i des d’aleshores s’ha anat reformant i ampliant. Hi ha varietat d’arbres, tots ben cuidats. Es coneix com el parc de la Concòrdia des dels inicis, gràcies a la proposta del governador civil de la província d’aleshores. Durant la guerra civil de 1937 a 1938 se’l coneixia com el Paseo de la Unión  Sovietica, en 1939 se li canvià el nom a Paseo Calvo Sotelo,  fins 1981 que tornà al nom inicial de Paseo de la Concòrdia. Ai la política!. No hagueren pogut deixar-ho sempre amb el mateix nom? El parc és l’inici d’un eix de parcs d’espais oberts d’un quilòmetre de longitud que agrupa el Parque de san Roque, Adoratrices i Fuente de la Niña. I és que dona gust tanta verdor en la ciutat. Per la nit la font del parc s’il·lumina canviant de colors. És una meravella.

Només eixir del parc trobem la plaça de Santo Domingo, una de les més grans i animades. En el seu origen era un mercat extramurs. Actualment hi conflueixen importants carrers i avingudes. Es divideix en tres sectors separats per les calçades que travessen la plaça. Hi ha zones enjardinades com la part on està el monument a Romanones i al costat un tronc  que és una escultura singular homenatge als mestres i a la seua tasca docent. M’alegra que haja un lloc on es faça reconeixement a un treball tan dur i alhora infravalorat.

També hi ha un jardí davant l’església de San Ginés, un temple renaixentista i gòtic del segle XVII.

A l’interior hi ha exemples d’escultura funerària que pertanyen als fundadors de la parròquia: Pedro Hurtado de Mendoza, Juana de Valencia i els primers condes de Tendilla.

Seguim  pel carrer major, que continua amb el carrer Miguel Fluiters fins a la plaça de España. Observant botigues centenàries s’endevina que el carrer estaria actiu i seria important en el passat. Actualment el comerç es dispersa per altres zones. No veig uniformitat arquitectònica, edificis moderns i vells conviuen. Passa sovint si no hi ha política de conservació patrimonial. Veig una placa en la paret d’una casa que indica que Cela hi va estar durant el seu “Viaje a la Alcarria”, llibre on descriu el seu pas per la ciutat. Amb tota seguretat que este carrer seria ben diferent a quan Cela el va trepitjar.

Enfront de “El jardincillo” trobem l’església de san Nicolas, declarada bé d’interes nacional en 1981. És del segle XVII, d’orígens jesuítics i d’estil barroc. Hi ha molta decoració. Destaca el retaule barroc amb les columnes salomòniques.

Un poc més avant trobem la plaça Major, on està l’ajuntament que té la torre del rellotge tapada per restauració. La plaça conserva les porxades antigues.

Tot just darrere, seguint el carrer Doctor Mayoral, està el mercat d’abastos inaugurat en 1887 i amb reformes posteriors per adequar-lo a noves necessitats i modernitzar-lo.

Si seguim un poc mes avall del mercat trobem el santuari de la Virgen de la Antigua, la patrona des de 1883. El que va ser l’antiga església de santo Tomé, molt reformada, es remunta al segle XIII i està considerada la més antiga de la ciutat. Va ser l’única que va mantenir el culte en l’època califal. Destaca per l’àbsida mudèjar del segle XIV coronat per una espadanya.

Però no volem deixar el carrer que hem agafat a l’inici. Així que retornem  a la plaça Major i entrant pel carreró de l’Arc trobem la plaça del Concejo, on està l’oficina d’informació i turisme adossada al que queda de  l’àbsida de l’església del san Gil, del segle XII i ja desapareguda. Era on s’hi reunia el Consell. Possiblement esta zona era el centre urbà en l’antiguitat.

Tornem de nou a la plaça. És just on acaba el carrer Major i  continua amb el carrer de Miguel Fluiters, on un indicador ens diu com anar al palau Davalos, que està també molt a prop. És un edifici construït a inicis del segle XVI que actualment acull la biblioteca pública. A la portada es representa un torneig entre dos cavallers símbols de la noblesa i el sentit de l’honor de la família fundadora. En la plaça hi ha una exposició sobre el feminisme en la Alcàrria.

En l’interior del palau destaca el pati d’estil renaixentista de la Alcàrria i els sostres de fusta perfectament restaurants en algunes sales. Quin gust han tingut fent la reforma! Quin plaer llegir deu ser poder passar hores llegint entre tanta bellesa harmoniosa on s’hi respira tranquil·litat i tanta història. Fins i tot hi ha un piano.

De nou anem al carrer principal, ara ja Miguel Fluiters. En no res trobem l’església de Santiago, que formava part del convent de santa Clara, situada en ple barri jueu. L’únic que hi queda és església del segle XIV. Té una façana de rajola i una senzilla portada on està la imatge del sant titular presidint a la part de dalt de la porta. Un colom li fa companyia en estos moments. A les portes està el comendador, homenatge fet en 2016 al tenori mendocí representat per la gent de Guadalajara.

L’església està per davall del nivell actual del carrer. Així que baixem unes escales per accedir a l’interior que és d’estil gòtic i mudèjar. Té tres naus separades per arcs. El sostre és de fusta mudèjar. En la capçalera hi ha dos capelles principals. Anem directes a  la capella de l’epístola fundada per Diego Garcia de Guadalajara, que manté l’estil gòtic. Mirant atentament la cúpula podem distingir dragons pintats sobre els nervis dels arcs. Els dracs tenien doble funció. Una la decorativa i altra simbòlica de protecció defenent als morts que descansen a la capella. Tothom busquem els dracs. És com un joc. A l’altre costat de l’altar  està la capella de l’evangeli, plateresca projectada possiblement per Alonso de Covarrubias a inicis del segle XVI per servir d’enterrament al cavaller de Santiago Juan de Zuñiga.

Enfront de l'esglèsia està el palau d'Antonio de Mendoza d’estil renaixentista construït al segle XVI i reformat al segle XIX afegint elements neoclàssics. Ha tingut moltes funcions al llarg de la història: palau nobiliari, convent per decisió de la neboda d’Antonio de Mendoza Brianda de Mendoza, seu de la Diputació provincial, museu, presó i actualment és un institut de secundària. No és un lloc turístic, tanmateix trobem la porta oberta i entrem. Veiem una finestra que deu ser la del conserge o secretaria però no hi ha cap persona a qui preguntar. Hi ha altra porta que dona al pati. Està oberta. Accedim al pati. És una meravella pels sostres de fusta, pels detalls de les columnes, per les cornises, pels rajols decoratius que sembla que estem en Sevilla, i per l’escut de Carlos V que presideix una de les parets.

Sense permís hem accedit al pati. Mal fet perquè quan volem eixir, la porta està tancada. Buscant com eixir,  obrim portes que són classes. Mare meua quin sufoco! Al final, una persona, que no ens mira amb bons ulls,  ens trau del mal tràngol que estem passant i ens obri  la porta per poder anar-nos-en.  

Al final del carrer hi ha altre interessant edifici: el de correus, amb més de cent anys d’antiguitat.

De nou tornem, al carrer eix que en guia en este primer passeig per la ciutat. I és que  ens queda per veure el monument principal en esta zona, el més bonic, el més imponent, al qual se’l qualifica com l’únic en el seu gènere: el palacio del infantado situat en la plaça de España.

Ja us contaré més...

QUADERN DE VIATGE, GUADALAJARA i PROVÍNCIA, tardor 2024