El Palau del "Infantado" m’agrada per imponent i pel pati bocabadant, la Concatedral per peculiar conservant la part mudèjar i el Panteó...el panteó és especial.
Ja us he mostrat el carrer Major i els voltants. De Guadalajara queda per mostrar el millor, segons el meu parer, clar.
Estem al Palacio del Infantado situat en la plaça de
España que és una barreja de palau i fortalesa. Sorprèn la façana amb les
puntes de diamant i la portada d’estil gòtic isabelí de finals del segle XV. Fou
construït per ordre del duc de l’infantat Iñigo Lopez de Mendoza y Luna i des
d’aleshores continuà en la família Mendoza. Hi s’hi casà el rei Felipe II amb
Isabel de Valois. Segles després els Mendoza s’hi traslladaren a altre palau. A
finals del segle XIX es recuperà per a diferents usos. En 1936 un incendi
produït per les bombes el destruïren. Després fou restaurat i reformat. Actualment és la seu del
museu provincial de Guadalajara.
Entrem al Patio de los leones que, sincerament i sense exagerar, bocabada. Són dos galeries amb columnes. La galeria inferior mostra els lleons i en la superior hi ha criatures mitològiques. L’ornamentació reiterativa domina sobre els valors arquitectònics i l’efecte de conjunt prima sobre el detall. Però no hi ha repetició. Me n’adone que cada cara de lleó és distinta. M’agrada observar detalls, comparar cara a cara i trobar les diferències. Quina meravella!
Seguim descobrint Guadalajara. Al mateix costat de l’edifici està el parc de sant Antonio de traçat àrab, on s’hi conserva el Torreon de Alvar Fañez, una torre pentagonal irregular probablement del segle XIV que defenia una de les portes de la muralla, la Puerta de la Feria. Porta el nom del lloctinent de El Cid. Té dos pisos incomunicats, amb accessos independents aprofitant l’orografia del terreny.
Enfront trobem l’antiga església de los Remedios, del segle XVI, col·legi de donzelles al segle XVI, després convent de monges Jeronimes i al final és l'Escola Normal de magisteri des del segle XIX. Actualment hi està l’aula magna de l’Escola de magisteri, de la universitat adscrita a Alcalà de Henares, aprofitant les qualitat acústiques de l’església.
Enfront estan els restos de l’Alcasser, una edificació d’origen andalusí del segle IX. En temps d’Alfonso XI de Castella i Lleó, tingué el màxim esplendor. En 1436 s’hi celebrà el casament del que seria el segon marqués de Santillana i primer duc de l’Infantat, Diego Hurtado de Mendoza y Figueroa amb Maria de Luna, que serien nomenats alcaids de l’Alcasser. Després de lluites pel poder al segle XV l’Alcasser es destruït, la qual cosa va propiciar la construcció del palau de l’Infantat com nou lloc de residència familiar. L’Alcasser fou al segle XVIII fàbrica de sargetes i al XIX quarter militar fins quedar en desús i abandó. Des de 1998 s’està excavant i estudiant les troballes arqueològiques. Quan nosaltres passem no està obert, però si que s’hi pot visitar. Ens conformen fent una ullada des de la vorera.
Ens anem a altra zona. Anem a la Concatedral de Santa Maria de la Fuente Mayor, una de les seus episcopals de la diòcesis de Siguenza-Guadalajara. La construcció s’inicià al segle XIV en el punt exacte on hi havia una mesquita del segle XIII. Al segle XVII fou reformada. Destaca l’estil mudèjar junt a l’estil renaixentista manierista. Em crida l’atenció la façana amb les columnes que suporten la galeria que ho envolta. La porta principal dona a la plaça, a més, té altres dos portes d’estil mudèjar amb arcs de ferradura apuntats. La torre adossada és de planta quadrada i té 8 campanes.
A l’interior hi ha tres naus separades per pilastres i arcs de mig punt. Destaca el retaule policromat de Francisco Mir de 1624 d’estil renaixentista manierista.
A la plaça veiem una escultura dedicada a Santa Maria la Verge en l’antiga font, una de les més antigues de la ciutat i també veiem altra escultura més moderna, dedicada al natzarè. M’agrada l’edifici per fora. A uns estudiants d’art també els deu agradar i l’estan dibuixant sota l’atenta mirada del professor que va dirigint cada traç.
Si seguim pel carrer Salazaras trobem el Torreón del Alamin. Però nosaltres no hi anem. No volem desviar-nos del trajecte que ens hem previst. Passem per la Capella de Luis de Lucena, en la cuesta de San Miguel, que està tancada. Quina ràbia. Tot tancat. És una edificació que serveix de museu, format per importants peces recuperades procedents d’altres monuments de la ciutat.
També passem per la porta del Palacio dels marquesos de Villamejor conegut com Palau de la Cotilla. A l’interior hi ha un saló de te xinés que diuen és una meravella, també és escola municipal d’arts. I com la majoria... està tancat i no el podem veure. És un exemple d’arquitectura civil del segle XVII. Al costat està el carrer san Esteban que en un temps se’l coneixia com el Abrazamozas. Conta la llegenda que un dia, una jove que treballava al palau anà a la font de sant Estebam una de les més grans i utilitzades de la ciutat. Era el lloc de trobada de les joves que hi anaven a omplir els canters d’aigua i xerrar. La jove en qüestió es va entretindre més del compte i quan tornava al palau amb presses i carregada de cànters un jove, aprofitant l’obscuritat i l’estretor del carrer, li eixí al pas tractant d’abraçar-la. Ella intentà desfer-se del xic i entre unes coses i altres el xic li va arrancar el cosset, corpiño, que en la zona castellana se’l coneix com cotilla. La jove va aconseguir fugir i es resguardà al palau. Al dia següent trobaren la cotilla en el carreronet junt al palau i des d’aleshores el carrer se’l coneix com abrazamoras i el Palau de la cotilla.
En Guadalajara està tot a un tir de pedra. En no res estem en la la Porta de Bejanque, del segle XIV l’única porta del desaparegut recinte emmurallat del segle IX que queda en peu.
La plaça de Bejanque està junt al parc on trobem l’església de san Francisco que per estar tancada, també ens quedem amb les ganes de veure-la per dins. I al costat està el parc de san Roque. Tot és un conjunt enjardinat que m’agrada molt.
En san Roque hi ha una estàtua molt bonica que recorda els dies del covid i la necessitat d’abraçades. Es diu “el abrazo” i es va fer a instàncies d’uns sanitaris en homenatge a totes aquelles abraçades no donades. És un parc agradable i junt al passeig de san Roc, on està l’ermita del sant, un punt idoni per veure de lluny un dels monuments més bonics de Guadalajara: El panteó de la Condesa de la Vega del Pozo y Duquesa de Sevillano. A mi m’ho sembla. I també la història de la fundadora la trobe admirable.
El panteó fou manat construir per la condesa doña Maria Diega Desmaissières y Sevillano entre 1882 i 1916, per honrar els familiars. Tardaren en enllestir-lo perquè la condesa volia perllongar les obres i així donar feina i sous als treballadors de Guadalajara. La comtessa fou una gran mecenes i molt estimada. El panteó forma part d’un conjunt arquitectònic monumental junt a un edifici central i una església. Tot era propietat de la comtessa.
A l’interior no es poden fer fotos, tanmateix a internet n'hi ha. Les agafe per mostrar-vos la bellesa del lloc. Destaca la cúpula de ceràmica vidriada d’inspiració bizantina i el conjunt escultòric de la cripta. És interessant escoltar a l’encarregada contar la història de la “senyora”. Ho explica amb passió i emotivitat.
Ens agrada caminar. Plànol en mà és fàcil orientar-nos, també el mòbil amb el google maps ajuda. Veiem tot el complex que suposa el centre educatiu de las adoratrices i l’església. L’alumnat cada dia veu el panteó de la senyora, quan eix al pati, quan fa esport...
I seguim caminat. Anem pel carrer Virgen del Amparo on està l’antiga presó, ja en desús i que serveix d’escenari en moltes pel·lícules.
I no deixem de fer un passeig pel carrer doctor Fernadez Iparraguirre, personatge que té al mateix passeig un bust junt a altres persones influents en la història de Guadalajara. Hi ha molts, un d’ells és la comtessa del panteó, que és l’única dona representada al passeig. Passem per la plaça de bous…Guadalajara i la província en general té molta tradició taurina.
I desviant-nos un poc anem al carrer Cifuentes per veure el teatre, d’arquitectura moderna, dedicat a l’autor local Buero Vallejo.
Ah...i sovint, en les entrades o eixides a Guadalajara, veiem el pont califal, sobre el Henares, és del segle X i un dels pocs exponents de l'enginyeria andalusí que queden a la ciutat.
QUADERN DE VIATGE, GUADALAJARA i PROVÍNCIA, tardor
2024
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada