MÀLAGA: EL “CAMINITO DEL REY”

Hui és un dia que recordaré durant temps perquè estic trepitjant per una ruta especial, de les que no es fan tots els dies: un “caminito” malagueny catalogat, fins fa poc, com molt perillós. Hui sabré el per què.

El “Caminito del rey” és un espectacular itinerari que travessa el cor d’una vall estreta, la Vall de Gaitanes. La ruta s’inicia al terme municipal d’Ardales i acaba al terme de El Chorro, en Àlora.  La tornada al pàrquing s’ha de fer en un bus llançadora situat a Àlora.

És ruta lineal,  descendent i en sentit únic. En total són quasi huit quilometres, que es fan entre tres i quatre hores, però l’etapa pròpiament del “caminito” és només de tres quilòmetres.

L’entrada s’hi troba en l’accés nord i comença junt a l’aparcament a través d’un túnel llarg tallat en la muntanya, que porta a una pista forestal que acaba en el control d’entrada.

Després seguim una senda i la pista de Gaitanejo, fins a arribar a la caseta de recepció de visitants i l’embassament de Gaitanejo. És on comença realment l’experiència del “Caminito”.

Xiquets menors de huit anys no poden entrar-hi i s’ha d’anar amb calçat còmode per caminar sense problema. Hi ha més normes que s’han de complir per seguretat. I per seguretat també ens donen un casc a l’entrada, que ens posem sense xitar.

Al llarg del camí, hi ha panells informatius, però nosaltres tenim una jove guia molt experta, Leticia, que ens va explicant al llarg del camí i fil per randa, cada detall de la història, de la fauna i de la flora del lloc. La xica en sap molt de tot. 

Al llarg del recorregut, fem trams per senda natural i altres per passarel·les adossades a les roques situades a molta altura del riu. Potser mirar cap avall done vertigen, qui en pateix, però cal fer-ho per arrodonir l'experiencia i superar les pors. Anime a tothom a fer esta ruta. 

Hi ha moments que em recorda a la Ruta del Cares, als Pirineus,  perquè anem junt al riu, en este cas el Guadalorce. Però en el "Caminito" el camí no és natural, sinó creat amb fustes.  

És un trajecte que descobreix imatges meravelloses i desperta sensacions que ni les fotos ni les paraules poden transmetre. Cert. La bellesa del lloc és inexplicable perquè s’ajunta l’experiència que s’hi viu en el moment, que és molt personal.

Certament que és un paratge natural singular que ha estat testimoni de la història de la zona, ha vist en primera persona com la modernitat demanava pas per entrar, primer en forma de tren i després en forma d’hidroelèctrica.

 Hui en dia “El Caminito del rey” és una visita turística quasi obligada per a tot viatger que li agrade caminar per la muntanya,  fins i tot qui pateix vertigen  perquè se sap de bestreta, que el nou camí està fet a consciència i és segur. Això, al menys, és el que pensen els amics que m’acompanyen, alguns tenen por a les altures però confien plenament en la força dels cables que suporten la passarel·la i el pont colgant. L’angoixa del moment minora veient la seguretat en la construcció de tot l’entramat, se'n veu molta, és un treball ben fet.

Però el "Caminito" no sempre era així. Antigament es creà com un camí de servei fet primerament amb fusta i després amb pedra. Conten les cròniques de principi del segle XX que els primeres taulons de fusta del camí es posaren entre l’any 1901 i 1905 i foren col·locats per mariners malaguenys acostumats a penjar-se de cordes i pals en les embarcacions. I és que no era tasca fàcil. Altra llegenda paral·lela, conta que este camí inicial el varen fer presos condemnats a mort obligats a treballar a canvi de la llibertat..

I tot va ser perquè acabava de construir-s'hi la hidroelèctrica, iniciativa de l’enginyer Benjumea,  amb dos salts, un a Gaitanes i l’altre a El Chorro. Es necessitava habilitar un camí entre els dos salts per a facilitar als operaris les tasques de manteniment mentre anaven d’un salt a l’altre: eixe seria l’inici del que més endavant es denominaria “El caminito”, el primer tram que derivaria en l’actual.   

El primer projecte de la hidroelèctrica es va reformar per crear una pressa major. Era una mampresa de gran envergadura, l’enginyer i cap de l’embassament Rafael Benjumea Burín, i comte de Guadalhorce, era un  gran promotor.

Les obres d’esta ampliació creant la pressa que portaria el seu nom, del comte de Guadahorce, s’enllestiren l’any 1921. Va ser un projecte tan important que el  rei Alfonso XIII va assistir a la col·locació de l’ultima pedra. Per correspondre a la visita reial, l’enginyer Rafael Benjumea volgué sorprendre al rei canviant aquells taulons de fusta inicials per cement i bigues de tren com a suport. El camí quedava així millor condicionat i més adequat per ser transitat per més gent. 

Aixi que l’apel·latiu “el rey”  és en honor  a Alfonso XIII, que va inaugurar el nou camí, intencionadament condicionat per a rebre'l. Aquell 21 de maig de 1921 va ser un dia històric perquè  el rei hi va anar i va caminar per un tram.

Durant molts anys va ser el camí rutinari dels habitants de El Chorro i d’altres llocs propers, com les coves de la zona habitades pels treballadors de la hidroelèctrica o també per famílies dedicades a la ramaderia o l’agricultura. Era lloc transitat per xiquets per anar a l’escola o per persones que hi anaven per anar de poble a poble. Fins i tot era lloc de festeig, segons conten els locals, perquè el camí oferia molts racons on era fàcil amagar-se i poder estar “fent manetes” allunyats de mirades escodrinyadores. 

El "Caminito" es va integrar en el ritme quotidià de moltes famílies de la comarca i marcarien moments entranyables i importants en la seua vida.  Fins i tot hui en dia es parla de l'antic Camí de manera entranyable i amb certa dosi nostàlgica. Qualsevol persona d'una certa edat ho pot corroborar. Un cambrer del poble d'Àlora ens conta la de vegades que ha anat pel camí, de manera inconscient, com correpon a l'edat adolescent. I ho diu amb un somriure en la boca.

En el nostre passeig veiem les coves i algunes de les cases enderrocades que eren les vivendes dels treballadors. També la via del tren.

Amb el pas del temps, l’abandonament i la falta de manteniment, el camí va anar  deteriorant-se i tornant-se cada vegada més insegur i perillós. Al capdavall només era accessible per a escaladors experimentats que salvaven el obstacles amb arnes i enganxant-se de cordes uns amb altres. I fins i tot entre gent experta. 

Malauradament entre l’any 1999 i 2000 s’hi donaren accidents mortals d’excursionistes, per la qual cosa per evitar desgracies la Junta d’Andalusia va destruir alguna part de camí inicial per evitar el pas dels visitants i imposà una multa per a qui circulara.

I va ser l’any 2014 quan la diputació de Màlaga va decidir restaurar el camí i així poder gaudir de la bellesa natural que guarda com es feia molts anys abans. L’any 2015 s’obrí al públic de nou i començà  a ser reconegut,  adquirint fama, no només per voler experimentar la perillositat anunciada, que ja no és tanta, sinò per la història que porta darrere i especialment per la bellesa del paisatge que es veu durant el trajecte. Màlaga és un destí turístic de sol i este ingredient de muntanya i riu, el riu Guadalhorce, és un al·licient turístic més per a esta província andalusa.

Que bonic! És una exclamació que no parem de dir. De nou anem per una senda abans d’agafar la part final. De lluny veiem el que ens espera. De tant en tant parem per beure aigua o picar algun fruit sec i riem molt, som una colla de set amics ben avinguda i cada pas i qualsevol comentari, és motiu de diversió.

L’últim tram és el millor, realment espectacular, s’hi veu clarament l’antic camí creat que pel temps es va fer malbé. Anem a ritme pausat fent parades per fer fotos i poder admirar com mereix el que ens envolta. També anem mirant on posem els peus quan anem per les passarel·les d’un metre d'amples. 

De tant en tant anem pujant i baixant per les escales creades seguint l’orografia rocosa per damunt del camí original. És una mgnifica obra d'enginyeria. 

Parem en un mirador transparent, fent boca del pont colgant que tenim molt a prop. De debó que no fa por. O és que jo sóc molt valenta!

I quina altura! Hi ha parets que tenen 700 metres de profunditat ! I algunes quasi es toquen unes amb altres amb una separació de només 10 metres. Al llarg del trajecte anem veient el que queda de l'antic camí... i un poc perillós si que pareix...perquè és més estret i hi ha molt enderrocat. Només apte per a escaladors. Front a este imatges, s'enten que es prohibira l'accés i així evitar més accidents.

Arribem al pont colgant. Mentre fem cua esperant, perquè pel pont no és convenient passar-lo moltes persones alhora, mire les cares dels que m’acompanyen. Alguns d’ells  han  patit en certs moments, especialment mirant per on van les aigües del riu, i ara toca la prova de foc, el pont que té  30 metres de longitut i 105 metres d’altura. Alguna amics fan cara de pànic! 

Però, entre rialles, ho superen i la satisfacció posterior val la pena. Venien conscienciats que travessar el "Caminito" exigia més que esforç  físic, un esforç mental, el de  pensar que  fora el que fora, ho anaven a sobrepassar.

Després del pont hi ha un tram de passarel·les i també  amb unes escales que, particulrment, em resulten quasi més vertiginoses que el que acabem de passar. Són molt estretes,  obligatoriament hem de mirar on posem el peu i s’hi veu l’altura en la que estem situats. Ja estem en la recta final. Traspassem la via del tren.

 Mirem cap enrere i ens acomiadem del camí, Veiem el tall de la muntanya, que amaga el camí i el pont que hem travessat

Fem la caminada final fins arribar al lloc d’aparcament i trobem informació sobtre el camí i la seua història.

He acabat el camí impressionada, bocabadada i fascinada per totes les sensacions experimentades. I també contenta. M’alegra veure que el camí s’ha creat sent respectuosos amb la naturalesa.

Hem tingut una gran sort amb l’oratge. Hem de donar mil gràcies. A València estos dies esta caient aigua i més aigua i nosaltres ens hem lliurat de la pluja. La pluja en este cas haguera sigut un desastre. El “caminito” amb fortes pluges es tanca i a més a més no tornen els diners, encara que donen l’opció de poder fer-lo en el termini de dos mesos.

El fet que no fera ni fred ni calor,  ha ajudat a gaudir millor del que veiem. Ho hem passat molt bé. La companyia també fa molt. Sense dubte, “El caminito del rey” és una visita totalment recomanable.

QUADERN DE VIATGE, MÀLAGA, primavera 2019     
 

RESSENYA LITERÀRIA: La trilogia de EL TEMPS DELS REGALS

EL TEMPS DELS REGALS

ENTRE ELS BOSCOS I L’AIGUA

L’ÚLTIM TRAM

Patrick Leigh Fermor

“La cultura és el que queda quan tot s’ha oblidat”, esta cita és la millor manera d’encetar la ressenya d’esta trilogia escrita per Patrick Leigh, perquè clarament la qualifica. El contingut del llibre és culte perquè l’autor era un home culte. Diuen d’ell que xicotet tenia problemes a totes les escoles on anava i sempre treia males notes, el qualificaren de xiquet difícil, l’expulsaren i decidí seguir aprenent de manera autodidacta llegint obres en grec i llatí, llegint a Shakespeare i tractats d’història. I per seguir amb l’aprenentatge es va entossudir en escriure un llibre i no sabia de què, així que, amb denou anys va decidir fer un viatge. Viatjar li proporcionaria idees. I així va ser, i no poques.

Fruit d’aquella aventura, experiència de vida juvenil, és la trilogia que presente i la frase-cita que encapçala la ressenya està treta del segon llibre. El viatge va ser a peu des de Rotterdam fins a Constatinoble. Els llibres expliquen el periple juvenil a traves d’una Europa ja desapareguda de principis de la dècada de1930 del segle passat i quasi sempre seguint el curs del riu Danuvi. Als llibre hi ha mapes que permeten veure el trajecte que anava fent i ajuden a entendre el contingut.

Vaig encetar la lectura d’estos llibres per recomanació d’altra persona “culta”, parle de l’amic Joan, un artista pintor que li agrada molt viatjar amb els llapis i quadern en mà, com l’autor i protagonista d’este singular viatge a peu. Me’l va recomanar, en part, perquè sabia que tenia intencions de viatjar a Romania i el llibre li dedica moltes fulles a Transilvània, als Càrpats i a Moldavia, on l’autor va residir temps. Així que, sense pensar molt li vaig fer cas i em vaig comprar la trilogia sencera. I en no res en vaig endinsar en la lectura del dia a dia d’este rodamóns en majúscules que va iniciar el viatge un 8 de desembre de 1933 quan Hitler acabava d’arribar al poder a Alemanya.

Amb quasi res de material inicia l’aventura un dia de pluja torrencial. L’autor parteix des de Londres en vaixell holandès. I és en Rotterdam on comença oficialment el viatge, sempre anotant en un quadern totes les peripècies que li passen.

I escriu de tot utilitzant referències històriques, literàries o pictòriques. Sap tant de pintors que quan trepitja un lloc recorda quadres que mostren el paisatge que veu. Allà on va busca les catedrals, els museus, els monuments... i vol saber la informació preguntant o empassant-se en les biblioteques dels amics que l’atzar li posa al seu camí. I és que té la sort de trobar interlocutors erudits que saben molt i ell s’alegra perquè són els moments que aprofita per eixamplar coneixements. Molts dels nous amics són aristòcrates, gent de la classe social alta de l’Europa central, alguns sense diners però amb títol. Tots li obrin el camí per saber més d’allò que ha vist i li falta per veure, i sovint el porten a festes exclusives envoltades de luxe. És jove i no desaprofità ocasió

de passar-ho bé, siga de festa o quan se li presenta l’amor al que mai diu que no.

Per a despeses, periòdicament rep uns pocs diners des de casa, però en són pocs i quan no en té, la majoria de les vegades troba gent que li dóna hostatge. Els amics que va fent de camí li proporcionen lloc de dormir i quan no els té dorm en estables, graners, refugis de pastors, cabanes i en coves... fins i tot nevant o plovent. Però en termes generals, des dels  primers quilòmetres comença a notar amabilitat i hospitalitat que no deixa de trobar al llarg del camí, amb alguna excepció ocasional en algun país. A poc a poc, sense presses va avançant seguint una ruta anotada en un mapa i procura complir-la al peu de la lletra, encara que no ho fa sempre.

Pas a pas va coneixent gent de tot tipus, com la comunitat jueva o la dels romanis, i gent rica i gent pobra, joves i grans, i oficis de tot tipus com els que exerceixen a un barri ple de prostíbuls.  Allà on va escolta les històries que li conten  i està obsessionat amb els dialectes i el llenguatge de cada lloc on para.

Els dos primers llibres detallen el viatge i foren escrits moltes dècades després gràcies a les notes supervivents que escrivia sovint als seus quaderns i també gràcies als dibuixos que feia de la gent que trobava pel camí. Tot va ajudar, a més a més de buscar a la memòria les vivències que deixaren petjada inesborrable. El tercer llibre és diferent perquè encara que són les seues paraules escrites, ell no les ha plasmat al llibre. És un llibre pòstum que pretén seguir la línia dels llibres precedents però deixant clar que no és l’autor qui està escrivint el que llegim.

Els llibres s’enriqueixen amb la saviesa dels anys passats i la visió de la perspectiva que dóna la maduresa cultural perquè l’autor afegeix informació de tot tipus: històrica, antropològica, geogràfica, lingüística...de vegades fins i tot n’aporta tanta que hi ha perill de perdre el fil del relat de l’experiència viscuda. I escriu amb metàfores, amb descripcions detallades del que pensa, del que veu, del que viu... Per a ser sincera, de vegades tanta informació i detall resulta feixuc perquè el lector el que vol, és avançar camí amb el protagonista i no troba la mateixa bellesa que ell en els aspectes que explica amb exagerat deteniment. I és que empra fulls i fulls sencers per descriure un simple objecte, com un peix o el vol d’un ocell. Tot detallat a la perfecció.

Llegint-ho sembla que això de ser rodamón es molt fàcil encara que no ho és. El que al principi era escriure per traure experiències i escriure un llibre es torna una  necessitat. M’identifique amb ell perquè sempre vol escriure, ho desitja, encara que té moments que se li oblida perquè té altres assumptes entre mans que li ocupen les hores.

Llegir els llibres és gaudir d’un passeig per Europa. Només iniciar parla de pòlders i molins mentre travessa a peu el país i llegir-ho m’ha fet recordar els que jo he vist malgrat que hi ha molts anys de diferència entre una mirada i altra. Especialment m’ha agradat quan a Munich va a una cerveseria que he visitat les dues vegades que he estat a la ciutat alemanya. Ja aleshores, en temps de l’autor,  era famosa, seu de vida política i pública muniquesa. Durant la guerra va ser destruïda però va se reconstruïda i l’any 1958 coincidint amb el seu 800 aniversari va obrir de nou. És un lloc molt turístic de Munich i fins i tot a las Vegas hi ha una replica. Són molts els països que trepitja i que m’han fet recordar-los i també m’ha fet conèixer i reconèixer Romania després d’anar-hi. Enmig de la lectura vaig visitar el país per la qual cosa les referències al país romanès són les que més m’han cridat l’atenció perquè les tenia molt recents. Al respecte hi ha un detall que m’estranya. Els ossos només els anomena perquè els gitanos en tenien ensenyats per als seus espectacles i no parla dels perillosos animals quan va pels Càrpats, no té por quan travessa a soles els boscos. I és que a Romania hi havia molts i n’hi ha molts encara, alguns fins i tot en hivern baixen a la ciutat en busca de menjar. En Transilvània escolta llegendes deperits i fades i homes llop tothom creu i en sers ser sobrenaturals, veu danses folklòriques que li atrauen, descriu les esglésies fortificades, fa referències ortodoxes... Ha estat un goig llegir sobre el país del passat i contrastar-la amb la meua del present.

Patrick va arribar al seu destí desitjat l’any 1935, l’1 de gener, i després va continuar viatge cap a Grècia, que el meravellà. Va quedar atrapat pel país i el seu idioma i a Atenes es va enamorar d’una noble romanesa i junts van viure a Atenes i a Moldàvia, lloc on s’hi trobava quan esclatà la segona guerra mundial. Com soldat britànic va jugar un paper molt important en la batalla de Creta.

Després es casà amb una noble anglesa que l’acompanya a molts viatges i visqueren  a cavall entre el peloponesi  i Anglaterra. Grècia va ser el seu refugi estimat i el govern grec li tornà el reconeixement atorgant-li un títol de màxim honor, cavaller de l’ordre del Fenix l’any 2007. Aleshores Patrick s’estava ensenyant a escriure a màquina, sempre ho havia fet a mà, per poder enllestir el tercer volum del seu llibre de viatges, la trilogia de la que estem parlant. Malauradament va morir abans d’enllestir la tasca. Així que el tercer llibre està fet basant-se en el que deixà iniciat i respectant al màxim l’estil i contingut de les notes preses mentre recordava el final del trajecte.Patrick va morir l’any 2011 quan tenia 96 anys,  va tindre una vida longeva d’escriptor especialitzat en llibres de viatges, historiador i moltes altres facetes més.

Acabe dient que m’agrada la seua filosofia de viatge analitzant, estudiant, aprenent, vivint la vida que a cada pas se li presenta, rebent el millor del món. Perquè el que està clar, és que la vida ensenya.

DESCOBRIM SICILIA

I un dia arribàrem als 45º, la xafogor era insuportable.

No oblides entrar als enllaços.

El sol pegava de valent des del començament del viatge. Era agost. Feia molta calor, el vent del siroco contribuïa a més sensació de xafogor. Llàstima, tot haguera sigut millor en altra època sense tanta calor.

Arribàrem a Acireale, un poble que tenia quasi més esglésies que persones i moltes façanes quasi desfetes d’estil barroc. 

L’hotel tenia platja pròpia, només s’havia de baixar... però, malauradament  després s’havia de pujar... i la costera era molt empinada.

ACIREALE

Des d’Acireale  anàrem a Otiguia i Siracusa on trobàrem vestigis de l’antiguitat grega i romana.

SIRACUSA

L’illa d’Ortiguia era la seu de la deessa Artemisa i és la part antiga de Siracusa. Està unida per ponts.

ILLA d'ORTIGUIA

De nou a Acireale anàrem cap al nord fent un primer trajecte de molts quilòmetres cap a Messina on està l’estret que separa Sicília de Calabria i té nomes 3 km.

MESSINA

 De Messina anàrem a Cefalú, que és una ciutat amb encant on hi ha un port únic en tota Sicília encaixonat en una roca. Malauradament no vàrem gaudir de la ciutat per culpa d’un incendi i conseqüentment feia un calor insuportable.

CEFALÚ

De Cefalú anàrem a Palermo, on, al meu parer,  interessa més l’ambient que els monuments. La capital té aires provincians amb mercats de peix i fruita al carrer i cases baixes com als pobles.

PALERM

Després, molt a prop de Palerm anàrem a Monreale. Recorde la catedral possiblement com la més bonica de totes les visitades en Sicília, amb estil normand, tota coberta d’or representant l’antic i el nou testament.

MONREALE

 

Seguirem ruta pel país, anàrem a Segesta que té un temple i un teatre grec molt ben conservats i una preciosa vista sobre la vall.

SEGESTA

Després anàrem a Selinunte que té el conjunt arqueològic actualment reconstruït  considerat un del més destacats de la Mediterrània. Eixe dia arribàrem  fins el 45º. Tot era preciós, però molt millor haguera estat sense calor.

SELINUNTE

Després anàrem a Agrigento anomenada la vall dels temples però en realitat no és una vall sinó varies muntanyetes. Passejàrem per la vall dels temples observant oliveres de més de 800 anys que augmentaven la bellesa del paisatge.

AGRIGENTO

I deixant ruïnes del passat i seguint camí,  anàrem a Piazza Armerina on està la Villa romana del Cassale. La Villa del Cassale va ser descoberta l’any 1929, però fins el 1954 no s’adonaren del valor dels mosaics fets per artistes del nord d’Àfrica i d’Orient pròxim. Els seus 3500m quadrats de mosaics han fet que siga considerada Patrimoni de la Humanitat.

VILLA ROMANA DEL CASSALE

De Piazza Armerina anàrem a Catània, on ens deixà l’avió inicialment i on l’agafàrem de tornada. Després del sisme de 1693 Catània va ser reconstruïda sobre les runes i corrents de lava. Com no hi havia mitjans per fer el camí pla es veuen carrers amb roques que de vegades arriben fins el primer pis dels edificis

CATÀNIA

En estos últims dies de viatge teniem l’hotel a la zona de Taormina, era enorme, hi havia gent que ha via d’agafar un telefèric per accedir a les habitacions. Per les nits tenia animació, com en els hotels de Benidorm. Taormina és el Saint tropez italià, una ciutat medieval inundada de turisme. El teatre grec està incrustat en la roca i amb vistes cap a la mar.

TAORMINA

I un dels millors records de Sicília, encara que tot el país em va encisar, va ser pujar al volcà Etna, el major volcà d’Europa i un dels més actius del planeta.

Per accedir-hi primer anàrem en bus fins els 2000 metres. Hi estaven els telefèrics. En este camí s’hi podia apreciar el corrent de lava, per on passava cremava i s’hi quedava en forma de roca. Per on no passava els arbres i la vegetació continuaven. I una vegada al cim férem una passejada i curiosament hi havia moltes marietes. Era un paisatge semblant a la lluna, muntanyes de roca volcànica negra i de pols, de vegades roja pel sofre acumulat per les distintes erupcions.

 

VOLCÀ ETNA

A la tornada ens passà una anècdota divertida, l’avió anava mig buit però a la meua  germana i a mi ens col·locaren a uns seients darrere, soles nosaltres dues i arraconades darrere el quartet de les hostesses. No volien que ens canviaren de lloc i no ens donaren explicacions. Això si, tinguérem en exclusiva a l’hostessa explicant-nos el sistema d’evacuació.

QUADERN DE VIATGE A SICÍLIA: ESTIU 2007

TOT JUNT

SICILIA: AGRIGENTO................PATRIMONI MUNDIAL
SICILIA: ORTIGUIA
SICILIA: passeig per l'illa més gran del mediterrani
SICILIA: TAORMINA
SICILIA: SEGESTA
SÍCILIA: SELINUNTE
SICILIA: SIRACUSA
SICILIA: Villa romana del Casale............PATRIMONI MUNDIAL
      FOTOS i MÚSICA Villa romana del Casale............PATRIMONI MUNDIAL
SICILIA: Volcà ETNA............PATRIMONI MUNDIAL
      FOTOS i MÚSICA Volcà ETNA...........PATRIMONI MUNDIAL
SICILIA: MONREALE
SICILIA: PALERM
SICILIA: CATANIA
DESCOBRIM SICÍLIA