AMARANTE(Portugal) Breu passeig per una ciutat fotogènica

 Amarante m’ha sorprès, no pel seu sant venerat i virtuós del segle XII, San Gonçalo,“el Santo Casamenteiro”, sinò pel pont sobre unes aigües multicolors per l’efecte de sol que conviden a un passeig tranquil i agradable a la vora del riu.

Seguint les visites de Porto i els voltants del qual ja he mostrat 4 parts: PORTO I, PORTOII, PORTOIII , PORTO IV, aixi com VIANA DO CASTELO, PONTE DE LIMA, COÏMBRA, AVEIRO, GUIMARAES i BRAGA, hui acabem estos dies per Portugal visitant Amarante, ciutat envoltada per les vinyes de l’Alt Duero. Té un sant famós, un riu d’aigües tranquil·les i un pont amb història...i malgrat tot, és una ciutat poc coneguda i hi ha pocs turistes. No sé que en pensaran els que viuen a Amarante però jo m’alegre perquè això permet gaudir d’una calma que en estos dies de Setmana Santa no trobem enlloc. I que dure més temps! Parle de la calma... perquè la massificació turística, de vegades, fa malbé els llocs.

Entrem pel carrer principal. Hi ha unes quantes botigues, els que hi viuen ja saben que el carrer és pas obligat per arribar al pont i a l’església: els dos símbols d’Amarante. En molts establiments veiem a sant Gonçal, que és famós perquè està considerat com el sant valentí portuguès. La ciutat d’Amarante és coneguda des que el dominic portuguès s’hi va establir al segle XIII, per al seu retir espiritual. Hi va arribar després de peregrinar a Roma i Jerusalem i tot canvià en aquell paratge. Ell fou qui ajudà a construir el pont que afavoria el pas dels que anaven buscant-lo. Curiosament fou beatificat en 1560 però mai santificat, però se li diu sant perquè fou molt popular i va realitzar una gran tasca evangelitzadora.

Diu la llegenda que qui toca el seu sepulcre tindrà sort en l’amor. També se li atribueix el poder d’ajudar contra la infertilitat. Així que fadrins i fadrines buscant amor i parelles amb ganes de ser pares, passen per davant del sant i no deixen de fer el ritual. I quina creença! Em fa reflexionar-hi. Com ens deixem portar per idees sense fonaments! Molts toquen al sant com un joc, per diversió, amb un somriure a la boca i dient “per si de cas...” La veritat és que no sé qui s’inventaria les virtuts del sant... amb tota seguretat que algú amb mentalitat mercantilista, perquè per tot arreu es venen estatuetes del sant. En les pastisseries se’l relaciona amb idees eròtiques, com per exemple dolços en forma de penis gegant, tot per a mostrar un vigor sexual fent al·lusió al seu poder sobre la fertilitat.

Al final del carrer està el pont de sant Gonçal, que uneix dos parts de la ciutat. El pont que travessem és del segle XVIII, encara que al segle XIII hi havia altre que es va enfonsar en una crescuda del riu Tamega. Estem en un punt històric, a més del passat medieval en el qual seria escenari de transeünts buscant al sant predicador, al segle XIX durant la segona invasió  napoleònica fou testimoni d’una llarga i sanguinolenta batalla que durà 14 dies i que al capdavall donà la victòria als portuguesos. 

Caminem sense poder evitar mirar a un costat i altre del riu. El magnetisme de l’aigua, d’esta aigua... comença a fer efecte...fa ganes de baixar i estar a prop del riu.

Ho farem més tard, abans anem a veure el convent i l’església que està al final del pont, que porta el mateix nom del famós sant.

Parem davant de l’església i el convent, un conjunt imponent iniciat al segle XVI i ampliat en els segles següents. Està ubicat en el lloc de la capella on es creu està enterrat el sant. És un edifici que ajunta molts estils: renaixentista, barroc, manierista...parem atenció al pòrtic decorat amb sants. Al costat hi ha una galeria d’uns 30 metres d’altura, presidida per estàtues dels reis que governaren Portugal mentre es construïa el monestir: Joao II i Catalina d’Àustria, que foren els que l’iniciaren i també Sebastiao i Felipe I. La llàstima és que hi ha obres en la plaça i cotxes enmig...no es veu bé... Segurament sense obres i sense cotxes aparcats serà una plaça idònia per a prendre alguna cosa en alguna terrassa mirant el pont i amb el gran edifici davant. Entenc que són necessàries i ens hem de conformar.

A l’interior de l’església destaca el daurat altar barroc. També m’agrada l’orgue.

El que no m’agrada tant són unes peces de marbre que fan de faristol de peu i d’altar, al  meu parer desentonen del conjunt.

Veiem el claustre...

Passem per la sagristia, amb quadres barrocs valuosos i llibres antics...i uns sostres que no puc deixar de mirar...

I com no? visitem la menuda capella on està el sepulcre del beat “san” Gonçal. Pobre! Està desgastat! Ja sabeu el motiu. Així com pel carrer no hem vist molta gent, just ací,  dins l’església, hi ha cua davant de la capella!... Passem d’un en un esperant que cadascú es faça la foto abans d’eixir. Paciència! No només és tocar-lo...tothom vol la foto testimoniant-ho. És impossible fer una foto amb el sant a soles. No importa. És el que hi ha, així està i estarà la capella i el sepulcre mentre estiga oberta l’església al públic. Sant Gonçal no es pot queixar, sempre acompanyat! Per cert, la capella és molt menuda, ricament decorada  i bonica.  

Eixim a l’exterior. La resta del convent està convertit en el museu Souza Cardoso, un dels artistes més importants de la ciutat.  Per damunt del convent i església, al fons, es veu l’església de sant Domingo o Nuestro Señor de los afligidos, redona i d’estil barroc, data del segle XVIII i actualment acull el museu d’art sacre.

D’Amarante veiem poc més…cap dels seus estrets carrers, cap de les velles mansions que tenen balcons de fusta pintada i reixes de ferro forjat... L’efecte magnètic del qual parlava al principi ha fet un fort efecte i desitgem baixar al riu el més aviat possible. I és on passem temps. Veiem el pont de prop i l’altra part d’Amarante...

Hi ha una senda que seguim per poder tindre diverses perspectives... quina meravella: passejar i escoltar els pardalets i veure ànecs...i seure en un banc i no fer res...només contemplar el paisatge...

Amarante és fotògenica, les imatges que veiem i fotografiem són com postals. Per les simetries, pels mil colors de l’aigua pel reflex del sol. Encisa. Captiva. És un goig gaudir d’estos moments en els qual la natura és bellesa serena. 

M’imagine parelles d’enamorats dient-se paraules dolces i tendres a cau d’orella,  colles d’amics celebrant l’amistat, xiquets menudets gaudint mirant els ànecs amb els seus pares vigilant que no facen un mal pas i caiguen a l’aigua…solitaris amb un llibre a la mà...M’imagine que amb el bon oratge serà lloc de bany estiuenc... i lloc de gaudir de passejos en barca…

Seguim el passeig i veiem l’altra cara del pont…i continuen les mateixes imatges bucòliques de simetria, de jocs de llum i aigua…és una meravella.

Amarante és l’últim lloc que visitem en este viatge al nord de Portugal. I em quede amb  una agradable sensació de pau. Ja queda oblidada tota la xafogor d’alguns dies... i la gentada per ser Setmana Santa…

Al capdavall la ciutat ha estat  com un bàlsam reconfortant i només pense en la sort que tenen els habitants d’Amarante de tindre  a la mà, un lloc tan agradable.

QUADERN DE VIATGE, PORTO I VOLTANTS, PRIMAVERA 2023