FOTOS i MÚSICA: DUBLIN (Irlanda)

Dublin, una ciutat acollidora...és com anar per casa...

de fet...a cada pas trobem gent espanyola...

 Música:

The dubliners

" Th will rover"

DESCOBRIM IRLANDA

 Irlanda està orgullosa dels seus extravagants records: el percentatge més alt de dones amb el pèl roig, la major quantitat d’ordenacions sacerdotals i dies de pluja, el major consum de te per càpita, l'índex més baix de suïcidis i també s'enorgulleix de la invenció del llibre més difós en occident després de la Bíblia, el llibre Guiness, fet per l’ inventor de la cervesa local.

No oblides entrar als enllaços.

Fa anys anàrem a Irlanda, i mira per  a on... només entrar al país, guanyàrem una hora al temps. Comencàrem amb bon peu.

L’illa d’Irlanda està formada per la república d’Irlanda i Irlanda del nord, (part del Regne Unit). Des de 1922 la república d’Irlanda és independent i en 1925 es van fixar els límits entre Eire i l’anomenada Irlanda del nord. La població d’Irlanda del nord està dividida en catòlics i protestants,  els primers són partidaris de mantenir el territori dins del Regne Unit i els segons de la incorporació a la república d’Irlanda, estos enfrontaments són l’origen dels sanguinolents disturbis de la zona del 1969 fins 1994.

DUBLIN, la capital

Passàrem 15 dies passejant per les dues Irlandes. I dic passejant perquè férem moltes rutes verdes. Irlanda dóna per a molt; ciutats, pobles, sendes, tradició i diversió... els pubs no falten en cada lloc. En el país hi ha més de 12.000 pubs, ara en seran més perquè estes dades són d'uns quants anys enrere. Així que és o menys un per cada 500 habitants i la cervesa i el whiskey, són les begudes regnes. Al voltant de cerveses, hi ha molta competència, els irlandesos poden passar-se hores discutint quina és millor. Els músics als pubs es confonen amb els clients, de vegades apareixen espontanis que s’hi afegeixen. Els pubs són punt de trobada social, de joves i de majors, no importa l’edat. Tanquen prompte, cap a les 12’30 i sempre amb tots de peu i cantant l’himne nacional. Nosaltres ja sabíem de bestreta, que cada vesprada tocava fer el mateix ritual: buscar pub per sopar i altre per prendre la cervesa abans d’anar-se’n a dormir al bed and breakfast. La guiness està present per tot arreu.

 La cervesa GUINESS, la beguda nacional

Els llocs de dormir bed and breakfast són la millor manera de conèixer els costums i vida local, és on  anàrem nosaltres, excepte a Galway on passàrem dues nits en apartaments universitaris.

Bed and breakfast

La llengua irlandesa conviu amb el gaèlic, de tradició celta. l’Estat promou l’estudi  però hui en dia només el parla una població minoritària formada sobre tot per vells. En estudiar els celtes apareix més mite que realitat, acostumaven a servir-se de la imaginació per interpretar el que veien així empraven símbols perquè és més fàcil explicar i transmetre amb llegendes o històries màgiques.

La llengua gaèlica

Els antics celtes no van escriure la seua història perquè estava prohibit pels druides, els sacerdots bruixots, tanmateix les excavacions arqueològiques i els records orals transmesos i documentats pels monjos medievals, han permès configurar una aproximació que resulta misteriosa.

Els celtes en Irlanda arrelaren tant que ningú els ha pogut eliminar en els més de vint segles de supervivència. Les creus celtes demostren la fusió de les antigues creences amb el cristianisme, les més antigues ho porten gravat en la pedra. Són un símbol, una mostra constant en territori irlandès.

Creu celta.

És un país eminentment rural. Anàrem per on anàrem, trobàvem ovelles, vaques, burros o cavalls. La majoria dels dies l’oratge era el mateix: boira, sol dèbil que no s’animava  a eixir del tot... i humitat, molta humitat...i nosaltres tothora anàvem xafant bassals sota l’aigua.

La nostra ruta verda començà a Glendalough visitant unes ruïnes on destaquen les torres rodones. I després férem  un passeig per l’idíl·lic paratge conegut com la vall dels dos llacs que estan envoltats per les colines de Wicklow.

Seguint la ruta anàrem a Kilkenny, l’antiga capital medieval que està sota un immens castell reconstruït en moltes ocasions i on destaca un portal del segle XVll. Com plovia a cànters entràrem a visitar el castell, després passejàrem pel poble de  Kilkenny amb carrers estrets on  abunden les cases georgianes.

GLENDALOUGH

Després anàrem a Cashel (fortalesa de pedra)  que és una espectacular acròpolis que començaren a edificar al segle XII. El renom li ve per la roca on San Patrici va convertir i batejar al rei pagà Angus al segle V.

CASHEL

 Desprès visitàrem killarney, el parc nacional i el poble.

KILLARNEY

I Muckross house  guiats per un xicot molt graciós. Muckross house és una mansió del segle XlX. I caminàrem pel paratge natural encara que qui no volia tenia l’opció de pujar en un carruatge amb cavalls...o fer la ruta en bicicleta. Nosaltres, a peu, com millor es veu tot.  

I després visitàrem la península de Dingle  on es conserva la tradició celta i importants jaciments arqueològics. Dingle, el poblet amb restaurants al moll i cases pintades de colors, té només 1700 habitants però molta vida turística.

DINGLE

Per anar cap al nord, creuàrem amb ferry el riu Sannon, el més llarg d’Irlanda. I entre altre paratges idíl·lics arribem als Cliff of Moher que són impressionants, pel tallat que suposa el penya-segat, 200 metres per damunt de la mar i una extensió de 7 km.

MOHER

Galway és una de les ciutats més poblades després de la capital, conserva encara les típiques cases d’estil espanyol.

GALWAY

De Galway agafàrem el ferry per anar a les illes Aran on passàrem dos inoblidables dies.

ARAN

El trajecte continuà, estàvem a la regió de Connemara i entre altres punts d’interés férem una caminada  partint de Clifden per sky road, amb unes vistes precioses de la badia de l’oceà Atlàntic.

SKY ROAD

Altre dia visitàrem l’abadia de kylemore  que és actualment un convent de monges benedictines, amb internat femení.

KYLEMORE

I  Cong que té unes ruines d’un monestir, així com Sligo, que a més a més és el bressol del poeta Yeats.

CONG

SLIGO

Donegal és un lloc que recordarem sempre de manera especial, és una divertida localitat. Les nits a Donegal tenen sabor tradicional, l’ambient dels pubs són familiars i acollidors, com en tota Irlanda, amb música i balls en directe.

DONEGAL

Les rutes per Irlanda les compaginàvem amb visites de ciutat. A Glenveagh “vall de la vida” en irlandès, es pot contemplar el Castell de Glenveagh a la vora del llac.

GLENVEAGH

I el Castell de Dunluce està sobre un promontori al mar, quasi aïllat de terra ferma, hi s’arriba a traves d’una caverna subterrània.

DUNLUCE

I també anàrem a Bru na bonne, zona amb unes tombes megalítiques. Des de 1993 tota la zona va ser declarada patrimoni de la Humanitat.

BRU NA BONNE

Quan estàvem al nord de país entrarem a Irlanda del Nord per gaudir de ciutats com Derry o el paratge natural sense comparació anomenat la calçada delgegants.

DERRY

CALÇADA DELS GEGANTS

Acabàrem el recorregut per Irlanda on el vàrem iniciar, a la capital Dublin, la capital que concentra la major part de la totalitat de la població d’Irlanda...i d’estudiants espanyols...hi ha per tot arreu...

DUBLIN

REFLEXIONS POTERIORS, IRLANDA, estiu 2008

TOT IRLANDA:

IRLANDA

BRÚ NA BOINNE tombes..........PATRIMONI MUNDIAL

CASTELLS d'IRLANDA

      FOTOS i MÚSICA NEWGRANGE tombes...........PATRIMONI MUNDIAL

GALWAY: passeig
GLENDAGOUGH ruta verda

Illes ARAN I- PART

Illes ARAN II-PART

     FOTOS i MÚSICA Illes ARAN

KILLARNEY ruta verda

De KILKENY a CASHEL: En ruta

PENYA-SEGATS de MOHER

     FOTOS i MÚSICA de PENYA SEGATS de MOHER
THE BURREN

CONG
SLIGO
PENÍNSULA DE DINGLE
SKY ROAD
ABADIA de KYLEMORE
DONEGAL i GLENVEAGH
DUBLIN I PART
DUBLIN II PART
       FOTOS i MÚSICA de DUBLIN
CIRCUIT FOTOGRÀFIC PER ANGLTERRA, ESCOCIA i IRLANDA
DESCOBRIM IRLANDA

IRLANDA NORD

LA CALÇADA DELS GEGANTS

       FOTOS i MÚSICA de LA CALÇADA DELS GEGANTS

DERRY i BELFAST

       FOTOS i MÚSICA de DERRY
CIRCUIT FOTOGRÀFIC PER ANGLATERRA, ESCOCIA i IRLANDA

FRAGMENTS (propis) LITERARIS i VIATGERS: ENTRE DOS MONS 3

Els pares de Hamid arriben a Espanya procedents d’Algèria, comencen una nova vida allunyada dels seus però tambè de les limitacions que suposava.

I així, compartint els dies amb la família del poble però  intentant romandre separats del seu influx, estiguérem fins al trasllat a Espanya. Beneït el moment quan ens va eixir l’oportunitat de separar-nos per un temps d’unes idees que no ens agradaven. Beneïts anys vivint fora, en els quals a les nostres ments creàrem l’Algèria desitjada. Per això no et parlàrem dels aspectes negatius del país. Volíem viure al màxim la vida nova i no entrava en els nostres plans fer memòria de les raons per les quals se n’havíem anat. Potser actuàrem mal. Si és així crec que estem a temps de posar remei. En estos moments em veig obligat a traure a la llum tot allò que aleshores vaig callar per egoisme. 

Ta mare, vivint a Algèria amb limitacions per ser dona, va trobar este canvi d’aires una bona notícia. Espanya ben aviat anava a iniciar una nova etapa política, de segur beneficiaria a tots. I així va ser. En arribar-hi es va trobar amb un món que li oferia unes llibertats personals que en Algèria no haguera ni somniat.

Ara, en retornar al nostre món d’origen, he trobat un país amb intents de modernitat però la tradició està molt arrelada. Ta mare també ho veu. Note moltes diferències respecte a Espanya i em costa de vegades entendre algun comportament dels meus paisans. La decisió està presa, hem decidit tornar i ací  estem de nou, passe el que passe.

ENTRE DOS MONS, (pag 27) 

Mariló Sanz Mora, Ed NOVA CASA EDITORIAL

RESSENYA de cine: MAX I HELENE

MAX I HELENE

Giacomo Battiato director versió cine

Simon Wiesenthal, escriptor de la novel·la

Fa uns mesos vaig veure una pel·lícula, la de Max i Helena, basada en una novel·la. Malgrat no tindre gran renom ni haver estat aclamada per la crítica, pense que és una bona pel·lícula perquè té bona base de contingut. També la valore perquè em va fer ganes d’indagar en el tema. Només acabar de veure-la, necessitava saber més, així que llegint per diverses fonts m’he assabentat que està basada en una història verídica, una història d’amor plena de penúries amb el fons de la guerra antisemita.

Transcorre en la segona guerra mundial, any 1943. Els protagonistes són un hebreu i una ària, filla d’un diplomàtic antisemita en la Itàlia feixista. És una amor prohibit i més pel pare d’ella, que és l’encarregat de afavorir l’empresonament dels jueus de la ciutat. Però l’amor clandestí quan més es prohibeix més força pren i pare i filla s’enfronten sense remei.

I també sense remei Max és deportat a Polònia. Però inesperadament Helene que no vol separar-se del seu estimat es fa passar per jueva per seguir-lo i també queda apressada. En el tren de camí als camps de concentració, o a la mort, un rabí els casa, però la nova vida com marit i muller dura poc perquè el destí i la crueltat nazi els separa.

A Max, suposadament, l’afusellen en una fossa comú i a ella, suposadament, també després d’haver sigut torturada i obligada a ser concubina del captor, que és un dels més sàdics nazis entre tots. Però res és el que sembla i miraculosament ambdós se salven del que sembla un final segur. 

Al cap de quinze anys Max vol venjar la mort d’Helene a la que creu morta. Helene també ha seguit vivint pensant que el marit va quedar soterrat en la fossa on va caure després de ser afusellat. Per a la venjança Max, aconsegueix infiltrar-se entre els nazis que ara viuen fugitius i amagats per a no se ajusticiats.

Però hi ha un caçador de nazis que no para en el seu afany per fer justícia i es posa entre ambdós supervivents. Coneix la realitat que en l’actualitat els envolta i els deixa fer la seua vida, renunciant a delatar al criminal per no desvetllar el secret que guarda la parella. 

No crec que faig spoiler amb el que he dit perquè encara hi ha molt que em calle.

A més a més d’esta versió italiana dels 2005 que jo he vist, a la dècada de 1990 es va fer una versió anglesa. Tal volta hi ha altres, però estic segura que la novel·la estarà molt interessant i plena de matisos que les versions de cine perden. I és que la novel·la està escrita des de la perspectiva personal de vivències i forçosament han de descriure sentiments i realitats en primera persona que li donen valia.

El buscador de nazis és Simon Wiesenthal nascut l’any 1908 en la que és l’actual Ucrània i va morir en Viena l’any 2005 als 96 anys. Arquitecte de professió va passar per cinc camps de concentració i quan va ser alliberat va dedicar part de  la seua vida a buscar els nazis assassins per a portar-los davant la justícia. Arribà a trobar-ne  a més de 1100 criminals de guerra. Wiesenthal  és autor de molts llibres sobre el tema hebreu i esta història la va escriure després de conèixer per boca dels protagonistes el relat real, era una història que no podia quedar al calaix,  va canviar noms però els fets descrits són els que passaren a la parella mixta hebreu-ària.

És una historia d’amor amb majúscula, una història de guerra també escrita amb lletres grans, i  no entra en les massacres i horrors que es veuen en altres pel·lícules de camps de concentració jueus perquè en esta pel·lícula no descriu este apartat sino els anys de després la guerra.

En la versió italiana es veu part de Venècia i m’ha agradat perquè m’ha resultat familiar. La casa on viu la protagonista és un racó molt bonic de la ciutat dels canals. Un racó que tinc fotografiat per tots els costats, perquè és molt acollidor i hi ha un pontet del que es veu un canal estret molt fotogènic. Els buscadors de localitzacions de la pel·lícula van tindre el mateig ull fotogènic que jo. També hi ha un moment que apareix una imatge de la plaça de Cracòvia que m’ha fet recordar la capital polonesa.

En resum, una història per no oblidar la barbàrie humana, per prendre consciència fins a quin grau de patiment han viscut moltes persones en el  món. Recomane la pel·lícula, però més la novel·la, que no he llegit però la pose a la llista de les pendents.

TRANSILVÀNIA: EL LACU ROSSO

El nom de Transilvània, literalment significa"País més enllà de la Floresta" i és just el que es veu al llarg d’esta zona: muntanyes i més muntanyes, boscos i més boscos, rius... i entre tot, un llac molt visitat i estimat, el Lacu Rosso.

Estem visitant Romania, un país que sorprén. Hem estat a Bucarest passejant pels seus carrers i bocabadant-nos amb el seu Parlament, tambè hem estat a Sinaia, on hi ha un monestir i un palau bonic. I hem visitat una fortalesa rural a Prejmer. I seguim viatge.

        Admirant  uns paisatges de boscos frondosos, i per moments patint per anar per una carretera estreta infernal, arribem al Llac roig.  

Curiosament uns quilòmetres abans d’arribar-hi,  enmig de cap lloc,  hem vist tres vaques soltes que sense fer cas als cotxes, menjaven tranquil·lament o creuaven la carretera. Els cotxes mentrestant feien torn per passar per no atropellar-les, quan s’hi trobaven de cara, perquè el cami era estret. I les vaques es mostraven impassibles anant al seu aire. No deixe de preguntar-me què feien les vaques allà, a soles perquè semblava que a prop no hi havia cap granja. Segurament elles eren coneixedores del terreny i sabrien tornar a casa.

          El llac Roig està a 980 metres d’altitud i té una profunditat màxima de 10 metres, és el llac més gran i jove del país. Es va formar de manera natural al segle XIX, concretament l’any 1837 quan es va desprendre una part del Monte Ghilcos i van haver víctimes mortals, és per això lo del nom que en magiar significa "muntanya Assasina". I és que  molt a prop està la ciutat de Gheorgeni d’origen hongarès que empra el seu idioma local per escriure els cartells dels comerços.

No se sap la causa del naixement del llac, tal volta van ser les pluges torrencials o un terratrèmol. I el nom del llac roig, li vé perquè hi arriben aigües de rius amb sediments d’òxid de ferro, uns sediments que des d’uns anys enrere s’estan controlant perquè van dipositant-se al fins i reduint el volum de l’aigua del llac, i a eixe ritme el llac anirà desapareixent.

       El color roig no sempre s’aprecia, depèn de la llum i de la zona. 

       Estem en estiu i el llac rep molts visitants per a passejar i gaudir de la natura. En hivern el llac es congela. Era lloc obligatori de estiuejar en temps comunista. I actualment també és lloc de peregrinació turística.

         És idoni per a fer trekkings, passejos en barca... un lloc que ha fomentat el turisme rural. Les parades de Kalács no falten, allà on anem en trobem.

        Una peculiaritat del llac és un bosc singular que hi ha enmig del llac, que es va produir en inundar-se un bosquet abans del despreniment, l’aigua es quedà embassada i va matar els avets que ara llueixen petrificats sobre la superfície, sembla una imatge fantasmal, com molt en Transilvània, país que vol crear una imatge tètrica i misteriosa... però en este cas és real.

QUADERN DE VIATGE, ROMANIA, estiu 2018

ANNA (VALÈNCIA) El palau dels comtes de Cervelló i més.

Un palau amb el qualificatiu de "la xicoteta Alhambra valenciana".

Fa temps que tenia ganes d’anar-hi i per fi ja estic, a Anna, un poble de la Canal de Navarrés situat en lloc privilegiat doncs hi conflueixen gran quantitat d'aigües de l'aqüífer del  massis del Caroig que són arreplegades pel riu Sellent.

Ja ha arribat el dia de conèixer el poble i el seu palau, que tinc no molt lluny de casa. Havia escoltat parlar molt de l’edifici que comparen amb la Alhambra i m’abellia saber de primer mà si el que es deia era cert. I si que ho és. Em deien que era una meravella i pense el mateix. A  xicoteta escala, si que hi ha alguna part similar al palau nazarí de Granada.

El palau dels comtes de Cervelló s’ha de mirar amb els ulls que cal. No s’ha de pensar en com seria en el seu temps d’esplendor i comparar-lo a com és ara. No s’ha de fer perquè el que hi ha actualment té poc a veure amb la construcció original.

El palau actual data del segle XVII quan Felip III va concedir el comtat d’Anna a Fernando Pujades de Borja. No obstant això, cal assenyalar que les primeres referències de l’existència d’un castell anterior sobre el que es construí el palau, són de 1244 quan el rei Jaume donà la vil·la d’Anna i el seu castell a l’ordre de Santiago després de la reconquesta. Pertanyia als comtes de Cervelló i a finals del segle XIX el van vendre a Don Ricardo de Trenor Bucelli casat amb Doña Josefa Isabel Palavicino Ibarrola. I a finals de la dècada de 1980 l’ajuntament el va adquirir. No seria fins a la dècada de 1990 quan començaren les obres d’adequació de l’edifici, que segons diuen estava molt deteriorat per l’abandó i hi havia qui pensava que era millor enderrocar-lo i crear en el lloc que ocupa  una gran plaça pública per a festes i verbenes.

Però no es va enderrocar. Encara que des del segle XVII fins a l’actualitat s’havien fet moltes  restauracions, sempre sense mantenir l’estil original, va ser l’última la que va generar controvèrsia.  Les veus crítiques diuen que es van gastar massa diners i malgrat ser de domini públic que la finalitat era convertir-lo en centre de difusió patrimonial, ataquen radicalment que no van ser fidels a la història de l’edifici.

 No obstant això, com passa sempre, tot és relatiu. Si parlem de fidelitat de l’edifici és cert que és “fals” perquè no es correspon al que era en la seua construcció original. S’hi conserva algun mur, algun sostre i volta, però poc més. Però si parlem de si és fidel a la realitat històrica en general, la cosa canvia perquè el palau si que mostra les etapes històriques del passat. És per això que hi ha sales cristianes i sales  àrabs i hi ha museus representatius de la localitat.  Però anem per parts. La visita a este palau, únic, no s’ha de fer amb presses.

El primer que visitem és el museu de l’aigua, a l’aljub del castell, amb panels explicatius sobre la importància de l’aigua a Anna i el seu aprofitament al llarg de la història en les cases, en el camp i en la indústria.

Després entrem al museu etnològic de la vila, situat en el que antigament eren les quadres dels cavalls i abans de quadres era el nucli del castell musulmà. I és que passejant pel palau, la història mora i la cristiana van barrejant-se. Observem els  utensilis i objectes exposats amb cura, és un ambient rústic on veiem les eines dels diferents oficis emprades pels avantpassats. La gent del poble ha anat aportant al museu el que tenia per casa i així un cartell en cada objecte diu la procedència.

A continuació seguim visitant sales. I és el que veritablement encisa: anar observant la diferència arquitectònica i decorativa que hi ha entre unes i altres. Tot ens va transportant a diferents èpoques: la mitjana, la moderna i la contemporània.

El pati enjardinat i amb font central a l’estil de l’Alhambra de Granada i el pavelló   musulmà bocabaden. Les vistes al riu des del pavilló, són incomparables. Tot està fet a l’estil àrab i està ricament decorat amb mosaics, filigranes o mobiliari. No hi ha cap superfície per decorar, tot ple: els sostres, les parets, les portes... No tinc ulls per mirar tant de detall.

Esta part intenta recrear el món àrab  que va viure al municipi al segle XIII. Tanmateix per al meu gust representa massa luxe i no es correspon a la realitat del àrabs que viurien al poble, que, amb tota seguretat,  no estarien envoltats de tanta bellesa decorativa, és el meu parer. Llevat d’este detall intranscendent que és una opinió subjectiva, he de dir que esta part del palau és molt bonica i sembla com si estiguérem dins del conte de les mil i una nits. Mires on mires és art, de fet la decoració la van fer tècnics experts procedents de Marroc i Tunísia.

Tot seguit ens endinsem a l’Edat Moderna a les sales Borja i Cervelló, igualment decorades amb cura i amb mobiliari de l’època.

Acabem la visita a la sala d’Anna, on actualment fan els plenos d’Ajuntament, i  on hi ha fotografies antigues i quadres d’artistes locals.

I me’n vaig contenta pel que he vist però alhora pense que no s’hi trau prou profit de tot l’edifici.  Crec que el palau es deuria d’explotar més, haurien de buscar-se estratègies per fer-lo més visible. El gran pavelló àrab serveix com escenari de casaments i altres esdeveniments, però no és prou. Em van dir que a la sala d’Anna, on fan els plens d’ajuntament es podia  veure un audiovisual explicant la història del poble, i mostrant les personalitats locals famoses, com l’artista Sanz, a qui li tinc especial devoció perquè els iaios eren d’Aielo de Malferit, el meu poble. I no he vist res sobre este ventríloc excepcional,  i m’he quedat amb les ganes.

Cert que l’edifici es podria treure partit de més maneres, no només mostrant-lo en visites guiades, que siga dit de pas, estan ben fetes i completes,  sinò fent que siga plataforma turística de la localitat. 

Hi queda dit, espere que alguna persona amb poder i influencia per poder fer coses al poble, ho llisga,  em faça cas i es pose a pensar maneres de traure rendiment  al centre de difusió Patrimonial per a que realment el palau, siga epicentre d’Anna i al capdavall acabe sent veritablement rentable i alhora mostre la riquesa en tots els àmbits del poble.  

Després de dinar fem una passejada pel poble amb la millor guia, l’amiga que és del poble, Maria, que ens fa un recorregut per a que se’n tornem a casa  amb el convenciment de que el seu poble, Anna, a més a més dels seu palau té molts altres racons bonics per visitar.

I per a convercer-nos,  anem a la baixada del molí.

I veiem algunes fonts i els canals d’aigua...

I anem a l’impressionant Gorgo de la escalera, que demostra una vegada nés la importància del aigua a Anna.

Fins a altre dia Anna! S'han quedat més racons per visitar, com el famós "lago o albufera d'Anna". Sense cap dubte que tornaré a Anna per enllestir la visita encetada.

QUADERN DE VIATGE, tardor, ANNA, 2018