RESSENYA de cine documental ESO QUE TU ME DAS

 

ESO QUE TÚ ME DAS

Documental-entrevista  a Pau Donés

Jordi Évole

Esta setmana he vist el documental de l’entrevista a Pau Donés, el líder de Jarabe de Palo, fet per Jordi Évole. És un gran treball que el periodista dirigeix amb la professionalitat, sensibilitat i bon criteri que el caracteritza. No és el primer llarg metratge que el periodista fa. El primer tractava sobre la crisis dels refugiats al Mar Mediterrani. Amb “Eso que tú me das” demostra així, una vegada més, que no és un periodista que para l'atenció en temes banals, sinò que busca conscienciar. I això m’agrada.

 El primer que vaig pensar en eixir del cine és que acabava de veure un documental “pura valentia”. En primer lloc la valentia de Pau Donés per decidir exposar-se públicament, malgrat el seu impactant aspecte demacrat i prim, molt prim..., per parlar del camí que ha fet al llarg de la vida, a dos setmanes d’arribar al final del trajecte. És trist veure a un  Donés que sempre s'ha mostrat públicament amb una veu bonica, i que ara quasi no te força parlant. És trist i dolorós però Pau riu i això ja es una lliçó que tots ens hem d’ensenyar.

Ha estat cinc anys lluitant contra el càncer, amb etapes optimista i altres no tant, però assumint sempre que estem al món per un temps limitat i s’ha de viure cada minut sense parar-se en embolics innecessaris i trivialitats. Al capdavall Pau se n’ha anat d’este món sabent valorar les coses menudes, que abans tal volta li passaven desapercebudes, ha sabut traure-li partit a les insignificances. I ha estat vivint durant l’última etapa en la tranquil·litat dels seus arrels, la vall d’Aran, en sa casa, en la seua muntanya i envoltat de l’estima de la seua família, deixant ben clar que per a ell ser família no implica tindre la seua sang, família és qui de veritat t’estima. 

I en segon lloc la valentia d’Évole per dur a terme  una entrevista tan complicada. Pense que és una gran responsabilitat fer l’última entrevista en la vida a una persona i més si cal, sabent de bestreta que el final està anunciat i quasi està tocant a les portes. I ho fa molt bé. Diu Évole que qui dirigia el documental era Pau, que ell es deixà guiar. I es nota. Fou Pau qui demanà que l’entrevistaren, Pau es qui trià l’escenari i Pau qui marcà els horaris perquè no s’hi trobava bé a totes les hores. Tot s’entén.

A Pau li quedaven quinze dies de vida i ell no ho sabia amb tanta exactitud però s’ho imaginava. Pau no volia morir però ho acceptava. Jordi comença el documental amb una conversa amb l’oncòloga mentre va en cotxe camí de la casa de Pau, demostrant a l’espectador la incertesa del què passarà. I queda bé quan Jordi Évole de vegades dubta i  no sap que preguntar, quan en altres moments improvisa segons respostes, així demostra molta humanitat, la mateixa que Pau contestant.

En l’entrevista es nota també l’amistat. Hi ha molta complicitat i confiança. Esta entrevista no haguera quedat tan bé sense este ingredient afectiu tan important.  

Pau Donés em queia bé perquè les seues cançons són “de contingut” i tenen un cert grau de poesia. Ara després d’escoltar com afrontà la malaltia, sense ràbia i fent introspecció,  després d’escoltar-lo dient als quatre vents com plorava per tot i que la filla l’ensenyà a estimar i a dir-ho en veu alta, encara m'ha demostrat més solidesa en la personalitat i molta saviesa, que ha volgut compartir en els últims moments. Perquè com bé diu, l’entrevista era necessària perquè en les del passat no parlava de la vida, es parlava d’aspectes secundaris que al capdavall no van enlloc. 

Pau Donés pot representar a molts. Malauradament no en són pocs els que estan lluitant contra el càncer o qualsevol altra malaltia. I Donés recalca que no cal esperar a estar malalt per aprofitar-se’n de la vida. Que la vida és valuosa, és or. Pau encara la mort i dona pistes com hem de fer-ho: sense esperar a tindre “clarament” els dies contats. 

És un documental dur però desborda humanitat. No és lacrimogen, és sensible i real. I fa pensar. Eixe és el gran valor, el que Pau Donés ens conta sense artificis i els espectadors hem d’assimilar.

Pau Donés va saber viure i morir abraçant la vida i volia l’entrevista per donar gracies. és un fet lloable.

És un documental totalment recomanable per a adults i per a joves, perquè hi ha moments emotius i reflexius, i ho barreja amb humor que també està present. Seria una bona opció passar el documental als instituts per treballar el valor de la vida partint de la mort. I si les paraules arriben per boca d’un cantant, segur que l’alumnat farà més cas. És una lliçó en forma de cançó, un cançó enaltint la vida.

Pau ja no està entre nosaltres però ha deixat per a la posteritat unes reflexions per a ser feliç. Diu que s’ha de viure el present, que s’ha de creure menys en la sort i més en nosaltres mateixos. Que s’ha de deixar de fer muntanyes dels grans de l’arena. Que la vida s’ha de viure en qualitat i gaudir de la bellesa que té. I s’ha de cantar, riure i estimar molt. Que us sembla? No és tan dificil.

Cal anar al cine, malgrat el virus. Els cines són segurs, la cultura ho és. I en este cas s’ha d’anar perquè a més a més, la recaptació anirà a parar a la investigació del càncer.

VALÈNCIA: PALAU DE CERVELLÓ

Un palau amb historia…

Ens trobem a la plaça de Tetuan de València i estem fent turisme. Que no us estranye el fet que sent valenciana vulga conèixer el que la capital de la meua província amaga. M’agrada conèixer llocs allunyats però també m’atrauen els més propers de casa. Així que sempre que vaig a València per assumptes propis, aprofite el temps lliure per fer visita turística, passar com una forastera més que va preguntant i fent fotos per tot arreu. De vegades entre a la oficina d’informació i turisme que està al costat de l’ajuntament i  eisc amb un plànol a la mà, una ruta prevista i uns horaris. Així, del llarg llistat de monuments i museus o de racons i places que hi ha a València vaig tatxant el que a poc a poc vaig visitant. No sempre puc fer el que vull. Hi ha molts llocs que es necessita cita prèvia per entrar, altres, que només fan visites guiades en hores concretes i no se m’ajusta al temps que tinc, però no m’importa, ho deixe pendent per a altra vegada. València la tinc a un tir de pedra.

I m’agrada perdre’m entre carrers i preguntar quan no sé per on vaig. En esta ocasió no ha estat complicat trobar el que busquem. Anem al Palau de Cervelló, que és un edifici neoclàssic del segle XVIII que de lluny es veu perquè ressalta.

Mirem la façana amb deteniment. Sobre la porta hi ha un escut d’armes de la família dels Cervelló, amb un cérvol i una àguila de dos caps. Per damunt, la corona reial i cobrint-ho tot el mant símbol de la grandesa.

I quan traspassem la porta i visitem l’interior sorprèn. Només creuar el portal accedim a un pati descobert amb doble arcada en dos dels costats. Actualment hi ha una coberta de cristall per adaptar-ho a les funcions de museu.

L’origen del palau  és un palauet gòtic adquirit al voltant del segle XVI per Ponç de Castellví per a residència familiar. Un dels propietaris decorà amb pintures mitològiques la façana per la qual cosa antigament no era un edifici que passava desapercebut. Tothom el coneixia, aleshores era conegut com la residència dels Castellví. Quan l’any 1702 un Castellví es casà amb una comtessa de Cervelló, la quarta en la nissaga familiar, el palau va començar a ser conegut com el palau del comte de Cervelló. Al segle XVIII amb els nous propietaris el palau es reformà i la façana quedà com està actualment. L’interior encara seria remodelada en diverses ocasions posteriors. Del que era l’antic palau, nomes s’hi conserva la façana de l’edifici original, que es caracteritza  per les dos torres i dos pisos amb balconada.

El sisè compte de Cervelló, que va viure a finals del segle XVIII i principi del XIX,  va cedir el palau al govern municipal, el palau ja estava deshabitat perquè ell vivia a Madrid.

 Quan l’any 1810 en la guerra de la independència, el Palau Reial es destruí, el palau de Cervelló es va convertir en la residencia oficial dels monarques quan arribaven a la ciutat. I és que València des del segle XI al segle XIX fou seu regia per als reis de la taifa valenciana, dels monarques de la corona d’Aragó, els austries i els borbons i hi a València estava per acollir-los, el Palau del Real, també conegut com el palau de les 300 claus, fent referència a les habitacions que hi havia. Que bonic seria conservar-lo i poder anar-hi actualment i visitar-lo. Les fotos del passat demostren que era gran i aleshores estava situat en extramurs, el que actualment es coneix con els Jardins del real o jardins del vivers, que eren les hortes del palau. Doncs una vegada el palau fou enderrocat, es decidí que el lloc on havien de parar el reis quan arribaven a Valencia havia de ser un palau important i el palau de Cervelló ho era.

El primer resident en el palau, a banda dels comtes, fou el mariscal Suchet quan va prendre possessió de la ciutat el 14 de gener de 1812 donat que s’hi va establir i va estar  durant set mesos, fins que els francesos es retiraren de la ciutat.  En acabar la guerra de la independència el palau tornà a ser oficialment residencia reial. L’interior es remodelà amb decoració fastuosa, estucs i imitació de marbres, tapissos i cortines noves, làmpades i pintures a les parets.  Hi va anar Fernando VII i va firmar el decret  que desfeia les Corts i derrogava la constitució de 1812. Anys més tard, l’any 1840, la seua vídua Maria Cristian abdicà de la regència en este palau. La reina Isabel II hi va estar en dues ocasions. En 1844 i en 1858. També ocupà el palau el rei Amadeu de Saboya uns dies de 1871. Alfonso XII i Alfonso XIII no ocuparen el palau en els seues visites a València perquè l’edifici ja estava en plena decadència.

Abans de guerra civil 1930, va ser seu de la dreta regional valenciana i en 1936 seu del Partit comunista d’Espanya. Després de guerra el palau va ser llogat per zones a diverses activitats: acadèmia d’estudis o pensió d’estudiants. En 1976 l’edifici es declarà monuments Històric artístic provincial i passa a propietat de l’ajuntament de València que el rehabilità. Desprès de la rehabilitació, des de l’any 2003, acull l’arxiu històric municipal de València.

Una persona a l’entrada ens diu que a la planta baixa hi ha dues exposicions, que pujant les escales trobem les dependencies del palau i que  l’arxiu històric està en la segona planta. Entrem a les exposicions que il·lustren sobre la historia del palau i dels visitants. Molt interessant. Són sales fosques amb focus de llum concrets per il·luminar la part a ressaltar.

Després pugem les escales per visitar les sales nobles  que envolten el pati central i que contrasten amb el que acabem de veure per la lluminositat. Primer trobem la biblioteca de Serrano Morales. El seu propietari la donà en 1909 per a disposició de tots els valencians.

I al capdavall accedim a les sales, que estan totes rehabilitades.

Anem d’una sala a altra, mirant mobiliari de l’època fernandina i isabelina, observant quadres de la família reial que habità la residència i d’altres, fins i tot estan Juan Carlos i Sofia...  hi ha pintures al fresc, pis de mosaic… la decoració és com correspon a un gran palau. M’agrada, no és exagerada.

Cert que és un dels llocs que convida a imaginar com serien els temps quan fou habitat, l’època quan gaudiria del major esplendor.

Espills daurats i grans, hi ha molts, canelobres, sofàs...butaques...làmpades de llàgrimes...hi ha un bon treball ajuntant  l’ornamentació adequada per mostrar l’època i el poder de la família que en el seu dia fou la propietària.

La sala que més m’agrada és la del ball que dona als balcons de la façana principal, per la llum natural i pel pis en color verd que, com la resta del palau, són peces de ceràmica pintades a mà segons l’estil de l’època.

Imagine les festes que hi s’hi donarien en la sala de ball, i la música... imagine la gent ballant i gaudint...imagine també les recepcions reials envoltades de protocol i gent pendents dels amfitrions amb tota la parafernàlia reglamentaria. Els palaus són el testimoni d’una riquesa i poder, d’una classe social i manera de viure que en el seu temps s’hi diferenciava dràsticament de la resta de la gent. Els palaus evidenciaven que el món estava dividit en pobres i rics: uns no tenien res i als altres es sobrava, uns vivien a la part alta i altres a la part baixa. Malauradament el món ha canviat poc en este aspecte. El món està mal repartit.

QUADERN DE VIATGE, VALÈNCIA hivern 2020

FOTOS i MÚSICA: CRACOVIA (POLÒNIA)

 Ciutat tradicional i acollidora, 

ciutat alegre i religiosa. 

                                               Que bonica és Cracovia! 

MÚSICA:

tradicional polonesa i

tradicional jueva  Hava Nagila

ALEMANYA: BERLÍN-III PART, un poc més del centre històric

M’agrada Berlín i en part és perquè em sé el plànol de la ciutat quasi de memòria, sé per on vaig i sé si estic en una part del Mur o en altra. Entendre la història és molt important quan es visita un país i crec que en esta ciutat, ho és més encara.

Ja he explicat un poc sobre el Mur que va dividir tantes vides... ja he mostrat un poc del que he visitat fins arribar a la porta de Brandenburg... hui continue el passeig per esta ciutat que ofereix tant al visitant.

Des de la porta de Brandenburg a peu seguint les llambordes que assenyalen per on anava el Mur, s’arriba al Monument a l’holocaust, monument als jueus assassinats. És una zona quadriculada amb corredors. Hi ha 2711 blocs de formigó a distintes altures. Impressiona, el lloc transmet la gelor de la tragèdia. S’ha de visitar amb respecte i silenci. Hi ha un espai subterrani amb informació sobre les víctimes.

Un poc més avant hi ha una plaça on estava el bunker de Hitler, quasi passa inadvertit, ara és zona d’aparcament. I no molt lluny està la Postdamer Platz, una plaça reconstruïda que va quedar arrasada en la II guerra mundial i va quedar partida en dos pel mur. Una llamborda en terra assenyala com va quedar dividida la plaça. També hi ha uns fragments de Mur. Més que plaça és un encreuament de carrers.

Cal visitar-la de dia, però també de nit. És una plaça amb molta història. Al segle XIX Posdamer tenia molta activitat comercial i cultural. Després de la guerra i la construcció del Mur, la destrossada plaça quedà abandonada. Quan el mur va caure la plaça va ser elegida com el nucli per a edificar el nou Berlín unificat. Posdamer representa el Berlín més modern.

És en la part occidental on quedaren la majoria dels edificis més emblemàtics com el la Berliner Philharmoniker que està molt més allunyat d’esta plaça però veiem un dia de passada. És un edifici de disseny modern de l’arquitecte Hans Scharoun i que es pot visitar malgrat que  no es vaja a cap concert.

L’edifici més característic de la Postdamer és Sony Center. Encara que tots els edificis construïts després de la reunificació, sense excepció, són punt i a part, exemple d’arquitectura moderna en disseny i en estructura. Moltes empreses importants com la Sony van construir hi. A més a més del Sony center també hi és el bloc arquitectònic Quartier Daimler Chrysler o  la Torre Kollhoff, de 25 plantes i més de 100 metres d’altura des d’on es pot gaudir d’una de les millor vistes. El mirador es diu Panoramapunkt. Té l’ascensor més ràpid d’Europa. És una alternativa al mirador de la Torre de TV que sempre esta més ple de  gent.

Però, per a mi, sense cap dubte, l’edifici Sony destaca i és bocabadant, obra de l’arquitecte Helmunt Jahn que guarda una sorpresa que no es veu des de la plaça, és una plaça interior.

Abans de descobrir la sorpresa entrem al metro perquè hi ha una exposició gràfica molt interessant que ajuda a entendre com era Postdamer en el passat, i com van sobreviure algunes parts d’edificis tan emblemàtics com l’hotel Esplanade del que només se salvà un 10% després de la guerra.

Des del metro entrem a la plaça Sony, és la inesperada sorpresa en una ciutat que per la nit és més bé fosca. Tot és llum i color. Hi ha molta gent local i turistes, que gaudeixen dels bars, restaurants, dels cines, dels seients al costat de la font…però el que realment sorprèn, més si cal, és observar el joc de colors de la cúpula de cristall i acer en forma de palmera que va variant de tonalitats. És realment espectacular.

En eixir de la plaça Sony trobem part de la façana de l’hotel Esplanade, el que havíem vist fotografiat al metro, també hi ha habitacions que representen la manera de viure de la classe alta de Berlín abans de la guerra. Tot un símbol.

L’ambient és bulliciós, gent pel carrer mai en falta. Berlin ofereix de tot. Qui vulga pujar en globus també  té oportunitat. Hi ha una fira on s’exposen els cotxes típics de la RDA. El trabant o trabis és el cotxe símbol de l’alemanya de l’Est entre els anys 1957 i 1991, el seu nom significa satèl·lit en referència al satèl·lit Spútnik i també significa “Company de viatge”.

Passem per edificis amb façanes diverses i peculiars... la varietat és el que predomina en Berlín en tots els aspectes.

Arribem al Checkpoint Charlie...està ple de gent. Veig uns actors que fan de soldats americans i estan fent-se fotografies amb els turistes. No m’agrada molt esta “turistada” en un lloc que rememora temps tan dramàtics. Tornem de nit amb més tranquil·litat i sense la massificació turística diürna. Checkpoint Charlie era el pas fronterer més famós per creuar entre la part oriental i l’occidental. En una paret a prop, hi ha unes fotografies i textos explicatius de com era. Només passava gent autoritzada: militars, personal d’ambaixades i els guàrdies tenien ordre estricta de disparar els intents de traspassar-lo. L’any 1990 es va desmantellar i el 2000 es recreà com una atracció turística afegint un museu explicatiu. 

Deixem Checkpoint Charlie i passem per la Friedrischstrase, el carrer comercial de la zona on estan les multinacionals i les botigues de moda com les galeries lafayete, que per la nit estan molt il·luminades.  En general Berlin està fosc quan s’amaga el sol però els aparadors de les botigues estan molt ben il·luminats per dins per a que es veja el que es ven a l’interior.

En un passeig per Berlín, en vehicle o a peu,  sempre acabes en la llarga avinguda Unter del Linden, la més monumental i cultural, molt a prop del carrer comercial que acaben de passar.

Passem per la catedral que junt a l’illa dels museus visitarem en altre moment. L’avinguda Unt del Linden és llarga, deixem enrere edificis com  la Nova Guardia, d’estil neoclàssic alemany amb pòrtic dòric. Originàriament era quarter de les tropes del príncep de Prusia. 

I arribem a la Bebelplatz coneguda hui en dia, malauradament, per la crema de milers de llibres, ordenada pels nazis el 10 de maig de 1933. Enmig de la plaça hi ha un cristall a traves del qual es veu una prestatgeria buida que simbolitza l’atac contra la cultura. La plaça esta envoltada per nombrosos edificis com l’Opera de Berlin, la catedral de santa Eduvidis i la universitat Humboldt.

Molt a prop està la Gendarrmenmarkt, una plaça construïda al segle XVIII per acollir als protestants francesos hugonotes expulsats de França  i acceptats per Federico I de Prusia. És una de les places més boniques de Berlin. La veiem de dia i de nit.

Hi estan les esglésies barroques bessones coronades per una torre i una cúpula, una a cada costa de la plaça, la de la part nord és la francesa del segle XVIII construïda per als hugonots francesos que s’hi traslladaren a la zona. Actualment conté un museu sobre els hugonotes.

I al costat sud està l’alemanya construïda l’any 1708 similar a al afrancesa i l’any 1785 es va assimilar més encara col·locant-li la torre com la francesa. Està va patir danys durant la guerra i en 1980 va ser transformada en centre artístic i després museu sobre la història de la democràcia en Alemanya.

 L’edifici central és La Koncerthaus, d’estil neoclàssic construït al segle XIX sobre les ruïnes d’un antic teatre nacional que s’havia incendiat, és un dels auditoris més famosos de Berlín i seu de l’orquestra Simfònica de Berlin. L’interior va tindre que ser totalment restaurat per poder ser utilitzat..

Front a l’escalinata de l’entrada està la font dedicada a les arts i una escultura de Schiller, un des poetes alemanys més famosos. Tota la plaça és un lloc tranquil on s’hi respira elegància i luxe.

 

I amb tot, arribem a Alexander platz, un dels cors de Berlín, dels qual parlaré en altre moment.

QUADERN DE VIATGE, ALEMANYA, estiu 2019

RESSENYA LITERÀRIA: UN MILLON DE GOTAS de Víctor del Árbol

UN MILLON DE GOTAS

Víctor del Árbol

Després de llegir la que per a mi és una obra mestra de Victor del Arbol, “Antes de los años terribles”, vaig mamprendre la lectura de “Un millón de gotas” perquè tothom deia que era la millor de l’autor. I està molt bé, com tot el que escriu del Árbol però no puc evitar tindre predilecció per l’obra que se centra en Uganda, que ha posat el llistó molt alt i en el seu dia em captivà.

“Un millon de gotas” també m’agradà i molt. És thriller comença amb una cruel assassinat i des de la primera fulla s’augura que moments cruels  i situacions dures estaran  presents en tota la novel·la. Victor del Árbol és especialista en mostrar la part més sòrdida de la vida.

En este llibre, l’autor continua demostrant com domina el llenguatge a la perfecció. I en este cas en concret demostra una especial capacitació d’organització perquè el llibre conté un grapat de situacions i personatges de totes les edats, diferents entorns i èpoques, que es relacionen entre si i Victor mou tots els fils amb destresa. Només una persona que té clar l’esquema del que vol explicar  pot arribar a escriure portant entre mans tanta varietat que s’uneix d’una manera o altra.

Victor del Árbol sap enganxar al lector, de manera que qui llig no pot deixar el llibre fins el final, intrigat per saber què passà amb els personatges i les situacions. Passa el mateix que en “Antes de los años terribles”. Victor ens captiva amb la seua prodigiosa escriptura fent-nos gaudir i alhora patir, però també fent-nos pensar. Ens fa parar l’atenció en aspectes de la vida i de les persones, ens dona l’oportunitat d’analitzar situacions i comportaments per a després que cadascú faça el que vulga amb les conclusions.

Tot comença quan un dels protagonistes, Gonzalo, investiga el suïcidi de la germana que presumptament ha assassinat a un rus. La monotonia de la vida de Gonzalo es veu alterada de sobte. I la trama es complica i va destapant el passat on està l’explicació de molt. Són dues histories, el present de Gonzalo i el passat del pare, Elias. És una novel·la  dura perquè hi ha assassinats, tortures, suïcidis però també hi ha pinzellades d’amor. Especialment m’ha agradat la història d’Elies en Siberia, on es confinaven a les persones i es veien obligades a viure en  condicions infrahumanes.

Llegir en la novel·la sobre Siberia i Moscou, m’ha recordat la meua vista al país ja fa molt de temps. A Siberia no vaig arribar, encara que tenia previst fer el trajecte amb el tren transsiberià i per uns determinades circumstàncies el viatge es va anul·lar. enn alguns capitols, he recordat situacions que vaig viure a Moscou que donaven a entendre que el país havia  viscut sota un regim totalitari i encara persistien comportaments arrelats derivats d’aquells temps, he recordat la quantitat de gent alcoholitzada que s’hi veia vagant pels carrers.

Quan llig novel·les m’agrada jugar a endevinar què es fictici i que és real, per això sempre busque informació complementaria. I “Un millon de gotas” m’ha fet buscar noticies sobre eixa part de Siberia aïllada on enviaven als dissidents o simplement els que el govern decidia perquè li abellia. I com sol fer en les seues novel·les, l’autor ens mostra la història. Mirant en uns llocs i en altres, he descobert les noticies en premsa al voltant d’eixa illa siberiana apartada de tot, Nazino, i la tragèdia dels que hi anaren,  al voltant de la qual Victor situa l’acció principal. A més a més hi ha altres situacions, però quasi tot gira al voltant d’esta amarga experiència. De la mà de Victor del Árbol,  se’ns posen els pèls de punta quan dona pinzellades de les penúries, misèries i barbaritats a les que es veuen sotmesos els confinats pel govern rus. Però la realitat supera la ficció i tot va passar realment, va ser un horror viscut per persones de carn i os i no només les de paper de la novel.la. La part del canibalisme és certa i m’ha esborronat comprovar-ho, mentre escric encara estic assimilant-ho. 

L’autor, com altres vegades fa en els seus llibres, tracta sobre la subjectivitat d’actuar bé o malament, una mateixa persona pot ser moltes persones. Tendresa i crueltat s’ajunten en alguns dels personatges. És la metàfora de la matrioshka, uns personatges  estan dins d’altres, unes mateixes persones són moltes a la vegada. També tracta sobre l’abús del poder i com imposar la por significa assegurar-se fidelitat. Parla d’ideologies i sobre l’orgull que fins en condicions extremes no es vol perdre. I tracta temes actuals com els maltractaments i la pornografia infantil. Si, Victor en “Un millon de gotas”, també para l’atenció al món infantil com en “antes de los años terribles”. M’agrada la sensibilitat de l’autor demostrada quan dona importància a este sector de població al que hem de mimar perquè són el futur.

Llegir sobre tanta violència m’ha recordat Alemanya, primer la crueltat en els camps nazis perquè just preparant un treball personal, estic immersa en l’estudi de l’horror patit pels jueus i també m’ha fet pensar en la policia stassi alemanya que posava micròfons en els edificis i tot ho controlava.

L’únic “pero” que li he vist al llibre ha sigut l’excessiva llargària i que la lectura requeria massa atenció per no perdre el fil de la narració, perquè tot està relacionat amb tot. Hi ha alguns passatges excessivament llargs i situacions que s’hagueren pogut eliminar per a minorar la sensació de “llibre condensat”, jo haguera reduït, tal volta, la part política que no m’agrada tant, prefereisc que el relat se centre en la part humana. És una simple opinió que no em tirarà enrere per a seguir llegint a Victor del Árbol, perquè sé que tot el que conta en els seus llibres és interessant i a més a més ho explica bé fent gaudir de cada línia escrita.

De fet, ja estic impacient per llegir el llibre que l’autor porta entre mans i que espere no tarde en publicar. En una presentació a la que vaig assistir va donar pistes del tema i pense que serà molt interessant i tal volta, crec jo, superarà el seu llistó literari que cada dia té més alt.

DESCOBRINT ROMANIA

Ens anem a Romania? Doncs anem-hi… agafem un vol cap a Bucarest. També s'hi pot anar amb autobús o tren creuant països europeus... però es fa etern, encara que, a canvi es veuran preciosos paisatges.

No oblides entrar als enllaços per saber més...

Hui us mostre un trajecte per Romania però avise de bestreta que el país té molt més, ho sé. Tal volta en altra ocasió torne al país per veure el que en esta ocasió no he vist, tal volta ho faça. Un país necessita moltes mirades per conèixer-lo, per entendre’l, mirades que sent del mateix lloc, si es distancien en el temps canvien perquè la societat evoluciona.

Actualment hi ha molts vols directes a Bucarest, hi ha molta oferta, trieu el que vos convinga. Jo agafe un vol nocturn des de Madrid i en no res hi sóc, només un poc més de tres hores. Abans d’anar-hi només tenia referència del país pels romanesos establerts al meu poble, i també he tingut alumnes que m’han contat sovint com eren les seues cases, les seues aldees o ciutats. També no oblide, de la meua època d’adolescent, una gimnasta, una  heroïna, Nadia Comaneci que a l’any 1976 es convertí en llegenda en les olimpíades de Montreal. Nadia tenia 14 anys i era menudeta, als jocs olimpics els jutges li posaren 7 vegades un 10, ni el marcador estava preparat per a puntuacions tan altes.

Durant 20 anys el regim comunista va estar governant Romania. Va ser una època dura. I just uns dies abans d’iniciar el meu viatge, la nació esclatà en protestes contra el govern. Estaven  en contra de lleis que afavoreixen la corrupció. Hi ha molt que canviar a Romania. La majoria dels que protestaven eren els emigrants que vivien fora del país. En Bucarest només, s’ajuntaren entre 30000 i 50000 persones. Foren moltes i moltes persones reclamant a un veu.

Amb tot el que sabia, recordava i també havia llegit abans d’agafar el vol, vaig visitar el país... el que no tenia ni idea i va ser el primer que vaig trobar xocant, va ser comprovar que els bitllets eren  de plàstic i no de paper com estem acostumats.

El meu viatge a Romania va començar per la capital Bucarest. És fonamental fer una visita al centre històric i al Parlament.

Tenia un alumne, un xiquet romanès, que tots els estius anava a casa la seua iaia i sempre em  parlava de les gallines i dels pollastres...  i de les cases dels pobles amb els pous, la llenya per a passar l’hivern, el corrals dels animals... em contava sobre els carros arrossegats per cavalls, de les dones venent fruita pel carrer...En este viatge ho vaig veure tot. Gràcies Razwan per haver-me guiat previament amb les teues paraules esforçant-te per buscar la manera exacta per fer-te entendre.

SINAIA està a prop de Bucarest, cal anar-hi per visitar el monestir  ortodox que és una meravella. 

 I el palau de Peles també.

Després anàrem per la ribera del riu Prahova cap a Prejmer, una fortificació rural que és Patrimoni de la humanitat.

Férem parada en un monestir de monges, Izvorul,  que tenien  tallers artesanals:  de fusta, de pintura però no pogueren veure res...estaven de preparatiu religiosos...

Els paisatges de Romania són preciosos. Anàrem al Llac Roig.

I després anàrem pel congost de Bicaz, que actualment està ocupat per tendetes per al turisme.

De Bicaz, anàrem a la població de Piatra Neamt. 

Esta zona és un bon punt de partida per a visitar alguns dels monestir de Bucovina, els mes afamats del país.  Les joies de Romania. He de dir que quan vaig escollir Romania era per estos monestirs, que són meravelles, però al capdavall vaig trobar altres ingredients que el fan mereixedor de ser visitat. Abans d’anar als monestirs pintats, visitàrem Agapia, un convent de monges.

I amb este primer tast de vida religiosa seguirem cap alsmonestirs més afamats. Tots tenen pintures a l’exterior que els fan únics.  Visitàrem  Voronet i Humor, Sucevita i Moldovita. Només per veure’ls val la pena anar a Romania.

A prop dels monestirs, està Suceava on hi ha una fortalesa i  un museu de l’aldea amb representacions de les cases tradicionals.

Seguirem camí i paràrem a Campulung on férem parada per visitar un museu de la fusta.

Seguirem  pel Pas del Borgo, descrit a la novel·là de Dràcula...i el veiérem plovent i amb boira...en no res trobàrem l’hotel  Castel de Dracula, tot preparat per al turisme que busca una nit terrorífica. De tot el viatge que vaig fer és l’únic lloc on no tornaria, al castell, mal dit de Dràcula, encara que creuar el Borgo si que val la pena.

El trajecte continuà cap a Bistrita, punt de partida de l’afamada novel·la de Dràcula. Recorde els corbs! quants que hi havien!

Continuàrem fins a Targu Mures, una ciutat amb aires diferents...Molt bonica.

I també una preciosa ciutat Sighisoara, terra natal del Vlad l’empalador i dinàrem  en la casa natal del governant tan sàdic i amb tan pocs escrúpols. Vlad III va ser un dels personatges més importants i sanguinolents de la història del país, i és que per a assassinar els enemics emprava la tècnica d’empalar. Tanta barbàrie diuen que va ser font d’inspiració per a l’irlandès Bran Stoker per a crear el seu personatge mític de llegenda, el Comte Drácula, el vampir que xuclava la sang dels altres i convertia així en vampirs com ell. Els romanesos no creuen que va ser invenció, o no ho volen creure perquè els mouen interessos turístics, saben que va existir un personatge que vestia llarga capa negra i roja, i barret amb diadema i un cinturó amb la figura del drac. Dràcula significa fill del diable, i Vlad Tepes va elegir eixe malnom per a ell.

La ruta per Romania continuà cap a Brasov, una preciosa ciutat molt acollidora envoltada pels boscos dels Càrpats.

 I desprès anàrem cap a Bran i visitarem  el Castell, conegut com el de Dràcula, però que no és cert que fora d’ell.

Esta és la meua proposta, la que jo vaig fer. Sé que hi ha altres ciutats, altre paratges i monuments, però en viatges de curta durada s’ha de triar. Em vaig quedar amb ganes d’anar a la zona de Maramures per conèixer la seua gent i les esglésies negres de fusta Patrimoni de la Humanitat i també anar a Sibiu i tornar per estar més estar més temps gaudint de  Sighisoara, Brasov o Bucarest.

Però amb este primer tast, vaig tornar a casa amb noves imatges a la retina, moltes experiències i sabent moltes coses que no sabia.

QUADERN DE VIATGE, ROMANIA estiu 2018