ROMANIA: MONESTIR d’ AGAPIA a MOLDÀVIA

És dia 15 d’agost, un dia especial que al monestir d’Agapia es viu amb molta intensitat religiosa.

Estem a Moldavia, una zona on hi ha gran devoció religiosa i en part degut als monestirs que tenim tan a prop. Agapia és una aldea. A la part alta trobem un dels monestirs més importants de Romania però un dels menys visitats perquè l’accés és més complicat. Per arribar hi hem travessat unes carreteres  estretes i mal condicionades.

El primer que pense és que sembla una fortalesa per les muralles pintades de blanc i per les torres als costats amb cúpules en punta. És arquitectura militar.

Mentre caminem cap a la porta d’entrada obsevem les cases, totes amb jardí.

Alguna és un institut de teologia.

Entrem al monestir i ens trobem un pati gran enjardinat i florit amb una església enmig. Està envoltat de galeries, estàncies i portes.  Hi conviuen centenars de monges ortodoxes de totes les edats, vestides de negre, com mana l’ordre religiosa, l`única que hi ha a l’església ortodoxa. Les monges s’hi dediquen a les tasques agrícoles i a la confecció d’objectes religiosos, teixits,  ceràmica... objectes  que venen al altres esglésies i als turistes, que hi s’apropen.

Ens conten que al monestir hi ha tantes monges que les que no caben a l’edifici principal, viuen a les cases dels voltants, hi també viuen joves que s'ho estan pensant. És un monestir ric, perquè les xiques quan hi entren cedeixen molts bens i terrenys a l’església i com en són tantes! Agapia agombola molta riquesa. I de nou en ve al cap la idea de que la vida monacal serà envejable per molta gent romanesa que no té feina i no té com pagar les despeses que comporten el dia a dia. Recorde la conversa d’un dia amb una treballadora d’un hotel que venia objectes confeccionats amb punt de ganxo que em contava que cobrava 200 euros al mes i el marit un doctor especialitzat en cobrava 400. I em deia que no podia pagar els llibres de l’escola dels fills pel que necessitava traure’s un sobresou d’alguna manera. Em va robar l’ànima perquè, és cert que semblava necessitada.

El monestir va ser fundat a mitjans del segle XVII, no és dels més antics, però no deixa de ser  bonic. Les monges solen fer les explicacions del que hi ha, però hui no, hui és un dia especial i no tenen temps d’atendre a turistes. Les monges han d’atendre als feligresos que van han acudit a l’església o a fer ofrenes, és dia 15 d’agost, la festivitat de la Mare de Déu i és festa principal.

No podem entrar dins de l’església perquè està tan plena i ja no hi cap ningú més. Tampoc volem semblar intruses, viuen la devoció de manera molt fervent i no volem interrompre els seus precs.

Ens quedem pel pati que envolta l’església i observem els edificis que hi ha i la gent, és un lloc on sembla el temps s’ha quedat estancat. El monestir va patir nombroses invasions que el feren malbé però hui en dia està restaurat, quedant al final un edifici de dos pisos amb balconades de fusta plens de testos amb flors.  

I sobre la gent... hi ha qui va molt ben vestit, roba de diumenge, altres porten roba més modesta. Moltes dones porten un mocador al cap.

I del pati eixim per un lateral a fer una passejada pels voltants on hi ha també cases habitades per les monges.

Anem sense rumb determinat però de sobte veiem un carreró del que eix gent, ens enfilem pel camí i trobem una xicoteta església.

Hi ha molta gent i moltes monges. En un lateral hi ha una taula plena de menjar.

Entrem a l’església malgrat estar plena i en un principi només veiem els caps de les monges, però trobe un racó on no moleste i observe. Quina devoció! Monges, dones, homes i xiquets i xiquetes. Tothom segueix els rituals de la cerimònia, veig com agafen un tros de pa i se'l posen a la boca, com la comunió catòlica. També  besen les imatges d’uns retaules, les icones, tot seguint un ordre. 

I quin silenci! Quin respecte!. No he vist les pintures de les parets o l’iconostasi, els ulls se me n’anaven  cap a la gent. I cap als popes. És un moment especial però he d'eixir, necessite respirar aire perquè tanta gent m’angoixa, encara que m’haguera quedat més temps atrapada per la llum, per la tradició i per la devoció.

 Som pocs els turistes que estem en este racó apartat del monestir principal, però sóc conscient que som la nota discordant malgrat intentar passar desapercebuts entre tanta gent local. En  acabar l’ofici religiós comencen a eixir  de l’església monges i més monges...i encara no entenc com hi podien haver tantes perquè  era l'edifici era molt menudeta. Fins i tot vam pensar que hi havia una porta lateral per on entraven,  però no, només hi havia una porta, ho varem comprovar després. 

Una vegada a l'exterior, observem  la cerimònia de beneir els aliments. Els ortodoxos pensen que si donen menjar beneit a una persona viva, és com si alimentaren l’ànima d’una altra morta. Cert que , per la seua autenticitat, han estat  uns moments que mai oblidaré.

QUADERN DE VIATGE, ROMANIA, estiu 2018