Estem a Moldavia, una zona on
hi ha gran devoció religiosa i en part degut als monestirs que tenim tan a
prop. Agapia és una aldea. A la part alta trobem un dels monestirs més
importants de Romania però un dels menys visitats perquè l’accés és més
complicat. Per arribar hi hem travessat unes carreteres estretes i mal condicionades.
El primer que pense és que
sembla una fortalesa per les muralles pintades de blanc i per les torres als
costats amb cúpules en punta. És arquitectura militar.
Mentre caminem cap a la porta
d’entrada obsevem les cases, totes amb jardí.
Alguna és un institut de
teologia.
Entrem al monestir i ens trobem un pati
gran enjardinat i florit amb una església enmig. Està envoltat de galeries,
estàncies i portes. Hi conviuen
centenars de monges ortodoxes de totes les edats, vestides de negre, com mana
l’ordre religiosa, l`única que hi ha a l’església ortodoxa. Les monges s’hi
dediquen a les tasques agrícoles i a la confecció d’objectes religiosos, teixits,
ceràmica... objectes que venen al altres esglésies i als turistes,
que hi s’apropen.
Ens conten que al monestir hi
ha tantes monges que les que no caben a l’edifici principal, viuen a les cases
dels voltants, hi també viuen joves que s'ho estan pensant. És un monestir ric,
perquè les xiques quan hi entren cedeixen molts bens i terrenys a l’església i
com en són tantes! Agapia agombola molta riquesa. I de nou en ve al cap la idea
de que la vida monacal serà envejable per molta gent romanesa que no té feina i
no té com pagar les despeses que comporten el dia a dia. Recorde la conversa
d’un dia amb una treballadora d’un hotel que venia objectes confeccionats amb
punt de ganxo que em contava que cobrava 200 euros al mes i el marit un doctor
especialitzat en cobrava 400. I em deia que no podia pagar els llibres de
l’escola dels fills pel que necessitava traure’s un sobresou d’alguna manera.
Em va robar l’ànima perquè, és cert que semblava necessitada.
El monestir va ser fundat a
mitjans del segle XVII, no és dels més antics, però no deixa de ser bonic. Les monges solen fer les explicacions
del que hi ha, però hui no, hui és un dia especial i no tenen temps d’atendre a
turistes. Les monges han d’atendre als feligresos que van han acudit a l’església o a fer
ofrenes, és dia 15 d’agost, la festivitat de la Mare de Déu i és festa
principal.
No podem entrar dins de l’església
perquè està tan plena i ja no hi cap ningú més. Tampoc volem semblar
intruses, viuen la devoció de manera molt fervent i no volem interrompre els
seus precs.
Ens quedem pel pati que envolta
l’església i observem els edificis que hi ha i la gent, és un lloc on sembla el
temps s’ha quedat estancat. El monestir va patir nombroses invasions que el
feren malbé però hui en dia està restaurat, quedant al final un edifici de dos
pisos amb balconades de fusta plens de testos amb flors.
I sobre la gent... hi ha qui va
molt ben vestit, roba de diumenge, altres porten roba més modesta. Moltes dones
porten un mocador al cap.
I del pati eixim per un lateral
a fer una passejada pels voltants on hi ha també cases habitades per les monges.
Anem sense rumb determinat però
de sobte veiem un carreró del que eix gent, ens enfilem pel camí i trobem una
xicoteta església.
Hi ha molta gent i moltes
monges. En un lateral hi ha una taula plena de menjar.
Entrem a l’església malgrat
estar plena i en un principi només veiem els caps de les monges, però trobe un
racó on no moleste i observe. Quina devoció! Monges, dones, homes i xiquets i
xiquetes. Tothom segueix els rituals de la cerimònia, veig com agafen un tros
de pa i se'l posen a la boca, com la comunió catòlica. També besen les imatges d’uns retaules, les icones,
tot seguint un ordre.
I quin silenci! Quin respecte!. No he vist les pintures de les parets o l’iconostasi, els ulls se me n’anaven cap a la gent. I cap als popes. És un moment especial però he d'eixir, necessite respirar aire perquè tanta gent m’angoixa, encara que m’haguera quedat més temps atrapada per la llum, per la tradició i per la devoció.
I quin silenci! Quin respecte!. No he vist les pintures de les parets o l’iconostasi, els ulls se me n’anaven cap a la gent. I cap als popes. És un moment especial però he d'eixir, necessite respirar aire perquè tanta gent m’angoixa, encara que m’haguera quedat més temps atrapada per la llum, per la tradició i per la devoció.
Som pocs els turistes que estem en este racó
apartat del monestir principal, però sóc conscient que som la nota discordant
malgrat intentar passar desapercebuts entre tanta gent local. En acabar l’ofici religiós comencen a eixir de l’església monges i més monges...i encara
no entenc com hi podien haver tantes perquè era l'edifici era molt menudeta. Fins i tot vam pensar que
hi havia una porta lateral per on entraven, però no, només hi havia una porta, ho varem
comprovar després.
Una vegada a l'exterior, observem la cerimònia de beneir els aliments. Els ortodoxos pensen que si donen menjar beneit a una persona viva, és com si alimentaren l’ànima d’una altra morta. Cert que , per la seua autenticitat, han estat uns moments que mai oblidaré.
Una vegada a l'exterior, observem la cerimònia de beneir els aliments. Els ortodoxos pensen que si donen menjar beneit a una persona viva, és com si alimentaren l’ànima d’una altra morta. Cert que , per la seua autenticitat, han estat uns moments que mai oblidaré.
QUADERN DE VIATGE, ROMANIA,
estiu 2018
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada