El museu de la seda ha suposat rescatar del passat la important feina i trascendència del gremi dels velluters valencians.
El museu de la seda ha suposat rescatar del passat la important feina i trascendència del gremi dels velluters valencians.
Descobrint la part més amagada d’Itàlia…
En esta ocasió visitem la Púglia, la zona més oblidada d’Itàlia, i un dia anem a la Basilicata, a la ciutat de Matera, que està molt prop de Bari, la capital de la regió. Fem un vol directe des de València...per cert... mai havia volat amb una companyia aèria en la que es passen tant de temps venent productes, fent un repàs de marques de perfums, les begudes o menjars especificant els preus o les ofertes... i acaben venent una espècie de loteria benèfica per a un a ONG infantil...M’ha resultat curiós perquè semblava una tómbola d’una fira.
De l’aeroport a Bari hi ha 10 quilometres. Bari se
situa en una fèrtil planura costera. Per
sort, la regió de Puglia cada vegada és
més visitada. I dic que és una sort perquè ho necessiten per desenvolupar-se
econòmicament. Però espere que si arriba més turisme que no se n’isca de mare i
que no arriben a desvirtuar l’essència que pense els caracteritza. Actualment, el turisme massiu arriba pels creuers de la Mediterrània que hi
fan parada.
Primer coneixem Bari i després visitem la regió. Fem, en esta primera part del viatge, com feien en l’antiguitat: Bari era el punt de partida. Temps enrere dels del port de Bari partien les expedicions cap a Terra Santa. Els seus comerciants llogaven a preu d’or els seus vaixells als creuats, rivalitzant amb Venècia, Gènova o Pisa. En la segona part de l’itinerari el punt de partida serà Lecce, una ciutat també molt interessant arquitectònicament. Però millor anar pas a pas...
M’he llegit uns llibres per a entendre un poc més el que anava a visitar perquè és un part d’Itàlia molt diferent a la resta de regions italianes. Tal volta es podria comparar amb Sicília o Nàpols...així ho imagine abans d’anar-hi i al capdavall no m’enganye.
Per si voleu anar-hi algun dia, us propose la ruta que jo he fet, però hi ha altres possibilitats... Em deixe paratges i ciutats importants, ho sé... amb més dies...es podria fer un recorregut complet, amb la part nord inclosa, la que jo no visite i em queda pendent.
La primera parada és BARI, nosaltres vam estar tres dies i tres nits. Comparant amb altres ciutats de Puglia, no té res especial, però té un "algo " que atrau. Tot el que s’ha de visitar està concentrat i és fàcil el recorregut. És ciutat acollidora i resulta molt agradable fer el passeig pel port i després entrar a Bari Vecchia, el casc vell, per visitar l’església de San Nicolas, la catedral o el castell i sobre tot perdre’s pel carreronets. En Bari descobrim el romànic pullès, que és una meravella.
Des de Bari es poden visitar els voltants, com la ciutat de TRANI. Si no es disposa de vehicle propi, en tren s’arriba a moltes localitat turístiques i l’estació de trens està cèntrica. Trani no és molt gran, és una bonica ciutat “slow”, amb un castell, la catedral de Sant Nicolau Pelegrí junt al mar, un tranquil port pesquer i un barri jueu.
CASTEL DELMONTE, singular per l’arquitectura i envoltat de misteri, fou declarat Patrimoni de la Humanitat per UNESCO l’any 1996. El numero 8 l’envolta per tots els costats.
POLIGNANO A MARE és una ciutat costera turística i molt famosa per ser el bressol de Domenico Modugno, hi està...en estàtua ...la cançó Volare és com un lema de la ciutat. Però també destaca pels miradors al mar amb precioses vistes, pel campionat de salts d’altura: el Red Bull Cliff Diving o la seua platgeta Monachile entre dos grans roques.
L’economia es agricola, fonamentalment, cereals, oli i raim. I quantes oliveres...de vegades trobem camps que sembla un mar verd ple d’arbres, d’on eix l’excel·lent oli pur verge. A més a més de paisatge que captiven, Puglia està plena de racons singulars però sense cap dubte ressalta ALBEROBELLO, en la Vall d’Itria, on les cases son trullis declarats Patrimoni de la Humanitat des de 1996. El trullo, paraula derivada del grec que significa cúpula, es una construcció formada generalment per una dependència amb espesses parets pintades de cal. Les parets es fan amb grossos blocs de pedra units sense argamassa o morter i no hi ha finestres. La grossària fa que s’aïllen tèrmicament i que en estiu siguen fresquets i en hivern es mantinguin calents. La coberta dels trullos està formada per pedres grises planes disposades de forma concèntrica i formant un con. El que bocabada e´s que n hi ha un ni dos...hi ha milers concentrats.
Alberobello està en la vall d’itria on també està LOCOROTONDO que té característiques que el fan únic. I OSTUNI, que és una ciutat bonica i blanca...molt blanca...
Recomane canviar de regió i anar a Basilicata, molt a prop de la provincia de Púglia que estem visitant, on està la ciutat de MATERA-I i MATERA II... que sorprèn a tothom, és com Bocairent a la Vall d’Albaida però molt més grandiosa. Tenen en comú un barranc, les cases excavades en les coves, carrerons costeruts... Matera és actualment un lloc molt visitat, el fet de posar-se de moda tornar a lo natural i a l’autenticitat ha contribuït a que es conega este llogaret tan peculiar.
Una vegada vista Matera, tornem a Púglia, però ara anem cap al sud. Canviem de provincia i anem a la de LECCE-I i LECCE-II, on passem 4 dies...Des de Lecce també es poden fer visites pel voltants. Lecce és una ciutat barroca per excel·lència...encisa l’arquitectura i l’ambient...m’agrada molt Lecce.
Des de Lecce anem a GALLIPOLI, la perla del Salento. El Salento abarca tres provincies, i és la zona del taló d’Itàlia. Té fama pels monuments històrics i edificis medievals, però també per les platges i l’animada vida nocturna.
OTRANTO és la ciutat més oriental d’Itàlia, mirant el mar Adriàtic i sembla mentida, però a un tir de pedra està Albània, només a 72 quilometres. Cada ciutat té el seu encant. M’agraden tots. M’agrada el Sud d’Itàlia i està part més, per ser desconeguda i no tindre massificacions de turistes.
Agafant la carretera costera amb uns paisatges encisadors, sempre mirant el mar i penya-segats de vertigen, arribem a SANTA MARIA DE LEUCA, que és la punta del taló on s’ajunta el Mar Jònic amb l’Adriàtic, on, segons deien temps enrere era Finibus Terrae, el final del món. Hi ha un monestir, un far i uns vistes incomparables.
EL MESTRE QUE VA PROMETRE EL MAR
Patricia Font
Passat i present, dos histories unides per la incomprensió. En el present una jove vol buscar les despulles del besavi que estan, probablement, junt a un mestre republicà en una fossa comú. En el passat, l'esmentat mestre arriba a un menut poble a treballar i mostra a l’alumnat un món obert a la llibertat. Però no ho té fàcil perquè hi ha gent que volen la llibertat en exclusiva per a ells, volen que es faça tot segons la seua voluntat.
La pel·lícula, amb molta documentació darrere, es basa en una novel·la de Francesc Escribano i a més el que conta està tractat en altres formats: assaig, novel·la gràfica o teatre. M’alegra, perquè és una història singular però alhora representativa de moltes. Es rescatà de l’oblit gràcies als records dels que conegueren al mestre protagonista i també als treballs escrits que feren els seus alumnes.
El mestre que va prometre el mar, o el que és el mateix, el català Antoni Benaigues, era una bona persona, un mestre amb passió i vocació docent que fou assassinat per no pensar de la mateixa manera que la “reglamentària”. El tir mortal de fusell li arribà de mans d’uns milicians falangistes només començar la Guerra civil espanyola, feia dos anys de la seua arribada al poble burgalés de Bañuelos de Burueba, per ocupar la plaça de mestre.
Maleïdes intoleràncies politiques, també maleic les religioses...i les de qualsevol tipus. Maleïda falta de llibertat. Malauradament actualment encara s’hi veu censura cultural. En juliol de 2023 en Briviesca, a 5 quilometres del poble on el mestre “feia escola”, volgueren representar l’obra de teatre, que ja havien vist en molts llocs d’Espanya, però just a Briviesca fou censurada. Les autoritats politiques al·legaren falta de pressupost econòmic però l’evidencia clara és que no volien que es parlara del mestre republicà. I amb les censures s’aconsegueix l’efecte contrari. Amb tota seguretat que l’obra teatral haurà estat demandada en altres localitats a partir de la censura en Briviesca.
El mestre tenia clar com i què volia ensenyar als alumnes, des de l’àmbit familiar havia rebut una educació basada en la llibertat. Procedia d’una família rural però part d’ella estava involucrada en temes pedagògics. Mentre estigué a Bureba escrivia articles en un setmanari d’esquerres La Voz de Bureba. Tots els articulistes, com ell, acabaren en la fossa.
Dins de classe era divulgador de les tècniques de Freinet i tenia una impremta en l’aula on els mateixos alumnes que tenien veu pròpia i eren escoltats, s’editaven els relats que escrivien. Als alumnes els canvià la vida, el mestre els transformà, els va obrir un món més allà del poble. No és això bonic? No té això molt de valor? El mestre pretenia que no perderen la infància i que foren xiquets i xiquetes en lloc de passar directament a assumir rols adults. I amb eixe desig...un dia els va prometre que els portaria a veure el mar...però, malauradament, es va quedar amb una simple promesa.
El 20 de juliol de 1936 anaren a per ell i cremaren el material que l’alumnat havia editat. Sortosament se salvà algun exemplar imprès durant les classes, dels que enviava Benaigues a la família. Tot seguit el mestre desaparegué. Pel que hi ha documentat l’assassinaren el 25 de juliol i l’enterraren en la fossa comú en los Montes de la Pedraja, Burgos, encara que el seu cos no s’ha pogut identificar.
L’actor Enric Auquer fa una supèrbia interpretació contagiant la seua alegria quan està amb l’alumnat, la seua incredulitat quan veu actituds en contra de la llibertat o el seu patiment quan l’apallissen. Tot ho transmet pels gestos, pel rostre tan expressiu, per l’accent català...Per posar un aspecte millorable pense que tal volta el personatge del cura fascista s’ha exagerat fins quasi crear una caricatura, és l’única cosa que canviaria. Perquè en general és una història commovedora, tendra i dura alhora que parla d’humanitat i drets dels xiquets a viure feliços i a no ser ignorants, parla de valors...
Al final hi ha fotos d’Antonio, el vertader protagonista del drama. Me n’isc del cine pensant quants Antonios hi ha pel món amb histories desconegudes per a tothom... que visqueren amb il·lusió i moriren per unes idees. I també isc pensant com en l’actualitat, en l’escola, per culpa de llibres i burocràcies, exigències i competitivitat, no es veuen molts mestres com Antonio, tan convençuts que l’aprenentatge significatiu és important i que el tracte sense imposicions amb els alumnes és un punt a favor per guanyar-se la seua confiança i traure el millor d’ells.
La pel·lícula està rodada majoritàriament en la província de Barcelona, escollint pobles medievals semblants als menudets pobles burgalesos, pobles on sembla el temps no ha passat. També es va rodar en Briviesca, el poble més proper i gran d’on vivia el mestre. Mirant la pel·lícula m’ha fet recordar quan vaig estar visitant alguns pobles de Burgos. Al final de la pel·lícula apareix una foto del mestre, el vertader, davant d’un templet musical de 1909, en la plaça de Briviesca. Just jo en tinc una igual, en el mateix lloc i amb la mateixa pose.
Només entrar al poble, la silueta del castell ja fa imaginar mil i una històries...i es que fou testimoni de tants passatges de vida i lluita...Entrem-hi per a que ens ho conten...
Fem una visita a la casa-museu d’un gran literat, un que pertanyia a la generació del 98 i se l’identifica amb el terme literari de l’esperpent. A que ja sabeu qui és? Doncs si. Es tracta de Don Ramón Valle Inclan, el de la barba llarga i ulleres redonetes.
Continuem per la ria de Arousa fent cada dia trajectes en vaixell, des del mati fins a la vesprada.
SEGON DIA DE CREUER: Ria
Arousa-Vilanova de Arousa-Boiro-Ria Arousa- Santiago de Compostela
És un plaer contemplar el mar, observar l’aigua i els núvols, parar l’atenció en els pobles que trobem en la llunyania. Realment el que veiem és oceà, però normalment se li diu mar en termes generals. Més enllà de la ria es diu mar obert. El concepte d’oceà es gasta en termes més científics, però quasi mai en la parla quotidiana marinera. És l’explicació que m’ha donat una experta.
Passem per davant de l’illa de Arousa, i anem a apropant-nos al pont d’accés a l’illa: una gran obra d’enginyeria. És l’únic vial d’accés terrestre al municipi de l’illa de Arousa.
Naveguem per davall del pont. Les obres de construcció començaren en 1983 i s’enllestiren en 1985. És un dels ponts més llargs d’Europa amb només dos juntes de dilatació.
Baixem del vaixell en la localitat marinera de Vilanova de Arousa perquè anem a fer una visita especial: la casa-museu d’un literat, un que pertanyia a la generació del 98 i se l’identifica amb el terme literari de l’esperpent. A que ja sabeu qui és?. És Don Ramón Valle Inclan. I que és l’esperpent? Dons un gènere literari en el qual es deforma sistemàticament la realitat, recarregant els seus trets grotescs i absurds, alhora que es degraden els valors literaris consagrats; per això es dignifica artísticament un llenguatge col·loquial i esquinçat, en què abunden expressions cíniques i argots.
Vilanova de Arousa és la vil·la natal de Ramón del Valle Inclán, (1886-1936. La casa és una edificació del segle XVI de la que sovint escrivia els seus textos. Té uns bonics jardins, que en algunes ocasions l’escriptor ha nomenat en els seus escrits.
Una vegada dins anem primer a la planta baixa, on hi ha panels informatius que expliquen la seua vida i també hi ha primeres edicions de les seues obres, llibres vinculats a la seua vida…documents variats relacionats amb l’autor…
Se la coneix com la “Casa do Cuadrante" i primer pertanyia al priorat benedictí de Vilanova de Arousa, desprès passà a mans de la família Peña i després als iaios materns de Valle Inclan. Fou declarada monument nacional l’any 1976 com casa natal de l’escriptor. La casa fou heretada per uns oncles de l’autor i va estar habitada fins a la dècada de 1990, quan morí l’últim resident i quedà abandonada. En 1994 va patir un incendi i fou quan l’adquirí l’ajuntament amb la idea de restaurar-la i muntar el museu. A partir de 1995 la idea pren forma. Diferents associacions cultutals junt al concello de vilanova ho feren possible recuperant així la figura de l’emblematix literat.
A Valle Inclan tothom li posa cara: flac cara allargada i una barba també llarga. Tothom sap també que va ser un autor clau del modernisme i de la literatura del segle XX, perquè estem parlant d’un extravagant i provocatiu novel·lista, poeta, autor de teatre, contista, assagista i periodista… i en tot va emprar el to satíric per criticar la societat espanyola. Portà una vida bohèmia a cavall entre Espanya i Mèxic, plena d’aventures i anècdotes.
la planta baixa és on antigament eren les quadres, els magatzem i la bodega. La guia ens conta sobre la casa aspectes curiosos com que en aquell mateix lloc on som, el calor que desprenien els animals i la fermentació dels excrements proveïen de calor a la planta superior on vivien. Per a conservar este calor la ventilació es feia a traves de xicotets forats oberts en les parets anomenats “bufardad”. També ens conta sobre la dilatada vida de l’escriptor. Interessant, de debò. Quantes coses que li passaren!!!
Després pugem a la primera planta: la vivenda. Ho fem a través d’unes escales al jardí.
Allò del lloc de naixença fins fa poc, no estava molt clar. Uns deien que va ser a Vilanova de Arousa i altres que va nàixer en Puebla del Caramiñal, on la mare estava residint mentre esperava el dia del part. Tal volta és el motiu de la confusió dels biògrafs. Però segons la guia tenen proves definitives que certifiquen la neixença de l’escriptor a Vilanova.
La majoria del que veiem no són els mobles ni objectes originals, són hi per recrear una casa gallega, simulant la que seria en la que viurien els iaios i on va nàixer en 1866 l'escriptor.
Primer passem per la sala o saló que nomes s’usava en les grans ocasions.
...després, pel menjador de diari...
...pel despatx de treball...
...per la cuina...
...pel racó de teixir...
...i per les habitacions de dormir, en la principal, on va nàixer Valle Inclan hi ha un bressol.
A les parets hi ha fotografies, i una pantalla on va passant un video sobre l’autor.
Acabem la vista al jardí de la casa.
Agafem de nou el vaixell...i seguim navegant per la ría ...Ens espera altre port...
Vols llegir sobre el 1r DIA DE CREUER: Ria Arousa-Illa Sávora- Ribeira- Ria Arousa- Illa da Toxa.
QUADERN DE VIATGE,
mini creuer RIES BAIXES, ESTIU 2023
La Vilajoiosa significa “la ciutat alegre” però també podem dir que a més és “la ciutat lluminosa”...pel colorit de les cases…
Vilajoiosa capital de la comarca de la Marina Baixa, està a una mitja hora en
cotxe d’Alacant i un poc menys de Benidorm. Este poble costaner té moltes coses
a destacar però sense dubte les seues cases de colors vius són un reclam i els xocolates
altra. Ambdós són senyals d’identitat.
I quin poble més fotogènic! Ho és. Cert. Només entrar veiem el pont sobre el riu Amadorio i les cases colgades del casc antic amb cridaners colors. Estan situades al llarg de l’antiga muralla de la ciutat, que formava un conjunt defensiu emmurallat en el segle XVI.
El pont és del segle XIX amb un longitud de 95 metres i altura màxima de 18 metres. Té cinc arcs de mig punt de 9 metres, subjectes per pilars de diferent grossor. Se’l coneix com el pont de la carretera i és el principal que creua el riu al seu pas per la Vilajoiosa.
Fem un curt passeig pel casc històric, que és menudet... amb façanes de colors per tot arreu, també trobem trams de muralles. El casc antic està molt ben conservat i està considerat bé d’interès cultural. Les antigues muralles envoltaven un castell. Part d’elles es destruïren durant la guerra de la successió, però sortosament encara en trobem algunes parts i també torres.
Arribem a l’església-fortalesa Nuestra señora de la Asunción, declarada bé d’interès cultural. És un temple antic i singular construït a meitat del segle XVI d’estil gòtic llevantí, que es va reformar en el segle XVIII. També va haver restauracions en els segles posteriors. És una de les tres esglésies-fortalesa existents en la província ( les altres dos estan a Xàbia i a Monfort) i es va construir alhora i junt a les muralles renaixentistes. La funció defensiva era pels continus atacs dels pirates berberiscos. La gran àbsida és la torre major de la muralla, per on es feia passeig de ronda per a vigilar l’arribada dels enemics.
La portada principal és de mitjans del segle XVIII,
d’estil barroc classicista. Segles després, en una de les últimes reformes,
s’instal·là ciment gris en la façana, que en una nova restauració d’este any
2023, s’ha llevat. El formigó s’ha substituït per morter que és més transpirable.
També han llevat uns marbres en la part interior. Hi havia molta humitat en
l’edifici i la restauració era urgent.
La funció defensiva es veu clarament en entrar: és senzilla d’una sola nau, capelles entre contraforts, murs grossos i poca decoració. L’església conserva vestigis romans. Hi ha dos capelles majors del segle XVIII, la de la Puríssima i la de Santa Marta inaugurada en 1740.
En la capella de Santa Marta parem un poc més l’atenció. Conta la llegenda que el 29 de juliol de 1538 la vil·la va patir un atac de pirates berberiscos, però Santa Marta va provocar una riuada que acabà amb els enemics. Per la qual cosa eixe dia és important i cada estiu es recrea el desembarcament moro. A la capella està la patrona representada en una talla de fusta del segle XVI i també hi ha un quadre que representa a la patrona el dia de la famosa batalla, enviant la riuada i salvant la població dels pirates.
Fa uns anys es restaurà la torre i especialment el passeig de ronda. ës una sort que podem accedir-hi. Està bé no deixar caure el patrimoni perquè forma part de la història. Este passeig de ronda és una mostra més de la funció de fortalesa de l’església. Per a pujar no trobem una escala de caragol fosca, sorprenentment està tota emblanquinada i tant de blanc dona llum en el camí de pujada. M’agrada.
I una vegada dalt...imagine els guàrdies fent la ronda, a l’aguait, mirant el mar que tenen a un tir de pedra...M’imagine el desassossec en veure perill...no puc evitar pensar-ho, m’ix la vena novel·lesca.
I quines vistes!
Després ens dirigim al passeig marítim. Hi trobem la imatge icona de les cases de colors...la postal típica: les vivendes dels antics pescadors que pintaven per diferenciar-les de lluny, per saber quina era la pròpia quan ja estaven arribant des del mar. Hi ha roges, verdes, grogues, blaves... Encara que per tot el casc antic hi ha altres façanes pintades de variats colors, estes són les més fotografiades i famoses.
Al passeig hi ha molts llocs per seure i beure o menjar i alhora gaudir de la vista de les cases i del mar. Però també hi ha qui prefereix gaudir del sol a la mateixa platja, vora l’aigua. L’oratge de hui és fabulós.
Dinem al mateix passeig i en acabar, “de postres”, anem a la fàbrica de xocolates Valor que està en la mateixa població. La Vilajoiosa és el bressol del xocolate i hi ha varies fabriques i visitables altres dos més a banda de la fàbrica Valor: Chocolates Pérez i Chocolates Clavileño. Per unes escales automàtiques accedim a la part alta de la població.
En Valor no ens donaran els postres però si un tast de xocolates per a desprès fer venda del producte. Amb tota seguretat que en vendran molt. Encara no hem entrat i ja fa una olor temptadora increïble! la fàbrica es veu gran, funcional. Al pati hi ha un camió verd dels antics representant el passat de la fàbrica. Els orígens no s’han de perdre.
Primer entrem a la sala d’exposició on una veu en off explica què és el xocolate, les característiques i el conreu, també expliquen el viatge que fa fins arribar a la fàbrica. En la sala hi ha exposats elements com fotos, sacs, caixes... reproduccions del món maia...o un gran mapa. Tot complementa la informació. Uns murals grans ambienten la sala perquè simulen escenaris dels països americans. Tot seguit entrem a una sala d’audiovisuals on un vídeo explica el procés de fabricació des de l’arribada del cacao fins que arriben a les tendes.
A continuació passem a la part museu de la fabrica. Podem veure maquinària emprada en diferents èpoques, veiem utensilis i objectes que s’utilitzaven per elaborar el xocolate, fotos, documents... Sobre l’origen de les fàbriques de xocolates...
En La Vilajoiosa, fins a 1810, no es va registrar cap xocolater i va ser en 1840 quan es registrà la primera fàbrica. Concretament la fàbrica valor es remunta a 1881, ja en són cinc generacions de la mateixa família sempre al front de la fàbrica. El primer emprenedor va ser Valeriano López Lloret, “señor Valor”, que segons conten es va fer xocolater després d’una mala collita d’ametles. A una de les parets el podem veure, a ells i als successors.
Mai haguera pensat que la decisió marcaria la vida el principi d’una nissaga dedicada al negoci.
Mai haguera pensat que, d’anar de poble en poble en cotxe de cavall venent, arribarien a exportar a 55 països.
Acabem la visita guiada en la botiga, fent una degustació. Tot molt bo. Abans, per mig d’un cristall veiem una sala d'empaquetar. Per no interferir en el treball és l’únic que podem visitar del procés de la fabricació.
QUADERN DE VIATGE, NOVEMBRE 2023: VILAJOIOSA i EL
CAMPELLO.