En Galatina hi ha una església que molt bé podria ser Patrimoni de la Humanitat i curiosament, fins fa poc només coneixien els habitants de la ciutat.
Galatina és una ciutat poc coneguda per a l’estranger perquè està amagada al sud d’Itàlia i passa desapercebuda…i això que no és menuda i té quasi 28000 habitants. De fet és la tercera localitat en grandària de la província de Lecce! Fou habitada en època pre romana encara que l’origen real es remunta als segles IX i X gràcies als bizantins. Tanmateix fou al segle XIV en temps de Raimondello del Balzo Orsini, un personatge molt il·lustre de l’època, quan es va convertir en centre cultural i econòmic de la zona, focus de comerç per estar prop del Mediterrani i en posició estratègica per poder endinsar-se al país. A partir de 1700 s’hi construïren importants edificis i monuments. Entre les esglésies destaca la Chiesa di Santa Caterina d'Alessandria, el motiu de la nostra visita a Galatina: una veritable meravella inesperada.
El nom de Galatina deriva del
grec “Galathena” que ve de “Gala” que significa llet. El nom és fa ressó de la
fertilitat de la zona que produïa molts productes lactis. I mira per on, és en
Galatina on van inventar en 1745, el pasticciotto, un famós dolç farcit
de crema pastissera que es menja calent, també hi ha qui posa llima, xocolata o ricotta…hi ha varietats diverses. La
creadora fou la Pasticceria Nicola Ascalone i actualment la família
segueix la tradició. Passem per la porta...però no entrem. Millor evitar temptacions.
Galatina té aires de gran ciutat. Ho pense quan parem en la gran plaça on està l’església de San Pietro e San Paolo, de 1335 i reedificada en 1633. Mirant la façana ja veiem que és un exemple més del barroc pullès en la província de Lecce. Tot just al costat està la capella de san Pablo, molt visitada i venerada perquè hi està la font d’aigües miraculoses que curen malalties.
Miraculoses? Preguntem. I és quan ens conten sobre la Pizzica i la tarantel·la. Tota la història que envolta el ball és molt interessant per allò del misteri que amaga... Jo ja sabia que la tarantel·la era un ball típic del Sud d’Itàlia, una dansa pautada amb salts coreogràfics que va acompanyada d’una música rítmica que s’enganxa a l’oïda. Ara sé que la seua variant en el Salento és diu pizzica, sé el seu origen i per a que servia. I curiosament servia per a curar les picadures de la taràntula, "pizzico" significa mossegada. Estem parlant d’una zona rural on sovint podien aparèixer aranyes verinoses mentre s’hi feien les tasques del camp. Ara sé que el tarantisme era tot el ritual al voltant de la curació musical. Els estudis posteriors atribueixen altres significats a l’anomenada “mossegada”. Les dones afectades, la majoria sempre dones, podien tindre el verí de l’animal però també patir la mossegada de l’amor o l’explotació laboral o sexual, que tant s’hi donava. La pizzica les alliberava. Si, la música i especialment els balls ràpids, in crescendo i frenètics fins caure extenuades, curava. Els balls d’alliberament del verí podien durar dies o setmanes.
Són balls antics que arribaren des de Grècia. Tothom sap sobre les bacanals amb vi que muntaven els romans, les pel·lícules sovint ho mostren. Estes festes es perderen però la pizzica es quedà per a convertir-se en la cura de la picadura de la taràntula. L’església aprofità l’ocasió i en 1700 construí la capella dedicada a san Pablo junt al pou d’aigua que segons la llegenda estava beneïda pel sant. La gent hi acudia en peregrinació i a més a més aportava un donatiu per al sant i per a l’església. I el fenomen de les “tarantate”, augmentà. Les dones suposadament mossegades per la taràntula acudien just davant la plaça on estem, arribaven en processó generalment el 28 i 29 de juny, perquè la medecina tradicional no funcionava. Ballaven i bevien l’aigua. I ho feren, fins la dècada de 1950. Actualment se celebra la festa per mantenir viva la tradició i les arrels i la memòria dels avantpassats.
Amb la història de la pizzica al cap deixem la plaça i ens anem pel casc antic medieval cap a la basílica. Seguim una via principal però perpendiculars s’hi veuen altres carrers estrets no lineals, i també els “corte” o patis, que ja hem vist en Lecce. Galatina fou una de les primeres ciutats en tindre carrers pavimentats amb pedra viva. El passat està present. De camí veiem l’arquitectura barroca i romànica que la caracteritza, però caldria la restauració d’alguns edificis abans. Seria una llàstima que caigueren...
Al capdavall arribem a les portes de la basílica Santa Caterina d'Alessandria, monument nacional des de 1870. Es va fer sobre una església bizantina del ritus grec. Manada construir al segle XIV per Orsini, al que ja he anomenat al principi, a la seua mort la completà la seua esposa Maria d’Enghien i després el seu fill Giovanni Antonio Orsini. Orsini volia que ressaltara, volia finor i esplendor i el resultat no podria ser millor. És la joia de Galatina d’art romànic gòtic amb influències bizantines gòtiques i normandes. La plaça on s’hi troba no és molt gran i no puc traure una imatge de tota la façana completa amb les tres cúspides i els tres portals decorats en pedra de Lecce. Però ja us dic jo que hi ha harmonia i bellesa. Destaca la cúspide central i el pòrtic amb dos columnes que descansen sobre lleons i damunt està representat Crist i les dotze apòstols. Tambè destaca la rosassa central més gran que les dos laterals.
I una vegada a l’interior... em quede bocabadada perquè és una galeria d’imatges, de frescos...tots manats fer per la princesa Maria d'Enghien, esposa d’Orsini quan va morir el marit. A més a més, la basílica és gran, majestuosa. Hi ha una nau central de 50 metres i altres laterals de diferents altures, separades i cobertes d’arcs i voltes... hi ha altars... columnes amb capitells decorats... unes enormes finestres... hi ha cenotafis o tombés buides per rendir homenatge... Ja sé que no tinc paraules especifiques per descriure l’arquitectura i l’art, això ho deixe en mans dels entesos... però és que tampoc en tinc pròpies per expressar el que se sent mirant els frescos dels segle XIV que cobreixen tot.
Els frescos són com un llibre religiós obert. Les pintures en els edificis religiosos eren una manera d’ensenyar als fidels. Hi està representat l’Apocalipsi, històries del Génesis, els set sagraments de l’església catòlica, jerarquies angèliques i també hi ha fragments sobre la vida de Jesús i de Santa Catalina de Alessandria.
Al principi els frescos cobriren algunes parts de fragments més antics, en crearen nous i amb el pas del temps referen els existents i en crearen altres. Hi ha capes i capes de pintures. Sorprenent. Tot al llarg dels segles. Es veuen diverses influències pictòriques: l’escola de Giotto, de Siena...
L’església és rica en mobiliari sagrat com el tabernacle de Fra 'Giuseppe da Soleto fet de fusta tallada que és de la segona meitat del segle XVII. El franciscà fou un dels frares de Salento més importats en el camp de les arts figuratives.
No veiem el tresor de l’església entre els quals està el dit de santa Catalina, el dit que Raimondello Orsini li arrancà d’un mos quan pujà al Sinaí per rendir homenatge al cos de la santa. És el que diu la llegenda, que Orsini tornà de les Creuades amb la relíquia.
Mentre mire tants frescos decorant parets, no puc deixar de recordar els monestirs pintats de Buvovina en Romania amb aquelles parets ricament pintades completament que em meravellaren... li ho dic a una companya de viatge i em dona la raó afegint que a ella li recorda la Basílica de San Francesco d'Assisi. Uns llocs especials ens recorden altres... Després de donar voltes i en cadascuna trobar detalls sorprenents, passem al claustre del convent junt a l’església, un convent que fou reconstruït entre els segles XVI i XVII per reemplaçar un del segle XV. El claustre és quadrangular amb frescos del segle XVII.
QUADERN DE
VIATGE, tardor 2021, VIATGE a PÚGLIA i BASILICATA
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada