Els grecs l’anomenaren“kale poli”que vol dir ciutat bonica…i és cert, comence la visita amb una preciosa imatge de postal que encisa... pel que es veu... per la llum o pel colors de les cases que contrasten amb els blaus del cel i del mar.
Gallipoli, amb poc més de 21000 habitants, és una de les ciutats costeres més atractives turísticament parlant de Puglia, com ho és per exemple Polignano a Mare o Ostuni. Mira al Mar Jònic. Està a la província de Lecce i se l’anomena la perla del Salento. Té fama pels monuments històrics i edificis medievals, però també per les platges i l’animada vida nocturna.
Comencem el passeig des del port... per Riviera Sauro, sempre mirant el mar. L’aigua i el cel i els colors que hi ha fan efecte iman.
Hi ha moltes barques amarrades, altres que acaben d’arribar de pescar i estan preparant els atifells per a la pròxima jornada i alguna que altra que està arribant i la veiem encara en alta mar.
Enfront tenim l’illa de Sant Andrea amb un far. Però abans parem l’atenció en altre illot que hi ha més proper. És un illot o una gran roca, no sé quin terme emprar, parle d’Isola del Campo, deshabitada i menuda, amb poca altura, de fet quan hi ha tempestes queda submergida per les ones. Esta gran roca té una història que conten els més antics del lloc. Diuen els pescadors de més edat que quan passen per davant es persignen, i que abans tots els mariners ho feien. Segons conten, la denominació Campo es refereix a que en algun moment allò va poder ser un cementeri. Són històries que van passant de boca a orella, les mateixes que deien que antigament hi havia una franja arenosa que unia Isola del Campo al continent. Res és impossible, perquè no? tal volta va ser un cementeri durant alguna epidèmia del passat quan enterraven els morts en els llocs més apartats possibles... Llàstima no quede res que explique què hi ha de cert i què no.
Em centre ara en l’illa de Sant Andrea, a uns tres metres sobre el nivell del mar. Està aproximadament un quilòmetre i mig d’on estem. És totalment plana i considerada d’importància arqueològica. En l’època bizantina s’hi va construir una capella dedicada a sant Andrea. Al segle XVIII servia per a que els ramats pastaren perquè al nord de l’illa hi havia una font d’aigua dolça. Els animals hi els portaven amb les barques. En 1866 es construí el far de 45 metres per ajudar als pescadors durant les tempestes i fou totalment renovat entre 2005 i 2006. Per salvaguardar la fauna i la flora, actualment només poden hi parar vaixells en visites organitzades.
Quin goig per a la vista! Tinc davant una de les imatges més boniques, és la de la platja anomenada La Purita, en una xicoteta badia. És bonica per l’arena néta, les aigües clares i perquè està envoltada per la muralla de la ciutat. Encara que de platges...a Gallipoli hi ha moltes més un poc més allunyades.
De cara al mar trobem l’església di Santa Maria della Purita del segle XVII, construïda per la confraria de pescadors del port. Té una façana simple però ens conten que per dins està ricament adornada. No sempre està oberta, només s’obri quan els membres de la confraternitat poden obrir-la.
Encara estem per Riviera Sauro un bon lloc per passejar i contemplar el mar. Imagine el capvespre, deu ser bonic contemplar-lo des d’este punt. Hi ha restaurants per seure i gaudir del paisatge. No ens hem endinsat encara per carrerons, però si n'escodrinyem quan en veiem algun que entra al casc antic.
També ens escodrinyen la gent locals que miren a traves de portes o finestres. Encara no estaran acostumats al turisme? I es que això de voler saber qui passa per la porta és una distracció com altra... La gent de més edat, pescadors de tota la vida, als turistes que ens meravellem amb el que ells coneixen de tota la vida, ens deuen considerar una espècie estranya.
De sobte, veiem altre monument, és l’església de San Francisco de Asis. No entrem, però em crea curiositat quan em conten que dins es conserva una estàtua de fusta molt coneguda qualificada com “horrible bellesa” que representa al lladre crucificat junt a Jesús, i la fama li ve perquè el lladre mostra un somriure burlesc que sembla real.
En Gallipoli hi ha moltes més esglésies, un total de vint i segur que cadascuna té la seua pròpia història peculiar. Nosaltres anem ara cap a la catedral... deixem el passeig vora el mar i ens enfilem per un carreró. Dona gust el passeig. Hi ha més tranquil·litat que en altres llocs, però només perquè és octubre, en estiu la població augmenta en quantitats desorbitades.
Si, és un goig anar observant els colors harmoniosos, l’arquitectura que recorda influència islàmica per les cases protegides del exterior que s’obrin a patis interiors i pels carrers laberíntics i sinuosos.
Anem, entre edificis barrocs, alguns deteriorats, malauradament i veient com conviuen cases de pescadors amb altres més importants. El nucli original fou construït pels grecs com si fos un laberint, així les cases dels pescadors quedaven resguardades de vent gelat que arribava del mar.
Estem en Via Antonieta de Pace i parem a les portes del Palazzo Granafei perquè té una almàssera subterrània, un “Frantoio ipogeo” propietat de l’associació Gallipoli Nostra que s’encarregà en 1988 de restaurar-la. Hi feien oli llampant, no alimentari, el que s’utilitzava especialment per il·luminar. Gallipoli era un nucli important perquè rebia l’oli de tota la província i era un centre exportador rellevant. A la ciutat hi ha moltes almasseres més, unes 35, totes del segle XVII i restaurades per ser visitades. Les condicions de vida del treballadors eren pèssimes, no podien eixir durant temporades llargues i l’aire era irrespirable. Nosaltres no entrem-hi, en altra parada del viatge per Puglia en veurem altres.
Seguim caminat i molt a prop de l’almàssera trobem la catedral barroca del segle XVII, l’edifici religiós més important, dedicat a la patrona de la ciutat, santa Àgata. La catedral fou construïda en l’emplaçament on hi havia una antiga església dedicada a San Crisostomo del segle XII d’estil romànic-pullès normand. Està situada al punt més alt de l’illot i encaixonada entre carrerons estrets i botigues per a turistes. Els venedors aborden, especialment un que ven esponges naturals i explica alhora totes les virtuts que tenen. Malauradament, la façana barroca no la veiem completament perquè està tapada per andamis. Però el que s’hi veu, recorda Lecce per la pedra tan ben treballada. Hi ha moltes estàtues i decoracions en pedra variades, i entre tots els sants, la patrona Santa Àgata hi està representada. No té campanar, la torre adjacent és una torre cívica, amb dos campanes i dos rellotges, dels quals un és solar.
L’interior és ampli i amb llum, té planta de creu llatina amb tres naus separades per dotze columnes dòriques. També són dotze els altars barrocs que hi ha. El sostre crida l’atenció. Cal fer-li una ullada. La catedral custodia les restes de tots els bisbes de Gallipoli i algunes relíquies.
Sembla una galeria pictòrica en lloc d’un edifici religiós perquè de quadres, hi ha molts. Destaquen a les parets blanques i tenen gran valor artístic. Són de pintors del XVII i XVIII, com el nascut a Gallipoli Giovanni Andrea Coppola que va pintar entre molts altres, el que representa martiri de santa Àgata.
Deixem la catedral i caminem buscant la direcció del mar. Ens trobem botigues turístiques on no falta la venda de pasta italiana, la típica, i també llocs on es pot comprar el peix fresc, encara viu en alguns casos.
I arribem al castell. Està a l’entrada del casc antic, a l’esquerra de l’antic port, on hem iniciat el nostre passeig. Si la catedral és l’edifici religiós més important, el civil, sense cap dubte, és el castell aragonès. Fou construït en època bizantina, al segle XI, i al llarg dels anys i segles ha hagut remodelacions i ampliacions. Actualment es poden visitar les presons i les sales i a més a més és seu de cultura oferint exposicions i actes importants a nivell nacional i internacional.
L’edifici és una base quadrada amb una torre en cada angle, a més a més té una quinta torre circular anomenada del Rivellino del segle XVI, separada el castell per defensar-lo de l’atac enemic.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada