Itàlia: LOCOROTONDO i OSTUNI a la Vall D’Itria en PUGLIA–II Part,

Pobles blancs, singulars...pobles més o menys turístics que encara guarden el valor de l’autenticitat.

I PART

Estem a la Puglia i concretament a la Vall d’Itria, la regió càrstica on, a més a més d’immensos camps d’oliveres que proporcionen un oli verge de qualitat i vinyes que donen un excel·lent vi, hi ha trullis escampats pels camps. Si, parle d’eixes construccions tan particulars i característiques que hem vist a Alberobello i que  ens han agradat tant.

La vall d’Itria està formada per Alberobello i altres pobles. Entre tots, hui visitem Locorotondo i Ostuni, la resta... qui sap? Tal volta els visite en altre viatge. En esta ocasió no dona temps i a més a més... continua plovent com ho feia a Alberobello i la pluja, que cada vegada és més intensa ens deixa veure poc. Llàstima. De debò. Sóc conscient que estem fent un tastet, així en diminutiu, perquè tan en Locorotndo com en Ostuni ens limitem a fer un passeig ràpid pels carrerons que ens duen a les edificacions principals.

LOCOROTONDO

 Locorotondo està a només 10 quilometres d’Alberobello, continuem a la província de Bari. El poble té poc més de 14000 habitants i  es remunta al segle XII quan els pagesos que tenien cura d’estes terres s’hi establiren de manera estable.

Només entrar veiem de lluny torres de campanars. Ja endevinem que, d'esglésies... hi ha unes quantes.

Hi ha un plànol informatiu de benvinguda amb una relació dels monuments de Locorotondo. I si... ho hem encertat,  edificis religiosos hi ha unes quants. Ja sabem que de tot no anem a veure quasi res... la parada en Locorotondo és curta i només per veure el que és més important: la Chiessa Madre di San Giorgio Martire. 

De nou em sap greu...per l’oratge i per no disposar de més temps!

Entrem per la Porta Nova, una de les primitives portes d’accés. A banda dels monuments, i les cases blanques Locorotondo és famós pels vins. Fem un passeig precipitat. Ditxosa pluja! Ens passem el temps mirant cap al cel i obrint i tancant paraigües...hi ha núvols que descarreguen amb força, altres es queden negres i ens donen un respir... I mira que a mi m’agrada veure ploure! Però no l’esperava en este viatge pel Sud d’Italià. 

Anem per carrers estrets amb cases menudes i blanques, de sostres molt inclinats, alguns de forma cònica o terrasses. Cert que tanta pluja no ens deixa apreciar la bellesa del lloc, de la qual parla tothom. Caminem entre els bassals que es fan per l’aigua i hi ha moments, que quasi ni podem mirar el poblet que des del 2001 està al llistat dels més bonics d’Itàlia. El poble, diuen, és més autèntic, per ser menys turístic que Alberobello, on les botigues en cada casa i restaurants amb rètols cridaners a la porta  trenquen la bonica estampa de paisatge antic i singular. 

Crec que no cal comparar, Alberobello és un lloc únic al món per la gran concentració de trullis i Locorotondo també té les seues característiques que el fan únic. El poble està en un turó construït seguint un plànol circular amb carrerons concèntrics en forma d’estrella. La forma circular s’aprecia millor mirant una foto aèria.

Cada lloc té les seues peculiaritats i no s’ha de comparar quin és millor o pitjor. És cert que en Locorotondo no veig la preparació al turisme d’Alberobello, però per altra banda  pense: como l’he de veure!? Deu estar tot tancat!  Amb l’aigua que cau!. Tot no, encara hi ha alguna botiga amb les portes obertes i el que ven exposat a la intempèrie.

Arribem a la piazza Fra Andrea Rodio per visitar l’església Madre di San Giorgio Martire. San Jordi és el protector de la menuda  ciutat, que no arriba a 15000 habitants.

L’església neoclàssica va ser construïda entre 1790 i 1825 al mateix lloc on ja hi havia abans altres esglésies  que s’enderrocaren una al segle XII i altra al segle XVI. És una església de molta aparença exterior, sobreïx sobre les cases del voltant, és el que crida l’atenció, pensant que Locorontodo no és molt gran. A la façana neoclàssica del segle XVI està la representació de san Jordi amb el drac i en els cantons les escultures de sant Pere i sant Pau esculpides per un artista local.

De l’interior em crida l’atenció la cúpula de més de 35 metres d’altura, que estigué en un temps, coberta amb rajoles de terracota vidriades de diversos colors; danyada per un llamp va caure sobre l'església el 1841, i les rajoles mai van ser restaurades,

Acabem la visita de Locorotondo i just deixa de ploure, fins i tot sembla voler eixir el sol... 

...millor perquè ens deixa veure una panoràmica bonica, la de la Vall d’itria, en la que Martina Franca es veu a la llunyania.

Ha estat una visita massa ràpida. Hi ha molt que no hem vist...em quede amb el cuquet d’un monòlit dedicat a les víctimes de les dos guerres que hi ha en una de les places de Locorotondo. No és res especial. Simplement és curiositat perquè fa uns mesos vaig llegir una novel·l, “Lamaldicion de los Palmisano”, que l’autor, Rafel Nadal va crear inspirant-se al llegir els noms escrits en aquella làpida recordatori.

 OSTUNI

 

 

De Locorotondo a Ostuni hi ha menys de 30 quilòmetres, però hem canviat de provincia, ara estem en la de Brindisi. La primera vista de la ciutat des de l’autobús m’agrada. Sorprèn. Està construïda sobre un promontori, a quasi 200 metres sobre el nivell del mar, format per tres turons que dominen la planura coberta d’oliveres. És altra ciutat anomenada blanca de la costa adriàtica. Ostuni està a uns 10 quilometres del mar, té uns 33000habitant que es triplica en estiu per l’arribada de turistes.

I en Ostuni continua el mateix mal oratge...aigua i més aigua…para de ploure i a l’instant plou més…és com un joc: paraigües obert i paraigües tancat…i com passà en Locorotondo fem la visita a mitges, per l’aigua i pel poc temps.

 

Comencem la visita seguint el corso Giuseppe Mazzini i mirant per carrerons transversals ja veiem algun del racons blancs que li donen la fama a la ciutat.

I arribem a la plaça de la llibertat, el centre neuràlgic d’Ostuni plena de comerços i de cafès. Serà el nostre punt de partida per endinsar-nos en el centre històric. Presideix la plaça un imponent edifici de pedra, d’estil neoclàssic, és l’ajuntament. Antigament era un convent franciscà edificat al segle XIV i que en 1864 passà a convertir-se en Casa Consistorial. 

Al costat està l’església del convent, la de San Francesc d’Asis que, gòtica d’origen, en el segle XVIII es reformà després del terratrèmol de 1743. Té una nau presidida per un bonic altar major.

Enmig de la plaça està la columna de San Oronzo, punt d’encontre de la gent...al seu voltant, en estiu, se celebren tot tipus d’activitats, concerts... La columna és un homenatge del poble al sant que lluità contra la fam i la pesta del segle XVII. És un dels símbols de la ciutat. Feta en pedra local entre 1756 i 1771 té una altura de 30 metres i està decorada amb l’estil barroc on no falten diversos sants protectors d’Ostuni com San Cayetano i Santa lucia.

Ens enfilem per un carreró buscant la catedral i és en el camí, on descobrim els carrers estrets i amb encant que caracteritzen la ciutat. Són estrets, de vegades tan estrets que més de tres persones alhora ho tenen difícil i si a més a més, passa un dels menudets vehicles que circulen...parem de contar...

Hi ha moltes escalinates que connecten diferents altures de les cases i els carrers. I just hi està la bellesa d’este lloc: els racons que es veuen amb tant de desnivell junt a portals d’entrada com San Demetrio o esglésies o edificis palaus que ara tenen diferents usos.

La catedral de Nuestra Senyora de la Asunción... o millor dit ex-catedral, perquè en 1818 la diòcesi d’Ostuni va ser suprimida, fou construïda entre 1469 i 1495 amb estil gòtic.  Té una façana que al primer colp d’ull em sembla fina i elegant, i que em disculpen els entesos, sé que no són termes per definir un edifici religiós tan important. 

És una barreja de romànic, gòtic i bizantí i tal volta eixa barreja és la que li dona caràcter únic. M’agraden les barregen, sempre resulten interessants. També m’agrada la combinació de rosasses, una gran central de 24 rajos i dos menudetes laterals. I com plou! per a fer la foto he d’anar sota un tendal que hi ha enfront, o és un para-sol de bar? Ni ho sé. És l’única manera de poder fer-ho per a no banyar la càmera.

Entrem. I també li veig alguna cosa especial que m’atrau. És la barreja que li dona singularitat. Va ser restaurada al segle XVIII. Hi ha tres naus i planta de creu llatina i pintures valuoses del segle XVIII. En 1902 va ser declarada Monument Nacional. Realment és molt bonica. De Puglia he vist algunes, però esta és una de les més boniques.

Si algun dia torne a Puglia, Ostuni no ha de faltar. Sabia que té una muralla, la muralla aragonesa que protegeix el centre històric i no l’he vista…i que hi ha nombrosos palaus i restes d’un castell...però s’ha d’afrontar tot amb optimisme i pensar que al menys hem vist uns carrerons blancs i laberíntics que per moments m’han recordat algunes medines àrabs, com la de Ghardaia a la vall M’Zab d’Algèria.  Totes dues tenen cases blanques i quadrades... També per la blancor m’ha semblat alguna població de les illes de Grècia. Les coses de la ment són així sempre relacionat llocs, uns recorden altres...

 

He vist una ciutat on el blanc predomina i dona la visió de netedat impol·luta. Ja se sap...la cal s’utilitzava molt en l’antiguitat per pintar façanes perquè era barata, protegeix del calor, reflecteix els rajos del sol i protegeix de contagis i malalties per ser un desinfectant natural.

 

M’acomiade dient: Que bonic Ostuni! és la idea amb la que em quede, malgrat haver fet mitja mirada passada per aigua.

QUADERN DE VIATGE, tardor 2021, VIATGE A PUGLIA I BASILICATA