ITÀLIA: LA GRÈCIA SALENTINA-II PART, STERNATIA

De  Sternatia em quede amb la cara i la veu de Gaetano, un entranyable home carregat d’anys, experiència i saviesa.

Dels nou pobles de la Grècia Salentina, he mostrat Martignano, ara anem a fer un passeig per la part vella de Sternatia, un poble d’uns 2500 habitants, al que acudeixen pocs turistes,  ja he dit que estem visitant una part desconeguda... quasi amagada d’Itàlia. Els que si venen són alguns grecs, volen escoltar la varietat de llengua grega que s’hi parla i la particularitat de l’accent.

Entrem a Sternatia per la porta Filia que sobreviu de l’antiga muralla, de la que també només queda un tram. Aci els turcs van fer estralls.

Sternatia tenia muralles des de l’època bizantna però no fou emmurallada fins a l’any 1334 quan s’ampliaren i rehabilitaren les existents. Era la població principal de la zona, de la que depenien altres nuclis poblacionals més menuts, aldees o cases al camp. Al segle XVI les muralles foren de nou reconstruïdes. 

El nom Filia en grec significa amor, pau i amistat. Travessant esta porta, seguint la tradició, tenen lloc els principals ritus de la vida del habitants del poble. És costum que les novies entren per la porta en processó nupcial en senyal de l’acceptació en la comunitat de la nova família. També és costum que per ella eisquen els morts amb el seguici fúnebre al final de la vida.

Sternatia és un poc més gran que Martignano. Nosaltres només passegem per dos carrers del centre històric,  tenim intenció de visitar solament un hipogeu i l’església. Tanmateix és suficient per atrevir-me a dir que és un nucli compacte al que li veig un aire més grec, amb carrerons estrets que s’entrellacen...i amb molta presència del griko, com per exemple en la retolació dels noms dels carrers.

Visitem un hipogeu especial.

L’entrada commou perquè es veu clarament que estem entrant a un cova excavada...i a més a més grega...hi està la bandera. També bocabada pels retalls de premsa que hi ha a les parets, amb fotos i escrits que mostren la tradició grika: com feien l’oli o la importància de les oliveres en la zona.

Però si esta visita és especial, realment única, és perquè ens acompanya  Gaetano, la persona que està al càrrec de l’hipogeu des de jovenet. De fet hi ha una foto de periòdic de fa molts anys en la que apareix. Gaetano és tot un personatge, conegut en Sternatia i en tota la Grècia Salentina.

Sternatia, al llarg dels segles, no només s’ha distingit d’altres països per les peculiaritats lingüístiques, culturals i històriques, també per la importància del conreu de les oliveres. Fer oli és una de les produccions més importants.

L’hipogeu fou excavat a una profunditat de 7 o 8 metres des del nivell el carrer. Sota terra es creava una temperatura constant molt adient  per fer l’oli i per conservar-lo.  I a més a més...amb tant d’atac dels turcs, l’hipogeu era un bon refugi.

Gaetano parla en griko, és la seua llengua materna, i l’empra contant-nos sobre l’hipogeu i altres històries  de la vida al poble quan era jove, i també cantant i recitant poesies …quin gust escoltar-lo! Té edat suficient per saber tots els misteris de Sternatia i del món griko i gaudeix compartint-los. Quan parla griko no entenem res però la sonoritat de les paraules atrapa. Per sort tenim qui tradueix. 

Escoltant-lo atentament, no deixe de pensar que és de les persones que haurien de viure sempre, o que es deurien clonar... per la bondat i humilitat que desprèn o per l’estima i interès  per a que no es perda  el que ha viscut des que era xicotet. I quin pesar que queden tan pocs “Gaetanos” en la Grècia Salentina que puguen mantenir viva la memòria d’un estil de vida tan singular en Itàlia!

Gaetano ens conta que al llarg del poble hi ha molts molins d’oli i que hi ha una xarxa de túnels subterranis que els connecten. S’utilitzaren fins a meitat del segle passat. El que estem veient és dels pocs que queden intactes.

Quan eixim a l’exterior tinc curiositat per veure la part que deu ser el sostre de l’hipogeu, on estan els respiradors. Ara anem cap a l’església...i quin campanar més alt! Allà on estem s’hi veu. També és perquè en esta part antiga les cases són baixes, no hi ha edificis alts que tapen la vista, i el més alt, és fa de notar.

En 1480 Sternatia fou arrasada quasi per complet pels turcs, pel que queda poc en peu d’abans d’esta data: la porta que hem vist...un poc de muralles, criptes bizantines... alguns restos d’edificis antics recol·locats en altres edificis construïts posteriorment...Tanmateix l’estructura de les cases si que ha conservat el tipisme grec i la majoria tenen un pati, on s’hi passaven moltes hores  i unes poques dependències. De dia al pati i en posar-se el sol entraven dins i tocava encendre els cresols d’oli fets en argila o bronze. Eren cases modestes, amb sostres baixos, antigament construïdes d’adob assecat al sol i ciments de pedra.

En l’ assossegat passeig que estem fent en veiem algunes amb elements a les façanes típiques dels nuclis menuts, els santets, l’aret per enganxar la corda de l’animal de treball... En un punt entre dos carrers, veiem a Sant Jordi i el drac. San Giorgio és el patró i conten la mateixa història que tan coneixem nosaltres, sobre la princesa sortejada per a parar la fam del drac i que fou rescatada pel sant després d’un colp de llança. La història en Sternatia acaba quan el guerrer parla amb els habitants i promet la mort definitiva del drac, que encara està ferit,  i la salvació total de la fúria  famolenca de l’animal,  si tots es converteixen al catolicisme i es bategen. Solament quan ho van fer, Giorgio va poder matar al drac.

A Sternatia es recorda al patró el 22 d’agost perquè en 1843, segons conten, va salvar al poble d’una perillosa tempesta. Diuen que algunes dones, veient l’arribada del mal oratge, carregaren al muscle al sant portant-lo en direcció dels núvols amenaçadors. I de sobte, els núvols canviaren de direcció i va eixir el sol. És el que diuen, és el que conten...ja sabeu allò que dic moltes vegades que les llegendes no importa que siguen veritat o no, el que importa és que siguen boniques. I està va tindre final feliç.

I de sobte, tenim una sort inesperada. Una veïna ens convida a passar a sa casa. Si, així de senzill. L’hospitalitat...grega? o italiana?... diguem-li hospitalitat en general. Crec recordar que el marit o l’esposa, un dels dos era d’altra nacionalitat. Simplement una persona del grup es quedà mirant una inscripció grega dalt de la porta  i encuriosida, mirà a traves de la porta entreoberta. Als poc minuts estem tots dins de la casa escodrinyant-la. Els amos amb un gran somriure ens indiquen per on anar per no entropessar uns amb altres, perquè la casa és menuda, i ens conten que havien heretat la casa i a poc a poc, ells mateixos han estat restaurant-la sense que perdera l’essència del passat grec: sostres de bigues de fusta, poques finestres...parets de calç junt a la pedra natural que hi havia...

Han volgut conservar objectes,  alguns mobles de fusta d’olivera o xiprer, gerres, caixes per guardar la roba... Els diem que sembla un museu però contesten que no, que només és la casa on viuen. La parella agraeix la visita. Al poble, sincerament, va poca gent i ells estan enorgullits de la tasca de restauració que han fet. Els diem un sincer gràcies i queden devanits de que ens haja agradat i haja contribuït a fer-nos més idea de què i com viuen en el reducte grec italià.

Molt a prop trobem la imponent façana de l’església de  Maria Santissima Assunta, fou construïda  al segle XVIII sobre altra més antiga de ritus grec dedicada al sant patró san Giorgio. To junt s’hi troba el campanar enllestit en 1790  que ja hem comprovat com domina la població, pels 45 metres l’altura.

Entrem. Té planta de creu llatina amb tres altars a cada costat. Barroca, carregada però amb uns tonalitats blaves i grises que en cert punt pense que alleugeren a la vista l'excés de decoració. Hi ha moltes pintures a les voltes i a les parets. Parem l’atenció en els sostres, en els altars menuts i en l’altar major, i en l’antic orgue de 1741. Com ja vam veure en Lecce, hi ha imatges de sants i verges fetes en paper cuixé. I si no té prou elements decoratius, s’han incorporat pintures molt modernes. No sé... crec que eixa barreja no m’agrada, crec que le smodernes sobren... I mira que a mi m’agraden les barreges!

Hem acabat la visita... malgrat saber que hi ha molt més que veure. Ens fem una idea. Per on hem entrat, eixim… Adéu Sternatia…i li ho diem mirant de nou el campanar de l’església i amb el sentiment que hem estat en un lloc singular d’Itàlia.

QUADERN DE VIATGE, tardor 2021, VIATGE A PUGLIA I BASILICATA