COGOLLUDO (GUADALAJARA)

Sabeu quin lema turístic tenen al poble? “Tu pueblo será bonito pero el nuestro es Cogolludo”. Original no?

Estem per la província de Guadalajara, anem pels pobles que configuren l’Espanya buida. En la ruta pels pobles negres hi ha molts. De camí a Valverde de los Arroyos n’hem vist alguns. Després de visitar Tamajón, parem en Cogolludo, dos pobles que se solen visitar quan es fa la ruta dels pobles negres. Ni Tamajón ni Cogolludo tenen arquitectura negra, tenen altres motius per ser visitats. Cogolludo, malgrat no arribar a 600 habitants, és una de les poblacions més monumentals de la província. 

Anem a visitar-lo. 

Primer, ens dirigim  a la plaça major i de camí passem per un parc, una font, unes escoles i un restaurant.

I en no res ja hi som. És la gran plaça. El rei Alfons VI cap a l’any 1100 concedí a Cogolludo el títol el vila. El diploma acreditatiu és la primera menció històrica del poble, que tingué de primers senyors als bisbes de Toledo, després fou propietat de l’ordre de Calatrava fins 1377, quan passà a mans de la família Mendoza. En 1435 passà a ser domini reial i en 1438 els Reis Catòlics concediren a Luis de la Cerda y Mendoza  el títol de duc de Medinacelli. Iniciant així el govern de la família fins l’extinció dels senyorius al segle XIX.

La plaça major imponent i  espaiosa és la típica castellana amb els porxos i columnes en les cases del segle XIX. Note un ambient més fresc que en altres pobles. Estem a més de 800 metres d’altitud. La plaça rep l’aire de la serra. També note més claredat, tal volta pel contrast amb l’arquitectura negra que he vist al llarg del matí.

El palau dels Medinacelli del segle XV destaca envoltat de les cases sota porxades. Atrau la mirada. És impressionant. Sembla que estic en Itàlia! Cert. La façana encoixinada em recorda alguns palaus vistos en la Toscana no fa molt. I buscant informació sobre el palau he llegit que està considerat el primer palau renaixentista d’Europa construït fora d’Itàlia i fet a l’estil florentí. La cort dels Mendoza-Medinacelli, dels qui diré algunes notes després,  volien fer-se de notar i ho aconseguiren. Era pretenciós: Cogolludo com si fos Florència. La intenció era crear un centre ideològic de l’humanisme platònic que aleshores triomfava en Europa. Juana la loca i Felipe el hermoso passaren una nit al palau i Felipe quedà bocabadat.

Pare l’atenció en la portada plateresca i en l’escut ducal de la façana que apareix sovint com element decoratiu. El palau té dos pisos. No podem entrar a veure el pati ni la xemeneia mudèjar que queden com vestigis del passat. L’oficina d’informació i turisme organitza visites, però no ens va bé l’horari quan les fa.

A més del palau hi és l’ajuntament en un edifici del segle XVIII.

Enmig la plaça hi ha una gran font de 4 eixides. Està en el lloc perfecte per ser fotografiada amb el palau darrere

Des de la plaça eixen carrers i fem una passejada…

De lluny veiem el campanar de l’església de Santa Maria i cap allà anem…

Tirem per un carrer…sense saber per on anem…després per altre…és bo de tant en tant perdre’s, deambular sense rumb...

Caminen costera amunt i arribem a la Plazuela, uns metres més enllà veiem altra edificació religiosa.

És l’església renaixentista de san Pedro apòstol, construïda a mitjans del segle XVI sobre una església romànica anterior. Està tancada.

Davant té una font i una columna  amb una inscripció: és el rotllo atorgat pel rei Alfons VI cap a l’any 1100 quan concedí a Cogolludo el títol el vila, del qual he parlat abans. El monument fou reconstruït en l’any 2009.

L’església de Santa Maria està molt a prop, des d’un punt en concret s’hi veiem els dos campanars.

Cal pujar molt més. Deixem enrere l’església de san Pedro i seguim cap amunt…

I pujar escales…L’església de Santa Maria és construí en varies etapes entre 1545 i 1609.

Estem en la part més alta a uns 890 metres sobre el nivell del mar. Li donem la volta a l’església. És gran.

En la façana que trobem només pujar les escales, entre dos contraforts, destaca l’arquitectura renaixentista. La portada principal del temple, entre dos columnes dòriques,  està precedida per l’atri amb escalinata i reixat anterior amb huit pilastres de pedra rematades per les típiques boles renaixentistes. Dalt la portada està la imatge de Santa Maria amb el xiquet. Dins hi ha un llenç del pintor tenebriste José Ribera, conegut com El Españoleto. El quadre representa a crist en la creu i se'l coneix com el “capon de palacio" perquè fou el regal dels ducs en substitució de l’habitual capon que solien donar en nadal. L’obra es va fer famosa en la dècada dels vuitanta del segle passat perquè en 1986 uns delinquents dirigits per un expert la robaren. La trobaren huit mesos  despres en una furgoneta. La policia sabia qui era el culpable.  Fou una devolució pactada pel govern, la devolució a canvi de la rebaixa de la pena. M’haguera agradat poder veure l’obra.

En la façana situada a l’oest està el conjunt renaixentista més complet. Està rematada amb un frontó triangular.

La torre del campanar crida l’atenció. Està adossada a un lateral i dividida en quatre cossos que van fent-se e mes xicotets segons s’ascendeix. A la part superior estan les campanes, tres actualment. Acaba amb un capitell de fusta cobert de pissarra i plom. I tot coronat per una creu sobre una bola amb penell.

Al mateix costat de l’església està el que queda del castell. Fou construït al segle XI sobre altra construcció musulmana anterior. En el segle XII Alfonso VIII l’entregà a l’ordre de Calatava que construí una muralla i va condicionar el castell. En el segle XIV fou de nou restaurat però al segle XIX de nou fou destruït. Actualment queda poc en peu. Realment.

Com estem en la part més elevada del poble, les vistes són espectaculars de l avall de Henares. I en primer pla  l’església de san Pedro, la que hem vist abans.

Ja toca baixar…em pare mirant racons o rètols del carrers tan il·lustratius... que boniques les caixetes o les teules  on posen plantes…

Quan viatge sóc curiosa, ho admet  i en este viatge m’he ajuntat amb gent que encara ho és més. A l’amiga Marisa li agrada visitar, allà on va, els cementeris. Perquè no? En el nostre deambular ja per la part baixa del poble, just, al final d’un carrer, el trobem. Entrem. Em resulta peculiar perquè no hi ha nínxols: els enterraments són en terra i a més són familiars. M’ha recordat el cementeri del meu poble quan jo era menudeta en el que encara quedaven persones soterrades en terra.

En la plaça major hem començat el passeig i és on l’acabem.

Fem una última mirada al poble i a 500m  veiem  l’ermita de la Soledad del segle XVI i d’arquitectura renaixentista. Cogolludo en té 4 més, d'ermites. Realment podem dir que Cogolludo és un poble molt monumental que bé mereix una visita, però aconselle que es concerten prèviament amb l’oficina d’informació i turisme per poder veure l’interior dels edificis.

QUADERN DE VIATGE, GUADALAJARA i PROVÍNCIA, tardor 2024

TAMAJÓN (GUADALAJARA)

La gran església que veiem ja des de la carretera és un reclam per parar...em pregunte a quina hora estarà oberta?

Tamajón és la porta d’entrada als pobles d’arquitectura negra, tanmateix no té res a veure amb les construccions que hem vist en Valverde de los Arroyos i en alguns pobles vora la carretera…Bo...cal especificar allò d'entrada o eixida...perquè tot és segons s'hi mire. En el meu cas Tamajón és la porta d’eixida perquè vinc del llogaret que representa el  màxim exponent de poble negre.

Des de la carretera crida l’atenció l’església de la Asunción. Que gran¡ Parem molt a prop i abans de fer un breu passeig pel poble comprovem si està oberta. L’edifici fou construït al segle XIII i al segle XVI es reformà seguint l’estil renaixentista. L'acces al temple es fa pel portic de la façana a traves d’una galeria porticada.

No hi ha sort. De nou el problema que ja vinc repetint. Tot està tancat. Pensem amb optimisme. Tal volta trobem algú que ens l’obriga, com en Valverde. Peguntarem a l’ajuntament  del poble.

A l’entrada del poble hi ha uns parcs. En un hi ha el que sembla un abeurador d’animals. Veig alguna menuda granota saltar.

Tamajon és menut, amb uns 150 habitants, només té 3 carrers que són llargs i molts amples: calle de Enmedio, calle de la Picota, i calle Nueva. I uns perpendiculars:  la travessia primera, la travessia segona, la travessia tercera i el carrer de la Encina. Ens enfilem per calle de Enmedio...

I passem per la plaça Major amb les porxades típiques castellanes. El poble cobrà rellevància comercial durant l’edat mitjana i tingué molts habitants. Durant el segle XIV Tamajon pertanyia a la família dels Mendoza i a meitat del segle XV adquirí el títol de Vila. Abans pertanyia a la terra d’Atienza. Els Mendoza contribuïren a desenvolupament del poble durant uns segles. La distribució urbanística que conserva data d’aquella època, del Renaixement. En un cens de 1528, tenia 868 habitants, més que Guadalajara que en tenia 737. A partir del segle XVII el nombre de veïns baixà quedant entre els 100 i 200 que són en l’actualitat. La plaça major és menuda, comparant-la amb els amples carrers.

A més de l’església destaca el palau del Mendoza, actualment seu de l’ajuntament, que està enfront de la plaça.

És construí amb pedra calcària a mitjans del segle XVI, durant el Renaixement. El palau, exemple d’arquitectura civil plateresca, va pertànyer a la família predominant fins el segle XIX. L’escut de la família s’hi conserva a la façana principal. Està obert i entrem. Només podem veure el pati.

Preguntem a una persona  local si algú ens podria obrir l’església i ens envien a casa del retor. Tanmateix  no hi ha sort. El retor no està, possiblement porta moltes parròquies alhora. Una vegada més, ens quedem amb les ganes de veure per dins un lloc d’interès.

En la mateixa època que el palau, també es construí un convent franciscà del qual només queden ruïnes. Seguim el passeig, observant les cases, algunes més antigues que altres... En el carrer Picota m’agrada un aspecte: la majoria de les cases tenen com un menut jardí davant, que aïlla la vivenda del carrer donant-li privacitat.

Anem mirant cap a la dreta i l’esquerra l’arquitectura popular de la zona. El passeig el fem tranquil·lament la qual cosa permet observar detalls...com els nius d’orenetes que hi ha en una casa o un gat que, en escoltar un soroll ha eixit al carrer a escodrinyar qui som els intrusos que hem vingut a alterar la pau i silenci a l’hora de dinar.

Al final del carrer hi ha una plaça gran amb un templet, que segurament serà punt de trobada que  faran servir per xerrades i xafardejos. M’aprope a una casa que té a les reixes de les finestres teules pintades. Recorde una vegada vaig veure una exposició similar en un pub de Salamanca. També pare l’atenció en altra casa que no sé si és un bar o vivenda  particular, perquè no deixa de ser peculiar...

I en el punt que hem començat el passeig l’acabem. Tamajón és una parada o tal volta punt d’inici per conèixer els voltants. En tot cas, la visita es fa prompte.

Cal esmentar abans de tancar l’escrit, la famosa pedreria de Tamajón de la que durant segles s’extreia  una pedra especial calcària, la pedra de Tamajón,  que va servir per a la construcció de molts edificis del poble però també de Guadalajara, per exemple la façana del Palau del Infantado. També la feren servir en  Alcalà de Henares o Madrid. Al poble van arribar a tenir-ne dotze pedreries. Era una pedra de molt bona qualitat que degut al contingut en ferro acaba adquirint tonalitat ataronjades que es poden veure en alguns edificis del poble.

QUADERN DE VIATGE, GUADALAJARA i PROVÍNCIA, tardor 2024

 

RESSENYA LITERÀRIA de CATERINA de Carlo Vecce

 

CATERINA

Carlo Vecce

 

“Caterina” és una gran història que conté diverses vides, diversos fets, mons diferents i allunyats amb múltiples cultures i ambients. I tot està  enxarxat amb la finalitat d’explicar els orígens de Leonardo da Vinci, el gran home geni polifacètic del Renaixement. L’autor posa el focus d’atenció en  Caterina, la seua mare, una dona, segons l’autor,  procedent del Caucàs destinada a ser guerrera com els seus ancestres.

 

Però és real el que conta el llibre? Fou la Caterina del llibre la mare de Leonardo? Hem de pensar que molt del que conta és cert perquè Carlo Vecce és un gran expert en el Renaixement. El que ha fet l’autor és recrear tot allò que li pogué passar a Caterina, fa ficció, imagina la seua vida de Caterina: la infantesa allà al Caucàs,  l’adolescència patint i superant perills durant els viatges com esclava fins arribar a Florència on s’estableix definitivament  i la vida d’adulta.

 

Es un gran llibre que descriu el viatge de la mare de Leonardo, des del Caucàs, passant  pel mar negre i el mediterrani fins arribar a Florència en l’esplendor del renaixement. I és un motiu més per a que no falte en este blog. Especialment m’ha agradat quan l’escenari és Itàlia, la zona de la Toscana i llegia mirant un mapa.  Amb el llibre descobrim la gent que la va envoltar al llarg dels anys: un aventurer, un pirata, un mercader, un empresari o un cavaller... I no són personatges inventats, ja he dit que l’autor és un gran historiador expert en el tema, així que els descriu basant-se en documentació de  manuscrits, diaris, relats de viatge, llibres de memòries i documents de l’època. Tot ho verifica.

 

Així que bé es pot dir també que llegir “Caterina” és un viatge en el temps perquè traspassa la porta que du al passat coneixent aventures i desventures de dones i homes del Renaixement. 

 

Amb tot coneixem  Caterina: com a filla, esclava,  mare, esposa..tot el que li passà des de la ingenuïtat. I la coneixem perquè altres expliquen sobre ella.  Resulta curiós com tots el personatges parlen sobre Caterina, i acaben idealitzant-la,  i ella no apareix en cap capítol i no coneixem el seu punt de vista. No sabem què en pensa, només la coneixem a traves d’altres. Tal volta és intencionat per part de l’autor perquè així queda més oberta la interpretació de qui era realment la mare de da Vinci.

 

I si és cert o no que la Caterina del llibre va ser la mare de Leonardo és el que menys importa, simplement perquè és una bonica història. La lectura m’ha atrapat, les aventures i desventures van fluint i enllaçant-se.

Trobe interessants les històries vistes des de diferents perspectives i el llibre de Carlo Vecce ho fa. Sempre ho dic: cada persona mira de manera diferent un fet, segons el bagatge personal, segons els sentiments. També les històries en primera persona solen atrapar-me perquè me les crec i em fan veure realment el que volen dir. I este és el cas. Qui em coneix ho sap. Com allò de les perspectives, no és la primera vegada que ho dic.

 

Qui espere trobar la vida de Leonardo en este llibre quedarà decebut. Però si que hi pot trobar un capítol en el qual ell mateix parla de la seua obra i  explica alguns secrets que amaguen. M’ha fet ganes de buscar les obres per entendre millor del que parlava. No ho he fet, i tal volta ho faça. En tot cas, la finalitat primera de gaudir de la lectura està complida. He gaudit amb la lectura d’un llibre, al meu parer, molt ben escrit. L’últim capítol l’autor explica què es real i no. Caterina és un reflex de la vida de les esclaves primer de com arriben i després com passen al servei dels amos.

 

Cal dir que no és un llibre fàcil de llegir perquè és llarg, 600 pàgines, pausat, no té diàlegs i resulta  dens, perquè ens situa en llocs allunyats que ara no porten el mateix nom que en aquell temps i alguns és difícil situar-los en mapes actuals, perquè apareixen molts personatges i com he dit parlen en primera persona, de vegades  amb monòlegs interns explicant  sobre la seua vida que d’una manera o altra està relacionada amb Caterina. I també perquè de vegades resulta complicat seguir el fil perquè l’autor inclou vocabulari local segons la llengua el lloc des d’on se situa l’acció. Es una lectura carregada d’art i cultura.

 

Tanmateix no hem de llegir sempre lectura fàcil. Este llibre és una joia que obliga a fer lectura pausada, meditada...obliga a analitzar contingut i forma. Fent este exercici lector valorem el treball de l’autor. Cada llibre té el seu moment i “Caterina”  mereix buscar el moment idoni per fer una lectura amb concentració. Val la pena gaudir plenament d’este viatge al Renaixement fruit d’una investigació molt documentada i conèixer este interessant personatge femení tan atractiu i intens,  que viu una vida plena d’aventures.

 

VALVERDE DE LOS ARROYOS ( GUADALAJARA)

Valverde és un bonic poble d’arquitectura negra amb encant. Cert. És pel color negre de la pissarra mesclat amb la quarsita que quan s’oxida brilla, és per la fusta emprada en les construccions i el colorit de les plantes i flors.

Hui anem al llogaret més representatiu de l’arquitectura negra, Valverde de los Arroyos, a 125 quilometres de Guadalajara, a 67 d’Atienza, que ja he visitat o 95 de Sigüenza...val la pena anar-hi malgrat la carretera plena de revoltes i estreta.

El paisatge de camí és bonic i varietat. Abans d’arribar-hi, per la carretera ja veiem algun poble negre com Palancares, que és un tast del que trobarem en arribar a Valverde.

Ja hi som. Des de la part baixa ja veiem algunes cases. La pedra pissarra  amb el que s’hi construeix forma un conjunt fosc.

Però no hem de fiar-nos de les aparences. La foscor queda contrastada amb el color de les flors que adornen cada façana. És un dels pobles més bonics d’Espanya. Hi ha qui diu que el poble més bonic de Castella-la Manxa.

Sabem de bestreta que a més del poble, hi ha una paratge natural que mereix una visita: “La chorrera de despeñalengua”. Volem anar-hi i el guia que ens acompanya ens indica el camí. Perquè li fem cas? No ho sabem, donat que des que hem començat el viatge per Guadalajara està demostrant poca professionalitat i no conèixer en absolut la zona.  Així i tot comencem a caminar…La veritat és que no hem vist cap indicador però cap allà anem…Passem per un safareig públic i com anem pujant també es veu el conjunt del poble amb les teulades de pissarra.

Seguim caminat…sempre costera amunt… Que estrany? Ni un indicador que diga que anem cap a “ La chorrera? Portem mitja hora envoltats de serra pura, camins pedregosos i estrets. Ja comencem a sospitar que no anem pel camí correcte. La part positiva és que el paisatge és agradable veient el pic Ocejon de 2049 metres durant la caminada. Presentim que ens hem equivocat. 

En un moment donat decidim que hem de parar i prendre la decisió de retornar. I de sobte veiem un cotxe de policia forestal. Els policies ens confirmen la sospita, ens diuen que el camí a La chorerra està en direcció contraria.

Així que per on hem anat, tornem. Ara costera avall i  preguntar-nos la raó per la qual hem seguit les indicacions del guia coneixent la seua ignorància de la zona. Millor deixar-ho córrer i aprofitar el temps baixant i visitant el poble.

 

L’excusa que el susdit guia posa per dissimular la seua incompetència, és que havia llegit  un indicador que deia camí de senderisme i va deduir que seria el de la cascada. No cal donar-li més voltes al tema. S’ha de veure la part positiva i al capdavall ha estat una bonica caminada respirant aire pur. 

Arribem al pobñe. Sense perdre ni un minut fem un passeig pels carrers del menudet llogaret. 

A l’espaiosa  plaça principal, més gran del que es podria esperar en un poble tan menut,  hi ha una font peculiar i un  espai per al jocs tradicionals.

Veig un senyor amb molts anys que amb parsimònia ajudat pel bastó passeja per la plaça. De tant en tant s’asseu. Mentre camina cap a un banc per seure, aprofite per preguntar-li sobre el poble i sobre què és el que tenim davant. Em conta que serveix per a jugar a les bitlles i que hi s’han fet competicions entre els millors llançadors de la zona. Té una conversa interessant. Em diu que al poble viuen menys de 100 habitants, 80 o 90, no ho sap cert. En els caps de setmana i estiu en són més. Em diu que vivia a Madrid i en jubilar-se ha tornat al poble que el va veure nàixer, que és el millor de tots. S’enorgulleix del poble, li agrada la vida que porta. Li pregunte sobre el fred de deu fer i em diu que ell mai en té. Que allà aguanten tot fora i dins les cases. Si li he preguntat pel fred és perquè estem a 1200 metres sobre el nivell del mar.

Quan acabe de parlar amb ell continue el meu passeig buscant racons bonics i ell continua el seu, directe cap a un banc cara al sol. Observe els seus passos lents, amb dificultat, però tampoc té cap pressa. La vida al poble és lenta.  

 La plaça està presidida per l’església de san Idelfonso. Una veïna, la que té la clau, ens l’obri per a que hi entrem.

 

Vaig per carreronets, buscant altres placetes, buscant raconets…a la plaça tornaré al final. En realitat tots els carrers donen a la plaça principal.

És un poble negre però tintat de daurat. Sona poètic, però realment és així perquè per a la construcció junt a la pissarra negra s’empra quarsita de tonalitats rogenques que arriben a brillar quan s’oxida i dona llum a la foscor general.

 

És un conjunt harmoniós, integrat en la naturalesa que l’envolta. He dit abans que la pissarra i la quarsita formen part de l’arquitectura, doncs tot es complementa amb la fusta. A més a més hi ha tocs de colors per les flors cobrint façanes i omplint balcons.

Es nota que hi ha cura de les plantes i de les cases. El que és cert és que hi ha una normativa estricta que prohibeix qualsevol modificació i nova construcció sense el vist-i plau del departament de Patrimoni de Castella la Manxa.

Hi ha qui diu que el poble està massa condicionat pel turisme, però buscar l’estètica  ha estat el motiu de que s’hi conserve i no s’haja abandonat com molts altres. Els detractors al·ludeixen que es perden tradicions. No veig que una cosa tinga a veure amb l’altra. Es pot fer tot, tindre cura del patrimoni i de les tradicions alhora. El turisme amb seny no fa malbé.

I precisament,  en una plaça veig una font costejada per un resident argentí en 1955. Un turista que arribà i li agradà el poble.

Dóna gust passejar per Valverde. Hi ha raconets amb encís…veig molts gats que van al seu aire, ni volen molestar ni que els molesten.

Retorne a la plaça principal. La majoria de les construccions en Valverde tenen dos altures, els animals es quedaven en la part baixa i la vivenda en la primera planta aixo permet que les cases tinguen balcons i porxades.

 

Seguint el carrer costera amunt des de l’ajuntament, on estan les banderes,  trobem l’indicador del camí de “La chorrera”. Ho dic per a que no li passe a altre com a nosaltres. Nosaltres ho deixem, no hi anem,  ja no hi ha temps.

Ens hem quedat sense veure la cascada …però al museu etnogràfic hi ha una foto.

 

QUADERN DE VIATGE, GUADALAJARA i PROVÍNCIA, tardor 2024