RESSENYA LITERÀRIA de LA PENÍNSULA DE LAS CASA VACIAS de David Uclés

 

LA PENÍNSULA DE LAS CASA VACIAS

David Uclés

 

“La península de las casas vacías” és una novel·la fascinant pel que conta i com ho conta, és original per com està enfocada, amb parts combinant elements realistes amb elements fantàstics, creant una atmosfera màgica i surrealista. Dic que és original però fent honor a la veritat s’ha d’especificar que recorda molt a algunes  novel·les llatinoamericanes. Hi ha algunes famoses però em ve al cap una no tan coneguda, “El senyor presidente” on Miguel Angel Asturias fa una critica contundent a la dictadura i l’opressió. També m’ha recordat una mítica pel·lícula espanyola “Amancede que no es poco” o la d’estil similar  “El milagro de P tinto”.

David Uclés és l’autor d’esta meravella literària, tan documentada amb memòria històrica i memòria de vides humanes on impera la tragèdia, així com també hi ha documentació sobre tradicions i costums que són les que en moltes ocasions dirigeixen la manera de fer i actuar en la vida diària del pobles menuts. Diu l’autor, al final, que tot el que explica ho sap perquè el seu iaio li ho contà i que començà a parar l’orella quan tenia 19 anys. Ha estat 15 anys recopilant, organitzant, imaginant, redactant...I sincerament he de dir que es nota el treball. Al final ha eixit un bon llibre que està molt ben escrit.

Este compendi de prosa pura junt a prosa poètica, esta realitat barrejada amb ficció, és la prova que estem davant d’un magnífic escriptor que bocabada amb l’atreviment i el risc d’escriure mesclant tragèdia i dolor amb equilibri perfecte, amb tendresa i ironia envoltant-ho de bellesa literària que emociona, amb metàfores i simbolismes que de vegades trauen més d’un somriure. La ironia alleugera el pes de la tragèdia. Un atreviment que eix benparat perquè ha sabut mostrar de manera magistral una època i com a poc a poc queda desmembrada.

Impacta pensar que una etapa tan cruel es tracte amb el realisme màgic, perquè en la guerra va haver de tot excepte màgia. Però és just el que realment destaca de la novel·la, el saber cohesionar el realisme màgic amb la crueltat de l’època en la que hi ha personatges reals, encara que tocats de surrealisme. I el que conten també ho és. En esta novel·la, els lectors hem d’estar oberts a la interpretació, hem de deixar-nos fascinar per la lectura parant-nos a pensar en el significat, perquè amaga moltes veritats, les camufla per a que el lector les interprete a la seua manera.

Hi ha dos grans protagonistes, per una banda és Iberia, Espanya i Portugal, tot en una i per altra banda estan la família Ardolento: el pare Odisto, la dona Maria, que tenen molts fills i de tots especialment Jose i Pablo, són els que ens van descrivint el desenvolupament bèl·lic perquè cadascú lluita en un bàndol diferent. Odisto és  un camperol que sense saber-ho inicia el gran viatge de la seua vida obligat per les circumstàncies. Per la qual cosa, podem dir que és un llibre de viatges perquè mostra molts punts de la geografia espanyola, especialment mentre descriu el seu viatge i també el dels fills anant amunt i avall seguint el curs de la guerra civil espanyola.

Odisto em cau bé, de vegades he pensat que era l’únic amb trellat de la història. L’únic que veu que la guerra és un sense sentit per tots els costats. La família i en general, tothom al poble, viuen entre supersticions, entre pors i tradicions arrelades, entre pors,  històries i llegendes que van passant de generacions a generacions i de vegades ni se sap el fonament.  Tothom viu  entre misèria i opressió, apressats front la tragèdia. L’autor empra com fil conductor per contar la guerra civil el poble de Jaen, al que li posa el nom de  Jádula, i després sabem que és Quesada, el poble del iaio de l’autor.  Així que el poble i els seus habitants són personatges que junt a altres que van apareixent van configurant la història....hi ha ficticis i també històrics, com Lorca, Alberti, Unamuno, Mercé Rodoreda... Hemingway, Picasso...i cadascú fa el seu rol en la novel·la, i tenen la seua importància, apareixen desapareixen i la novel·la continua, seguint relatant sobre el poble, sobre els Ardolento o sobre el conflicte bèl·lic...

I quanta veritat! Pense, a mi m’ha passat, que la novel·la motiva a saber més. L’autor mostra fets i personatges, i el lector curiós pot buscar informació complementària per comprovar realment com va ser allò que explica. L’autor fa viure el que conta per la manera com escriu. Uclés és enginyós, creatiu, realment el llibre emociona. L’humor rebaixa la tensió de les situacions descrites.

M’ha enganxat l’estil que va sorprenent a cada pàgina. Bocabada des de l’inici. La lectura atrapa, i és fàcil malgrat la grossària del llibre perquè són capítols breus i a més, hi ha diversitat en el contingut. És  interessant veure com l’autor dialoga amb el lector, és com un amic que va contant... que fa comentaris, interpel·la, aconsella fins i tot en moments concrets del relat, aconsella escoltar una música determinada. 

I cada capítol motiva a saber que depara el següent, pensant a veure què passarà...I és que fins i tot traspassant el temps, l’autor es cita amb Franco en el Alcazar i té amb ell una conversa en la que li demana explicacions. En altre moment crea encarregats de protegir els llibres del futur que parlaran de la guerra que estan vivint, com els d’Almudena Grandes, Ian Gibson o Carmen Laforet. També té una trobada amb Picasso en Gernika. Són alguns exemples de les moltes genialitats que en el llibre s’hi poden trobar.

Escoltant comentaris sobre l’obra he trobat que a la majoria de lectors agrada molt, tanmateix hi ha alguns historiadors que estan en contra perquè diuen que pretén mostrar la guerra sense explicar clarament la cruesa bèl·lica. Diuen que és tergiversar la veritat. No són partidaris de les metàfores. Jo pense que tal volta no les entenen i no són capaços de veure la boniquesa literària que Uclés empra per fer-se ressò d’una època. Jo pense que l’autor amb este llibre explicant tant vides importants com anònimes, facilita el camí per a la comprensió, especialment de la gent més jove que li pot costar imaginar la veritat com va ser. Gent jove com ell que la guerra la tenen molt allunyada. També hi ha qui diu que de vegades l’autor opina i és una errada perquè sembla que adoctrina. Pot ser, tanmateix el que jo veig és que de vegades l’autor, com un personatge més, intervé i parla, però també és cert que en cap moment escatima paraules explicant de manera clara o camuflada amb simbolisme o metàfora, les nombroses barbaritats comeses per tots els bàndols. Perquè en una guerra tothom fa i desfà.

En definitiva, no puc més que dir que David Ucles, que a més d‘escriptor, és pintor, músic i traductor, és a dir, un artista... un creador... que si tot ho fa tan bé com este cant antibel·licista, ple d’ocurrències, que alhora és memòria històrica necessària per prendre consciència del dolor entre 1936 i 1975, podem dir que estem davant d’un nom que no deixarem d’escoltar en un futur immediat. Encara que serà complicat fer una obra que supere este tractat sobre la guerra civil espanyola, confie que la seua creativitat ho aconseguirà.

 

 

FOTOS i MÚSICA de l’ILLA SAN SIMON i SAN ANTON a la ria de VIGO

 

Des de fa poc, l'illa de san Simon és oficialment lloc de memòria democràtica...abans camp de concentració, hui símbol contra l’oblit.

PALÈNCIA: LA CATEDRAL La “bella reconeguda”

La catedral anomenada "la bella desconeguda", ara ja és "la bella reconeguda".

Després de mostrar-vos un poc de Palència, especialment el seu carrer Major, ara us mostre la joia més preuada entre els palentins, el monument més important i icona de la ciutat. Parle de la catedral, la bella desconeguda…que des de fa uns anys, l’ajuntament vol que se la conega per la bella reconeguda. S’ho mereix, cert, que tothom conega esta meravella dedicada al patró de la ciutat, Sant Antolin que fou declarada monument històric artístic en 1929. És la tercera catedral més gran d’Espanya darrere de la de Sevilla i Toledo.

Ens situem en la plaça de la Inmaculada, davant del monument que fa homenatge a la  Inmaculada Concepció. Data de 1914 i està fet per l’escultor Jerónimo Arroyo. La Verge mira cap a la catedral i... cap als nius que han fet casa en les parts altes. Ah les cigonyes...!cbusquen els millors llocs i estes han escollit un molt destacat.   

 

La Verge mira la catedral i nosaltres també: la façana meridional. Des de l’exterior es veu un edifici fort i auster, majestuós també. Res fa sospitar el que guarda…que és grandiós… És un temple gòtic iniciat en 1321 sobre temples anteriors i enllestit en 1516,  així que predomina el gòtic però conserva elements visigots i romànics, també té elements renaixentistes, barrocs i neoclàssics.

 

Des de l’exterior veiem d’esquerra a dreta, la paret del claustre, la porta del bisbe, la torre, la porta dels nuvis i els àbsides o capçalera,  màxim exponent del gòtic clàssic d‘origen francès, on hi ha capelles hexagonals amb finestrals i vidrieres. Entre les finestres estan els contraforts. Em recorda la  catedral de Leon.

La catedral té una torre alçada a mitjan del segle XV, gòtica,  de planta  quadrangular i 55 metres d’altura. Segons estudis recents tenia finalitat militar i desprès s’afegiren els pinacles i l’espadanya per a decorar.

Hi ha cinc portes d’entrada. Des de la façana meridional en veiem dos: a la dreta, junt a la torre catedralícia, està la porta del Salvador o dels nuvis, gòtica i decorada senzillament amb tres arquivoltes apuntades plenes de motius vegetals. Es denomina dels nuvis perquè hi es casaren Enrique III i Catalina de Lancaster en 1388. A l’esquerra està la porta més gran i decorada del temple: la del bisbe o de Santa Maria del segle XV-XVI. Està decorada amb cinc arquivoltes d’arc apuntat i motius vegetals. Estan recolzats sobre columnes coronades pels apòstols esculpits al segle XVII. Enmig dos vidrieres en forma de flor envolten la imatge de la Verge.

Comencem la visita entrant pel claustre renaixentista, on hi ha exposada una porta romànica de l’església de san Quintanatello de Ojeda.

Entrem al temple per la porta renaixentista. Impacta, tal volta perquè és diferent. No és com la majoria de catedrals i esglésies que tenen un gran espai i enfronta el retaule major. Si, impacta perquè és imponent i hi ha un alguna cosa en l’ambient que emociona, tal volta la culpa és tant d’art concentrat, tanta bellesa mires on mires, tanta història... no vaig a detallar totes les obres artístiques que hi ha...este escrit es faria molt llarg, només us mostre un resum del que més m’ha cridat l’atenció. 

Per exemple, el primer que veiem és un retaule de pedra del segle XV i m’agrada especialment perquè està dedicat a dones, (santes, verges).. També veiem altre retaule de pedra plateresc del segle XVI, amb un retaule de fusta policromada enmig representant la Visitación, obra hispano flamenca de principis del segle XVI.

Però és que hi ha tant…no tenim prou ulls. En este cas un o una bona guia és recomanable que fa parar en detalls importants artístics i històrics. Nosaltres hem tingut sort. No tothom explica tan bé. Escolte atenta les seues expertes explicacions, que fa amb passió sobre la catedral que coneix tant. És palentina i cada dia transmet sobre la seua ciutat. I ara en la catedral les explicacions són emoció, i eixa emoció fa apreciar més tot  el valor.  

Arribem al trascor, als peus del temple,  on també hi ha molt que mirar. Des del segle XVI el magnífic retaule de pedra s’alça sobre cinc escalons i és una preciosa obra del renaixement d’estil tardo gòtic i plateresc amb destacats sants i l’escut dels reis catòlics.

Enmig del trascor està el políptic, obra del pintor holandès Jan Joest de Calcar i un dels conjunts pictòrics més destacats de la pintura flamenca en Espanya.

L’espai del trascor queda acotat amb els tapissos de la salve de Flandes, del segle XVI configurant  l’espai dedicat al res de la salve. Hi també està el púlpit de fusta obra dels deixebles de Berruguete.

En el trascor està l’entrada a la cripta situada en un nivell inferior de la nau central. S’accedeix per una escalinata situada al peus de les grades del trascor. Baixem. És on estan les restes dels temples anteriors sobre els quals la catedral es va construir. El primer que trobem és l’església romànica del segle XI i al fons estan les restes de l’església visigòtica. Tot s’ajunta formant un espai únic per acollir les relíquies de sant Antolin, patró de Palència. Sant antolin fou un sant siri del segle IV i les relíquies arribaren a Palència de mans del rei godo Wamba. Durant la invasió musulmana s’oblidaren fins que el rei Sancho III de Navarra les descobrí mentre caçava. El que passà es que l’animal que perseguia s’amagà en una gruta i el rei el va seguir, però de sobte va perdre la mobilitat del braç. El rei s’adonà que estava en un lloc sagrat, hi eren les relíquies del sant. Aixi que Sancho, va prometre que si curava del braç alçaria un temple per guardar les relíquies del al sant. I així va fer. A la cripta hi ha un pou d’aigua segons la tradició “miraculosa”. Cada 2 de setembre, dia de san Antolin, s’obri la cripta per poder complir amb el ritual de beure l’aigua. Fa anys eren els bombers els que s’encarregaven de traure del pou tota l’aigua de dins acumulada durant  l’any per evitar intoxicacions, però des de 2018 es fa un repartiment simbòlic emprant aigua envasada. Sanitat va decretar que l’aigua del pou no era apta per al consum.

L’església visigòtica del segle VI es caracteritzada per dos columnes monolítiques amb capitells de formes vegetals i geomètriques. És un valuós vestigi donat que segons els experts la cripta reuneix el millor de l’art visigot, que no es pot trobar en altres monuments de l’època.

Seguim mirant… En este sector del temple hi ha algunes capelles, en la capella de la Inmaculada, destaca una decoració recuperada en una restauració enllestida en 2017. És un gran fresc del segle XVI que ocupa tota la paret frontal dedicat a la Creu. En la mateixa capella, a l’esquerra hi ha un retaule xorigueresc de principi del segle XVIII presidit per una Inmaculada.

El retaule de El Salvador emmarcat en un retaule de pedra junt a altres sants és una meravella…

També és fascinant el Crist de les batalles, del segle XIV i del qual conta la tradició les tropes palentines abans d’anar a les guerres li demanaven protecció. És un crist en la creu d’estil gòtic de fusta policromada i grandària natural. De gran realisme i dramatisme m mostra un rostre seré.  Actualment l’emmarca un retaule del segle XVII.

De totes les capelles hi ha dos més importants: la capella del Sagrari, que era l’antiga capella major, gòtica que en el segle XVI i la posterior capella major. Nosaltres veiem primer esta, la del renaixement que està tancada per una reixa de ferro de Cristóbal Andino, obra mestra de l’art en ferro. Té un dels retaules més bonics d’Espanya fet pel millors artistes. San Antolin fou afegit al segle XVII i presideix el retaule junt a la Asunción de la Verge i el sagrari, tots envoltats de sants i profetes.

El retaule està sobre un sòcol  que originàriament eren rajoletes blaves de Talavera, les quals s’han rescatat i conservat una part. La descoberta fou l’any 2022, amb motiu de la posada a unt per a l’exposició commemorativa del VII centenari de la catedral, estava fins el moment cobert per un panel de fusta imitant el marbre neoclàssic.

Tot just enfront esta el cor gòtic que abans de la construcció de la capella major renaixentista estava en la capella del sagrari. Sempre m’agrada observar detalls i veig escuts heràldics dels canonges titulars dels seients.  Al fons enmig està el seient principal més alt i flanquejat per pinacles,  on seia el bisbe. L’orgue original era del segle  XVII, del qual es conserva algunes parts.

Seguim el recorregut per la catedral, que no deixa de bocabadar. Passem per més capelles...per la capella de Nuestra Señora de la Virgen Blanca, en la qual la imatge de la Verge titular és del segle XV, esta feta amb  alabastre i té una bessona en la catedral de Toledo.…

També passem per la capella neoclàssica de san Jose i parem més l’atenció en la capella del monuments o antigament s’hi reunia el Consejo de la ciutat i està el monument utilitzat en setmana santa, I per la capella de san pedro o dels reis anomenada aixi per estar hi representats el tres reis mags. Del segle XIV fou reformada en el XVI i en  2008 s’enllestí una gran tasca de restauració que era necessària per la humitat i escàs manteniment. És una de les capelles més riques en decoració.

 I quasi acabant el recorregut li dediquem temps a la capella del sagrari, que com ja s’ha dit, fins el segle XVI, 1521, fou capella major. Està en la part central de la girola. Hui en dia és lloc de resar i culte diari. Cert que és un lloc especial. Recupera restes romànics:  la reixa datada al segle XII i la taula de l’altar.

 

Hi es conserva el sepulcre de la reina Navarra  doña urraca, filla de Alfonso VII i esposa del rei Garcia Ramirez de Pamplona, És una arca de fusta pintada col·locada en posició elevada.

També està el sepulcre de Ines de Osorio, envoltat per una reixa, amb la seua fidel criada als seus peus, a la que, segons hi ha tradició els estudiant li tiren de la coleta per aprovar els exàmens. La història de doña Ines és curiosa. Per deixa testamentaria va sufragar moltes despeses de la catedral i volia estar enterrada en la capella però no podia ser per estar reservada només ala reialesa. Tanmateix la solució fou molt enginyosa. L’enterraren en un lateral, des de l’exterior (foto de dalt) i des de l’interior ( foto de baix) es veu perfectament perquè des de la capella només la separa una reixa. A ixi que també s’hi pot dir  que està enterrada dins, junt a la reina i per fins i tot quasi té mes  protagonisme que Dona urraca .

 

I amb esta història amb final feliç per a dona Inés, reposant on volia, deixem el temple passem pel sobri claustre renaixentista del segle XVI, veient de nou la porta romànica que hem vist a l’entrada, 

Ara entrem al museu catedralici situat en la sala capitular, on s’exposen obres procedents de la pròpia catedral entre les que destaquen la santa Ana triple de XVI,  o un quadre de Berruguete. També hi ha un quadre de Carles I pintant segons les regels de la anamorfosis, per veure el rostre s’ha de mirar per un menut forat. ​

 

 

Al museu, sense dubte, l’obra més important és un quadre de El Greco representant el martiri de San Sebastià.

 

I aixi acabem, amb la sensació d’haver fet un visita completa a una de les catedrals més boniques d’Espanya. Bé  mereix que siga per fi reconeguda i que s’oblide el qualificatiu de "desconeguda". 

En eixir faig una última mirada a la plaça i els ulls se me’n van cap a una escultura: el monument al mestre creat en 2003, un xiqueta asseguda escolta atentament la lectura del seu mestre, destacant així la importància dels mestres i  l’educació en la infància. Em sento identificada.

QUADERN DE VIATGE, CIUTATS DE CASTELLA i RUTA ISABEL LA CATÒLICA, PRIMAVERA 2024

 

PALÈNCIA: CARRER MAJOR PRINCIPAL i ALTRES LLOCS D’INTERES

Una de les ciutats més desconegudes d’Espanya...i sorprèn...

Estem entrant a la ciutat de Palència, el Crist del Otero de Victorio Macho des de lluny ens avisa. Està en un cim ben alt i la veig perquè  és una escultura de 20 metres, segons diuen  una de les més altes del món i la  més alta d’Espanya, i també, perquè el zoom de la meua càmera de fotografiar me l’apropa.  El monument es va crear en 1930 en art deco. S’hi pot pujar en cotxe o caminat i de ben segur que des d’un punt tan alt  hi haurà unes vistes impressionats.

Situada en la planura de Terra de camps i banyada pel riu Carrion és una ciutat poc coneguda, poc visitada pel turisme i no entenc la raó perquè té molt de patrimoni per a visitar, és agradable de passejar…especialment pel seu carrer Major principal…i té una catedral incomparable.

Comence pel carrer Major, un dels més llargs de Palència, ple d’edificis bocabadants…amb l’apel·latiu de principal per diferenciar-la del carrer major antic. En l’extrem nord del carrer està l’edifici de correus i telègrafs o edifici de Jacobo Romero de 1916. Té forma de trapezi i tres plantes fet amb rajol pintat en groc excepte l’últim pis que es deixà amb el color de la rajola original. És des d’on comencem el passeig a peu per Palència.

El carrer Major està en ple cor de la ciutat, el centre comercial per excel·lència i on s’hi concentrava la burgesia dels segles XIX i XX, és on estan la gran part dels monuments civils de la ciutat. Té uns 900 metres de longitud i més de 600  porxades formades per columnes que sostenen els miradors de les grans cases palentines i servien per resguardar-se del rigorós fred palentí. Curiosament  les porxades només estan en una part del carrer, la vorera occidental, la dels nombres parells, a excepció d’un edifici que està en la part orientals que ja veurem després. Diuen que en total hi ha 199 columnes.

Em conten que el rodatge de la pel·lícula de Juan Antonio Bardem, Calle Mayor, s’inicia en este carrer. Faig el passeig sense presses…mirant a un costat i altre..admirant el que veig, observant detalls…imaginat històries del passat…i tot seguit us mostre una selecció dels edificis que més m’han cridat l’atenció…

En el nº7 està l’edifici de l’antic convent de les Agustines Canonigues, que actualment acull dependències municipals. Hi ha documents que daten l’arribada de la congregació  a Palència al segle XVI. L’edifici conserva la portada de pedra amb arc de mig punt flanquejada amb columnes. L’església consagrada a san Agustí té estructura clàssica. Les cigonyes la vigilen de prop, han posat niu en l’espadanya

En el nº9 hi ha un gran edifici d’oficines i sala d’exposicions de Unicaja, construït en 1919 per Jacobo Romero per a la federació catòlica agrària, el mateix arquitecte que va fer l’edifici de correus. Té estil renaixentista i destaquen els torreons cupulats.

En el nº17 està l’edifici burgés modernista de los Señores Garcia, projectat en 1912 i enllestit en 1916, que passà a ser seu del govern Civil de Palència i des de 1946 un edifici d’ús privat. Veig que hi ha cartells de venda o lloguer i alguns pisos que des de fora, sembla que estan restaurats. La façana és cridanera amb el contrast del blanc i la rajola roja i el negre del ferro forjat dels balcons amb miradors de vidres, però especialment atrau l’atenció la cantonera hexagonal amb miradors en tots els pisos.

En el numero 19 hi ha un antic palau amb influències d’estil italià que actualment és un espai cultural. Se’l coneix com la Casa Junco i s’edificà en 1733 és l’únic exponent d’arquitectura barroca de Palència i destaca la façana amb els blasons de qui la manà construir i la barreja d’estil italià i castellà o el ferro dels balcons i finestres, que no falta.

En el nº29 està l’edifici de Arroyo y Gallego, actual oficina d’informació i turisme. Dissenyat per l’arquitecte local Jerónimo Gallego acollí un antic taller artesanal que tenia junt a l'altre arquitecte Mariano Gallego. El cartell encara es conserva fent homenatge la importància en la ciutat.

En el numero 35 està el Casino, l’únic amb porxades de la vorera. Abans de ser casino, al segle XVI l’ajuntament hi tenia les oficines més representatives i en la part baixa estava el mesón de la fruta que operava com regulador i també el pes real per on passaven totes les mercaderies per certificar el pes abans de posar-les a la venda.  En 1862 passà a la societat de Casino de Palència i en la dècada de 1920 Jacobo Romero, per a ser punt de reunió de la burgesia, li donà l’aparença que té en l’actualitat. A l’exterior hi ha un mural modernista obra d’un pintor palentí: Rafael Oliva.

En el numero 36, hi ha un preciós edifici modernista declarat bé d’interès cultural en 1998 i reformat en 2007. Projectat entre 1910 i 1911 per l’arquitecte Jeronimo Arroyo sota el patrocini de la vescomtessa de Villandrando, fou en el seu origen un lloc d’asil, i formació d’institutrius de xiquetes òrfenes: asilo de San Joaquín y Santa Eduvigis. La façana crida l’atenció sent una barreja de gòtic venecià amb modernisme català, tècniques apreses durant la seua estada en l’escola de Barcelona. Però el més cridaner és la cornisa amb la decoració ceràmica vidriada obra de Daniel Zuloaga que escenifica la donació de la fundadora. Hi ha un harmònic contrast de colors que dona lluminositat a l’edifici. Remata l’edifici un aler de fusta que serveix de protecció al friso.

I per acabar la meua selecció d’edificis destacats en el carrer, us mostre el del numero 54, i es tracta del Consejo de cuentas de Castilla y León, obra de Jerónimo Arroyo d’estil modernista, com tant altres que hem vist al llarg del carrer. De principi del segle XX conjuga el neoclàssic amb la decoració modernista que li dona l’aire burgés. Les torres laterals aporten més aire de riquesa, torres amb menudes cúpules rematades amb pinacles.

Abans de deixar el carrer, pare l’atenció en alguns detalls …com escultures o els pilastres que anuncien que hi ha un bocacarrer. Les pilastres més  conegudes estan en la part anomenada Quatre cantons, on està el casino, però al llarg del carrer hi ha més.

 

I sobre estàtues…he vist a la Gorda davant de l’església de les Agustimes però no l’he fotografiada, després he sabut que representa la fortalesa de la dona palentina. En canvi si que he fotografiat l’homenatge a Victorio Macho, la castañera representant un ofici tradicional, La niña de la comba, que homenatja la infantesa i com no? també el monument a Jeronimo Arroyo, del qual he vist tants edificis. Es va crear en 1996 i representa l’arquitecte a grandària natural amb quadern i ploma com si estiguera dibuixant el Consejo de Cuentas de Castilla y Leon que està just enfront.

 

Està situada prop de la plaça major, que és  centre neuràlgic de la ciutat. La plaça fou creada al segle XVII, és rectangular i està envoltada de porxades en tres quartes parts. La quart part, és on està l’edifici de l’ajuntament que la presideix,  d’estil neoclàssic inaugurat en 1878. Enmig de la plaça està el monument homenatge a Alonso Berruguete de 4 metres d’altura creada per Victorio Macho en bronze i pedra, contrastant el blanc en la pedra i el negre en l’estàtua,  quan es complia el quart centenari de la mort de l’escultor.

A prop de l’ajuntament està la plaça de san Francisco. Abans d’arribar trobem l’escultura de l’aiguadera palentina, altra obra de Victorio Macho i reproduïda per un deixeble en 2002.

En la plaça està l’església de san Francisco del segle XIII, en estil gòtic i afegits renaixentistes i barrocs. En el seu origen era un convent franciscà, fou seu de les Corts de Castella i residència real al segle XVI, fins que en 1878 la companyia de Jesús s’encarregà de l’administració.

Palència té molta a visitar…Els Quatre Cantons es l’arteria des d’on es pot anar al molts monuments, doncs situant-nos en l’encreuament girem pel carrer Don Sancho, a l’inici del carrer Burgos està l’imponent edifici de diputació provincial.

Un poc més avant  trobem el convent de les Clares d’estil gotic.

I seguint, ja en la plaça de sant Lazaro veiem l’església del mateix nom. Que fou un antic hospital de peregrins i leprosos, segons es diu,  alçat pes Cid Campeador en 1076.

Tornem de nou als Quatre Cantons…ara ens enfilem pel carrer Gil de Fuentes i arribem a l’església Nuestra Señora de La Calle d’estil herrerià, construïda pels jesuïtes en 1584 i é important perquè acull a la patrona de la ciutat.

Seguint un poc més arribem al museu de Palència, en la casa del Cordon en la plaça del mateix nom.

Tot seguit, seguim pel carrer Árbol del paraíso buscant la plaça de la Inmaculada i quan arribem... tenim enfront la catedral… bocabadant...Es mereix un capítol a banda…

Continuarà…

QUADERN DE VIATGE, CIUTATS DE CASTELLA i RUTA ISABEL LA CATÒLICA, PRIMAVERA 2024