SARAGOSSA V PART: PASSEIG DES DE LA PLAÇA LA SEU

Seguint la part de darrere de la catedral trobem nombrosos carreronest entramats..cal anar-hi...

Després d'estar a la plaça el Pilar, entrar a veure a la Mare de Déu i visitar la plaça del costat i els voltants, i estar a la plaça de la Seu i contemplar per fora la catedral... continue el passeig per Saragossa...

Deixe la plaça la Seu i per la part lateral, la de la parroquieta, arribe a la plaça de san Bruno. Hi està el museu del port fluvial de Caesaraugusta. El port fluvial es construí al segle i d.C.I es que el riu Ebro era navegable  des de Tortosa fins a Logronyo i considerat comercialment el tercer més important de la Hispania romana. Transportava de tot: blat, fusta pells, ferro, ceràmiques, marbres, menjars curats en sal, joies...

Des de la placeta accedim a l’arc i casa del Dean tot just al costat de la catedral. El Dean és la tercera persona en l’àmbit religiós desprès de l’arquebisbe i el bisbe. L’edifici fou construït al segle XIII. És l’única vivenda medieval no palau, que ha arribat fins a l’actualitat. Va servir de residència al degà del cabildo de la catedral que era l’encarregat de coordinar la intendència, els comptes i el personal de la catedral. Quan havia de portar diners de la catedral a sa casa per custodiar-los, per a que no li robaren decideix construir l’arc i passadís que va directe a sa casa. A finals el segle XVI es feren reformes i s’obriren finestres en l’arc emprant decoració mudèjar i plateresca. En 1958 es va fer una exhaustiva restauració que evità l’enderrocament.

Seguim el passeig. Són carrers estrets i entramats. En no res trobem la Real Maestranza de Caballeria. 

Anem per carrerons. Els noms dels carrers denoten oficis. Per exemple El pabostre  era el canonge encarregat de la manutenció i administració econòmica de la comunitat canònica de la catedral del Salvador. Les pabostríes eren càrrecs vitalicis. El nom del carrer ve perquè hi s’hi trobava la residencia del pabostre. S’hi veuen en alguns edificis part de perdres de les muralles emprades per a construir-les.

Passem per davant de l’esglesia barroca de la Exaltación de la Santa Cruz.

Estem a prop del museu de Goya. Esta casa palaciega renaixentista, casa del infanzón Jerónimo Cósida  també anomenada  Casa Aguilar, exposa catorze pintures, un dibuix i les cinc grans series, que Goya va gravar.

Continuem caminant. És zona de bars, que ara està tranquil·la. Descansa. No hi ha gent, més tard la cosa canviarà. Estem prop del la zona pròpiament anomenada del tub on s’hi concentra la major part de bars i restaurants. La part típica on tothom va.  Em pare en el carrer Major. Estos carrers no tenen res a veure amb les places principals de la Seu i el Pilar i Caesaraugusta, que estan més netes. En estos carrers es veu brutícia i molts grafítics fent malbé parets.

M’he parat perquè veig de lluny un campanar mudèjar. És l’església de Santa Maria Magdalena que està en la plaça amb el mateix nom. M’aprope,  té una magnifica torre, una joia mudèjar de base  quadrada.

Em diuen que generalment està tancada però és hora de la missa i tal volta la trobe oberta. Així és. És una de les esglésies més antigues de Saragossa. Fou construïda en 1118 suposadament sobre altre temple romànic. L’edifici actual data de meitat del segle XIV i va patir reforma barroca, molt respectuosa amb l’estil mudèjar original. A l’interior destaca el retaule major.

Retorne uns metres cap al carrer Major i m’enfile pel carrer Argensola fins a la plaça San Pedro Nolasco. Veig l’església del Sagrado Corazón de Jesús construïda en el primer terç del segle XX, on està el museu de los faroles de cristall.

I molt a prop està el museu,m del treatre romà construït al segle I d.C. Des d’un mirador podem veure part del teatre. S’hi va mantenir fins al segle III d,C. part dels materials s’empraren per a fer créixer la muralla i per a vivendes islàmiques, cristianes i jueves. Va ser lloc de reunió i vida social, està molt ben conservat. Està en una plaça que si d’excavara trobarien la resta del teatre.

 

Seguint caminant,  ens trobem en la zona del tubo, l’epicentre per anar de tapes  en la capital aragonesa. Cada bar té la seua especialitat. Faig un passeig ràpid, i em quede amb ganes de passejar pels seus carrers tranquil·lament, pel carrer Martires, Cinegio, 4 de agosto, carrer Libertat…Estebanes…perquè sé que hi ha restes romanes, i edificis dels segles passats restaurats. 

Des del Tubo anem al carrer Coso, que té  més de dos mil anys d’història, el traçat correspon amb el recorregut que feia la muralla romana. Comença en l’avinguda Caesraaugusta i hi comencen o desemboquen, segons es mire,  carrer importants com Alfonso I i carrer Don Jaime I, després de passar per la plaça d’Espanya, on vaig jo ara, dona un gir de 90 graus i passa per la plaça de la Magdalena,  la que he anat per veure l’església i torre mudèjar. Tot seguit baixa al riu a l’altura del Pont de ferro,el del Pilar. És dels carrers més importants de Saragossa. Passem per davant del palau Sastago o el casino modernista.

I arribem a la plaça d’Espanya, de d’on s’inicià l’expansió urbanística. Està envoltat d’edificis amb historia i terrasses amb bon ambient.

Acabem en el carrer Jaime I on està el teatre principal inaugurat en 1799, va substituir el coliseu de comèdies on s’hi feia el teatre abans, perquè un incendi ho va arrasar. Es va dissenyar amb influència dels teatres italians.

I seguint el carrer Jaime I arribem a la Seu.

Saragossa m’ha agradat. De nit i de dia. El que he vist, que només és una xicoteta part. I em queda molt pendent. Em dol no poder anar al palau de l’alfajeria, que sé que m’agradarà. Està fora del casc antic i en esta ocasió no em dona temps. Tampoc he vist algunes esglésies  que volia com la de san Pablo o san Gil representant el mudèjar aragonès. Tampoc he anat al parc gran Jose Antonio Labordeta.

Com sempre dic, cal deixar coses a fer en els llocs per tenir excusa per tornar. Ho faré. Saragossa està prop de casa.

 

QUADERN DE VIATGE, SARAGOSSA I PIRINEU ARAGONÉS , estiu 2025

 

SARAGOSSA IV PART: LA PLAÇA LA SEU

 Saragossa té dos catedrals . El Pilar i la Seu. És un detall rellevant donat que en Espanya  només hi ha  6 ciutats que en tenen més d’una.

La plaça de la Seu es un punt emblemàtic de Saragossa dominat per la majestuosa catedral de El salvador, és punt de trobada que combina historia i modernitat i està envoltada d’edificis històrics i terrasses animades. Una d’elles és la de l’hotel, que en esta ocasió tenim tan cèntric.

Només dic, exagerant un poc,  que des del balcó de l’habitació quasi puc tocar la Seu. Saragossa té art mudèjar declarat patrimoni de la humanitat en 2001 formant part de l’art mudèjar aragonès. En tots els passejos per la ciutat he vist la petjada mudèjar, però és en la Seu, coneguda com la Seo, en contraposició a l’altra catedral coneguda com el Pilar,  on hi ha una part important d0este estil heretat. El mudèjar d’esta catedral religiós és el que fou declarat patrimoni per Unesco. L’edifici s’hi començà a construir al segle XII en estil romànic i ha sigut reformat i ampliat fins l’any 1707 quan s’afegí  una part barroca rematant la torre.

Com no entre, per problema d’horaris, pare l’atenció en l’exterior. Especialment en la  “Parroquieta”, gran obra del mudèjar aragonès –Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO-, junt al  cimbori. Però anem part a part. Veig el romànic a la part inferior de l’àbsida. Veig barroc a la part superior de l’exterior de l’àbsida i ressalta el mudèjar del mur exterior de la Parroquieta de san Miguel que es una capella annexa al temple, que manà construir  al segle XIV l’arquebisbe Fernandez de Luna, un dels principals impulsors de la catedral, amb la idea de que fora el lloc del seu descans etern.

Este mur gòtic mudèjar situat al lateral esquerra de la catedral, al carrer sepulcre, és preciós. Destaquen els finestrals gòtics però també les ceràmiques mudèjars que decoren el mur.

També és mudèjar la part superior de l’exterior  dels àbsides. El conjunt és una harmoniosa combinació d’estils.

...i és mudèjar l’espectacular cimbori, que veig cada vegada que puge a l’habitació de l’hotel. Està format per dos cossos el primer de planta quadrada sobre el que es recolza altre de planta octogonal. Fou realitzat al segle XVI. S’hi pot veure bé també des del pont de pedra i del mirador del Pilar.

El campanar és barroc fet per l’arquitecte italià Juan Bautista Contini, al segle XVII per substituir l’antic mudèjar.

També és barroca la façana classicista, la considerada la principal del templs al costat de la torre. Ressalta per ser blanca, única en Saragossa.

No deixe de mirar l’altre lateral i la part de darrere. La catedral fou edificada sobre el solar de l’antic foro romà de Cesaraugusta, una església visigoda i de la mesquita major dels temps musulmans. És doncs una barreja d’estils que mostra la diversitat existent en la història de la ciutat.

A la plaça, tot just davant de l’hotel hi ha tinc un museu amb un edifici singular construït amb marbre d’alabastre que és transparent i que com si fos un imant no puc deixar de mirar. Per la posició privilegiada del balcó de l’habitació gaudeisc d’una vista espectacular de l’edifici en forma de cub i de l’alabastre amb el que està construït. El color dels marbre canvia segons la llum del dia o la llum artificial nocturna. És una meravella hipnòtica que m’asserena i em dona pau. Una bona imatge per acabar el dia.

El museu arqueòlogic és el del foro de Caesaraugusto, sota la plaça, al subsòl s’hi poden visitar restos arqueològics del temps d’August i Tiberi. Antigament el foto era el centre neuràlgic de reunió en l’àmbit social, religiós i civil, polític i econòmic. En Saragossa hi ha moltes ruïnes romanes per excavar i altre museus romans per a visitar. Moltes. Hi ha una ruta especifica que no faig i deixe pendent per a quan torne a Saragossa amb més temps. En esta ocasió em conforme en veure exteriors de les ruïnes que es poden veure perquè es veuen simplement donant un passeig per la ciutat.

QUADERN DE VIATGE, SARAGOSSA I PIRINEU ARAGONÉS , estiu 2025

 

SARAGOSSA III PART: PASSEIG DES DE LA PLAÇA DE CAESARAUGUSTO

La petjada romana és important en la ciutat de Saragossa...i hi ha tant per excavar!

Estic en la plaça Caesaraugusto, en honor al fundador de la ciutat,  tot just darrere de la font de la Hispanitat, que està a la plaça del Pilar,  i hi ha alguns punts que obliguen a parar l’atenció.

Caesaraugusta fou el nom de la ciutat romana dels segles I i II que ocupava l’actual Saragossa. L’emperador  Augusto, que fundà la ciutat, també li posà el seu nom. L’estàtua de l’emperador està presidint la plaça, és copia en bronze del famós Augusto de Prima Porta, i regal del govern italià a la ciutat de Saragossa en 1940.

A la plaça està l’església barroca de San Juan de los Panetes. Té l’origen en l’ordre militar del Hospital de San Juan de Jerusalem, els quals, entre els segles XII i XIII fundaren una església al costat del que eren les muralles de la ciutat. És el primer que veiem tot just darrere de la font de la Hispanitat.

Destaca per la torre de base octogonal inclinada d’influència mudèjar i renaixentista. I és que la torre es veu des de qualsevol punt de la plaça del Pilar, sobreeixint per damunt de la font esmentada. Fou construïda al segle XVI.  No entre al temple, esta tancat. El que veiem és el que es construí al segle XVIII, però l’interior no destaca perquè dos incendis l’arrasaren. És Bé d'Interès Cultural i Monument Nacional.

I tot seguit vaig a la torre de la Zuda, però també està tancada. La torrassa de Zuda, és el que queda de l’antic palau de Zuda, una fortalesa musulmana on s’allotjava el govern. Hi està actualment l’oficina d’informació i turisme i en la quinta planta està el mirador de les quatre cultures on s’hi poden gaudir les vistes del Pilar, del riu i altres edificis i monuments que  l’envolten.

Tot just al costat estan les ruïnes de les muralles, queda poc, gran part d’elles foren reutilitzades en construccions de la ciutat. Així és. Caesarauguta estigué envoltada d’una muralla amb nombroses torres, es diu que al voltant de 120. Eren murs grossos, en algunes parts de 7 metres d’espessor. Les torres son semicirculars amb un diàmetre gran, algunes de 13 metres. S’obria a quatre portes. Una d’elles la veiem representada en una paret durant el passeig pel casc històric

No se sap la data de construcció, les ruïnes actuals daten del segles II i III d. C. S’especula que hi havia una muralla anterior de l’època d’Augusto al segle I d.C que seria la base de la nova muralla posterior. S’utilitzà per a defensa durant l’edat mitjana pels visigots i musulmans i condicionà l’urbanisme durant segles. En tota la ciutat queden dos trams. El que veiem mesura 80 metres.

I al costat està el mercat central, també anomenat mercat de Lanuza, el més gran de la ciutat, construït en 1903 d’estil modernista i declarat monument històric nacional en 1978 i be d’interès cultural. Fou restaurat en 2020. Inspirat en el modernisme parisenc per emprar ferro forjat en l’estructura. És diumenge i està tancat. Intente mirar a traves de la porta. S’hi veuen columnes i arcs

Vaig sense rumb i arribe a la plaça del Justícia, una plaça només per a vianants amb encant envoltada de bonics edificis com el palau barroc del segle XV dels comtes de Sobradiel. Hi està la font de la samaritana de 1866 que abans estava a la plaça de la Seu i un edifici modernista que és un hotel.

Generalment té molta activitat i bon ambient per les terrasses dels bars però especialment en Setmana Santa la plaça cobra importància i sempre està plena de gent pels passos que eixen de l’església barroca de sant Isabel de Portugal o San Cayetano, del segle XVII,

Molt a prop està la plaça de San Felipe, també amb molt d’ambient. Hi està la torre fortea, la casa montal i el museu Gargallo, situat al palau de Argillo.

El museu Gargallo està dedicat a l’escultor aragonès (1881-1934). El museu obrí les portes en 1985. En 2007 es tancà per fes tasques de restauració i remodelació i fou reobert en 2009. A les portes veiem dos grups eqüestres realitzats per a l’estadi olímpic de Barcelona en 1929 coneguts com Saludo olímpic.

També hi és l’església de San Felipe i Santiago el Menor, d’estil barroc, fou edificada sobre el solar d’una antiga església romànica del segle XII. El que veiem començà a construir-se en 1686. Destaquen les columnes salomòniques de pedra negra de la portada de l’entrada.

Està oberta i entre. És una església harmoniosa barrejant diferents estils de diferents èpoques. Crida l’atenció el baldaquí d’estil berniànà i l’ecce homo de roure policromat de finals del segle XV o principis del XVI, que s’hi trobaren quan demoliren el temple romànic.

Des de la plaça directament anem a un dels carrers principals i elegants de Saragossa: el carrer Alfonso I. Que té els origens a finals del segle XIX. És un  dels carrers més transitats per la gent local i pels turistes. Al carrer, entre preciosos edificis històrics hi ha una escultura integrant: El pastor del Aguila. Reproducció en bronze d’una de les tres obres que presentà Gargallo a petició de l’ajuntament de Barcelona al concurs d’ornamentació de la plaça Catalunya de Barcelona i que actualment està hi situada.

Des del carrer hi ha una vista preciosa del Pilar.

     

QUADERN DE VIATGE, SARAGOSSA I PIRINEU ARAGONÉS , estiu 2025

 

RESSENYA de cine: LA INVASIÓ DELS BÀRBARS

 

LA INVASIÓ DELS BÀRBARS

Director: Vicent Monsonis

 “La invasió dels bàrbars” està rodada integrament en valencià i mostra la nostra història, la nostra cultura i el nostre patrimoni. Són dos motus suficients per a que la pel.lícula m’agrade. Però a més a més tracta un tema necessari de difondre com és la memòria històrica. I ho fa contant la realitat de la postguerra  des del punt de vista del perdedor de la guerra civil. Altre aspecte destacable és que té el valor de fer reflexió sobre el silenci històric, sobre la justícia i l’obligació de recordar així com també ajuda a valorar la democràcia actual.

Parlar de memòria històrica és qüestió d’humanitat. La política s’ha de quedar a banda. La llei per a les víctimes i familiars de la guerra civil i del franquisme que aspira a aprofundir en els principis i valors democràtics es creà el 10 de novembre del 2017 per a reparar dolor de molta gent, de tota aquella que no sabia on havien anat a parar les despulles dels familiars víctimes de la dictadura. Qui no està amb mi està contra mi i no cap entre nosaltres. Eixa era la premissa del govern que guanyà la guerra. Ha de ser molt dur saber que els teus familiars foren afusellats i que el botxí ho va fer  en la mateixa fossa que segurament els feren cavar. Deu ser dur no poder enterrar el familiar  dignament. És qüestió d’empatia, i no de partits politics.

Diuen els contraris a la llei de la memòria històrica que ja tot allò és passat, que els morts ja estan enterrats i que ningú impedeix que hi vagen a posar-los flors. Un dels personatges de la pel·lícula diu estes paraules posant veu a molta gent amb el mateix pensament: és l’alcalde d’un poble que posa entrebancs a que la llei es duga a terme. Quina poca sensibilitat!. I torne a parlar que la política no té res a veure. S’ha d’opinar des del punt de vista personal i no des del polític. No és una resposta sensible, no és una resposta amb empatia. El partit pot manar però la persona pot diferenciar què està bé i què està malament. De fet en la pel·lícula es veu que no tots els del bàndol guanyador estan plenament d’acord en les pràctiques militars ordenades des de dalt, encara que no poden fer res.

Actualment estem vivint moments complicats social i políticament per la qual cosa cal mostrar que dura va ser la guerra i més si cal la postguerra, que alguns pares nostres van viure en primera persona. I en este apartat em pare. L’altre dia entrevistaven uns joves que deien que volien que tornara Franco perquè ara vivien una dictadura. Que sabran ells amb daltabaix divuit anyets! Però fan por perquè viuen enganyats. La sang els bull i  s’alteren fàcilment, sense atendre a raons. Veuen la dictadura de Franco lliure d’ombres, de foscor, la veuen blanca, i així no va ser. Hi ha gent experta en vendre una falsa idea de la realitat. El feixisme tapa actualment la seua vertadera cara i captiva i atrapa fàcilment les ments fàcilment modelables. Per sort esta pel·lícula desmunta les mentides perquè conta la veritat del règim sobre la fam, la por, la repressió, la prohibició de parlar en valencià en públic, les pallisses o els robatoris de patrimoni privat i públic per enriquir-se… i sobre els afusellats enterrats en fosses. Hi ha alguns joves radicals, tal volta pocs però fan molt de soroll, que són ignorants perquè els llibres d’història ometien estos fets perquè el franquisme volia silenciar esta part negra.

La pel·lícula està basada en una obra teatral del dramaturg Chema Cardeña que el director de cine Vicent Monsonis va veure en 2020 i va considerar que era un tema important. I tant que ho és! Tot el que es conta no és ficció,  mostra fets històrics. Els iaios del director li contaren la versió de la realitat que ell no sabia perquè l’escola callà o tergiversà.

La pel.licula està estrucurada en dos línies  temporals, l’any 1939, només acabada la guerra i el temps actual. En la part del passat la protagonista és Esperança una restauradora d’art que custodia les obres del museu del Prado que foren portades a València per a que les bombes no les feren malbé i un cap militar que vol apropiar-se d’un quadre per caprici d’un superior, miliar com ell. Per altra banda, en la part actual, Aurora la néta d’Esperança, busca les despulles de la iaia en una de les foses comunes del franquisme.

És una pel·lícula independent de pressupost limitat així que per a la distribució en sales comercials valencianes i d’arreu d’Espanya es va llençar una campanya de micro mecenatge per Verkami per a recaptar fons. I m’alegrà molt comprovar el dia que vaig anar al cine, un dijous a les 6 de la vesprada, que la sala estava més plena que buida i també m’alegrà saber que degut a l'èxit de públic continuaria una setmana més en cartellera. Sé que té èxit perquè és un tema actual i pendent. Quan falta  poc per acabar 2025, i fa cinquanta anys de la mort del dictador,  encara hi ha milers de víctimes de guerra civil que continuen en fosses comunes.

Confie en el poder del cine per remoure consciències i esta pel·lícula pot influenciar els joves que em referia abans, els ignorants enganyats per falses idees. “La invasió dels bàrbars” és una pel·lícula dura i alhora emotiva, realment colpidora en algunes escenes, que cal veure, perquè mostra la realitat que no s’ha d’oblidar per a que no torne a passar, perquè cal tancar ferides del passat per a conviure en el present i en el futur.

Endavant Monsonis en la teua tasca compromesa amb la cultura i la llengua pròpies, amb la teua lluita per la creació d’un cinematografia que siga expressió de la identitat valenciana. “La invasió del bàrbars” s’estrenà el 31 d’octubre en la versió original en valencià per a l’àmbit de parla valenciano-catalana i sales de V.O. estatals i el 20 de novembre, 50 aniversari de la mort de Franco,  en la versió doblada al castellà per a la resta de sales. Si no l’heu vista, a què espereu?. No dubteu, aneu a veure-la, perquè mai s’ha de tancar els ulls a la realitat.

 

BUSOT (Alacant ) COVES DEL CANELOBRE

 Una cova amb una volta de les més altes d’Espanya: té uns 70 metres d’altura.

Hui anem a visitar un conjunt geològic, les coves del canelobre. Formades fa més de 145 milions d’anys, estan enclavades en el pic cabeçó d’Or situat a Busot a la província d’Alacant, molt a prop de Xixona on hem estat visitant el museu del torró. 

De lluny ja veiem l’emblemàtic cim i poc abans d’arribar, a la part més alta de la muntanya trobem un curiós forat que distingeix l’Esquenall de la Foradada. De nou és admirable la força de la naturalesa, com el vent carregat de partícules solides o la pluja al llarg de milions d’anys, han estat capaços de foradar la pedra de forma cilíndrica...com si fos obra d’un picapedrer prehistòric...

Amagades i ben resguardadas, foren descobertes pels àrabs. I des del segle XIX començaren a estudiar-les. Estan situades a 700 metres d’altitud i ocupen un espai de 80.000 metres quadrats. 

Just davant la porta d'entrada a la cova està el mirador del Cabeçó d’Or.

I una exposició de cotxes vells, però ben cuidats i impecables, de la marca Citroën.

Observem uns escaladors en plena acció...només de mirar-los sent vertigen!

Hi ha molta gent a l’exterior, sobre tot escolars. És una cova molt visitada i oberta al públic, al turisme, relativament des de fa poc, en 1996.

Ens diuen que a l’interior hi ha molt bones condicions acústiques i ambientals que són aprofitades per a fer espectacles on la música és la protagonista. Entrem a la cova.

 

L’entrada original estava en una part més alta. Actualment per accedir-hi travessem un túnel obert durant la guerra civil de 1936 d’uns 45 metres de llarg. En total traspassem la porta exterior de seguretat i dos portes de contenció o aïllament de la gruta amb l’exterior.  Ens conten que com era un bon refugi per amagar-se de les bombes,  perforaren la muntanya fent el túnel i entraren a la cova considerant també que l'interior era un bon lloc per fer reparacions d’avions de guerra. Per eixe motiu hi crearen una plataforma. No acabe d'entendre la idea d'una plataforma dins la gruta fins que ho veig. Hi reparaven els famosos caça-bombarders soviètics “moscas” que Stalin subministrava amb comptagotes malgrat les tones d’or que Negrin enviava a Moscou procedents del Banco de España.

No es poden fer fotografies. Quina llàstima, pense. I tot seguit veiem un fotògraf professional que a meitat túnel va parant per grupets per a fer la foto de record. Jo no me la faig, ni m’agrada la idea comercial ni el pòster que hi ha de fons. Entenc que no vulguen que fem fotos per no fer malbé la cova, però per a mi, el fotògraf sobra…li lleva a la visita l’encant.

No contractem guia de la cova, Mateo, el nostre guia acompanyant és qui ens fa les explicacions. El corredor acaba en la gran sala on hi és la plataforma artificial de ciment de la que ens havien parlat i on hi ha una balconada. No sé què pensar. Per una banda la trobe bé per a apreciar la grandiositat i admirar les estalagmites, estalactites, columnes, colades... però per altra banda dol pensar que per a construir-la s’ha destruït molt de l’interior. En la plataforma és on en l'actualitat, s'hi han fan les actuacions musicals. La cova està perfectament il·luminada i hi ha música ambiental.

Quan parle de grandiositat no exagere. És el que se sent només entrar. Sembla una catedral. Segons anem canviant de lloc anem veient com realment és d’alta la cova i totes les formes que la natura ha volgut regalar. M'agradaria poder fer fotos perquè m’agrada mirar detalls a través del zoom de l’objectiu de la càmera, però com no pot ser, agafe imatges de la web fetes pels privilegiats als que si els ha han donat permís per fer-ne.

FOTOS PROCEDENTS DE WEBS D'INTERNET

És l’única sala que es visita, hi ha altres on no s'hi pot entrar perquè estan reservades als espeleòlegs. Des d’esta part, la més alta, hi ha una pendent escalonada fins el fons de la cavitat on destaca una columna de mes de 25 metres: l'estalgmita i l'estalactita s'han ajuntat. En baixar al fons s’aprecia tota l’altura de la volta, una de les voltes més altes d’Espanya, d’uns 70 metres.

FOTOS PROCEDENTS DE WEBS D'INTERNET

Destaca l’estalagmita anomenada el Canelobre de més de 100.000 anys d’antiguitat que té 15 0 20 metres d’altura. D'ahi el nom de les coves. A més es pot veure una descomunal colada que cobreix pràcticament tot el lateral de la sala.

FOTOS PROCEDENTS DE WEBS D'INTERNET

Hi ha moltes formes que semblen clarament meduses...

FOTOS PROCEDENTS DE WEBS D'INTERNET

Bocabada. Al llarg del recorregut hi ha altres punts miradors on parar i seguir jugant a endevinar formes que la interacció de l’aigua i la pedra calcaria durant milers d’anys ha anat formant.

FOTOS PROCEDENTS DE WEBS D'INTERNET

Amb el temps s’han trobat problemes que van a intentar resoldre: per exemple, es vol eliminar la massificacio de visitants i eliminar la llum blanca que ha cobert de verdí moltes roques eliminant el colorit real dels cristals de cuarcita.

En eixir el fotògraf va repartint les fotos de record. Cada foto està guardada en un catronet amb imatges de la cova. Jo fotografie les fotografies...diuen que “a falta de pan buenas son tortas”

CARTRONET ON ES GUARDA LA FOTO QUE EL FOTÒGRAF FA A L'ENTRADA

Encara que només es veu una sala, m’ha agradat i m’han recordat les coves de Nerja, que no és una cova sinò moltes galeries les que hi podem visitar. 

QUADERN DE VIATGE, OCTUBRE 2025 NAU GRAN XIXONA i COVA DELS CANELOBRES