MARROC: De TANGER al DESERT

Sovint viatgem per allunyar-nos voluntàriament de la realitat occidental i poder canviar-la provisionalment per altra diferent. Però malgrat voler, no sempre  desconnectem.

Anàrem a Marroc per Nadal i per fugir dels rituals de cap d’any. Les tres persones que viatjàvem juntes tinguérem des del principi la mosca en l’orella perquè el viatge era molt barat i no les teníem totes del que anàvem a trobar.  Així, la ruta en autobus començà fent una etapa nocturna per arribar al port d’Algeciras a la matinada per poder embarcar en el ferry i creuar l’estret de Gibraltar. Recorde com estaven les aigües de marejades, com els equipatges anaven de part a part pels corredors, com les copes penjades en la barra del bar no estaven quietes i sonaven amb el xoc d’unes amb les altres amenaçant trencar-se.

Des  d’Algeciras cap a Ceuta suportant aigües marejades.

Arribàrem a Ceuta on pràcticament no estiguérem gens, directament agafàrem la carretera de l’estret i anàrem cap a Tanger. TANGER coneguda com la porta d’Àfrica la visitàrem durant poc de temps, però el suficient per fer el primer tast del que ens esperava.

 Tanger va ser el primer contacte  de cultura àrab del viatge.

De Tanger anàrem cap a Rabat, la capital del regne, passant per poblacions costaneres de gran riquesa agrícola com Asilah i Larache. En RABAT anàrem a la madrasa, que és l’escola per impartir el Corà.

L’escola corànica, ricament decorada és un dels monuments religiosos més característics de la ciutat.
Pujàrem dalt de la madrassa per admirar les vistes. Trobàrem un pati interior en un costat i a altra part, les teulades i terrasses amb roba estesa de les cases de la ciutat.

Als afores de Rabat visitàrem les ruïnes de Chellah, un conjunt arqueològic que ajunta vestigis romans i àrabs, a més a més d’una antiga necròpolis, muralles i enormes nius de cigonyes. Tot estava envoltat d’un gran jardí que malgrat estar viu i ben cuidat, com estàvem en hivern, no estava en el seu esplendor. Tanmateix no era difícil imaginar-lo ple de colors i sentir els aromes que de segur cada primavera tindria. 

A les ruïnes de Chellah s’espera al turisme mostrant el folklore i amb paradetes de bijuteria. 

També és lloc on va gent local per descansar perquè hi ha un frondós jardí que convida  a passejar.

A Chellah trobem vestigis de la història i també enormes nius de cigonyes que han trobat el lloc perfecte per parar als murs ruïnosos del passat.

Visitar Marroc i les seues ciutats és visitar els majestuosos monuments. I com no anar al Palau Reial? L’edifici està emplaçat en una gran avinguda plena d’arbres. Quanta monumentalitat!. Quina riquesa aparent en un país tan desigual!. La pobresa no era visible al primer colp d’ull, la pobresa s’amagava portes endins perquè cara al turisme cal mostrar una altra faceta. El país ho vol així, però no el veritable viatger buscador de realitat. Tanmateix, es mostre el que es mostre en les rutes establertes pel Marroc, la façana exterior d’un país no fa oblidar el que s’amaga en cada casa, ni  fa desaparèixer les mancances i discriminacions que sofreix la població. El viatger no ho veu però ho pot sentir. 

El Palau Reial, un dels gran monuments de Rabat, un més dels nombrosos que s’hi poden visitar a la ciutat.

També anàrem a visitar la torre de Hassan, minaret inacabat fet utilitzant pedra arenisca que li dóna el color característic, situat en una explanada amb grans columnes de marbre. És un dels símbols més representatius de la ciutat, tant per la seua gran alçaria de 44 metres, la qual permet que siga vista en diferents  llocs de Rabat, com pel que se suposa anava a ser el minaret més gran del món, pertanyent a una mesquita de les mateixes característiques.

La torre tenia previst mesurar 86 metres d’alçària. Començaren la seua construcció l’any 1195 i quatre anys després el sultà Yacoub al Mansour, que ho havia manat fer, va morir i tota la construcció va parar. I inacabat és com el podem visitar. Al costat, el Mausoleu de Mohamed V, és una mostra de l’art tradicional marroquí. La tomba està feta en marfil preciós blanc i  el sostre està cobert de teules verdes, com el verd de la bandera marroquí que és el color real.

La torre de Hassan, majestuosa, elegant...Destaca per l’amplitud de l’espai on s’hi troba.Tambè destaca per l’alçària que té, visible en molts sectors de la ciutat.Però la importància li ve pel que aspirava ser i no va aconseguir en morir-se abans d’acabar les sobres el sultà que emprengué el projecte. 

Però més que monuments, que no en són pocs en esta ciutat i en general en les altres gran ciutats, el que a mi m’agradà més va ser captar les imatges de la vida diària, les que ens mostren les peculiaritats locals: cases, xiquets, un cementeri musulmà...

Els viatgers som curiosos i ho mirem tot...cap detall escapa a la nostra mirada. I tot ho trobem interessant: edificis, persones, senyals de transit, fins i tot escodrinyem si ens ve al pas, els cementeris. Als viatgers ens agrada observar per trobar les diferencies i similituds amb altres realitats. 

La Medina, el mercat, és igual i alhora diferent al que podem vore en la resta de països musulmans. Tanmateix, passat el temps i havent-ne visitat molts puc contrastar, i puc jutjar dient que encara que semblen iguals perquè una vegada dins tots tenen la mateixa funcionalitat, cadascú té la seua peculiaritat que el diferencia. Els marroquins són especialment negociants. El regateig és imprescindible i malgrat acabar la compra amb un preu que podíem pensar era barat, sempre quedava la sensació agra que ells eixien molt beneficiats i que encara ens estaven estafant. Eixa sensació de picardia experta en el comerç dels marroquins no l’he tinguda mai en cap altre país àrab on la premissa sempre era regatejar.

Per comprar als països àrabs s’ha de saber regatejar. I malgrat ser un expert regatejador encara sempre els marroquins en les seues vendes eixien guanyant.  

Tenen una picardia i enginy diferent a altres àrabs, jo note la diferència.

I de Rabat ens traslladàrem cap al Sud. A mesura que avançàvem els paratges eren cada vegada més secs, fins arribar al gran palmeral, la capital bereber: MARRAQUECH.

Era 31 de desembre, dia de cap d’any. D’esta preciosa ciutat a la que vull tornar, visitàrem la torre Kutubia que és un minaret quadrat construït a finals del segle XII que va ser model de referència per a la Giralda de Sevilla i per a la torre Hassan de Rabat. La torre és l’edifici més alt de Marraquech i amb els 77 metres domina la Medina. Antigament les seues parets, ara nues, estaven cobertes per ceràmica i estuc.

 Observar la torre Kutubia ens recordava Sevilla i la Giralda...mai es desconnecta quan es viatja.

M’agradà l’escola corànica, la madrasa, que també, com la visitada en Rabat era molt bonica, amb l’art propi, les habitacions dels estudiants, la sala d’oració i el pati sòbriament decorat i amb un estanc al mig. La madrasa va estar en funcionament fins els anys 60 del segle XX, més tard va ser restaurada i oberta al públic.

Tambè visitàrem l’escola corànica...era un goig admirar la minuciosa decoració, les sales diferents que fins fa relativament poc estaven ocupades pels estudiants.

I de la Medina, recorde especialment que paràrem l’atenció en el sector del tintorers, mirant sense perdre detall el procés tradicional i manual que empraven per posar color als fils i les teles.

Endinsar-se en la medina sempre és una temptació no per comprar, sinó per vore la realitat més patent.

Però el més impactant va ser la plaça Jemma el Fna al cor de la medina, sense cap dubte un lloc especial, no solament  per a mi, estic segura que també per a tothom que ha tingut el privilegi d’experimentar la sensació de vore, d’escoltar o d’olorar tot el que desprèn esta plaça. És Patrimoni de la Humanitat des de 2011.En la plaça hi havia un hotel, encara hi és, i l’hotel tenia una terrassa. Pujàrem dalt per observar el maremàgnum que s’hi concentrava a la plaça, per descobrir tanta vida variada. No teníem prou ulls per vore en la distància aquell bullici, aquella explosió de vida local, que també és vida turística. La plaça no és muntatge preparat per al turisme però els marroquins saben que els turistes hi van per vore-ho.

De la plaça Jemma Fna, només cal dir que és un dels llocs més especials de tots els que he visitat en la meua vida. 

Antigament, segons conten, a la plaça decapitaven els criminals exposats públicament, d’això li ve el nom que significa assemblea de morts. És immensa i envoltada de  cafès que obrin terrasses cap a l’espectacle continu que es viu a la plaça. Un d’eixos llocs privilegiats per poder observar tranquil•lament, és l’hotel Francia.

Des de la terrassa de l’hotel Francia era difícil endevinar com havíem de fer nosaltres per creuar la plaça, perquè a vista de pardal, semblava no cabre ni una agulla. I eixa multitud era continua. Ho poguérem corroborar observant durant varies hores seguides, però cobrava encara més vida per la vesprada-nit, a partir de les 6. A la terrassa de l’hotel anàrem després de dinar i ens quedàrem fins fer-se de nit, esperant per fotografiar el capvespre, que a la meua amiga i companya de viatge Azu li va eixir perfecte. 

I si de dia era un goig mirar tot el que hi dins passava, per la nit tot el que passava es multiplicava.
 Quan més de nit, més espectacle. 
Esta foto és un dels records més bonics de Marraquech, l’amiga Azu que m’acompanyava és l’autora d’esta foto i d’altres que apareixen en este viatge.  I és que tots férem fotos boniques però les d’ella van eixir precioses.

En deixar l’hotel i la nostra posició d’observadors des de les altures, baixàrem al cor de la plaça per vore de més a prop aquella tan variada diversitat. Ja de nit, hi havia tanta gent que pràcticament s’hi caminava quasi espentant, però sense importar-nos perquè  formava part de la situació i de la plaça. En aquell lloc diferent i especial hi havia de tot: exhibidors d’animals, hipnotitzadors de serps, domadors de mones, llocs per a fer-se tatuatges de henna, venedors de menjar o de sucs de taronja, conta contes, ballarins, dentistes, acròbates, escriptors de cartes, aiguaders... De tot hi havia aleshores i encara actualment, tot té cabuda en este particular punt de trobada de tota la gent.

Era, com ja he dit, 31 de desembre i malgrat voler fugir dels rituals de sempre acabàrem celebrant-ho a la manera occidental, bevent i bevent cava sense parar. Al final de la nit i després del raïm del que volíem escapar, anàrem a una discoteca d’elit, de preus exclusius per al pressupost marroquí i que seleccionava la clientela. Al final eixe cap d’any va ser un del més divertits de la meua vida, ballant sense parar ritmes àrabs i occidentals.

REFLEXIONS POSTERIORS sobre MARROC 1992

GUATEMALA: visita a una escola

Qui viatja molt, en conèixer diferents realitats és torna més solidari i allà on va manifesta la seua solidaritat actuant en conseqüència. Cadascú ho fa com vol o com pot, però  siga com siga, és una aportació en la qual  indiscutiblement sempre acabem rebent més del que donem. 

Aroldo és un conductor molt competent xerrant en tot moment i contestant les constants preguntes que tothora li fem. I així anem assabentant-nos de molt del país i de la gent. A meitat camí cap a Atitlan parem per estirar les cames a un restaurant molt bonic, fet de fusta i palla però ben condicionat i després, una vegada de nou en ruta, ens fa una parada en uns camps on ens quedem bocabadats amb el conreu d’unes enormes pastanagues dignes de fotografiar. Com preguntem de tot, Aroldo ens ho mostra a la primera oportunitat.

La primera part del viatge, que anem per carrereta, és Aroldo el nostre conductor, és l’acompanyant ideal que està a punt per a tot i que sense preses ens porta per on toca, per on vol i per on volem nosaltres.
Després canviàrem d’acompanyant perquè el nostre mitjà de locomoció deixà de ser la furgoneta i passà a ser la barca.

¿Què és eso Aroldo? I al moment ja havia parat la furgoneta i ens havia portat al costat dels llauradors per a que ens contaren el que feien i ens mostraren les enormes pastanagues que cultivaven.

Mentre escoltem les explicacions d’Aroldo, no deixem de mirar per la finestra de la furgoneta tot el que hi ha per fora, tan els paisatges com les poblacions abarrotades de gent. Algunes persones van per la carretera a peu,  altres amb tuc tuc, (que són els mini taxis de tres rodes), tampoc se’ns passen desapercebuts els enormes i colorits autobusos replets de gent que ens creuem a la carretera junt als picops o furgonetes destapades on la gent va a la part de darrere de peu. Res escapa a la meua curiositat ni a la dels sis que formen el grup benavingut que ens hem ajuntat en esta aventura, on no sabem exactament què va a passar i què anem a fer. 

Els picops són la manera més habitual de moure’s per Guatemala.

De camí Aroldo ens para en una escoleta rural només perquè li hem dit que molts de nosaltres som mestres i ens agradaria veure’n una. Hem carregat les maletes des de casa amb un bon assortiment de material escolar per repartir i esta és una bona oportunitat. 

Nomes saber que alguns de nosaltres érem mestres i portàvem material escolar per donar, Aroldo ens diguè:
hay una escuelita por aquí cerca...vamos. Però no va ser fàcil. Aroldo va haver de parlar amb la màxima autoritat maia del poblat  per a que ens deixara entrar.

És una dura experiència, una cura d’humilitat veure l’educació i bones formes dels alumnes guatemalencs, i també és una injecció de solidaritat, veure les condicions amb les quals treballen els mestres i estudien els xiquets i xiquetes. Al moment te n’adones  que no ens podem queixar de res. Jo sóc de les que en Espanya, reivindiquen els drets per a la millor educació però això no li lleva el fet de pensar que som uns privilegiats, ja ho sabíem però front semblant experiència queda totalment corroborat. Amb tant poc fan molt, perquè els mestres, malgrat tot,  aconsegueixen gent preparada per a la universitat, xics i xiques que acaben llicenciats. 

 L’escola de l'aldea maia era nova, una de les millors de la zona rural, ens diguè Aroldo.
I així i tot trobar-se esta realitat que tan coneixíem va ser per a nosaltres una “cura” d’humilitat, un adonar-se'n de les nostres queixes injustificades en observar com amb tan poc ells feien tant, com tiraven endavant sense quasi materials ni condicions.

Una cosa és que t’ho conten i altra de ben diferent veure-ho amb els propis ulls. Sebastiana, l'amable directora del centre, ens ha portat a la seua classe, la dels majors i ens ha convidat a veure treballs dels alumnes. Ells educats i elles tímides, ens ho han mostrat diligentment responent  a la nostra curiositat. El material és escàs: cadascú té el seu quadern que ompli amb lletra uniforme i elegant i la mestra té un llibre de treball per a tots. Em recorda a l’ensenyament que tenien els nostres pares i iaios fa molts anys.

Un llibre per a tots i cadascú el seu quadern de treball...com en Espanya fa quasi cent anys.....
I quines llibretes tan netes i completes que tenien!  
Xiquets i xiquetes responien vergonyosos les nostres preguntes, alguns i algunes s’amagaven entre risses en vore la càmara. 

Desprès Sebastiana ens porta a la classe dels menuts on els xiquets acaben de rebre, com cada dia, el seu got de llet aiguada amb cereals per desdejunar i de nou pense en la nostra escola d'abans.

A l’hora de l’esplai cada xiquet rebia un got de llet, com en Espanya fa més de 50 anys.
Per a alguns d’estos xiquets possiblement era l’únic got de llet del dia.

Les classes les imparteixen en la llengua materna, la llengua maia que és la que parlen en la zona. M’agrada. Jo també pense que la llengua materna és la base en la que s’aposenten les altres. Els xiquets més xicotets no ens entenen quan els parlem amb el nostre castellà que a més a més té variants amb el seu, però encuriosits ens segueixen i ens diuen coses, joganers repeteixen el que nosaltres els comentem. La mestra del menuts a penes parla el castellà (la castilla com diuen ells referint-se a la llengua castellana) però entenem el que ens explica. Ens adonem què i com treballa, ens fem idea dels pocs recursos dels quals disposa i el problema generalitzat de l’absentisme. 

En preguntar-li sobre l’atenció al alumnes amb deficiències físiques o mentals, ens conta que una vegada va tenir una xiqueta sorda...feia el que podia, mentre va anar a l'escola...Res d’atenció especial, si hi ha un xiquet que li fa falta, es queda a  casa sense cap atenció escolar i si acudeix al centre estarà assegut a la seua cadira perquè el mestre/a no pot donar a bast per a una dedicació personalitzada quan les classes sòn tan nombroses. 

Quina amabilitat per part de tothom!. Regalem a Sebastiana un lot de contes infantils que portem a la maleta des de casa i un grapat de material escolar. Cert que s’ha posat molt contenta de la visita i els regals inesperats.

Sebastiana era l’amable directora i mestra dels majors que ens mostrà el centre.
Sense saber que anàvem a regalar material ens tractà molt bé.
Quedà sorpresa i contenta quan al final en agraïment li donarem els lots que portàvem preparats.  

I en tot moment  hem estat vigilats per l’autoritat local a qui hem demanat permís abans d’entrar a l’escola. Més tard ens hem assabentat que el jove amb la vara de poder és l’alcalde maia de la comunitat, el que té el poder obligat durant un any i ha d’estar a l’aguait de tot el que passa al veïns. És  una autoritat paral•lela a la governamental però que causa més respecte entre els indígenes.

Una inoblidable experiència pel fet de veure una realitat que nosaltres coneixem tant i adonar-nos-en de tanta diferència. I segons Sebastiana esta és una escola privilegiada per ser nova i estar en bones condicions. 

Per als xiquets aquella visita nostra va acabar sent una festa.
En anar-nos-en eixiren a acomiadar-nos contents dels contes que els havíem deixat i de les llapisseres, bolígrafs i esborradors que en no res podrien estrenar. 

Al llarg del posterior camí ens hem fixat en totes les escoles que ens apareixien al pas i algunes eren realment penoses, fins i tot en locals que pareixen galliners sense sostre, hem vist  xiquets asseguts en cadires escoltant el mestre. Tenia raó Sebastiana i el que hem visitat és, fent un simil d'hopedatge, com un hotel de cinc estrelles.

Amb la doble sensació agra i dolça de la realitat vista, arribem més tard del que toca a Panajachel, no importa, el compliment dels horaris no és el més important en esta travessia per Guatemala.

QUADERN DE VIATGE: GUATEMALA 2009

*Per saber sobre els maies pots llegir més en este bloc a la sessció de ressenyes literàries.

PETRA: La ciutat rosada de pedra

I de tornada d’un viatge el pes de l’equipatge augmenta amb records materials del país. Els records que a mi m’agrada compilar no es paguen. Entre altres coses, tinc a casa una col•lecció d’arenes de desert i terres volcàniques, que a la primera ocasió ensenye orgullosa tothom, gaudeisc comparant i admirant el diferent color i qualitat segons la procedència.

Petra és la ciutat  de pedra, ho diuen així  i és cert, però cal matisar. 

Petra, la ciutat antiga dels nabateus no està feta de pedra, està excavada en la pedra i eixa és l’excepcionalitat, eixa és la mostra d’identitat d’este antic regne, d’este santuari religiós polític i cultural.

Petra està situada al desert de Jordània i és visita obligada per a tot aquell interessat en la cultura àrab, en la vida beduïna, que siga amant dels deserts o de la història. Però també visitar esta ciutat és un goig per als entesos en arquitectura per poder admirar un conjunt de construccions tallades en la roca calcària i gaudir de l’harmonia cromàtica que desprenen les parets excavades. 

Tal volta este és el que particularment més em cridà l’atenció de Petra, fins i tot més que les edificacions. La pedra mostrava diferents vetes de colors. Com era possible tanta bellesa natural? No podia deixar de mirar, cada paret diferent, cada color, tot el conjunt en el qual curiosament  predominava la tonalitat rosada.

És impressionant la varietat cromàtica que trau de manera natural la pedra, els colors són d’una bellesa incomparable.

Construïda pel nabateus al voltant del segle VI a.C, durant l’imperi persa va ser una ciutat prospera perquè estava en la ruta de les caravanes que portaven especies i altres productes de luxe entre Egipte, Síria, Aràbia i el sud de la Mediterrània. I és que els nabateus eren beduins molt entesos en el comerç. 

Petra està en desert de Jordània, lloc sec, calorós...el mateix sol enlluerna i emblanquina la foto.

Al voltant del l’any 60 a.C. Petra va ser conquistada pels romans i annexionada a l’imperi romà. 

I siguè cap al segle VII, amb el canvi de rutes comercials i els successius terratrèmols que portarien a l’ocàs de la ciutat, quan quedà arrossegada a l’oblit. I així abandonada i morta va estar fins l’any 1812 quan va ser redescoberta per un explorador suïs.

Des de 1985 és Patrimoni Mundial de la UNESCO i des de 7 de juliol de 2007,  Petra forma part de les set meravelles del món.

I on el treball humà no va excavar, l'erosió del vent ha donat diverses formes a les muntanyes, ho va fer al passat  i encara ho fa.

Els beduins que hi viuen actualment trauen partit del turisme i fan bé. Lloguen cavalls o burros, venen artesania o bijuteria feta a mà, qualsevol cosa és vàlida per aconseguir uns dirhams. 

Els beduins de la zona aprofiten l’allau de turistes que en tot moment hi ha al recinte arqueològic

Petra és visitada per gent de totes les edats. Molts viatgers agraeixen tindre a mà un mitjan per estalviar trams de caminada.

Però nosaltres, els viatgers, també ens aprofitem fent-los que ens conten el que saben d’esta ciutat, la seua, la que fa anys creuaven sense trobar tant de curiós mirant; la ciutat on segur, jugarien de menudets molts dels que entropessem en el nostre deambular, amagant-se entre tanta roca, racó i cova.

Quants racons, quants amagatalls...

I és que curiosos en som molts, la massificació de turistes caracteritza el lloc, però per sort com el recinte arqueològic és tan gran la gent està dispersada i no es nota tant. Eixa va ser la meua impressió. El millor és matinar. Alçar-se enjorn és bo per evitar, encara que siga  un poc, les hores centrals del sol que poden arribar a ser sufocants. I a més és bo arribar prompte per evitar les cues d’entrada dels nombrosos grans grups que arriben. Això és el que diu la teoria i la sensatesa però en la pràctica, calor en fa, siga l’hora que siga i gent hi ha a tot hora.

L’entrada a Petra es fa per un llarg i estret camí, “el desfiladero” anomenat SIQ, fosc, claustrofòbic per les altures que l’envolten i relativament misteriós. Hui en dia tothom que fa el camí, ja sap el que li espera al final, tothom ja ho ha vist en una seqüència de la pel•lícula d’Iindiana Jones sent Harrison Ford qui creua el canó.

El SIQ o “desfiladero” és l'entrada que dóna pas a la ciutat.

És una imatge moltes vegades vista,
però la màgia del lloc no desapareix ni sabent el que t'espera en acabar de travessar el corredor.

Així i tot, malgrat trencar-nos Harrison Ford la sorpresa del que anem a vore, una vegada travessat el camí estret, la visió que ens trobem no deixa d’impactar. De sobte, després del passadís obscur s’obri la lluminositat de la zona on està una de les construccions més importants: l’edifici de La tresoreria d’estil grec i d’alçària de 42 metres.

L’edifici més conegut és La tresoreria, més encara des que va ser escenari de la pel•lícula d’ Indiana Jones. Des de la façana veiem el “desfiladero” i la gent entrant.

Recorde que vaig observar cada detall de La tresoreria per retenir-ho a la retina, estava en una de les set meravelles del món i això imposava un respecte i una responsabilitat. Respecte per fer-li els honors, responsabilitat per poder després detallar i poder transmetre la imatge real. L’edifici era esplendorós. El sol li donava de ple i vaig pensar que també estaria bonic vore la mateixa façana per la vesprada, baixant el sol. I com tenia previst passar tot el dia al recinte així ho vaig fer. 

Després d’assaborir durant un temps aquella postal real vaig seguir per una avinguda de façanes, amb tombes a cada costat que acabava en un teatre romà excavat en la roca, com tot ho està en Petra. Actualment el teatre encara s’utilitza per fer representacions.

El teatre romà.

Enfront del teatre estaven les tombes reals més importants, segons ens digueren. Portàvem una guia molt xarradora, espanyola casada amb un metge jordà. Ella vivia en el poble, havia fet de partera de moltes de les beduïnes que hi estaven, tothom la coneixia, homes, dones, xiquets...fins i tot mostrava familiaritat amb policies. I això és molt en un país on per tradició la dona queda la majoria de les vegades a segon pla. Però esta espanyola s'havia creat el seu status entre aquella gent. Semblava l’ama d’aquell lloc, valenta, lluitadora i en arribar a la part final del trajecte, el de la pujada a la part més alta de Petra, aquella menuda dona demostrà a més a més, estar en forma i atlètica. 

Per arribar a l’altra edificació important, El monestir, havíem de fer, guiats per aquella enèrgica dona que ens dirigia, una caminada de 800 escalons irregulars, que en cap moment em va resultar lleugera, malgrat estar acostumada a caminades i costeres. 

Al final no sé si la guia ens va portar pel camí des escalons que tocava, perquè el que ella volia era mostrar-nos d’una manera especial aquella vall, que també era un poc seua, volia oferir-nos la possibilitat de descobrir unes panoràmiques que per la ruta normal no es podien vore. Només recorde que caminàvem sempre cap amunt, i que varem tardar més d’una hora en arribar al final. Recorde que anàvem tots, excepte ella, amb la llengua fora, perquè a l’esforç de l’exercici s’afegia el calor que cada vegada era més fort.

Era inexplicable com no es podia cansar, i això que no parava  de xarrar. Parlava de la seua vida en Espanya i en Jordania, de la  Petra antiga, de la Petra d’ara...fins i tot estava al dia de la premsa rosa espanyola. Es notava que estava acostumada a caminar per aquell indret, pel camí establert i per altres desconeguts i la tècnica de caminar i parlar alhora la tenia dominada. Es notava el domini i ho reafirmà el fet de saber que també dirigia trekkings de molts dies amb viatgers que volien descobrir el desert i les muntanyes de Petra de manera diferent. 

Al final tot va valdre la pena. Les vistes eren magnifiques des d’allà dalt, s’hi apreciaven les formes capricioses que el vent havia volgut modelar en les muntanyes, algunes de les quals formaven part dels murs de la ciutat. Tot digne de fotografiar, i fer-ne de fotografies en vaig fer,  tanmateix ara em penedisc de no haver-ne fet més.

I després de l'esforç...arribem al Santuari, el lloc amb les millors vistes.

Per afavorir l’accés als viatgers que no tenen bona cama o suficient ànim per pujar, els beduins oferien els seus cavalls o burros per muntar. Hi ha qui està en contra de donar facilitats als turistes i diuen que és una barbaritat perquè els accessos es fan malbé amb tant de transit humà i animal. 

Es mire on es mire cada racó té el seu encant.

Es cert. Tots tenen raó, uns miren per la conservació, altres pels ingressos. Jo pense que s’han de posar normes per a evitar la degradació. Els forasters que hi anem de vegades no som conscients i en ocasions no actuem com deuria ser. 

Jo mateixa solc agarrar pedres o arena de volcans o deserts per on vaig, però, això si,  tinc precaució i mire on. De Petra en vaig agarrar d’un lloc permès i la guarde en un pot, junt als altres pots-record. I mirant l’arena rosa, brillant, preciosa, cert que puc dir que l’arena de Petra, la ciutat sencera, és diferent i també meravellosa, com el títol que se li va oferir en el seu dia.

REFLEXIONS sobre PETRA any 1997

TAILÀNDIA: Ciutat de BANGKOK

Tailàndia, el país de l’etern somriure.

Cachito era el nom del guia. Recorde perfectament la seua somrient cara i els seus ulls. Quan Cachito reia, els seus ulls es convertien en dos ratlletes.

En el viatge a Tailàndia ens ajuntàrem un grup nombrós de gent i anàvem amb guia tailandès: simpàtic, xerraire, col•loquial i amb entusiasme explicant la cultura del seu país. Volia que el cridàrem Cachito, el nom que més s’assemblava en espanyol al seu. Cachito ens contava moltes coses amb el seu particular espanyol i no dubtava en contestar qualsevol pregunta.

No m’agraden molt els viatges guiats que no donen peu a respirar. Tanmateix este era diferent. Per sort dins el programa i l’itinerari previst, en este es contemplava molt de temps lliure per visitar al nostre aire els llocs, com a mi m’agrada, sense moltes obligacions d’anar en massa. Així que ja des del primer dia, el gran grup es va desfer en molts menudets. Nosaltres en érem set, tots molt ben avinguts, els que anàvem sempre junts. 

Bangkok era aleshores, i continua sent, una ciutat enorme que ajuntava tradició i modernitat 

Recorde Bangkok com una moderna i important ciutat i també com un reducte de tradició i màgia oriental, un lloc on convivien en harmonia gratacels amb palaus i vivendes familiars, una harmonia algunes vegades no molt aconseguida en ajuntar edificis on un d'ells imperava sobre l'altre. També, malauradament, hi havien junts, edificis sumptuosos amb cases pobres de fusta, palla i uralites.

Grata-cel per tot arreu i cases d'arquitectura tradicional convivien, unes vegades amb més harmonia qua altra. I és que no m'agradava quan alguns alts edificis feien ombra als edificis antics emplaçats en un espai poc ampli. 

I tambè convivien, malauradament, les diferents classes socials.
S'hi veien edificis rics i opulents al costat de cases ( per dir-ho d'alguna manera),  fetes amb uralites i poc més.

Recorde la sensació del primer passeig per la ciutat. I quin calor humit i xafogós feia...! Les fotos de la família reial estaven per tot arreu. Hi havia una explicació. Diumenge anterior havia sigut l’aniversari de la Reina. De regal al poble tailandès, la reina havia declarar dilluns festa, per això dimarts, primer dia després del pont, els embossos eren continus. 

La foto de la reina presidia la ciutat. En l'avinguda principal, plena d'arbres, hi havia en cada arbre una foto.

No era un passeig el que férem, s’havia d’estar amb quaranta ulls mirant-ho tot, tindre cura creuant carrers perquè els cotxes miraven poc, s’havia de caminar sense pausa i amb precaució de no entropessar amb la gent...i a més mirant-ho tot intentant no perdre detall d’esta cultura tan diferent a la nostra. 

Quin caos!, quin perill a l'hora de creuar el carrer!. No solament pel temor a ser atropellat...també per la contaminació. Molts dels transeuns, motoristes i policies del que dirigien el trànsit portaven mascaretes tapant-se la boca.

La ciutat de Bangkok la tinc en la ment com caòtica pel transit, humà i motoritzat. Hi circulaven cotxes, motos i persones tots barrejats sense ordre i sense control. I tuc tucs, estaven per tot arreu. És difícil creure-ho però ens diguè una persona local que per anar a treballar a les huit del matí havia d’alçar-se a les 5. El tuc tuc era la manera més ràpida i còmoda de moure’s per les ciutats heretada de l’antiguitat. Nosaltres en agafàrem un ja la primera nit per tornar a l’hotel després d’un sopar tradicional en el qual acatarem les normes per seguir amb el ritual i ens asseguèrem al terra com ho feien tots els tailandesos abans. 

Els tuc-tuc era la manera més ràpida i còmoda de moure's enmig dels maremagnum circulàtori de la ciutat.

No estava mal pujar al tuc tuc, era un mitjan de transport ràpid, no perquè agafara velocitat sinò perquè s'enfilava per qualsevol racó i passava per davant dels cotxes que interferien el pas. Però tenia un inconvenient. El dia que el provàrem per primera vegada plovia a cànters, pujàrem ja remullats i sobre tot amb les sabates xorrant aigua perquè els bassals que s’havien fet al carrer eren impressionants. Pujàrem al tuk tuk quan encara la pluja no havia parat. Era torrencial i encara que el tuk tuk tenia sostre, no era suficient. Ens entrava aigua per tots els costats, per davant i per darrere, però tampoc importava molt perquè total...ja estàvem tots remullats...i a més no hi  havia més remei que acostumar-se a l’aigua que solia caure a cabdals durant uns minuts i en no res parava. 

Així que en el primer contacte amb el país prompte vam saber que caracteritzava la ciutat, calor, pluja curta i intensa i  trànsit, soroll ensordidor, bullici i contaminació…tot definia a la perfecció la capital de Tailàndia. 

Una obra d’enginyeria que em va agradar era l’sky train, un tren que circulava per damunt dels edificis fabricat per l’empresa Siemens. Estava pensat per evitar un poc tant de maremàgnum  pels carrers i per tal d’aprofitar l’espai, era fabulós, anava a gran velocitat i la sensació d’anar per damunt dels edificis és difícil de contar. I en un no res podíem creuar l’enorme ciutat.

Cartell a l'sky train a la parada on el soliem agafar.

El barri de Patpung era el punt neuràlgic on cada nit anàvem a parar. La plaça principal concentrava el mercat nocturn més afamat. Per una banda hi havia rellotges, fusta de decoració, roba... Els tailandesos són capaços d’imitar-ho tot. Per altra, estaven els espectacles eròtics de tot tipus i per a tots els gustos, que si en un principi ens va semblar que n'hi havien molts, allò no era res comparant en el que dies després trobariem a Pattaya.

Una avinguda plena d’arbres i ple de fotos de la reina unia el palau reial antic amb el palau reial de Rama IV fet amb pedra italiana i amb estil europeu renaixentista. Rama va fer l’obertura de Tailàndia a occident i els successors van continuar. El rei Rama IV, està representat en pel•lícula Ana i el rey, pel•lícula que va estar censurada al país. Al voltant de Rama IV ens contaren una curiositat, es diu que va estar de monjo 20 anys, dels 26 als 46, i quan va eixir va tindre 80 fills. Cert que no va  perdre el temps!

REFLEXIONS POSTERIORS sobre TAILÀNDIA 2001

M’he agafat la llicència d’alterar l’ordre que jo mateixa m’havia imposat, i en lloc de mostrar la ciutat de PETRA  presente una parcel•la de Tailàndia. 

Hi ha una raó. 

Tailàndia és el país de l’etern somriure i li vull dedicar este escrit a ma mare que des de fa un temps l’havia perdut. Ditxoses malalties que a poc a poc s’ho emporten tot i ara se l’han emportada definitivament!. Vull que li arriben, allà on estiga en estos moments, tots els somriures que transmeten en este país, que no en són pocs, però encara no en són suficients per compensar tota l’alegria perduda en temps de patiment.

En realitat, no solament li dedique este escrit, tot el blog sencer està fet gràcies a Ella. Per Ella vaig parar de viatjar i vaig dedicar el temps que podia a ordenar el material recopilat en els viatges. 

Així que gràcies a Ella existeix este blog.

Hi va per sempre la meua estima i el meu record. Cada escrit que continue mostrant estarà fet pensant en Tu.  

REFLEXIONS ACTUALS: 4-12-2011