Si el que vols, lector, és gaudir viatjant comòdament...has de continuar llegint.
Si el que vols és conéixer un poc més la gent d'este meravellós món que ens envolta...este és un bon moment.
Si el que t'agrada i desitges és sentir-te identificat amb experiències viscudes arreu del món...avant continua.


El somni de viatjar és fàcil d'aconseguir.

diumenge, 11 de desembre de 2011

PETRA: La ciutat rosada de pedra

I de tornada d’un viatge el pes de l’equipatge augmenta amb records materials del país. Els records que a mi m’agrada compilar no es paguen. Entre altres coses, tinc a casa una col•lecció d’arenes de desert i terres volcàniques, que a la primera ocasió ensenye orgullosa tothom, gaudeisc comparant i admirant el diferent color i qualitat segons la procedència.

Petra és la ciutat  de pedra, ho diuen així  i és cert, però cal matisar. 
Petra, la ciutat antiga dels nabateus no està feta de pedra, està excavada en la pedra i eixa és l’excepcionalitat, eixa és la mostra d’identitat d’este antic regne, d’este santuari religiós polític i cultural.

Petra està situada al desert de Jordània i és visita obligada per a tot aquell interessat en la cultura àrab, en la vida beduïna, que siga amant dels deserts o de la història. Però també visitar esta ciutat és un goig per als entesos en arquitectura per poder admirar un conjunt de construccions tallades en la roca calcària i gaudir de l’harmonia cromàtica que desprenen les parets excavades. 

Tal volta este és el que particularment més em cridà l’atenció de Petra, fins i tot més que les edificacions. La pedra mostrava diferents vetes de colors. Com era possible tanta bellesa natural? No podia deixar de mirar, cada paret diferent, cada color, tot el conjunt en el qual curiosament  predominava la tonalitat rosada.

És impressionant la varietat cromàtica que trau de manera natural la pedra, els colors són d’una bellesa incomparable.

Construïda pel nabateus al voltant del segle VI a.C, durant l’imperi persa va ser una ciutat prospera perquè estava en la ruta de les caravanes que portaven especies i altres productes de luxe entre Egipte, Síria, Aràbia i el sud de la Mediterrània. I és que els nabateus eren beduins molt entesos en el comerç. 

Petra està en desert de Jordània, lloc sec, calorós...el mateix sol enlluerna i emblanquina la foto.

Al voltant del l’any 60 a.C. Petra va ser conquistada pels romans i annexionada a l’imperi romà. 
I siguè cap al segle VII, amb el canvi de rutes comercials i els successius terratrèmols que portarien a l’ocàs de la ciutat, quan quedà arrossegada a l’oblit. I així abandonada i morta va estar fins l’any 1812 quan va ser redescoberta per un explorador suïs.

Des de 1985 és Patrimoni Mundial de la UNESCO i des de 7 de juliol de 2007,  Petra forma part de les set meravelles del món.

I on el treball humà no va excavar, l'erosió del vent ha donat diverses formes a les muntanyes, ho va fer al passat  i encara ho fa.
Els beduins que hi viuen actualment trauen partit del turisme i fan bé. Lloguen cavalls o burros, venen artesania o bijuteria feta a mà, qualsevol cosa és vàlida per aconseguir uns dirhams. 

Els beduins de la zona aprofiten l’allau de turistes que en tot moment hi ha al recinte arqueològic


Petra és visitada per gent de totes les edats. Molts viatgers agraeixen tindre a mà un mitjan per estalviar trams de caminada.
Però nosaltres, els viatgers, també ens aprofitem fent-los que ens conten el que saben d’esta ciutat, la seua, la que fa anys creuaven sense trobar tant de curiós mirant; la ciutat on segur, jugarien de menudets molts dels que entropessem en el nostre deambular, amagant-se entre tanta roca, racó i cova.

Quants racons, quants amagatalls...


I és que curiosos en som molts, la massificació de turistes caracteritza el lloc, però per sort com el recinte arqueològic és tan gran la gent està dispersada i no es nota tant. Eixa va ser la meua impressió. El millor és matinar. Alçar-se enjorn és bo per evitar, encara que siga  un poc, les hores centrals del sol que poden arribar a ser sufocants. I a més és bo arribar prompte per evitar les cues d’entrada dels nombrosos grans grups que arriben. Això és el que diu la teoria i la sensatesa però en la pràctica, calor en fa, siga l’hora que siga i gent hi ha a tot hora.

L’entrada a Petra es fa per un llarg i estret camí, “el desfiladero” anomenat SIQ, fosc, claustrofòbic per les altures que l’envolten i relativament misteriós. Hui en dia tothom que fa el camí, ja sap el que li espera al final, tothom ja ho ha vist en una seqüència de la pel•lícula d’Iindiana Jones sent Harrison Ford qui creua el canó.

El SIQ o “desfiladero” és l'entrada que dóna pas a la ciutat.


És una imatge moltes vegades vista,
però la màgia del lloc no desapareix ni sabent el que t'espera en acabar de travessar el corredor.
Així i tot, malgrat trencar-nos Harrison Ford la sorpresa del que anem a vore, una vegada travessat el camí estret, la visió que ens trobem no deixa d’impactar. De sobte, després del passadís obscur s’obri la lluminositat de la zona on està una de les construccions més importants: l’edifici de La tresoreria d’estil grec i d’alçària de 42 metres.

L’edifici més conegut és La tresoreria, més encara des que va ser escenari de la pel•lícula d’ Indiana Jones. Des de la façana veiem el “desfiladero” i la gent entrant.
Recorde que vaig observar cada detall de La tresoreria per retenir-ho a la retina, estava en una de les set meravelles del món i això imposava un respecte i una responsabilitat. Respecte per fer-li els honors, responsabilitat per poder després detallar i poder transmetre la imatge real. L’edifici era esplendorós. El sol li donava de ple i vaig pensar que també estaria bonic vore la mateixa façana per la vesprada, baixant el sol. I com tenia previst passar tot el dia al recinte així ho vaig fer. 

Després d’assaborir durant un temps aquella postal real vaig seguir per una avinguda de façanes, amb tombes a cada costat que acabava en un teatre romà excavat en la roca, com tot ho està en Petra. Actualment el teatre encara s’utilitza per fer representacions.

El teatre romà.

Enfront del teatre estaven les tombes reals més importants, segons ens digueren. Portàvem una guia molt xarradora, espanyola casada amb un metge jordà. Ella vivia en el poble, havia fet de partera de moltes de les beduïnes que hi estaven, tothom la coneixia, homes, dones, xiquets...fins i tot mostrava familiaritat amb policies. I això és molt en un país on per tradició la dona queda la majoria de les vegades a segon pla. Però esta espanyola s'havia creat el seu status entre aquella gent. Semblava l’ama d’aquell lloc, valenta, lluitadora i en arribar a la part final del trajecte, el de la pujada a la part més alta de Petra, aquella menuda dona demostrà a més a més, estar en forma i atlètica. 

Per arribar a l’altra edificació important, El monestir, havíem de fer, guiats per aquella enèrgica dona que ens dirigia, una caminada de 800 escalons irregulars, que en cap moment em va resultar lleugera, malgrat estar acostumada a caminades i costeres. 

Al final no sé si la guia ens va portar pel camí des escalons que tocava, perquè el que ella volia era mostrar-nos d’una manera especial aquella vall, que també era un poc seua, volia oferir-nos la possibilitat de descobrir unes panoràmiques que per la ruta normal no es podien vore. Només recorde que caminàvem sempre cap amunt, i que varem tardar més d’una hora en arribar al final. Recorde que anàvem tots, excepte ella, amb la llengua fora, perquè a l’esforç de l’exercici s’afegia el calor que cada vegada era més fort.

Era inexplicable com no es podia cansar, i això que no parava  de xarrar. Parlava de la seua vida en Espanya i en Jordania, de la  Petra antiga, de la Petra d’ara...fins i tot estava al dia de la premsa rosa espanyola. Es notava que estava acostumada a caminar per aquell indret, pel camí establert i per altres desconeguts i la tècnica de caminar i parlar alhora la tenia dominada. Es notava el domini i ho reafirmà el fet de saber que també dirigia trekkings de molts dies amb viatgers que volien descobrir el desert i les muntanyes de Petra de manera diferent. 

Al final tot va valdre la pena. Les vistes eren magnifiques des d’allà dalt, s’hi apreciaven les formes capricioses que el vent havia volgut modelar en les muntanyes, algunes de les quals formaven part dels murs de la ciutat. Tot digne de fotografiar, i fer-ne de fotografies en vaig fer,  tanmateix ara em penedisc de no haver-ne fet més.

I després de l'esforç...arribem al Santuari, el lloc amb les millors vistes.


Per afavorir l’accés als viatgers que no tenen bona cama o suficient ànim per pujar, els beduins oferien els seus cavalls o burros per muntar. Hi ha qui està en contra de donar facilitats als turistes i diuen que és una barbaritat perquè els accessos es fan malbé amb tant de transit humà i animal. 

Es mire on es mire cada racó té el seu encant.


Es cert. Tots tenen raó, uns miren per la conservació, altres pels ingressos. Jo pense que s’han de posar normes per a evitar la degradació. Els forasters que hi anem de vegades no som conscients i en ocasions no actuem com deuria ser. 

Jo mateixa solc agarrar pedres o arena de volcans o deserts per on vaig, però, això si,  tinc precaució i mire on. De Petra en vaig agarrar d’un lloc permès i la guarde en un pot, junt als altres pots-record. I mirant l’arena rosa, brillant, preciosa, cert que puc dir que l’arena de Petra, la ciutat sencera, és diferent i també meravellosa, com el títol que se li va oferir en el seu dia.




REFLEXIONS sobre PETRA any 1997



1 comentari:

  1. Un artícul molt interesant, per una part desperta el desig de viatjar i per altra dona molt per a pensar. Enhorabona Marilo.

    ResponElimina