RACÓ VIATGER de Mariló: MARROC: DEL DESERT cap al NORD

dijous, 29 de desembre del 2011

MARROC: DEL DESERT cap al NORD

No sé que tenen els deserts que sempre els trobe encisadors. No hi ha cap igual, malgrat semblar-ho. Sense res, només arena i poca vegetació, tots em donen la mateixa satisfacció i pau. No dubteu, si teniu l’oportunitat d’experimentar-ho.

Les elevades muntanyes de l’Atlas donen pas a l’àrid desert

Ens endinsarem en el desert marroquí el primer dia de l’any. Després de la ressaca l’autobús ens portà per les muntanyes de l’Atlas cap al poble de AIT BENHADDOU.

Ait Benhadou, vist de lluny és com una postal.

Ait Benhadou és una ciutat castell enmig del desert, és ciutat fortificada o Ksar, declarada Patrimoni de la humanitat de la UNESCO des de 1987. Semblava ancorada en l’Edat mitjana però havia cobrat vida per a una nova finalitat: ser plató de moltes pel•lícules com “Laurence de Arabia”, “La joya del Nilo”, “Jesus de Nazaret”, “La última tentación de Cristo”, “La momia”, “Gladiator” i “Alejandro Magno”.

Però la postal es tornà real quan entràrem al poble i passejàrem pels seus carrers, anàvem a soles, no hi havia més gent que nosaltres i uns pocs xiquets i joves.

Independent que siga o no explotada com a plató de cine, mereixia realment passejar pels seus carrers i parar-se davant dels berebers que hi podiem trobar, gent amb llengua pròpia que desconeixíem. Però este fet no importava perquè no calia cap paraula per comunicar-nos. Somriures i gestos valien.

Malgrat tesultar repetitiu, no ens cansàrem de fotografiar esta ciutat emmurallada estancada al passat.

Ferem el passeig tranquil•lament i de tant en tant intentàrem parlar amb els locals que hi havia. Parlàrem poc però tots ens dedicaren els millors dels somriures.

I d'Ait Benadou seguirem al voltant de 30 km, camí del Sud fins arribar a OURZAZATE, la porta del desert. Després de tants dies de viatge ja havíem oblidat els temors de trobar algun aspecte en males condicions pel fet d'haver pagat poquet per la totalitat del viatge. Fins el moment tot resultà molt bé. Els llocs de dormir sense tindre cap luxe, eren acceptables, les menjades eren lliures i les visites de les ciutats també. Però en Ourzazate la cosa va canviar, hi va ser on vaig passar la pitjor nit de la meua vida referint-me a condicions d’hostatge.

Va ser en aquell hotel perdut al Sud de Marroc. Catalogar-lo d’hotel és arriscat, i no sé si encertat. Que estava perdut si és cert, perquè s’hi trobava a les portes del desert, més enllà ja no hi havia molt més. L’habitació estava vella i deteriorada, però el que més aprensió donava era el llit mig trencat on hi havia uns llençols grocs i bruts, i on vaig trobar indicis clars que no havien passat per la rentadora. No vull especificar més, deixe a la imaginació del lector que pense que vaig trobar en obrir el llit i observar els llençols. El que varem fer, va ser dormir eixa nit amb roba que ja no anàvem a posar-nos més. Per suposat no cal dir, que varem llevar dels llits els “condimentats” i engroguits llençols que els cobrien i posàrem totes les tovalloles netes que trobàrem al lavabo, fent prèviament una inspecció, amb ulls inquisidors, del grau d’higiene que tenien. Estava clar que eixa nit no anàvem a dormir molt perquè a més les canonades del lavabo gotejaven i el seu soroll continu no deixava pegar ull a ningú. Ens passàrem tota la nit amb els ulls com a plats esperant que es fera de dia.

Esta imatge era molt habitual: persones assegudes al terra i mostrant la serp, i com la dominaven.

D’Ourzazate seguírem la vall de les Alcassabes del Sàhara marroquí on sorprenien els contrastos. Paràrem a les GARGANTAS DEL TODRA, un paradís per als amants de l’escalada amb roques de 300 metres d’alçària que formaven un estret corredor configurant una gorja “desfiladero” i l’entrada de les muntanyes de l’Atles. El paratge era espectacular i conseqüentment explotat turísticament. És el que hi ha a Todra actualment, venedors i hotels per tot arreu, encara que quan jo hi vaig estar no s’hi veia res, sortosament.

A les “gargantas del Todra", ens passàrem el temps amb la mirada amunt, l’alçària de les muntanyes obligava a alçar el cap.

I després passarem a ERFOUD, l’última ciutat abans del desert, per dirigir-nos a vore l’espectacular Gran Duna de Merzuga. Un paratge preciós, i és que no se que tenen els deserts que sempre trobe encisadors. No era una excursió aventurera, tot estava controlat minut a minut, el transport, els dromedaris de després i el passeig, però malgrat saber que era el que feien tots, era bonic gaudir del lloc, de l’experiència de passejar a lloms del dromedari amb un balanceig continu seguint les formes de les dunes que eren les que manaven.

Estàvem al punt des d’on eixien les expedicions cap a Merzuga.

Partírem en vehicles tot terreny per visitar la GRAN DUNA DE MERZUGA, per a mi un lloc especial. Hi va ser quan va començar la mini aventura.

El geep ens portaren pel desert fins l’accés a la gran duna.

I una vegada la gran muntanya d’arena davant, va ser un joc pujar-la i baixar-la, unes vegades a peu i altres en dromedari. S’experimentava la divertida sensació de tornar a la infantesa deixant-se portar per l’alegria del moment.

Solament hi havia una gran duna, però la passejarem per tots els costats, sense parar anàvem pujant i baixant-la, l’envoltàvem...a peu i en camell... un goig que durà hores i que acabà en amagar-se el sol.

Aprofite per clarificar el dubte des si s’anomena dromedari o camell. Quan es parla del desert marroquí és usual emprar la paraula camell, tanmateix no és del tot correcte perquè els camells tradicionals tenen dos gepes al llom i en Marroc en tenen una solament. Així que el que hi ha a Marroc són dromedaris, ( camello arábigo) , però els dromedaris també pertanyen a la família dels camells (camelus dromedarius).

Els deserts m’encisen...no sé per què. El capvespre en la duna és una experiència.

Quina dosi de desert!

Una vegada satisfet el desig buscat en iniciar este viatge de gaudir del desert, tornàrem de nou a la ciutat, li tocava el torn a la tercera més gran de Marroc després de Casablanca i de Rabat: FEZ, d’on recorde especialment la medina.

De l’interior de la laberintica medina de Fez, el més impactant eren els olors. Especialment el que es desprenia al sector dels “curtidors”.

La medina de Fez, que és la major zona de vianants del món i va ser declarada Patrimoni de la Humanitat per l’UNESCO l’any 1981, per a qui no la conega, ha de saber que és laberíntica i difícil de transitar. En arribar a la ciutat per visitar-la al nostre aire, ens avisaren que era necessari contractar el servei d’un guia abans d’entrar al mercat, que no era cap problema perquè n’eren molts joves i xiquets els que s’oferien pels carrers.

Malgrat saber que Fez té uns carrers molt entramats i estrets on és molt fàcil perdre’s, no férem cas de l’advertiment i començàrem a deambular sense saber per on. Quan varem vore la necessitat, ens vam tindre que conformar en el que hi havia. Per desesperació perquè no sabíem per on anar ni per on eixir, contractàrem els serveis d’un malcarat xic que només parlava francès i que tenia una cicatriu que li travessava la galta dreta de part a part. No semblava molt de fiar, però ja no teníem més remei, o era ell o entràvem a soles... i ens podríem perdre.

Encara recorde la conversa... El malcarat ens va durar dos minuts, al tercer minut va veure la policia i va fugir corrent com si del dimoni es tractara. Sortosament van aparèixer dos xics que ens van ajudar No varem tenir més remei que posar-se en les seues mans i en esta ocasió puc contar que férem bé perquè al poc de temps em va eixir al davant el malcarat de la cicatriu, dirigint-se a mi especialment, exigint-me el pagament dels diners que havia acordat. Però si va estar tres minuts! Els xics van salvar la situació i de la seua butxaca li van donar unes monedes que el van fer callar.

Amb estos dos àngels protectors ens endinsàrem per la medina, unes vegades un se n’anava i quedava l’altre i així, acompanyats per un o per dos els seguirem fidelment. I sempre a l’aguait per si el malcarat tornava...Tinguérem sort de trobar-los encara que tenien uns ullets vidriosos que delataven que alguna substància havien fumat. Ens donava igual, des del primer moment ens fiarem d’ells i ens deixarem guiar, portant-nos, com no, a casa del cosi que venia estores...però també a prendre un té en un lloquet especial i local o ens aconsellaren un bon restaurant on dinar que encara que era de luxe tenia preus normals, però ells no volien ni entrar.

I per acabar el viatge visitàrem les ruïnes de la ciutat romana de VOLUBILIS, a 33 km de la ciutat de Meknes, un jaciment romà, probablement el millor conservat al nord d’Àfrica i Patrimoni de la Humanitat per l’UNESCO des de 1997, cinc anys després d’haver-lo visitat jo.

Visitar Volubilis va ser canviar radicalment respecte a tot el que fins el moment havíem vist. Ruïnes romanes al costat del mar...no semblava que estàvem en Marroc.

De tornada a uns 100 km de Ceuta paràrem al preciós i acollidor llogaret de CHAUEN, situat en les muntanyes del Rif. S’hi respirava un aire tranquil i fresc, màgic. Passejar sense saber per on, va ser el que varem fer, endinsant-se en la medina amb les seues cases emblanquinades, escodrinyant la gent i parant al final en la plaça principal. Chauen va ser una parada curta que bé s’hi mereixia més temps.