ISRAEL: Passeig per JERUSALEM

Ciutat santa, ciutat reverenciada i disputada...la més visitada.

Jerusalem és una ciutat santa, una ciutat reverenciada i disputada, tal volta el lloc més visitat del món perquè creients i no creients arriben any rere any a esta terra sagrada per a les tres religions monoteistes. A més a més Jerusalem és centre neuràlgic dels conflictes en gran part d’Orient Mig.

Veníem de Jordània i anàvem cap a Síria, i enmig paràrem uns dies a Israel, concretament a la ciutat de Jerusalem on férem nits i des d’on vàrem visitar altres parts del país. 

Arribàrem amb una xicoteta dosi de por al cos. Feia uns dies havia tingut lloc un atemptat a Betlem i la ciutat estava sota control. Per tot arreu hi havia soldats, joves, xics i xiques perfectament equipats, que de dia i de nit custodiaven els carrers amb el fusell a la mà i les municions a la vista. Imposava tanta mirada militar però alhora donava tranquil•litat veure la vigilància constant. La seua presència era motiu d’alarma general però, en acostumar-nos a la seua presència, lluny de preocupar-nos, transmetien seguretat. Encara que alguns dels soldats, eren tan joves que els creia incapaços de poder disparar aquell artefacte i de saber respondre a una situació conflictiva inesperada que poguera passar. 

Jerusalem és cresol de cultures, de relifions, de gent...

El que era evident i no volia pensar per no enterbolir la curta estada que tenia prevista, era que la situació era tensa i perillosa, però em vaig proposar fer com si “res passara” i actuar fent vida normal, de la mateixa manera com actuaven els locals. 

I la prova evident de la inseguretat que s’hi respirava a la zona, no és solament que feia uns dies a la localitat de Betlem havia tingut lloc l’atemptat i va impedir que poguérem visitar-la, la prova va ser quan uns dies després d’abandonar nosaltres la ciutat, la premsa es va fer ressó d’una bomba que just va esclatar al lloc on cada nit anàvem a prendre cerveses junts els companys de viatge. Les coses del destí feren que l’artefacte explosiu no fóra col•locat en cap dels moments quan nosaltres hi  estàvem.

Així que, sense pensar en possibles atemptats que ens podien enterbolir la visita, caminàrem pels carrers dels diferents barris que acullen tanta diversitat,  passejàrem per la ciutat, impregnant-nos d’eixa meravellosa barreja cultural. 

Portes i muralles d'entrada, vestigi del passat.

Per entrar i eixir de la Ciutat antiga estaven les  portes i muralles que l’envolten totalment. Foren reconstruïdes per Soleiman “El magnifico” al segle XVI, tres de les sis portes històriques conserven encara el disseny original, són la porta de Damasco, la de Yafo i la de Sión. 

Porta i muralles

La ciutat antiga és sense dubte la part més interessant. Els mercats que s’escampen entre carreronets són l’encís de la ciutat.  Jerusalem està dividida en quatre barris: l’àrab, el cristià, el jueu i l’armeni. Cadascú d’ells té una atmosfera peculiar, diferent a la dels altres. Passejar per Jerusalem es trobar-te en cada racó la seua història en forma d’excavacions arqueològiques, esglésies, temples, barris o en la mateixa gent. És una ciutat on impera el respecte, que nosaltres, els visitants, havíem de tenir també seguint les seues normes, una d’elles era tapar-nos als llocs sagrats les cames i els braços.

Vista de la ciutat des d'un lloc sagrat

Nombroses esglésies commemoren el lloc on segons la tradició Jesús va pujar al cel, l’església russa, la mesquita de la Ascension, l’església de Dominus Flevit o el convent carmelita. A la falda del Monte de los olivos, s’escampa el cementeri jueu més gran i vell del món, creat als temps bíblics. 

Cementeri jueu

És realment impressionant, és difícil concretar en poques paraules tots els pensaments que arriben a la ment davant de semblant imatge. Vides perseguides injustament, vides errants, vides de sofriment, el cementeri jueu de Jerusalem és història que no s’ha d’oblidar per a que no torne a passar. Davant de semblant imatge només cal el silenci i deixar vagar la ment imaginat el passat. 

Esgarrifa apropar-se i mirar les inscripcions a les tombes, un calfred envaeix l'ànima només pensar quante victimes innocents van haver a l'holocause.

Jerusalem està ple de llocs sagrats. L’església de “Todas las Naciones” regentada actualment pels monjos franciscans, amb una façana  molt decorada i l’hort de Getsemaní amb velles oliveres, és el lloc on Jesús acostumava a reunir-se amb els deixebles. 

A Getsemani, velles oliveres són testimoni del passat.

Altra part sagrada és la Via dolorosa que travessa el barri musulmà i el cristià. La santedat de esta Via està basada en la fe, no en fets històrics. Els peregrins bizantins foren els primers en realitzar les processons la nit de dijous sant, des de Getsemaní fins el Monte Calvario. Les actuals estacions del via crucis no foren instituïdes per complet fins el segle XIX.

La Via Dolorosa actualment està plena de comerós per al turisme.

.

I al final de la Via està el Santo Sepulcro, centre religiós del barri i quasi de la ciutat. El temple està arraconat, quasi passa desapercebut per amagat, per menut. La tradició cristiana va voler que fóra este el lloc identificat com escenari de l’enterro i resurrecció de Jesús.

Esglèsia del sant Sepulcre

Lloc respectat fins i tot pels primers califes musulmans, és actualment un conglomerat arquitectònic fosc i condensat d’elements variats, on monjos de quatre ritus cristians, per torns, custodien este lloc sant.

Interior de l'esglèsia tan venerada.

I seguírem passejant...

La Ciutadella  i la torre de David ocupen el terreny on Herodes “El grande” va edificar el seu palau al segle Ia.C. Els bizantins el confongueren amb el Monte Sion i es pensaren que es tractava del palau del rei David.

Ciutadella i T0rre de David

Seguint el passeig per la ciutat vam veure una maqueta que representava Jerusalem en temps d’Herodes, esta feta amb pedra de la ciutat. S'han anat introduint canvis en la maqueta segons noves descobriments arqueològics. S’hi pot apreciar com era de gran i important la ciutat admirant esta replica tan estudiada i feta per professionals que esta plena de detalls: el segon temple el palau d’Herodes, mercats posades, cases...va ser interessant comparar la ciutat vella actual que acabaven de visitar amb la del passat.

Maqueta de Jerusalem en tems d'Herodes.

He explicat algunes de les visites principals de la ciutat però si hi ha un lloc emblemàtic a Jerusalem este és el mur de les lamentacions. No sé si sabre expressar el que sentia davant d’este mur, el que queda del temple de Salomó. És el lloc on van a plorar els jueus la destrucció del temple. Jo mirava, no tenia paraules ni les tinc ara, el lloc infundeix molt de respecte.

El Mur dels llaments.

Des del Mur observem la variada població passar...

Recode que en arribar i veure el mur ple de gent orant vaig sentir un tremolor d’emoció per estar-hi, un sentiment de ser una privilegiada, un respecte en veure el fervor de l’oració jueva front el mur i també un cert temor en veure’m envoltada de joves amb fusells a l’esquena, que en esta zona, per ser més visitada hi havia més que en cap altre lloc.

Soldats amb fusells vigilen en tot moment.

El mur mai està desert, és un lloc turístic i lloc de devoció, constanment vigilat, preocupa la seguretat. De dia o de nit, amb fred o calor sempre hi ha jueus front el mur resant i col•locant els seus missatges entre les pedres que formen la paret. Hi ha una paret per a homes i altra per a dones, és una norma que s’ha de seguir, com moltes altres.

Part masculina del Mur.

Part femenina del Mur.

I altre emblema de la ciutat és la Cúpula de la Roca o mesquita d’Omar construïda pels Omeyes, venera un doble esdeveniment sagrat: l’Ascensió de Mahoma al costat d’Alà i el lloc del sacrifici d’Abraham.

Cúpula de la Roca o Mesquita d'Omar, explanada i detall de la façana.

És una joia impressionant, per art, per arquitectura i per religió. Tan l’interior com l’exterior rajols i mosaics cobreixen per complet les parets. Em va agradar, esta mesquita sagrada i tota la ciutat.

El que em sap greu és que s’hi visquen conflictes politics i socials, em sap greu que no visquen en pau. 

REFLEXIONS POSTERIORS, ISRAEL estiu 1997

FOTOS i MÚSICA: Ruta Senderista a Aielo, LA CREU DE LA SERRATELLA I LES COVES

Maleta en mà, m'agrada descobrir nous llocs... 
però tambè m'ho passe bé assaborint els que tinc més prop. 

Gaudiu d'este paratge i de la música que l'acompanya...

Música:

"Bon dia" Els Pets

"Camins" Sopa de cabra

"Seguirem" Obrint pas

El text que complementa el video el pots llegir clicant ací.

I si vols llegir altre post d'Aielo, clica ací.

PARATGES NATURALS D’AIELO DE MALFERIT, RUTA: CREU DE LA SERRATELLA I COVES

De vegades no cal anar molt lluny per trobar un paratge natural de gran bellesa...el tenim a un pas de casa.

Diumenge 14 d’abril, matinet, estem  al Mirador del Clariano d'Aielo. Són les 8’30 i encara no calfa el sol, conforme passen les hores, fins i tot ens molestarà. El Mirador d’Aielo és el punt de trobada que l’organitzador d’esta ruta, Rafael Egea, conegut com Pigat, ha escollit com punt inicial de la caminada. Cal dir el nom del "culpable" d'esta  iniciativa perquè sense el seu entusiasme, treball  i empeny, no tindriem ben delimitada, la ruta que hui anem a fer, ni tindriem nova creu a la Serratella.

El Mirador del Clariano

En som molts, al voltant de 150, entre forasters i gent d’Aielo, entre adults i xiquets. La majoria van ben equipats, com correspon a una ruta per muntanya, porten bones sabates i bones motxilles carregades d’avituallament per al camí, sobre tot aigua, que és que més ens farà falta. Especifique, no tots anem ben equipats, alguns no tant. A alguns se’ns nota que no estem posats a estes caminades per muntanya. Més endavant se’ns notarà per les cares d’esforç, per l’alè fatigat o per les cames adolorides que al dia següent es ressentiran. 

Hui s’inaugura una senda que un grup d’amics ha tingut la iniciativa de recuperar. La senda estava traçada però poc transitable, així que, quasi en solitari, el promotor de la idea porta mesos netejant el camí de vegetació i de pedres, ha marcatel camí, segons normativa, escollint la millor ruta  i ha col•locat accessoris d’ajuda per a poder pujar alguns trams que tenen molta pendent. Així, ens hem trobat cordes i escales de ferro sense les quals haguera sigut molt difícil salvar trams, especialment la gent poc muntanyenca com és el meu cas. 

Passamà per afavorir la pujada i la baixada. Foto procedent de l'arxiu de Vicent Gandia

Però no em vull avançar escrivint, com en la caminada, cal seguir l’itinerari establert i no eixir-se'n de la ruta. S’ha d’anar pas a pas. 

Del Mirador de Clariano passant pel safareig i el portal del Carme hem baixat la costera i deixant a un costat la fabrica de llum hem creuat el pont vell. Esta ha sigut la primera de les fotos poc usuals que hem fet perquè poques vegades s’ha vist tanta gent concentrada al pont. Em ve a la ment una foto antiga que s’hi conserva del dia de la inauguració de la central Hidroelèctrica l’any 1898, moment que reuniria moltes persones, però aleshores per creuar el riu hi havia unes passarel•les, no hi havia pont encara.

Pont d'Allà Baix. Foto procedent de l'arxiu de Vicent Gandia

Passem el pont d’Allà baix i ens enfilem per la senda de la Sènia. I no hi ha pèrdua. La creu, com un far al mar,  indica el camí en esta muntanya fins arribar a la carena. La nova creu construïda és substituta d’una que hi havia fa 50 anys i que fa anys va dessapareixer. L’antiga Creu, de fusta, es va corcar i cremar però la gent gran del poble sempre l’ha tinguda de referència. A partir d’ara la nova creu serà referència per a gent jove. 

Pujant a la Serratella. Foto procedent de l'arxiu de Rafa Morant

La creu va ser col•locada el 16 d’abril a la Serratella amb l’ajuda de maquinària moderna i adequada que va pujar per la part darrera de la serra. Fa 50 anys la creu va ser transportada en camions i  alguns trams a muscles per homes del poble.

Primera parada...I les araules d'anim a  seguir la ruta fins el final per part de l'organitzador, deixant alhora ben clar, que el que ve a continuació és "un poc més complicat"

A la creu actual hi ha una bústia i dins un bloc de notes guardat per poder escriure el que el paratge suggereix, hi també consta la història de l’antiga Creu. Ara li toca iniciar o continuar la història a la nova creu creada. 

Llibreta per escriure on es pot llegir la història de l'antiga Creu.

Una vegada feta esta primera parada seguim cap a les coves...

Seguim ruta, per a mi nova i desoneguda.

 ...però abans parem a una pinadeta per reposar forces. 

Un descans per a esmorzar...

I jo em preguntava...què portarà tota esta gent a les motxilles que estan tan carregades?
Ja sé la resposta: un bon esmorzar i fins i tot, hi ha qui du un seient plegable...
Patir? No! A la serra s'hi va a gaudir! Que no falte la comoditat!

Continuem i passem el Pont de l’Arcà i hi ens fem una foto singular. La del pont d’all`a Baix era inusual per la quantitat de gent creuant però es pot fer amb més facilitat perquè és un lloc del poble i accessible. Tanmateix estes fotos passant el pont de l’Arcà són úniques, tanta gent creuant, no cabem tots! Les vistes del riu són espectaculars, tenen una perspectiva diferent.  

El Pont de l'Arcà. Foto procedent de l'arxiu de Vicent Gandia

Mentre uns passem i posem la millor cara per a la foto, altres ja s’han enfilat pel camí i se’ls veu a la muntanya, saltant com les cabres.

Mentre uns passen altres ja estan al cim . Foto procedent de l'arxiu de Vicent Gandia

Una vegada creuat el pont ens trobem els primers entrebancs, altes roques en pendent, cordes per ajudar, escales de ferro per afavorir l’ascens...A poc a poc anem salvant totes les xicotetes dificultats. No és un camí fàcil, tampoc és pot catalogar de difícil ni perillós, però s’ha de tenir aguant físic per fer-lo sense cansar-se.

Pujades i baixades...les cordes ajuden. Foto procedent de l'arxiu de Vicent Gandia

Arribem a la Cova Banca, una guarida perfecta. De lluny l’havia vista enclava en la muntanya. Hem d’entrar per torns, en som massa i la cova és xicoteta. Aprofitem per descansar i refrescar-nos a l’ombra que proporciona.

La Cova Blanca de lluny, abans de creuar el riu.

La Cova blanca. Foto procedent de l'arxiu de Vicent Gandia

Parem poc, hem de seguir cap a la cova la Fos que és més gran. Per accedir-hi hem de salvar trams com els d’abans, muntanya "pura" i de tant en tant alguna senda. Val la pena l’esforç, val la pena la suor i les agulletes que segur tindré demà.

La Cova la Fos

Abans hem passat pel tambulló de les mentires...segons conta la història un antic poblat ibèric.

Pujant al Tambulló de les mentires. Foto procedent de l'arxiu de Vicent Gandia

I ja de tornada passem pel barranc del Joncar i anem a parar a la Hidroelèctrica on hem passat quan començàrem la caminada. Hi ens fem l’ultima foto junts, però ja no estem tots els del principi, alguns han decidit acabar abans la ruta i anar-se’n directament a casa. Nosaltres, complidors, hem arribat fins el final, el Mirador del Clariano el lloc inicial de trobada.

Ha estat una agradable jornada passejant i respirant aira pur de muntaya.

Antiga fabrica de llum. Al final del trajecte ja no en som tants. Alguns no han passat el riu, altres s'han desviat en un camí  d'abans i no estan en la foto final. Foto procedent de l'arxiu de Rafa Morant.

QUADERN DE VIATGE, AIELO (València) primavera 2013

nº 25- RESSENYES LITERÀRIES: SEDA

SEDA

Alessandro Baricco

Ressenya feta per editorial Anagrama 1999

Alessandro Baricco presentava l’edició italiana de “Seda”, que tingué un extraordinari èxit al seu país amb estes paraules: Esta no és una novel•la. Ni tan sols és un conte. Esta és una història. Comença quan un home travessa el món i acaba a un lloc que permaneix immòbil, en una jornada de vent. L’home s’anomena Hervé Joncour. El lloc, no se sap. Es podria dir que és una història d’amor. Però si només fóra això, no calia contar-la. Estan barrejats desitjos i dolors que se sap molt bé el que són, però que no tenen cap nom exacte que els designe. I en tot cas este nom no és amor (axó ve de molt antic, quan no se sap un nom per anomenar les coses, aleshores s’utilitzen històries. Així funciona. Des de fa segles.

Totes les històries tenen una música pròpia. Esta té una música blanca. És important dir-ho perquè la música blanca és una música estranya, de vegades et desconcerta: s’executa suaument i es balla lentament. Quan l’executen bé és com escoltar el silenci i als que la ballen bé se’ls mira i semblen parats. La música blanca és rematadament difícil.

No hi ha molt a afegir. Tal volta el millor siga aclarir que es tracta d’una història decimonònica: el justet per a que cap persona espere avions, rentadores o psicoanalistes. No hi ha. Tal volta en altra ocasió.

Opinió personal

Seda és un llibre de viatges i d’amor, ambdós temes es complementen. Va ser publicat l’any 1996 i ha estat traduït a nombrosos idiomes. Raons no li’n falten.

Vaig llegir esta novel•la d’èxit, no per les critiques que la valoraven, sinó perquè en un trajecte de viatge de paisatge monòton que anava a durar unes hores, una amiga me’l va deixar i em va dir: Llig-lo, és curt, i quan l’acabes farem una “xerrada literària”.  I així va ser.

Me’l vaig llegir en tres hores ininterrompudes perquè aquelles pàgines tan ben escrites m’obligaven a no deixar-les. No podia parar, ni volia tampoc, no pel compromís d’acabar-lo i poder fer “la tertúlia literària” prevista, sinó perquè el relat era tremendament interessant.

Mostra una època diferent a l’actual, la segona part del segle XIX,  i un ambient exòtic. Suficient per a enganxar. Conta la història d’un fiancés que ha de viatjar al Japó per buscar el millor comerciant de cucs de seda i així subministrar la millor matèria prima a  la industria francesa per a la qual treballa. Açò és l’excusa per mostrar-nos unes  històries d’amor i desamor escrites de manera tan simple com un conte.

És una novel•la curta, amb capítols breus que  afavoreixen la lectura ràpida però també es pot dir que el llibre és intens, molt intens. Tanmateix el ritme del relat és pausat. No sé si amb tant de qualificatiu m’estic contradient, però és que esta curta obra, fugaç lectura i profund contingut, es mereix tots  estos qualificatius i uns quants més.

M’agradà que la visió fóra d’un occidental que es bocabada per cada misteri que anava trobant. I que fóra un expedicionari amant d’entropessar experiències noves en llocs nous. Un poc com jo...buscant nous llocs per descobrir, per admirar, per contrastar...un poc solament, no sóc cap expedicionaria. No hi ha ni punt de comparació.

Herve, el personatge aventurer que se’n va cap al Japó té un matrimoni convencional, amb la dona perfecta viu un amor passiu, tranquil i pausat sense sobresalts ni sorpreses, sense acció. I són feliços.

Un dia, al Japó coneix la concubina de l’home ric amb qui fa negocis i tot el seu món canvia. Aleshores viu entre dos amors. Ell aprofita tots els  moments per declarar la seua estima a la concubina i en cada viatge l’estima és més gran. Ella accepta agraïda. Li agrada la idea de tenir un amant i un dia li entrega una carta escrita en nipó declarant-li que també l’estima però que és un amor impossible.

L’ ingredient epistolar és un element clau. El final gira al seu voltant. La presència de les dones que Hervé estima està de manera física o no física i és fonamental. Elles configuren un final, obert a interpretacions variades.

El paper de l’esposa és bàsic, al principi és secundari però conforme s’avança en la lectura va destapant-se com una dona intel•ligent que coneix perfectament el marit i sap que té un misteriós amor allunyat. Sap este detall i molts altres més. I actua en conseqüència, és una dona del seu temps, que actua com s’espera, una dona que no pot mostrar els seus sentiments perquè la societat li ho prohibeix. Però esta actuació és només en aparença, va més enllà, a la seua manera i de manera molt subtil.

.Tot el llibre val la pena, per gaudir d’una bona lectura però en quant a contingut la carta final és tremendament reveladora, és pur sexe epistolar, progressiu, augmentant en intensitat. Passió desbordada.

I m’agradà l’estil amb cert lirisme, un estic basat en les repeticions que al meu parer són necessàries al text per a aconseguir la millor descripció sobre el procés de fabricació de seda dels cucs, un procés lent que requereix lentitud en l’explicació. També este ritme lent és l’adequat per mostrar una historia d’amor que dura anys entre  la misteriosa dona i el personatge. La narració està redactada amb una “simplicitat estudiada”, perquè és una lectura per a adults, frases curtes i repeticions son necessàries per despertar els sentits.

No vull destapar més, vull que llegiu esta curta novel•la.

Realment val la pena llegir esta  metàfora, esta lluita entre somniïs i realitat, entre l’amor moderat i el platònic.

Val la pena llegir el llibre i viure la passió imaginaria del protagonista amb la concubina i el seu posterior sentiment en descobrir una realitat que mai haguera pensat.

Val la pena descobrir la dualitat dels dos tipus de viatges que descriu: els reals, que van d’occident a orient i el viatge a l’interior que fa el viatger Hervé, que buscant cucs de seda troba altra cosa més i el que és més important,  al final s’arriba a conèixer totalment.

ÀUSTRIA: Cascades KRIMMLER

Des d’aquell dia quan mire cap a les muntanyes ja no les veig de la mateixa manera…és difícil imaginar els racons i prats idíl•lics que amaguen.

Quin goig el contacte tan directe amb la naturalesa! 

Les cataractes Krimmler situades al parc nacional  Hohe Tauern d'Àustria, són un espectacle fruit de 12 glacials. Les aigües, que corren per la part alta de la vall i travessen uns 20 km de prats per les muntanyes, són del riu Ache.

La força de l'aigua és brutal, el soroll en caure ho demostra.

És un paratge protegit pel govern des de l’any 1967, i és que tenen la seua importància. Dins del rànquing d’altura ocupen el 5è lloc en el llistat del món i el 1r en Europa. Si, és cert. Les cataractes Krimmler fan un salt d’aigua de 380 metres d’altura i són les més altes, no només d’Àustria sinò de tota Europa. I el salt dóna una visió impressionant encara que en realitat no es tracte d’un salt solament sinò de tres seguits.

L'aigua esguita, ens mulla...però val la pena apropar.se per adonar-se de la magnitud de la cascada.

El camí que anem a fer és senzill però costerut, donat que hem de salvar 400 metres de desnivell. Iniciem la caminada a 1090 metres d’altitud i  l’acabarem a 1470. I només iniciar m'encoratge dient-me: Anim. Això no és res!

El paisatge que ens envolta durant la caminada és preciós, vegetació i més vegetació. Hi ha trams amb senda més fàcil, altra més estreta i complicada. Tot l'esforç val la pena.

I comencem el trajecte, el primer tram és d’uns 4 km de pujada. La senda en la qual ens enfilem ens porta per densos boscos d’avets i prats alpins. El camí està ben condicionat però hi ha vegades que sembla que l’avanç és quasi vertical. Per a estes ocasions, un consell bo que em donaren expertes en muntanya i que vaig seguir fidelment és caminar fent zig-zag. L’efecte de la pujada disminueix. Així  i tot, malgrat la dificultat i no estar molt posades a sendes d’esta envergadura, la meua companya de viatge-amiga-germana i jo, que com he dit no som expertes en muntanya, simplement unes aficionades a caminar, no tardem molt en fer-la, darrere de nosaltres ens segueix gent menys preparada.

Estem solament tres quarts  d’hora caminant sense parar fins el lloc on s'inicia la cascada. La força de l’aigua quan cau és impactant i les gotes ens mullen. Tan se val. L’aigua arriba per tots els costats perquè plou sense parar.

La boira també ens acompanya en alguns trams.

Dins del grup, uns 50, cadascú va al seu ritme i sense malgastar les forces parlant. Estos paratges s'han d'assaborir callats. A mi m’agrada fer-ho així i deixe els comentaris per al final. I no s’ha de patir amb la possibilitat de perdre’s durant la ruta. Portem  tres guies de muntanya: un va a la capçalera, l’altre enmig del grup i l’altre a la cua, darrere del més endarrerit. A més a més, generalment en quasi totes les rutes està establert fer l’anada i la tornada pel mateix camí. Això reconforta per si en algun moment fallen les forces, perquè sempre podrem seure i esperar  a que el grup torne. 

Una vegada a l'inici de la cataracta, la mirem per tots els costats i  posem la vista avall, per veure el cami que fa en el seu camí natural.

Una vegada dalt, a la cascada, fem 30 minuts de camí vorejant el riu, acompanyats d’avets, arbusts i d’arbres nanets. Demane disculpes per la meua ignorància botànica i no especificar més. No entenc sobre la vegetació que m’envolta, ja ho sé, però  així i tot és un goig fer este passeig malgrat també estar plovent en tot moment. Cert que ni molesta la pluja. Que ens caiga aigua damunt forma part de l’escenari natural perquè en esta ruta mires on mires tot és aigua.

Les aigües corren braves, nosaltres caminem al seu cstant buscant el refugi, plou molt i a més a més necessitem descansar i menjar.

I al final, la gran recompensa és arribar a l’idíl•lic lloc amagat on està el refugi. Necessitem descansar, menjar i reposar forces, i este és el lloc ideal, envoltat de muntanyes i a un pas d’Italia i de les muntnayes Dolomites.

Quina gana d'arribar al refugi!

Quan s’està baix en una vall, és difícil imaginar que semblant paratge puga existir dalt de les muntanyes. 

Quan s’està dalt no deixem de preguntar-nos com es possible l’existència d’este paradís privilegiat que és este  lloc on està situat el refugi. 

Al refugi dinem buscant un sostre i prenent-nos la merescuda cervesa...que ja la poden cobrar cara...ja. Mentre a glops tranquil•lament se l’empassem ens fem càbales pensant com se les arreglaran per fer -les arribar fins aquell lloc tan allunyat i  amb difícil accés.

Una vegada les forces reposades cal tornar.

La tornada la fem pel mateix camí de l’anada, contemplant de nou el paisatge vist, però amb una sensació diferent. Ara sabem el camí que trepitgem i es fa molt més lleuger. A més a més, costera avall ja no es perd tant l’alè. La satisfacció del paisatge gaudit també té a veure en l’agradable sensació que tenim durant el regrés. 

No cal reiterar que el paisatge és espectacular, un adjectiu del qual segurament acabaré abusant descrivint estes rutes a peu pels Alps...però és que no el puc evitar, és la realitat.

I damunt estic enorgullida d’aconseguir un repte, la dura caminada. L’esforç val la pena i la recompensa de mesurar-nos les forces amb gent realment experta és enorme perquè estem superant la prova que estes muntanyes ens posa cada dia.

QUADERN DE VIATGE: CAMINS DEL TIROL i BAVIERA, estiu ANY 2005

Sobre Àustria també pots llegir en este bloc: