GUATEMALA: Llac ATITLAN, caminant entre panís

El millor per conèixer un país és capbussar-se en la vida de la gent local per adonar-nos-en del que passen cada dia i així arribar a entendre’ls.

Va ser un dia complet, preciós, primer barrejant-nos entre indígenes, després endinsant-nos entre el panís i al final fent un dinar molt familiar. Començàrem pel matí coneixent millor a Romeo, un ladí casat amb una italiana que era qui anava a acompanyar-nos en este dia de caminada entre panís. A Guatemala conviuen indígenes i ladins. Els ladins tenen mescla de sang, no arriben a ser indígenes ni tampoc blancs. Romeo era guia i li agradava la muntanya, amb ell férem una caminada de dos hores. Però abans descobrirem l’autenticitat dels mercats rurals locals, allunyats del muntatge turístic. Estos mercats, el de  Sololà i el d’Almolonga, “d’ells i per a ells” es mereixen capítol a banda i ja el tenen.  

La caminada seguint una senda guiada per Romeu en portà fins el cim, de d’on s’hi veia el llac Atitlan preciós.

Romeo, amb la seguretat que dóna ser un ladí amb estudis, ens explicà moltes coses que ens feren veure la realitat passada i la present que estàvem trepitjant. Ens parlà de religió, de política, de societat...de vegades la mateixa gana de parlar i la confiança que fàcilment es creà, el feren expressar opinions molt personals que als nostres ulls, tan allunyats, de vegades podien resultar radicals, però cadascú té la seua opinió i la seua perspectiva i en este cas ell tenia el màxim coneixement del tema del qual es parlava. 

Aquell dia després d’endinsar-nos entre la multitud de colors uniformes al mercat de Sololá  i adonar-nos-en que malgrat la quantitat concentrada s’hi respirava un aire de tranquil•litat lluny de crits i sorolls, Romeu ens va portar al seu café, per mostrar-nos així que, a més amés, era un ladí amb èxit, que havia aconseguit portar endavant un negoci propi. Era amo d’un cafè modern i ben condicionat, molt acollidor, amb una llibreria inclosa i una bugaderia que regentava la seua dona italiana. A més a més s’hi dedicava a preparar també turisme de l’estil mig solidari com el que estàvem fent nosaltres.

El café de Romeu era molt acollidor i complet:: servei de bugaderia i cafeteria, alhora que llibreria.

Amb el sabor del bon café expresso preparat per Romeo, anàrem a fer la caminada prevista que ens va portar per les muntanyes que voregen el llac Atiltlan. Primer vam pujar una costera que donava a unes granges habitades. 

En el primer tram de la caminada, sempre costera amunt, trobàrem moltes granges i alguns xiquets en el camí. Quan hi havia una porta entreoberta, no dubtàvem en mirar per poder xarrar amb els grangers. L’amiga Vicen sempre estava a punt per a la conversa, tot ho volia saber, res se li quedava per preguntar... 

Per estos paratges, Romeo ens contà com Patrick, el belga que ens havia organitzat el viatge, va iniciar el seu periple guatemalenc. Patrick va arribar de Bèlgica per encetar un projecte amb animals i el destí el va portar a una d’estes granges envoltades de conreu de panís. L'amo de la granja on va parar Patrick en primer lloc, tenia unes quantes filles i el belga, que no va aconseguir portar endavant el seu projecte, si va conquistar a una de les filles, a Glòria, a la que no va dubtar en emportar-se al seu país. Però Guatemala atrau i ell va tornar canviant el seu projecte inicial per altra empresa ben diferent però amb la qual dóna de menjar a molta gent que ho necessita.

Veritablement va ser un privilegi poder admirar tanta bellesa caminant entre camps de  milpas, configurats geomètricament. Milpas és la manera com anomenen allà el panís. A un costat veiem el conreu que seguia fins quasi el cim de la muntanya, a l’altre costat, més conreu que arribava quasi fins l’aigua verdosa del llac. Amb els volcans com a fons tocant els núvols i de vegades el núvols tocant els volcans.

El llac Atiltlan, segons diuen, el més bonic del món...està envoltat de milpa, el panis, sustent dels maies i dels guatemalencs des de sempre. 

Tinguérem algú que altre tram de costera forta i un poc dificultosa que vam passar com vam poder perquè Romeu, que caminava àgilment com les cabres, creient que tots ho fèiem igual que ell, no ens va donar cap cop de mà en moments que ho necessitàvem.

 Cadascú caminava al seu aire...i en moments de costeres més empinades , com no podiem seguir el ritme de Romeu anàvem a soles..

Un goig de passeig i una plaer per les vistes que trobàrem en arribar al punt més alt. Era inevitable fer parada per contemplar la vista dels volcans contemplant el llac i fer fotos.

Quina meravella, solament per admirar en tot moment tanta bellesa, val la pena fer la caminada...

Després tocava baixar. El descens el férem per altre caminal, sempre seguint les passes del guia expert que dominava aquells camps.

La baixadava ser menys pesada i en alçar la vista continuàvem contemplant i gaudibt del paisatge que era el mateix llac Atltlan però des d’altra prespectiva.

El passeig va ser gratificant, però més si cal el final, quan de tornada paràrem en una caseta a la muntanya prop de la carretera que portava directament a Panajachel, era la casa de la germana de Glòria que ens havia preparat el dinar. Un dinar pel que pag'arem solament 3 euros.

I després de l’esforç... a parar la taula i a dinar...i les vistes impressionants...

Hi estava també Glòria ajudant a preparar el menjar a la germana, i el seus juganers nebots que eren un encant. Els xiquets reclamaven la nostra atenció i jo els la donava. Sovint preguntaven i jo, sense poder-ho evitar els contestava. 

M’agradaven eixos xiquets tan espavilats. Entre rialles notava que estaven fent-se escoltets a l’orella uns a altres i els vaig demanar que volia saber què era. Aleshores em digueren la coseta més bonica del dia i del viatge, bonica i alhora sorprenent. I és que vaja on vaja em troben dobles...fins i tot en Guatemala...i este no va ser l’únic cas. La coseta bonica que em digueren, més per la forma que pel contingut, era que em semblava a una nina que eixia a la tele. Una ocurrència infantil realment afalagadora...

Els xiquets de la casa...sempre a punt per jugar...

Esta clar que els xiquets són el meu fort... siguen d’on siguen, tots me’ls emporte al meu terreny...Em vaig fer una foto amb ells prometent-los que els la faria arribar per correu electrònic per mig de l’oncle Patrick. I així ho vaig fer.

Va ser una situació molt familiar. No ens comportàrem com convidats passius perquè ajudàrem a parar i desparar taula. Ens feren arròs blanc amb carn a la brasa i meló d’alger de postres. 

Parlàrem dels problemes que els envolten: tràfic de drogues, corrupció, delinqüència...del tema de la religió. Això de parlar amb gent local, ho estàvem fent tots els dies i va ser una sort perquè al final del viatge després d’haver escoltat al voltant dels mateixos temes diferents versions, segons zones i gent, poguérem contrastar les opinions i no es quedàrem amb la subjectiva d’una sola persona. 

Un goig de dinar pel lloc, per les vistes al llac i als volcans, per la tertúlia en acabar...i també per la tornada a Panajachel, que va ser divertida anant amb picop, la furgoneta destapada que a Guatemala fa de transport entre pobles i on anàvem asseguts i acoblats per no caure.

Amb el picop, la manera local, anàrem des de casa de la germana de Glòria fins a Panajachel.

Amb este curt viatge en picop no va acabar l’odissea del dia perquè en entrar a Panajachel vaig haver d’anar amb Glòria a comprar-me unes botes de muntanya perquè les meues xiruques les havia destrossat en la caminada entre panís. Això em va permetre veure el Panajachel allunyat del turisme. Vam estar buscant per les tendes locals on van a comprar solament ells i per on Glòria es movia com peix en l'aigua. Al tercer intent les trobàrem, no va ser fàcil, però... quina sort!. Per 160 quetzals (al voltant de 16 euros) tinc unes botes que en Espanya no m’hagueren costat menys de 60 o 70 euros...També s’ha de dir que va haver molt de regateig.

Panajachel és un del pobles del llac Atitlan més conegut i turístic.  

Nosaltres vam poder veure tambè la part més desconeguda.

Amb la satisfacció del dia passat de manera tan agradable, arribàrem a l’hotel, descansàrem, donàrem una volta sopàrem i a dormir...Els costums canvien quan s’eix de viatge i en esta ocasió les circumstàncies portaven a anar-se’n al llit promptet. Les circumstàncies i també el cansament del cos pel trot del dia caminant i les matinades voluntàriament obligatòries. No estàvem fent un viatge estressant però si ple, amb tots els moments del dia ocupats. 

I quan el sol s’amaga...és l'hora màgica...
però estem tan cansats que toca descansar...

REFLEXIONS POSTERIORS sobre GUATEMALA 2009

* Pots llegir més sobre Guatemala en l'etiqueta corresponent

nº 35-RESSENYES LITERÀRIES i de cine: Bienvenidos al norte. PEL.LICULA

Bienvenidos al norte

Director: Dany Boon

“Bienvenidos al Norte” és una pel·lícula singular, simpàtica, tal volta és més que simpàtica, té un humor dolç que fa pensar en els prejudicis que tenim, els estereotípics que sovint ens creem i cegament seguim i difonguem sense raó de ser. És una pel·lícula que ha fet canviar mentalitats i eixa era la finalitat del director.

L’he vista dos vegades. Em va agradar molt la primera ocasió i en tenir l’oportunitat de veure-la de nou, ni ho vaig dubtar. M’abellia, sovint l’he qualificada com una d’eixes de no perdre-se-la. La segona vegada que la vaig veure em va tornar a agradar i vaig riure de les mateixes absurdes situacions.

 Fa un temps quan estava visitant la zona de Bretanya, tenint el mapa de França davant meu em va vindre al cap la pel·lícula i buscava la situació exacta de la zona a la qual s’hi refereix, una zona que abans d’esta pel·lícula pocs hi volien anar per ser particular, entre altres coses per l’ idioma.

A esta zona del Nord pas de Calais s’hi parla l’idioma Ch'ti. És un fet  real, que per este motiu i per la manera de ser o que se’ls ha adjudicat, els habitants han estat sempre motiu de burla constant. El director de la pel·lícula hi va nàixer i va voler trencar les idees preconcebudes que arrosseguem de manera automàtica sense pensar en la raó de ser. I l’èxit de la comèdia burlant-se dels estereotips marcats en part ho va aconseguir. I tot per la simplicitat, per mostrar personatges reals, humans, sensibles, amics dels seus amics, entranyables...personatges amb qui, al final tots els espectadors acabem volent compartir amistat.

La pel·lícula arranca quan un director de correus del sud de França es “desterrat”a treballar al Nord pas de Calais, frontera amb Bèlgica. Cal matisar. La pel·lícula concretament no arranca amb este fet perquè l’explicació prèvia que motiva el trasllat ja és un ingredient ple de comicitat que no vaig a desvetllar.

El carter creu que el treball i la vida al nord serà un infern perquè té la idea preconcebuda que al poble on està destinat tothom és vulgar i amb poca cultura, i que “fa un fred que pela”. El poble és menut i cert que és peculiar, la gent parla l’estrany dialecte que no és comprensible per qualsevol. Però la gent és amable i el funcionari de correus acaba integrant-se a la vida del poble. I no només s’adapta, és veritablement feliç entre la gent que l’ha acollit com un més dels seus.

El protagonista està casat però està passant una crisi matrimonial  per la qual cosa l’esposa  decideix no anar-hi a acompanyar-lo. Amb la distància la relació millora perquè ella creu que el marit està patint un suplici vivint al nord. I per esta raó el director de correus fa creure l’esposa que s’hi viu molt mal i no desmenteix els estereotips que tothom diu, i és més, el que fa és cada cap de setmana quan torna a la ciutat del sud, inventar horrors viscuts. I amaga que ha aconseguit la veritable amistat al poble del nord.

Així va transcorrent el temps, ell vivint feliç entre els seus nous amics i el cap de setmana fent creure a la dona que per a ell de dilluns a divendres és un suplici.

Van passant els mesos fins que un dia la dona decideix anar a fer-li una visita. És quan el carter ha de confessar als seus nous amics que ha estat amagant a l’esposa que la seua vida és molt més feliç des que està amb ells . I de nou la gent del poble  en un gest de fidelitat que els honra, entren en la roda de la invenció exagerant davant l’esposa comportaments i donant vida als estereotips que pateixen en la pròpia pell.

Cert que és una pel·lícula entretinguda, amb fons, amb contingut, dolça i tendra, ingènua fins i tot per a mostrar la relació d’amistat i també l’amorosa entre els dos treballadors de correus ajudants del protagonista.

Recomanable, cent per cent, si es vol mantenir el somriure durant tot el temps que dura la pel·lícula. 

De NOU un PREMI VERSATILE 2013 per al RACÓ VIATGER de MARILÓ

Un premi és motiu sempre d’alegria i el PREMI VERSATILE concedit per altres bloggers, ho és més, si cal, perquè és una valoració feta per gent que està en contacte directe amb este món virtual i el coneix perfectament. I qui millor per a jutjar?

Així que no puc més que agrair el reconeixement que em ve de la mà d’una bloggera seguidora del meu bloc viatger que no conec personalment. És un motiu més pel qual m’agrada rebre este tipus de premi ja que sempre em dóna a conèixer, encara que siga virtualment, nova gent.

Es tracta de Lluna i el seu bloc RACONS SOMNIS I COLORS http://raconssomniscolors.blogspot.com.es/, un espai dedicat a l’art, a viatges i a llibres...quants llibres que tens ressenyats Lluna! I molts són llibres que m’agraden.

He especificat això de “que no conec” perquè és un valor afegit al premi. Quan arriba d’amics és una cosa...els amics sempre estan recolzant-te, (gràcies també a vosaltres),  en canvi si arriba de lectors desconeguts m’alegra perquè em donen a entendre que els agrada el que faig, el que escric...és sense més ni més... i han trobat en el meu raconet viatger altre raconet que han fet seu. 

Quin orgull per a qui escriu ser llegit, quina satisfacció veure el treball recompensat, un treball que no ho és tant perquè es fa amb il•lusió i gaudint de debò cada moment.

De la mateixa manera que ha fet Lluna en compartir el premi amb mi, vaig a fer jo. En primer lloc expose el logotip del premi, que els lectors d’este bloc viatger coneixen perquè és el segon Versatile que em donen en 2013.

I en segon lloc, done el premi a cinc blocs més. És tasca difícil, en són molts per a triar i no vull repetir blocs als que en altres premis he citat,  així que vaig a anomenar alguns dels últims descoberts.

http://www.elcaminodemarian.com/

EL CAMINO DE MARIAN

http://acopdull.blogspot.com.es/

A COP D’ULL

http://estemdevacances.blogspot.com.es/

EL BLOC DE XAVI I MERITXELL

http://alestperloest.blogspot.com.es/

A l’EST PER L’OEST

http://somosviajeros.com/blog/

SOMOS VIAJEROS

ENHORABONA A TOTS i endavant!!!

ITÀLIA: la ciutat de FERRARA, seguint les petjades de Lucrezia de Borgia

Vaig a Ferrara amb la idea fixa de trobar vestigis de Lucrezia de Borgia a la que considere un poc “meua” pels seus arrels valencians, donat que el seu pare, el papa Alejandro VI, va nàixer a Xàtiva. Pense que malgrat tot el que s’ha dit sobre ella, Lucrezia era una bona dona.

Per a mi pensar en Ferrara és pensar en Lucrezia, hi descansa per a l’eternitat una dels Borgia, hi reposa per sempre la seua llegenda. El que és cert o no en la seua vida, hi queda soterrat, ella sabrà i a ella solament li interessa. Cadascú és lliure de pensar el que vulga. En Espanya i en València té els seus orígens. Hi ha qui la considera com la resta de la família, una maquiavèl•lica incestuosa i despietada, hi ha qui diu també que va ser totalment manipulada i la seua vida dirigida des de la infantesa com si fos un titella. Jo com diuen en esta zona de l’Emilia Romaña italiana pensé que Lucrezia en Ferrara es va comportar com una bona dona promotora de la cultura i arts i bona mare dels seus fills. En els últims anys de la seua vida va portar una vida exemplar i això és el que compta. A Ferrara s’estimen molt Lucrezia i no fan cas dels rumors que malèvolament circulen sobre ella. Crec que va ser injustament tractada. 

Castell de Ferrara

Visite la ciutat amb ulls escorcolladors del que diuen dels Borgia, busque informació, referències... veig el seu nom unit al del seu marit sovint escrit en ressenyes al castell. El castell és el primer que visitem de Ferrara. 

El castell de Ferrara

És una magnifica obra arquitectònica iniciada el segle XIV i enllestida el XVI, exemple de construcció militar, enorme i amb solidesa evident nomes mirant-la per fora.

El castell de Ferrara

Entrem al castell i seguim la ruta establerta llegint el plànol i la informació exposada als panells. De tot, que no és poc, destaque les masmorres, les presons on malvivien els condemnats, on romanien anys i anys en unes condicions pèssimes, sense ventilació i sense higiene, amb xicotetes eixides a l’exterior que tenen doble o triple reixat. 

Maqueta del castell, la cuina i la presó.

Destaque la informació al voltant de la família Este que va detallant al llarg de les dependències i entre tot trobe referències a la nosta Lucrezia. No puc més que sentir-la un poc “meua”, per tenir els seus orígens tan a prop de ma casa. 

Seguim a l'interior del castell on hi ha pannells explicatius amb informació sobre la faminila Este, i accedim a un pati per  on passejaria Lucrezia...

I destaque també els tan ben col•locats espills que fan reflex dels sostres pintats i així no hi ha necessitat de girar el coll amunt i acabar amb torticolis de cap.

Els espills són una gran idea per a no mirar cap amunt...tanmateix...jo ho continue fent...és el costum...

Al primer colp d’ull es veu que Ferrara és una ciutat acollidora, amb un conjunt arquitectònic harmònic, uns palaus disposats uns al costat d’altres, denoten riquesa i contràriament, carrers estrets denoten sabor popular. I just eixa totalitat és la que li dóna encant. Observe que en totes les ciutats del nord d’Itàlia està escampat el saludable i beneficiós per al medi ambient ús de la bicicleta, però és en Ferrara és on més està arrelat. Mare meua! Tot són bicicletes circulant!

Quantes bicicletes!!!

Tot està “en girar el canto” tot s’hi troba a mà, en no res estem en la plaça del Duomo on està el palau comunale. El Palau Comunale data de finals del segle XIII però ha estat reformat en nombroses ocasions.

La catedral

A la catedral del segle XII- XIV, es mesclen el romànic i el gòtic lombardo, la façana està revestida en marbre.

Palau comunal

I al costat està la plaça del Trento e Trieste, s’hi respira un ambient de plaça de poble, malgrat tenir magnífics monuments al costat. Era la plaça on els comerciants instal•laren les seues botigues.

Plaça de Triento e Trieste

I està el carrer Roma, bulliciós amb els pòrtics més antics i únics a  Ferrara.

Perpendicular del carrer Roma és un dels carrers més típics i fotgrafiats

 I també està el carrer Manzini que envolta el barri jueu. Ferrara tè un ambient especial que ajuntava, temps enrere, plebs i aristòcrates.

Museu jueu al barri que concentrava la població jueva.

Al final del dia arribem a la tomba de Lucrezia, a l’església del Corpus Domine. No és fàcil trobar el monestir de monges de clausura on està soterrada junt a altres de la familia Este. No és fàcil perquè està fora del circuit turístic ordinari i hi ha poca informació, però buscant i rebuscant i confonent un monestir per altre, al final estem a la porta d’un cartell on diu clarament que és el lloc exacte. Però hi ha un horari reduït i quan anem està tancat. No importa, ens esperem perquè no me’n puc anar de Ferrara sense visitar la tomba de Lucrezia.

Cartells a la porta d'on està la tomba de Lucrezia de Borgia

Els que hi anem, és per motius concrets, uns per ser amants i coneixedors de la història, altres, com és el meu cas, per trobar-me amb esta valenciana d’origen de la qual tant s’ha escrit i s’ha parlat, i que considere una “paisana”.

A les 4 en punt estem a la porta i està tancada, no hi ha cap persona més, però mentre decidim si toquem al timbre o no venen dos holandesos. Ara en som quatre i entre tots decidim que hem de fer sonar el timbre per dir-los que ja passen de les 4 hores. Una monja ens obri i ens indica que hem de donar la volta a l’edifici per entrar per la façana principal de l’església. Així ho fem.

Façana de l'esglesia del convent Corpus Domine, on està soterrada Lucrezia amb altres familiars Este.

I de nou esperem. Al final la monja ens obri i ens assenyala una xicoteta porta que du darrere de l’altar on estan les tombes dels nobles. Hi està Lucrezia soterrada. 

Tomba de Lucrezia. 

Llegendes sempre se n’han creat i s’han escampat sense saber si són o no són realitat. Quan estic davant la seua tomba no puc evitar fer un repàs del que recorde de la seua vida, del que he llegit, del que m’han contat. Era néta d’Alfonso de Borgia, papa Calixte II, nascut a la Torreta de Canals, al costat de Xàtiva...tant a prop del meu poble natal!...Era filla de Rodrigo Borgia, papa Alejandro VI, natural de Xàtiva, del que es diu i es repeteix sovint totes les malifetes dutes endavant al llarg de la seua vida i que comparant amb totes les dels altres governants, tampoc eren tantes. 

Lucrezia tenia germans, però un era especial, Cesar. Diuen de Lucrezia que mantenia relacions incestuoses amb el pare i amb el germà. Diuen que el rumor el començà el primer marit per a justificar la impotència que van dictaminar per aconseguir la nul•litat del matrimoni. Amb este primer marit la casaren als tretze anys. Pot ser una jove manipuladora des de tan jove? El que si és més probable era que fora manipulada en favor d’interessos politics, econòmics i familiars. Els vincles amb el pare i el germà eren forts i visibles per a tothom. La casaren per segona volta amb Alfonso de Aragon, fill d’Alfonso II, rei de Nàpols i d’este matrimoni nasqué Rodrigo. I quan ja no interessà este matrimoni se’n buscà altre. El tercer marit va ser Alfonso I Este, Duc de Modena, amb qui va tenir 6 fills. A més a més, va tenir altre fill  Giovanni, abans de casar-se per tercera vegada, mentre estava tancada per separar-la del segon marit. No se sap qui era el pare, si el vigilant anomenat Perotto que se l’estimava, si el germà Cesar o el pare, en tot cas Giovanni  va anar a viure amb ella a Ferrara. El seu pare el va reconèixer com fill i ella com a gemanastre. Tan se val. A mi Lucrezia de Borgia em cau bé i m’alegra haver visitat esta preciosa ciutat que la va acollir i on l’estimaven tant. L’any 1519 com a conseqüència de l’últim part, Lucrezia va morir als 39 anys.

I quan que s’ha parlat d’ella i ni tan sols se sap com era!

Lucrezia imaginada per diversos artistes.. poc se sap de com era...

QUADERN DE VIATGE, estiu 2013:  ITÀLIA, FERRARA des de BOLONYA

* Pots llegir tot el que hi ha al bloc sobre Bolonya, els seus voltants i Itàlia en general en l'etiqueta corresponent.

FOTOS i MÚSICA: MONT DE SAINT MICHEL (França)

Hem de caminar prou per accedir-hi...

també plou..

tanmateix una vegada davant la roca 

i admirant tanta meravella, 

res importa.

Música

Los chicos del coro 

"Caresse sur l'ocean"

"Vois sur ton chemin"

Pots llegir el text que correspon a les fotos d'este vídeo clicant ací. 
i tot el que hi ha al bloc sobre França en l'etiqueta corresponent.

TAILÀNDIA nord: DONES GIRAFA de la tribu Padaung

Hi ha tradicions que escapen al nostre enteniment, una de les més incomprensibles són els anells que es posen al coll les dones Padaung com un símbol de bellesa.

Les dones girafa viuen a les muntanyes de Tailàndia. Cada dia s'exposen al turisme.

Estem a l’embarcador de l’hotel. Hui ens espera un dia on, ja sé de bestreta, sentiré emocions contraposades. I és que ens anem en barca per pel riu Pai cap al poblat PADAUNG, el de les dones girafa, les que són tan afamades.

L'embarcador, a punt de pujar a la barca que ens portarà al poblat Padaung.

I estem expectants pel que anem a veure. No sabem si el poblat s’ha convertit en un zoo humà ple de dones simplement exposades. No m’agradaria. He llegit sobre el tema però no vull opinions subjectives. En cap moment voldria contribuir a fomentar cap negoci i comerç turístic fraudulent. Ja veurem...nosaltres anem amb la premissa de sempre que és el respecte. Sé que al poblat porten un ritme de vida controlat en el qual les dones accepten que envaïm la seua intimitat. Este aspecte em desagrada però alhora m’intriga saber com són i com viuen, vull fer les deduccions pròpies segons l’experiència viscuda sense que m’ho conten, vull veure de primera mà este grup de dones tan aparentment peculiars però que no deixen de ser unes dones com jo, com tantes altres. 

Estaria genial poder comunicar-nos amb elles. Quin goig seria dominar totes les llengües i saber el què pensen, però com això no és possible, em quedaré sense saber en realitat què opinen de tots aquells que anem a veure-les. Em conformaré amb el que observe mirant les seues cares. Les cares i les mirades, sovint, són reflex de l’ànima. 

Estem arribant...ja falta poc per desembarcar i trobar-nos amb un món diferent, desoncertant, una realitat i mentalitat que constrasta amb tot el que nosaltres pemsem.

Anem de camí. Estes aigües són perilloses, hi ha molts remolins i corrents, hem de protegir-nos amb un jupetí salvavides, encara que de poc pot servir en un riu on els cocodrils viuen tranquil•lament en les seues aigües. La barca en la que pugem és menuda i inestable, no pren velocitat voluntàriament, són les aigües ràpides del riu les que se’ns emporta tots plegats, a la barca i a nosaltres, sense poder dominar el corrent. A la barca en som vuit persones i no podem moure’s del nostre lloc en concret perquè tenim el pes controlat per evitar que la barca se’n vaja més cap a una part que no altra.

Fem bona cara per a la foto, però hi ha moments que el moviment de la barca espanta.

I arribem. Sincerament he sentit por, per moments, he pensat que la barca tombava. Els jupetins salvavides de res hagueren servit en aquelles aigües que no deixen veure el que amaguen, i que sense dubte estan plenes de famolencs cocodrils a l’aguait de rebre menjar humà extra. 

Entrem al poblat i no gosem obrir la boca. Veure per primera vegada les dones del coll llarg causa un fort impacte, alguna cosa se me remou a l’interior i un grapat de pensaments em circulen per la ment. Mai havia vist unes dones amb aparença tan singular. I no m’agrada el que veig.

A l'entrada un cartell diu on estem LONG NECK VILLAGE, com si fos necessari...simplement fent una ullada i mirant la primera dona, ja ho podem saber.

Les dones girafa, les Padaung, són una tribu procedent de Birmània, branca de les Karen. Segons conta la llegenda, un rei birmà volia oferir en sacrifici a la donzella més bella del regne que era Karen. Per tal de salvar-la i per a fer-la lletja li posaren uns espirals al coll. Des d’aleshores les anelles al coll són símbol de bellesa. Altra hipòtesi diu que la col•locació dels anells va començar com protecció front els atacs dels tigres. I altra totalment diferent explica que com els anells antigament eren d’or col•locats al coll de les dones era una manera de protegir les riqueses. Qui sap quina de tres serà la raó de ser d’esta tradició! En este moment tampoc importa molt.

Per a una dona Padaung és un privilegi portar els anells al coll, braços i cames. Al menys antigament ho era. Els aros són de coure. Comencen des de menudes a fer l’estirament enroscant-los al coll, entre els cinc i nou anys. La primera anella té 10 cm i es posa previ massatge de cap i coll. És una tradició actualment prohibida en Tailàndia i Birmània però que d’amagat continua. Bo, especifique, d'amagat s'inicia perquè després és inevitablement evident, però ja és tard, la tradició està iniciada i ha de seguir el procés.

Solament les xiquetes que han nascut un dimecres de lluna plena se les permet portar estos anells al voltant del coll.  I al cap de dos anys afegeixen un o dos anells més per a que l’allargament siga progressiu, tot fins aconseguir allargar el coll fins al voltant de 20 cm. Hi ha dona que en porta 28 i segons ens conten, les dones els llueixen amb honor, malgrat tenir el tòrax debilitat per l’opressió i la columna vertebral deformada. La seua manera de caminar, conseqüentment, també és diferent.

Joves i velles...què pensaran de la situació que viuen, de la seua tradició ancestral?

Torne a pensar que m’agradaria escoltar per boca d’elles què en pensen. Potser hi ha de tot, hi haurà qui ho porta amb orgull perquè creu veritablement que és un honor o altra que s’ho replanteja però ja es tard perquè llevar-li els anells seria contraproduent per a la seua salut. Per ara, observant les seues cares em fan pensar més bé en que es tracta de resignació.

Esta jove posa per a la foto, com totes les dones de la tribu, sense demanar diners a canvi. Estan acostumades a ser el focus d'atenció, saben que són protagonistes.
Alguna cara ens resulta familiar, com pot ser? I és que  la trobem fotografiada al llibre-guia de viatge que portem. .

Encara que és una tradició molt criticada per les conseqüències sanitàries físiques que comporta, seguirà perquè s’han creat massa interessos econòmics al seu voltant. Els habitants d’este poblat viuen del turisme i reben ajuda econòmica de la província de Mae Hong Song. Exposar-se cara el públic és la seua manera d’aconseguir guanys, no tenen altra alternativa, no els la ofereixen.

Tenen el cos deformat pels anells, caminen amb dificultad i seuen de manera rígida.

El poblat no és massa gran, ens enfilem pel carrer principal, escodrinyem el que es veu de les cases, el que hi ha per fora i el que podem veure de dins a traves de les portes entreobertes. Vegem molts micos menuts que fan companyia les dones. Homes se’n veuen pocs, estan al camp treballant i fins la nit no arribaran. 

Estem a soles al poblat, no hi ha més visitants. M'alegra.

Homes hi ha pocs, la majoria estan al camp. 
Les dones girafa i les altres que no formen part d'este grup, estan la majoria venent la seua artesania, teixint o simplement estan assegudes a la porta de casa.  
Mols micos els fan companyia.

Entre les tribus del Nord hi ha animistes, budistes o cristians. Al poblat de les Padaung trobem una església cristiana.

La natura ho envolta tot, el poblat està situat a la part alta de la muntanya.

Malgrat el pes dels complements, les dones fan treballs pesats i dificultosos per a elles per la falta de mobilitat, i ho fan de manera rígida, la majoria es dediquen a teixir i després venen el que fan.

Crec que el qualificatiu  que les defineix és "ressignades".

Al final del carrer trobem l’escola. Els continguts de l’escola compaginen tradició i modernització. Pare l’orella en les explicacions de la mestra, està ensenyant els dies de la setmana en angles, xiquets i xiquetes estan fent un joc seguint el ritme d’una cançó.  Dos xiquetes porten ja els aros al coll. M’esgarrifa veure-les.

Pare l'atenció a l'escola, vull saber què fan. M'esgarrifa veure les xiquetes amb anells al coll ja tan xicotetes.

A prop hi ha un xiquet molt menudet  mirant com els altres més majors juguen. I mirant-lo pense el poc que sap encara de la realitat que envolta les xiquetes, joves i dones del seu poblat. Pense que ha tingut sort naixent xiquet perquè portarà una vida simple sent caçador i treballant cultivant terres.

El xiquet mira els altres com juguen, algun dia entendrà.

Visitar este poblat em fa recordar unes paraules escrites al llibre "Viajes a la marginación" de Carmen Sarmiento, l’ experimentada periodista de renom que va visitar les dones girafa quan estaven reclutades per la guerrilla. Carmen Sarmiento aleshores augurà un nefast futur en el qual tothom podria visitar-les. I ho va encertar perquè actualment tothom les pot visitar. Va endevinar el negoci que comportarien.

Les dones Padaung tal volta estan cansades de tanta fotografia, tanmateix sempre es mostren diligents i a punt per complaure el visitant.

Estes dones segueixen una tradició als nostres ulls dolenta. M’entristeix observar-les i si el respecte és la base de tot viatger, també hem de respectar les seues creences. Tal volta se les deuria informar millor del que perjudica per a la salut el portar els anells i així anar conscienciant-les a poc a poc. Tal volta no s’ha fet suficientment. Tenen altra educació però també són unes víctimes del sistema.

Donant un passeig pel poblat veig altres dones que no porten els anells al coll i mirant les seues cares deduesc que tenen certa enveja que en part es nota perquè intenten amb un grapat de collars, assemblar-se el màxim a les dones del coll llarg, volen el protagonisme que tenen les altres.

Estes són les que als nostres ulls són les privilegiades, però note certa enveja en la mirada...

Em reitere en que no m’agrada veure el que estic veient però els que anem a visitar-les no fem res de dolent. Les dones girafa fan artesania i ens la venen. Jo en compre, sé que són diners que els arriben directes. Si no tingueren turistes o viatgers que les visitaren no podrien vendre el que fan manualment, que són objectes realment treballats minuciosament. 

Obrir el poblat al turisme també és una manera de contactar amb el món exterior fóra del seu entorn. Carmen Sarmiento estava radicalment en contra d’esta obertura al turisme perquè només veia el turista insolent que no sap on va, que de tot hi ha, però no pensava que hi ha altres viatgers més conscienciats, que sense ser experts antropòlegs ni documentalistes també estem interessats en veure com són en realitat els poblats i les persones.

QUADERN DE VIATGE, TAILÀNDIA estiu 2001 

* En este bloc pots llegir més sobre Tailàndia en l'etiqueta corresponent.