REPÚBLICA INDEPENDENT DE SAN MARINO

Un estat independent amb història mil•lenària situat enmig d’Itàlia.

Hui anem a San Marino, lloc declarat Patrimoni de la humanitat per la Unesco, que és un menut estat independent amb només 62 quilòmetres quadrats i limita amb la comarca Emilia romaña italiana. Concretament anem a la capital, anomenada també San Marino, que té poc més de 4000 habitants i és la tercera ciutat del país després de Dogana i Borgo Maggiore.

Les tres torres són llocs emblemàtics de la capital. Estan en lllocs privilegiats i tenen unes vistes esplèndides.
Al fons Borgo Maggiore 

De Bolonya, matinet, agafem el tren que va a Rimini. Com és cap de setmana el tren va tot ple, a més a més ve de Piacenza i porta molt de tram recorregut, per la qual cosa passe l’hora i mitja de trajecte asseguda al terra en un replanell. Està ple perquè molta gent aprofita dissabte i diumenge per anar a la platja, Rimini està en zona costanera.

Quan eixim de l’estació trobem immediatament l’autobús que va a San Marino, està molt indicat perquè és una visita que molta gent fa. Una tauleta a la vorera ens indica que hem arribat al lloc, encara que no hi ha cap persona venent els bitllets d’autobús. Tanmateix, una senyora amb cara de pocs amics no tarda en arribar, la vorera ja està plena de gent fent cua per comprar el bitllet per pujar. La venedora dels tiquets ens dóna un plànol de la ciutat on anem a parar, ens dóna a escollir entre versió escrita en italià o en rus, evidentment preferim l’italià. 

Només arribar a Rimni ens ha sorprès la quantitat de cartells que hi ha en rus però abans, ja en la vorera esperant a la cua comprar el bitllet, més ens ha estranyat que compartirem trajecte cap a San Marino amb tants ciutadans de la Unió Soviètica. I és que Rimini és un paradís rus i San Marino un paradís de compres per als russos que des de fa uns anys quan els han anat deixant eixir de la Rússia natal, han anat trobant un món diferent on abastir-se de tota classe de complements.

En arribar a l’aparcament de la població de San Marino, un ascensor per pujar a la part alta de la ciutat, convida a evitar una escalinata en zig zag. No són molts escalons i la pugem a peu, encara no estem tan cansades com per emprar l’ascensor.

Ascensor i funicular, per poder escollir la manera de pujar a la part alta,

Passem per un porta d’entrada, la de san Francisco i ens endinsem a l’època medieval. Cert. És una sorpresa trobar-nos amb un espai històric tan bonic, més del que esperava.

Balcó de la porta d'entrada per la part exterior i porta vista des de l'interior.

San Marino és un dels microestats europeus i té una història mil•lenària, és una república constitucional i l’estat sobirà més antic del món. La religió predominant és la catòlica. Esta envoltat de territori italià, entre Emilia-Romaña i las Marcas, conté el Monte Titano de los Apeninos, de 739 metres i està solament a 10 quilòmetres de l’Adriàtic, encara que el país no té eixida al mar.

Al llarg de la història ha estat ocupada tres vegades, la primera l’any 1503 per Cèsar Borgia, fill d’Alejandro VI i germà de Lucrecia, va ocupar la república solament durant uns mesos, fins que va morir. L’any 1739 el cardenal Alberoni, va envair el xicotet estat però les protestes davant el Papa donaren resultat i s'alliberà. I per últim durant la segona guerra mundial, malgrat ser un país neutral, l’exèrcit alemany l’ocupà durant unes setmanes.

San Marino és l’única ciutat- estat itàlica que sobreviu en Europa, com Andorra, Liechesnstein i Monaco. Al primer colp de vist mirant els grossos murs que l'envolten, sembla un anacronisme de temps medievals, quan la jurisdicció d’una ciutat es limitava al que tancava la muralla i més ho sembla quan la ciutat guarda tants vestigis medievals i passejar pels seus carrers et transporta al passat. Junt al vaticà, és l’únic país europeu envoltat per altre.

Les tres torres són el símbol de la ciutat.

Deambulem. No importa per quin carrer pugem o baixem, al final sempre es va al mateix lloc.

Només entrar ens adonem de la quantitat de turisme que hi ha.
Passem per la Cava de Balestrieri.

Hi ha moltes costeres, la capital està situada a la part més alta de la muntanya, un funicular afavoreix la baixada a altre indret, Burgo Maggiore. 

A l'esquerra es pot veure un dels nombrosos carrers en costera i  a la dreta el funicular que baixa a Borgo Maggiore.

La plaçoleta on està el funicular.

Vistes a Borgo Maggiore des de l'entrada al funicular

I seguim deambulant, és el que tothom fa. Anem carrer amunt i carrer avall.

Agafem una posició elevada per veure els rius de gent passar.

Els dos punts principals són la piazza de la libertad on està la seu del govern de la república, el palau públic custodiat per la guàrdia di rocca, que fa canvi de guàrdia cada mitja hora. Nosaltres, com tothom, esperem l’hora per veure el canvi solemne de guàrdia. Sempre em sorprèn. quan veig este tipus de canvis de guàrdia, com estan d’impassibles els soldats davant tanta gent, i és que no mouen ni una parpella!.

Plaça de la seu del govern, des d'on hi ha unes vistes boniques. 

Esperant al canvi de guàrdia, el soldat no mou ni una parpella!

I el segon punt clau de la ciutat és el Duomo. Pujant per carrerons empinats arribem a la plaça del Duomo Plebis on està la basílica de San Marino, construïda a principis del segle XIX sobre les ruïnes d’un antic temple romà. La façana amb el frontal i les columnes és d’estil neoclàssic. Dins estan les relíquies del sant que li dona nom al país.

El Duomo i els voltants.

Conta la llegenda que allà pel segle IV un treballador a les canteres de l’illa de Dalmacia, va arribar a les costes  de l’Adriàtic fugint de la persecució que sofrien els cristians per part de l’emperador Diocleciano, per això ve el nom, Marinus significa “el que vingué del mar”. El canterer es va assentar al cim del monte Titano i va crear una xicoteta comunitat cristiana, el terreny el va acabar heretant anys després. Esta és segons conta la història com va nàixer esta xicoteta nació.

I seguim deambulant...

I a més dels dos punts principals també cal anar a visitar les torres, emblema de la ciutat. El passeig és agradable malgrat estar envaït de botigues i paradetes de menjar, de restaurants o de maquines de refrescs o llocs per a comprar gelats. I també, com cal esperar, també hi ha gent...molta gent!.

Hi ha botigues de menjar i de complemets i artistes exposant el seu art...

A la primera torre, la Torre Guaita anterior al segle XI, trobem vistes espectaculars. Originàriament el castell va ser una presó i encara s’hi poden visitar les dependències carceràries emprades.

La primera torre.

De la primera torre a la segona torre, Torre Cesta, construïda probablement entre el segle XIII i XIV, també hi ha un camí ben condicionat i amb vistes boniques, un poc amb massa gent, però és el que hi ha. Hi ha gent ara, i imagine que també en qualsevol època de l’any. La segona torre és el punt més alt del monte Titano, a 750 metres sobre el nivell del mar.

El cami a la segona torre és agradable i ben condicionat. Sempre tenim els iconos vigilant davant o darrere.

La segona torre.

El camí a la tercera torre datada al segle XIII, Montale, l’iniciem donant la volta al segon castell.

Donem la volta al castell per enfilar-nos pel camí cap a la tercera torre. No està ben condicionat ni està transitat.

Però a meitat camí el deixem, no està tan ben condicionat com els altres i queda un poc apartat. Tenim que anar mirant l’hora perquè estem lluny de “casa”, de la casa provisional d’estos dies a Bolonya. De San Marino hem d’agafar per tornar amb autobus cap a Rinini i despres un tren...hi ha molta distància. Així que no tenim temps d’exploracions per caminals intransitats i amb poca llum, ens conformem amb la vista des de la llunyania de la torre que és la més menuda de totes.

La tercera torre.

Vistes a la  tornada

M’ha sorprès el que estic visitant, m'ha agradat, i la gent...com esperava multitud, això no m’ha molestat. En este indret hi ha turisme de tot arreu del món, a més a més dels soviètics esmentats, crec que estic escoltant parlar al meu voltant en totes les llengües.

Hi ha arquitectura medieval per tot arreu.

Pensava que era una ciutat tot botigues on comprar lliure d’impostos i m’he trobat amb una ciutat medieval molt ben conservada, molt restaurada i agradable.

Hi ha trams amagats on no angoixa tant la gent.

Les botigues, principalment de pell, bossos, i sabates, ulleres i perfums, són un corrent continu de gent entrant i eixint. Totes les botigues ofereixen descomptes, no sé si per ser agost o passa sempre. El cas és que molta gent carrega.

Boitigues i més botigues...

I  en trobem una on exposen tots els complemets amb el mapa del món...

Una botiga em sorprèn, és una botiga d’armes i més si cal m’espanta veure com està la gent mirat interessada.

Nosaltres no venim amb ànim de comprar, encara que anar de botigues és una de les activitats que s’han de fer en San Marino per complir amb el ritual complet.

QUADERN DE VIATGE, estiu 2013:  SAN MARINO 

FOTOS i MÚSICA: EGIPTE seguint el fil de la història

Terra de faraons i llegendes...terra plena d'història...terra que atrapa com un imant...terra que enamora...

Musica:

Mozart in Egypt.

En este bloc pots llegir els textos que complementen este viatge fet a Egpte seguint el fil de la història:

 LES PIRÀMIDES: Primer contacte amb Egpte seguint el fil de la història

 NECRÒLIS I TEMPLES D'EGIPTE: el mite de Tut-anj-amon

 TEMPLES D'EGIPTE: Karnak, Luxor i Abu Simbel
DES DEL TEMPS GRECOROMÀ FINS L'ACTUALITAT.

NANTES: Passeig cap al castell, residència d’Ana de Bretanya.

Sempre hi ha llocs que et quedes amb la gana de més, és el cas de Nantes.

Ana de Bretanya, a la porta del castell.

Eixa nit al hotel de France no vaig dormir res. Al dia següent quasi férem el mateix recorregut de la nit anterior, però esta vegada amb una destinació clara, la visita del castell. Només eixir, encara al carrer Crébillon, trobàrem les galeries cobertes més afamades de Nantes,  hi entràrem, no per comprar sinó per veure l’antic i preciós edifici de tres pisos. Era el Passage Pommeraye, construït l’any 1843 molt elegant i amb valor arquitectònic.

Interior del Passage Pommeraye

Entràrem per una porta i eixirem per altra, meravellant-nos de les columnes, de les estàtues de les escalinates...i dels preus desorbitats dels productes mostrats als escaparates.

Porta d’accés a les galeries cobertes del segle XIX.

I després seguint carrers i avingudes admiràrem alguns edificis monumentals, com la Bolsa, del segle XVIII, actualment edifici de FNAC.

Edifici antic de la Bolsa.

I una cosa ens sorprengué, hi havia carrers sencers on les cases senyorials i privades estaven clarament inclinades. I és que al segle XIX el riu Loira travessava Nantes en forma de canals, però per necessitat d’espai, per evitar inundacions i també, segons diuen, perquè no sabien com es netejaven els canals, es va creure convenient desviar el riu i crear nous carrers cegant els afluents. Estes cases, que en aquell moment veia clarament inclinades, estaven sobre la part guanyada a les aigües i eren cases edificades sobre terreny inestable.

Els edificis sobre terreny inestable tendeixen a inclinar-se.
Generalment davant un gran jardí mostra que era el lloc per on passava el riu.

També trobàrem de camí una església amb una particularitat, era l’església Santa Cruz, que tenia una torre octogonal, element recuperat del castell del Bouffay, amb un bonic rellotge.

L’església de Santa Cruz es distingeix per l’element recuperat d’un castell col•locat dalt de la torre....

Nantes, declarada en temps del general de Gaulle bressol de la resistència, va estar ocupada pels alemanys, des de juny de 1940 fins a l’agost de 1944. Un atemptat contra un militar va provocar la retenció i afusellament de 50 francesos.  Passàrem per l’avinguda que recorda este malaurat fet, la que separava la zona de vianants medieval de la part comercial. És una avinguda ampla per on passa el tramvia i que està construïda sobre el llit del riu.

I arribàrem al castell, amb un exterior i interior que contrastaven.

Pel costat que dóna al  la ciutat s’hi veia la porta d’entrada i la muralla amb les 7 torres. La fortalesa va ser construïda  a finals del segle XV pel duc Francisco II, últim duc de Bretanya i més endavant per la filla Ana de Bretanya duquessa i dos vegades reina de França, amb la finalitat de defensar la independència del ducat de Bretanya front al regne de França.

La porta i algunes de les torres, s’hi veu el fossat i en la porta el pont d’accés

-.

Pel costat del pati, on la nit anterior tothom ballava escoltant el conjunt de música en directe, estava el palau ducal el segle XV, fet amb pedra “tuffeau” i d’inspiració renaixentista,  així com hi havia altres edificis del segle XVI i XVII. La pedra tuffeau empleada és una roca sedimentària marina que s’hi troba al vall del Loira exclusivament, per això veure-la al castell de Nantes li donava un toc especial. No l’havíem vista mai.

Els palaus del pati, on hi ha un pou.

. 

Si va ser bonic veure el castell de nit, més encara ho era de dia, enlluernaven les façanes blanques, més si cal, amb el sol il•luminant-les. La blancor i refinament de l’interior era el que contrastava amb l’aspecte consistent i més vast de la muralla.

A la muralla, a la part del pati, hi ha inscripcions commemoratives del passat.

El monument va ser restaurat i albergava el museu de Nantes provist de tots els avanços multimèdia per mostrar la ciutat i la seua història. També mostrava el present i el que s’esperava del futur.

Donàrem una volta al pati i pujàrem a fer un tram del passeig de ronda, quan més alts, més es podia comprovar com era el pati de gran. 

De Nantes poc més vam veure. Hi havia algunes cases de l’època medieval situades en carrers empedrats.

Casa medieval, una de les moltes que conserva Nantes.

De camí a la catedral, de lluny veiérem la torre de “Le Leu Unic”, que siginifica lloc únic, i que és l’ antiga fabrica de galetes LU convertida en un espai d’art contemporani. Casualitat o no, les inicials del nom del recinte: LU, són el nom de les afamades galetes.

La torre de Le Lieu Únic té unes vistes molt boniques de la ciutat.

I també vàrem veure la columna de Luis XVI, recordant al rei, i restes de la muralla al costat d’una de les portes d’entrada a la ciutat, la de sant Pierre, construïda al segle XV en estil galo.romà. Esta porta travessa un elegant edifici amb una torre.

Monument a Luis XVI

Part de la muralla

Antiga porta d’entrada a la ciutat 

. 

Tot estava molt a prop de la catedral.

La catedral de san Pedro i san Pablo, molt gran i alta, més que Notre Dame de Paris, també l’havíem vista de nit i il•luminada. Es va començar a construir l’any 1434 però les obres no acabaren fins a l’any 1891. Passats els anys, els bombardejos de la segona guerra mundial destruïren moltes parts i es va reconstruir. I si no era poc, l’any 1972 va sofrir un incendi i una part del sostre es va cremar. Així que el que s’hi veu, encara que és gòtic, particularment em resulta artificial. Hi estan les tombes de Francisco II i la seua esposa Marguerite de Foix, tal volta és el més rellevant que s’hi pot trobar.

La catedral

I sobre l'ambient, a més a més de la varietat racial, predominant la raça negra, també vaig veure molta gent demanat pels carrers, no sé si eren francesos o estrangers, però això denotava eixos aires de gran ciutat que vaig notar en el primer moment. I els pidolaires estaven per tot arreu, a més de davant dels edificis religiosos també als carrers comercials que tenien preus exclusius, abusius segons el meu punt de vista.

Al final, per acomiadar-nos-en de Nantes i de França, per què no comprar uns formatges? Hi havia una tenda que els envasaven al buit, tot preparat per emportar sense perill de desprendre olors. Jo no vaig voler entrar a la botiga, em vaig quedar a la porta i ben allunyada, perquè no suporte el formatge i menys l’olor. I vaig aprofitar per parar l’atenció en la bonica façana.

França i la paraula formatge són dos termes que van units.

A Nantes tornaré però sense presses, amb temps. Entre altres coses, he de descobrir a Julio Verne, fill de la ciutat, he d’anar a “Le Lieu Unic, he de passejar-me per l’illa de Nantes i també pels jardins exòtics de la ciutat. He de visitar el poblet veí, Trentemoult, de pescadors i anar al Edre, navegar o anar a peu per descobrir els meandres envoltats de paratges naturals. He de seure tranquil•lament en les seues terrasses, cada dia en una d’ambient diferent...i he de menjar el seu marisc del qual presumeixen tant, acompanyat d’un vinet.

Ja pots estar més o menys temps...passa en molts viatges...sovint et quedes amb ganes de més.

QUADERN DE VIATGE,  FRANÇA, estiu 2012

* En este bloc pots llegir més sobre la Bretanya i sobre França, en l'etiqueta corresponent.

FRANÇA: Una nit a NANTES

Nantes és una ciutat molt gran, massa, si es disposa de poc temps per visitar-la. En deixar-la queda el sabor agre-dolç d’haver vist solament una xicoteta porció d’eixe gran pastis que és la totalitat.

La place Royale es mostrava enigmàtica.
Les ciutats de nit es transformen, el color de la nocturnitat és especial.
Malauradament no tinc fotos de la nit, encara que si, i moltes, de la visita de dia.  

Nosaltres estàvem de pas, arribàrem de nit i després d’una ràpida visita nocturna primer, i diürna al dia següent, ens en anàrem. La ciutat requereix temps per recórrer-la més pausadament, mereix veure millor els monuments i poder estar prenent qualsevol cosa en una de les terrasses que té en alguna de les avingudes o places, en plaçoletes o raconets. 

Al primer colp d’ull s’hi veia que era una ciutat important i activa, tenia un  bullici especial amb varietat racial al carrers, un ambient cosmopolita que en cap moment havíem vist al llarg de tota la Bretanya i Normandia visitada els dies abans. Em recordava la multiculturalitat de Paris, la capital de França, no molt allunyada de Nantes. I a més a més, hi havia un ambient fresc estudiantil agradable i contagiant.... I  tot s’endevinava al primer moment. 

L’hotel de Nantes on ens vàrem quedar a passar la nit estava molt cèntric, a l’exclusiu carrer comercial Crébillon. Era vell i amb poques comoditats, comoditats que actualment i en estiu constitueixen quasi una necessitat. I és que no tenia aire condicionat i just eixe dia havia sigut un dels més calorosos de l’any. Era antic però al menys ens quedava l’al•licient, per compensar, que era un edifici històric, fins i tot catalogat, que per altra banda estava a punt de tancar durant una temporada perquè havia sigut comprat per una cadena hotelera que l’anava a remodelar. Això si, la remodelació obligava a  mantenir l’estructura i els plànols originals. Perquè, en el seu estil, i llevat dels estralls que fa el pas del temps, era un lloc bonic.

Al cancell de l’hotel hi havia dos figures representant dos esclaus que feien de suport de lampada.

L’edifici de l’hotel havia estat construït al segle XVIII, residencia de M. Grasin, fundador de la plaça i del teatre del mateix nom. Entrant per un corredor amb sostre de volat s’hi podia llegir una placa: “HOTEL de M. de GRASLIN Ecuyer. Receveur Géneral des Fermes du Roy, Economiste, Fondateur du quartier de La Place et du Theatre qui portent son nom à NANTES, 1728-1790.” 

Placa commemorativa recordant al resident de la casa convertida en hotel. tal volta en la remodelació la conserven. És important saber la història.

El corredor donava pas al vestíbul. Tot el conjunt inicial ja denotava poder i majestuositat. Graslin era un home ric i lletrat, relacionant amb el rei de França. Dos estàtues d’esclaus negres a l’inici de l’escala donaven a entendre l’època en la qual l’edifici havia estat edificat. Així que vàrem patir calor i concretament la meua habitació no era de les millors, però almenys va ser en una residència important per a Nantes i per a França.

I és que a Nantes va haver molta gent, com Graslin, que van contribuir a l’engrandiment i embelliment de la ciutat. Antiga capital del poble gal anomenat dels nannetets, Nantes va ser residència dels reis i després dels ducs de Bretanya, fins a la unió de Nantes a França l’any 1532.Gràcies a l’estratègica situació es va convertir en una plaça fortificada i des del segle XV començà a adquirir importància comercial. El màxim apogeu del port va ser al segle XVIII amb l’explotació d’Amèrica arribant a ser una de les ciutats amb més tràfic d’esclaus negres de França. El comerç d’esclaus va comportar el desenvolupament d’altres activitats i tot va portar a una prosperitat de la ciutat i Graslin va ser un dels rics comerciants que ajudà a fer de Nantes una ciutat més bonica i gran. 

Foto de l’hotel i la place del teatre, encontrada a la publicitat de l’hotel.

Eixirem a donar una volta abans de dormir. Primer pels voltants i només eixir teníem la plaça Graslin. Fent-li els honors a l’antic “amo” de l’hotel i fundador de la plaça  hi anàrem. Del teatre del segle XVIII, no s’hi podia veure ni la façana per estar de reformes, però si paràrem, per escodrinyar, al restaurant “La Cigale”, bar d’estil modernista del segle XIX, amb decoració d’Art Nouveau, inspiració d’artistes surrealistes i escenari de pel•lícules. Cert que cridava l’atenció i era un punt d’atracció. Pobres comensals que tenien la taula a la finestra...no podien menjar tranquils amb tant de flash!.

I després anàrem a La Place Royale, preciosa, sorprenent i gran, que edificada entre 1790 i 1794 unia la part nova amb la vella.

Les ciutats són diferents quan focus de llum, estratègicament col•locats il•luminen els monuments, els carrers i avingudes, les fonts... Tot canvia de la nit al dia. De nit trobàrem molt d’ambient en les terrasses a l’aire lliure,  gent local i turistes, que gaudien del bon oratge. França aleshores patia una onada de calor a la qual no estaven acostumats, tanmateix els francesos l’estaven rebent amb satisfacció. Molt contents, gaudien de calor i xafogor sense fer falta anar a buscar-la, a altres països més al sud com Espanya. Les noticies de la tele i de la premsa, només parlaven d'alerta, de recomanacions, dels perills de la deshidratació. I era cert que feia un calor humit que jo particularment no esperava i en conseqüència a la maleta solament portava roba menys fresqueta i més abrigada. 

Que bonica la catedral de nit il•luminada...i quina originalitat els rajos de colors sobre la muralla: eren línies corbes, arcs..Uns focus blaus ressaltaven altres parts, i les portes també estaven focalitzades convidant a passar lliurement tothom. Entràrem dins, passant pel pont i hi havia una actuació musical en directe, mescla de ritmes tradicionals i new age. I la gent de totes les edats, molt animada ballant eixa barreja musical.

El calor m’angoixava i més ho va fer en arribar l’hora d’entrar a l’habitació. Deixàrem les finestres obertes de bat a bat i ni l’aire que entrava minorava el calor que feia. Tenia els ulls com a plats hora darrere hora escoltant la gent passar per la vorera del carrer tres pisos més avall. Però això no era res per al que anava a passar. 

Tal volta vàrem ser dels últims "inquilins de "l’hotel de France, segons ens digurens estaven a punt de tancar-lo per renovar i rehabilitar.
Possiblement en obrir de nou les portes i per estar en zona exclusiva serà de més estrelles i conseqüentment més car. 

Serien cap a la 1 i mitja de la nit vaig escoltar uns crits, acompanyats de llaments i plors. Era un jove que semblava drogat i altre seré, que deuria ser amic, intentava retenir-lo i fer-lo callar. No vaig poder evitar treure el cap de la finestra i em vaig espantar perquè just tenia el xic drogat davall i, gitat al terra com estava cara amunt si mirava, el primer que veuria seria la meua cara. I no parava de donar cops de peu i manotades sense deixar de cridar i plorar. 

De sobte es va escapar dels braços de l’amic, va començar a córrer carrer amunt, posant-se just davant d’un cotxe ple d’africans. No sé que els tiraria al cotxe però el cas és que els va trencar un cristall. Els africans van parar i van baixar per demanar explicacions. Tot va passar en segons. L’amic corria per parar la lluita que l’amic drogat havia provocat. El va agafar amb tant d’ímpetu que li va llevar la samarreta. El drogat volia pegar als africans, que n’eren més i tenien les de guanyar. En eixe punt me’n vaig anar al llit, imaginava que anava a córrer la sang i em vaig espantar, no volia veure-ho. Per sort tot acabà quan va arribar la policia i se’l va emportar.

QUADERN DE VIATGE,  FRANÇA, estiu 2012

* En este bloc pots llegir més sobre La Bretanya i França en l'etiqueta corresponent.

ITÀLIA: POMPEIA I ERCOLANO, a l’ombra del VESUVI napolità

I quan el volcà es desperta…per allà on passa, ho fa tot cendra…

El Vesuvi, fascinant i atemoridor, està considerat un dels volcans més perillosos del món. Dorm des de l’any 1944. Havíem començat amb entrebancs el viatge i llegir esta informació sobre el volcà de Nàpols no era res encoratjador.

És perillós perquè al seu voltant viuen al voltant de tres milions de persones i les seues erupcions han sigut violentes. A Nàpols hi ha anualment plans d’emergència per si de cas... i en dates previstes, conviden els ciudatans a fer un simulacre d’evacuació. Hi desenvolupen estratègies per salvar vides, bens materials i arqueològics. Val més prevenir que curar. Se sap que les erupcions són cícliques…se sap que produirien terratrèmols forts i molt destructors.

Però estàvem a la ciutat catalogada popularment de “perillosa” , a més a més del volcà, pels nombrosos carteristes que ronden pels carrers i  nosaltres, després d’haver passat l'entrebanc malaurat dels robatori amb violència, en primera persona, ja no teníem por de res.

La ciutat de Nàpols des del camí de pujada al Vesubi.

Així que malgrat saber allò de les erupcions cícliques, volíem veure’l de prop, volíem trepitjar la seua arena volcànica i respirar l’aire del seus voltants. No ens  importà l’ ingredient de perillositat, al cap d’uns dies a Nàpols ja tan se valia...així que ens buscàrem un transport que ens portà allà dalt.

Hi havia autobusos però també nombrosos vehicles que estaven dispostos a porta-nos-hi. Tinguérem sort perquè quan anàrem a contractar-ne un va acudir més gent que buscava el mateix i el preu minorà perquè compartírem vehicle. Va ser un ajust entre viatgers.

El Vesubi  no està lluny de Nàpols, solament a 33 quilòmetres. Sabíem que el vehicle pujava fins a un punt determinat i després havíem de caminar un poc per una ruta establerta que arribà al cim perquè el volcà està a 1270 m d’altura. Pel camí obsevàrem la quantitat de pobles que hi viuen aprofitant-se de la fertilitat de les terres.

Baixàrem del vehicle i començàrem la caminada. No és difícil, no és complicada. Les vistes en tot moment eren espectaculars mirant la badia de Nàpols i l’illa de Capri.

I al final arribàrem. Hi veiérem un gran con, era  el que més destacava. Li donàrem la volta. Lava i més lava. Observàrem els vapors de gasos procedents d’esquerdes, eren fumaroles. Observàrem i callàrem. Els volcans imposen, els volcans obliguen a un respecte. En cap moment oblidàrem que el Vesuvi estava actiu i podia fer-se de notar quan volguera.

L'acces no era dificil, tal volta un poc fatigant...
Conserve poques fotos i de poca qualitat. 
No hi havia temps per a fotos durant l'ascens.

Amb este visita havíem complit el desig despert des del mateix moment d’arribar a la ciutat  quan vàrem veure la silueta del  volcà a la badia de Nàpols. Personalment havía satisfet la curiositat que em desperta cada volcà que m’hi trobe pels camins. Així, ja en tenia un més al meu llistat, perquè com he dit en nombroses ocasions, allà on vaig els busque.

El cràter, imponent, com en tots els volcans.

Faig dos fotos i les ajunte...és el mètode rudimentari però en esta ocasió és suficient per poder comprovar com és de gran el cràter del Vesubi.

I si el volcà Vesuvi és tan afamat és perquè l’any 79, concretament el 24 d’agost, una erupció va arrasar Pompeia i Ercolano. Els  terratrèmols destruïren  les ciutats i tones de cendra les sepultaren.

Visitàrem primer Pompeia i férem una passejada en silenci per les ruïnes. Diuen que la majoria de gent va morir en enderrocar-se els edificis i no per la pluja de cendres. Millor pensar-ho així, encara que qualsevol mort és roina i irremeiable i el sentiment que sentiria aquella gent en veure la mort arribar, en adonar-se’n com el Vesuvi tirava el foc i que els arribava de sobte, deu ser d’una esgarrifosa angoixa intentar respirar i no poder per l’asfixia, intentar fugir i no saber com ni on.

En Pompeia causa gran respecte observar com va quedar la ciutat despres del desastre, és dificil imaginar la desgràcia, el caos...

Després visitàrem Ercolano, i m’agradà més...tal volta perquè no té tanta publicitat darrere i era una ciutat més menuda, se suposa que n’eren al voltant d’un 5000 el que l’habitaven mentre que a a Pompeia s’estima que n’eren de 10000 a 25000. Ercolano estava més propera al cràter però la direcció del vent va minvar el desastre, així i tot quedà sepultada sota 23 metres de material arribat des del cràter i la majoria de víctimes foren per estes onades dipositades i les altes temperatures.

Ercolano també va sofrir les conseqüències del despertar del volcà.
Estes ruines són ménys visitades que les de Pompeia, que són les més afamdes.
Particularment m'agrada més Ercolano, tal volta perquè hi havia menys gent visitant la ciutat.

Ni una ni altra ciutat foren reconstruïdes i encara que van haver sobrevivents de la catàstrofe, la seua localització va ser oblidada fins el segle XVIII. 

Per la meua banda, en una i en altra el sentiment era el mateix,  una mesclà  d'agre-dolç que tantes vegades experimentes en veure una cosa desitjada. No m’agradà el que estava veient. Pompeia i Ercolano, tan afamades i tan visitades estaven descuidades, tota Nàpols ho estava, tota la ciutat s’hi veia deteriorada, però Pompeia..Ercolano....em dolia en l’ànima veure un Patrimoni de la Humanitat en eixes males condicions. Hi havia brutícia i descontrol. La gent tirava deixalles per on volia, en racons amagats que alhora eren fàcilment visibles per a tothom. I que és el que sempre passa? Que si veus brutícia no importa embrutar. Total un paper o pot de llanda més! Que li fa?

Actualment Pompeia i Ercolano són dos ciutats que estan en perill de perdre la catalogació de Patrimoni de la Humanitat, s’han trobat humitats, han caigut edificis...la brutícia continua...Pompeia està abandonada per part de les autoritats competents. Cada dia la visiten milers de turistes, i eixe allau també fa malbè. Són massa gent trepitjant uns carrers històrics... i no per l’allau, que també pot ser, sinó per la falta de vigilància. Hi ha parets ratllades amb escrits, símbols d’amor...no hi ha altre lloc?...unes parets que guarden tanta història! La falta de vigilància és la culpable d’este aspecte i la falta de dedicació pressupostaria en matèria patrimonial és el que fa que els edificis acaben per caure després de sofrir les intempèries de l’oratge i la decadència pròpia del pas del temps. El desastre va arribar l’any 2010, quan  caigué un edifici situat a l’avinguda principal, “la Domus de los Gladiadores” on s’entrenaven els atletes en l’antiga Pompeia i l’any 2011, altre mur va caure, el del pati de “la casa del moralista”.

Dos anys  ha donat la Unesco a Itàlia de termini per posar al dia la conservació de les zones arqueològiques i fins final d’any té de temps per explicar les mesures de protecció que ha de portar endavant. Sinó d’estar a la llista de Patrimoni de la humanitat passarien a formar part del llistat de patrimoni en perill http://whc.unesco.org/en/danger/. Seria un desprestigi per al país que per altra banda és el que més patrimonis de la humanitat conserva.

L’amenaça és ferma però el govern italià fa poc cas, no li dóna la urgència que reclama la Unesco. Seria una llàstima. Itàlia i Nàpols perdrien una font d’ingressos turística important...però sembla que l’ interès per mantenir la cultura estan en segon pla,  hi ha retalls en Patrimoni i això està fent-se de notar.

Cultura, Patrimoni i educació són intocables per a una nació i qui no li dóna valor, sofrirà conseqüències. En el cas de Pompeia i Ercolano corren el perill de quedar de nou soterrades, i esta vegada no per la cendra.

REFLEXIONS POSTERIORS, NÀPOLS, estiu 2004

* Pots llegir més sobre Nàpols:
NÀPOLS, Passeig per la ciutat
AVENTURA DESVENTURADA-I
AVENTURA DESVENTURADA-II
AVENTURA DESVENTURADA-III
AVENTURA DESVENTURADA-IV
*I sobre altres parts d'Itàlia en l'etiqueta corresponent.

FOTOS i MÚSICA: DERRY (Irlanda del Nord)

De lluny s'hi veuen uns grans murals...són una manera d'expressar desig de PAU, de reivindicar que  no es vol més violència com la que sofriren anys enrere en l'anomenant diumenge sagnant.

Música:

"Bed and Breakfast" 

Randy Edelman

Si vols, en este bloc pots llegir el text:

IRLANDA NORD: Les ciutats de Belfast i Derry.
tot el que hi ha sobre Irlanda del nord, clicant ací

i el que hi ha sobre Irlanda en l'etiqueta corresponent