POLÒNIA: La capital VARSOVIA-II PART. Entre places.

La sirena recorda la creació de la ciutat per dos germans pescadors anomenats Wars i Sawa, nom en polones de Varsòvia, perquè la sirena els ordenà fundar la ciutat vora el riu.

Després d’una primera mirada  seguim camí i arribem a la plaça menuda, Stare Miastro, centre de la ciutat i punt neuràlgic junt a la plaça del castell.

Plaça menuda, Stare Miastro,

Que bonica, que acollidora!. És la plaça de la ciutat vella. Hi és la sirena esperant-nos, a nosaltres i a milers de turistes que la volem fotografiar. Jo passe temps a la plaça, que m’agrada i la trobe amb encant, i a la sirena que hi ha enmig, la fotografie per tots els costats i amb diferent llums perquè el cel hui està variant constnment: que si ix el sol o s’amaga. A la plaça tambe hi ha fonts manuals que són un joc per als més menut i també per a gent com jo que busca el millor marc per a la fotografia.

Plaça menuda, Stare Miastro.

És una meravella per a gaudir amb deteniment, que es el que faig, per les façanes  i per l’ambient.

Plaça menuda, Stare Miastro

Encara que ja sé que va ser reconstruïda després de la guerra perquè nomes quedaren en peu tres façanes, la reconstrucció és una meravella. Mire les cases i els seus colors, mire tot, i la gent a les terrasses i els xiquets que juguen a l’aigua de davall del monument...en esta plaça passe moltes hores.

Plaça menuda, Stare Miastro.

La sirena és imatge que es troba a l’escut de la ciutat recordant la creació de la ciutat per dos germans pescadors anomenats Wars i Sawa, nom en polonés de Varsòvia, als quals la sirena ordenà fundar-la a vora el riu. La sirena porta una espasa i escut per protegir a la ciutat.

Plaça menuda, Stare Miastro

La plaça és Patrimoni de la Humanitat, quasi dues dècades de treball ho valen. De la plaça menuda accedim per una via molt turística a la plaça gran, la del castell. Hi ha altres carrers per on anar-hi.

De camí a la plaça del castell.

Este recorregut es farà habitual metre estem a Varsòvia, els carrers i les places els trepitjarem moltes vegades i al capdavall resulten familiars. Hi està la placa on diu que el centre històric va ser declarat Patromini de la Humanitat.

De camí a la plaça del castell, placa on diu que és monumnet patrimoni de la Humanitat.

De camí a la plaça del castell.

Jo vaig per on s’hi troba la catedral de San Juan Baptista, construïda originàriament en fusta al segle XVIII, es reconstruí amb pedra al XV. Fan concerts d’orgue.

La catedral.

  Junt a la catedral esta l’església dels jesuïtes del segle XVII.

Esglèsia dels jesuites.

La plaça del Castell és enorme, té planta triangular i enmig està la columna de Segismundo III Wasa, el monòlit de 22 metres s’hi va col·locar en 1644 quan fou traslladada la capital a Varsòvia. La columna és de granit i l’estàtua de bronze. L’estàtua és el monument civil mes antic conservat després del Neptuni de Gdansk, va ser recuperada entre enderrocs. La columna va haver de ser reconstruïda.  M’assec a les escales per descansar i mirar el que envolta a la columna, per mirar la gent passar.

Plaça del castell amb la columna de Segismundo.

De lluny es veu l’estadi nacional de futbol, un edifici molt modern que sembla una canasta i es construí per a l’europcopa del 2012.

Al fons,l'estadi de futbol.

El castell és un edifici del segle XIV, de quan els ducs de Mazovia construïren la fortalesa per controlar el pas del Vístula, i es consolida com a castell, de quan Varsòvia és capital. A principi del segle XVII el palau tenia l’estructura actual. Al segle XIX va ser residència dels monarques estrangers que dominaven Polònia, prussians, francesos i russos, i desprès del president polonés fins a 1939. En 1971 començaren les obres de reconstrucció seguint imatges del XVII.

El castell.

Volíem entrar al Castell però en entrar al pati central veiem que les cues eren llargues. No ho férem però quan de sobte plou es quan trobem ocasió. No hi ha cua i a més és bon lloc per refugiar-nos.

El pati del Castell.

M’ha agradat visitar-lo i acabar en la galería Lanckoronski on hi ha una col·lecció de pintura flamenca i  dues peces famoses de Rembrant.

Escudrinye per darrere del castell.

El Castell per darrere.

Passege per  la plaça, i pels voltants, cap a un costat de la columna... i cap a l’altre... En un cantó hi ha una torre des d’on deu haver bones vistes.

Pels voltants de la Plaça del Castell.

Els carruatges esperen els turistes, mire les taques tan ben posades del cavall, són reals...? Algú m’ha dit que no, que són pintades.

Pels voltants de la Plaça del Castell.

I els núvols van canviant de color.

 Plaça del Castell.

Al final plou prou i ens refugiem en un restaurant, és moment del vodka, perquè s'ha de tastar tot. "Allà donde fueres, haz lo que vieres", diu la dita popular. 

En este moment, plou a cànters.

QUADERN DE VIATGE, estiu 2016 POLÒNIA

POLÒNIA: La capital VARSÒVIA-I PART. Primera mirada.

En una ciutat de contrastos, edificis avantguardistes i altres testimoni del passat conviuen en perfecta harmonia creant un conjunt espectacular.

Este és el primer tast  que hi vaig veure de  la barreja arquitectònica.

Estic acabant esta primera visita a Polònia i ho faig anant a la capital, i dic primera perquè vull tornar-hi. Em quede amb gana de més, de repetir llocs i estar més temps i d’anar a altres ciutats i pobles que no he vist encara.

He iniciat el trajecte pel país en  una ciutat preciosa com és Cracòvia passejant pels seus carrers i places  i també visitants els voltants com les mines de sal i els camps de concentració i extermini que hi ha a prop, després he anat a Wroclaw, que m’ha encisat, a Poznan, a Torun i a Gdansk, Gynia i Sopot, que formen la triciutat. De cami he visitat el castell de Malbork i ara, a punt d’arribar al final del viatge, estic encuriosida  per saber com és la capital.

Només entrar a Varsòvia ja m’adone de la característica predominant: la barreja d’edificis que hi ha. Trobem grata-cels junt a edificis més antics i altres de l’era soviètica. Tot fa un conjunt que encara que en un principi resulta xocant, després m’agrada. De tant veure’ls ja no mire amb els mateixos ulls del primer moment.

És massa el que es pot explicar de Varsòvia, jo vaig a limitar-me a donar unes pinzellades del que he vist. Varsòvia, com Cracòvia, es mereixen més temps per assaborir tan la part moderna com  la històrica.

Comence el recorregut  i  veig edificis emblemàtics, no porte el mapa a la mà i no sé noms. No m’importa, el que vull es veure i sentir, quedar-me amb les sensacions que les imatges desprenen.

Barreja de tipus d'edificis.

Passem per la tomba  al soldat desconegut, molt solemne, altre dia tinc oportunitat d’apropar-me però no ho faig. Amb la imatge de l’edifici extern tinc prou. No vull veure com estan gravades als murs les batalles lliurades al llarg de la història.  No m’agraden les guerres. Els soldats custodien al desconegut soldat i cada dues hores hi ha relleu amb un cerimonial canvi de guàrdia. 

Tomba del soldat desconegut.

Una creu gran presideix la plaça on està la tomba al soldat. Just al costat està l’edifici que si reconec, és el de Norman Foster, conegut pels famosos edificis que té arreu del món i tambè, per què no dir-ho?,  per estar casat amb una espanyola, Elena Ochoa. Ho sento per la doctora, perquè malgrat tenir un currículum impressionant com a editora i comissària d’art, molta gent la recorda  per presentar en la tele un programa de sexologia quan en Espanya parlar del tema sexe  encara era tema quasi tabú.

Edifici de Norman Foster.

Conforme veig més la barreja d’edificis mes m’agrada. Ara m’atrauen, els busque, mire i remire allà on són.

Parem davant el modern edifici del palau de justícia, verd, diferent, li veig aires de cultura grecoromana. Ta, volta li pose massa imaginació. 

Davant  hi ha un monument dedicat  a l’alçament de Varsòvia l’any  1944. Representa l’heroïcitat  i la tragèdia. Van ser milers d’herois els que moriren en lluita desigual front als ocupants, foren 63 dies aguantant. Hi ha dues parts, en una els insurgents eixen de davall d’un pont i en altre s’amaguen per els clavegueres.

Monument dedicat a l'alçament de Varsovia l'any 1944.

Seguim visitant mirant edificis i gent, sóc conscient que passem per davant de monuments de rellevància històrica que varen jugar, i juguen, un paper important en Varsòvia. Anem cap al centre històric.

Entrem en un carrer ja del casc antic i parem  davant d’una façana on està la foto de Marie Curie, és on està ara el seu museu traslladat. La casa museu de Marie Curie està enfront però coberta d’andamis per les reformes. Marie Curie malgrat viure en França era polonesa, poca gent ho sap, es pensen la majoria que era francesa.

Marie Curie era polonesa, malgrat haver viscut a França.

Després anem a La barbacana, coneguda també com La porta nova, d’estil gòtic, que és una fortificació del segle XVI que formava part de la muralla. Destruïda quasi totalment durant la II guerra mundial, va ser posteriorment reconstruïda.

Zona de la barbacana.

Seguim el passeig, ens endinsem entre carrers menuts i plens de vida. Hi ha façanes que criden l’atenció per riques i altres per senzilles.

centre històric.

Varsòvia és una ciutat realment bonica, els edificis moderns i antics viuen en harmonia, però les seues places històriques són d’un encant especial. Us les mostre en altre moment perquè hi ha molt que explicar. I molt, cert. Ara  anem cap a les places principals, perquè a Varsòvia no hi ha una plaça de referència, de els imprescindibles, sinò dues, a veure quina de les dos és més bonica i acollidora.

QUADERN DE VIATGE, estiu 2016 POLÒNIA

FOTOS i MÚSICA: pinzellades d'ATENES

Quina ciutat més acollidora i bonica... fem un passeig agradable. Ens sentim com a casa, el caràcter grec i  el nostre, el dels espanyols i valencians en concret, és paregut. Serà per què estem banyats pel mar Mediterrani?. 

Música: 

Zorba el griego

CROÀCIA: Parc Nacional de PLITVICE

Croàcia és mar però també muntanya. Croàcia és vida ressorgida després d’una relativament recent guerra patida.

Estem de ruta per Croàcia. Hui anem al paradís de l’aigua, als Alps dinàrics. Visitem el Parc Nacional de Plitvice a 150 quilòmetres de Zadar, d’on venim, i a 138 de Zagreb, on anirem després a passar uns dies.

Croàcia és un país que ha ressorgit desprès d’una guerra, una guerra relativament recent. Ha sabut seguir  endavant traient profit turístic de tot el que té, el que conserva del passat i el que la mare naturalesa li va oferir i no pot evitar: una immensa natura  de la qual pot sentir-se enorgullida.

Una de les meravelles naturals d’una bellesa impressionant que alhora és vestigi del passat, és el Parc Nacional Plitvice, declarat Patrimoni de la Humanitat per UNESCO l’any 1979.

Precisament va ser a Plitvice on començà la guerra civil el 31 de març de 1991, quan el serbis prengueren el control del quarter general del Parc i expulsaren els 4000 croates que vivien als voltants. Un policia croata, Josip Jovic, assassinat a Plitvice pels serbis, va ser la primera víctima d’aquella irracional guerra.

Són 16 llacs, només comptant els principals, estan  alimentats per riu Korana que fa 4000 anys ja hi era. El llacs, al llarg de més de 8 quilometres  amb un desnivell de 135 metres, es comuniquen entre si per canals i cascades (quasi un centenar) que van a parar al llac Kozjak d’aigües cristal·lines.

Només entrar observem un mapa que marca les 8 rutes circulars que s’hi poden fer. Estan perfectament assenyalades, cadascú tria segons temps que té o ganes de caminar. També especifica els llacs i les cascades, els restaurants i les cafeteries. Als voltants del parc hi ha també hotels rurals on hostatjar-se.

Nosaltres fem una de totes les rutes, la que el nostre guia ens marca. El guia només fa la funció d’anar davant i indicar-nos per on anar. Hi ha tanta gent que anem en filera. Seguim  passarel·les de fusta i camins de terra establerts, són al voltant de 4 hores i de fàcil accés. El temps és relatiu, depèn de la gent i de les parades. El camí és fàcil, així i tot s’ha de tenir cura, s’ha d’anar mirant on es posen els peus pel perill a una caiguda. No és probable però passa.

FOTO procedència : Jose Casañ

Vaig amb l’amiga Manoli i de sobte, davant nostre, un senyor de quasi dos metres d’alt cau a l’aigua, sortosament no hi ha molta profunditat i només s’ha banyat fins els genolls. El senyor, ja major, caminava de manera insegura. El tenia davant i mirant el seu gran cos com anava de part a part imaginava el que anava a passar. I la meua sorpresa ha estat encertar i veure com aquell gran cos relliscava i queia a l'aigua. Ens hem endut un gran ensurt i no sabíem què fer. Entre les dues no el podíem traure del llac perquè podríem caure nosaltres. Al final ell mateix ha eixit com ha pogut però les ulleres se li havien caigut dins de l’aigua. Les buscava i com no s’hi veia no les trobava. Manoli si les veia però no podíem agafar-les. Al final han acudit altres i l’han ajudat a agafar les ulleres i a posar-lo en peu. Mentrestant la gent no tenia paciència i reclamava passar. Algunes persones de manera molt mal educada.

Diuen que en este llac hi ha una espècie de peix que no té ulls, viu en les aigües de les coves inundades i és un espècie endèmica que nomes existeix a Croàcia. En el nostre passeig no els hem vist, o tal volta si i no els hem identificat, perquè peixets n’hem trobat un grapat. I és que les aigües són tan transparents!. És un paisatge preciós, aigua i vegetació. Hi ha una extensió de 30000 hectàrees de boscos i nombroses espècies d’animals, com linxes o cérvols, ossos o llops. També hi ha moltes aus. Ens envolta la natura.

FOTO procedència : Jose Casañ

L’aigua és la protagonista indiscutible d’este paratge natural. Jo no havia vist mai res semblant, és un color especial,  impressionant, color turquesa-maragda que va variant de tonalitats. L’aigua és verda reflex dels arbres o blava, reflex del cel o una barreja de tonalitats difícils de descriure en paraules, uns colors que s’han de veure i que a mi m’han encisat.

És per l’aigua i per la roca anomenada travertino que no és altra cosa que molsa solidificada pels minerals que l’aigua ha anat dipositant. Tot el parc està dins de la zona càrstica d’Europa sud-oriental caracteritzada per fràgils roques poroses sobre tot per la calç que donen lloc a coves, esquerdes o cavitats subterrànies. Hi ha tantes coves que encara hi ha algunes que no han estat explorades pels espeleòlegs.

      

Els llacs tenen nom. Els noms els han agafat per les llegendes que expliquen els que s’hi ofegaren: està el llac del gitano, el del pastor Mile, el de la iaia o el de les cabres, el més gran de tots, on un ramat de cabres fugint dels llops, creuaren el llac que estava gelat però no va suportar el pes dels animals i s’hi ofegaren. I les aigües són transparents. No ens cansem de mirar-les: aigua, peixos i ànecs.

Fins a 92 cascades s’han comptabilitzat,  jo no he sigut qui s'ha posat a comptar-les, per descomptat. Ho han fet altres. Està la gran cascada i atres més menudes. Mentre caminem el soroll de la natura és espectacular. Llàstima que alhora s’escolte a les persones parlar emprant un to massa elevat.

Hui per hui encara no hi ha normes que limiten l’entrada de gent. I siguen els grups que siguen, tots entren. El parc és gran però els camins són els mateixos per a tothom. Hui hi ha molts autobusos però ens diuen que hi ha altres vegades que en són més. Ens consola pensar que haguera pogut ser pitjor. Però no ho pensem, gaudim de les vistes, gaudim del colors i de les simetries que com un espill s’hi veuen.

Gaudim de l’espectacle que la natura ens ofereix. Som uns privilegiats per poder veure-ho. No puc evitar fer comparacions amb els llacs austríacs o els d’Irlanda i veig diferències. En aquells caminava a soles i gaudia plenament de la natura sense veus trencant l’harmonia, però a favor de Plitvice està el color d’esta aigua només comparable amb el color del mar del Carib que se me quedà en la retina quan vaig estar a Mèxic.

A mesura que passa el temps la llum del sol canvia, les aigües prenen tonalitats diferents. De lluny veiem vaixells. Cap a l’embarcador anem.

Després del passeig caminant, fem un passeig en vaixell que entra dins del preu que hem pagat a l’entrada. Abans hem d’esperar a la cua, que és llarga, a que ens toque el torn de pujar-hi.

També entra en el preu el vehicle que anomenen tren, per tornar a la porta d’entrada, però de tren no té res, este té rodes i no va per via.

Ha estat un goig per als sentits caminar vora la tranquil·la aigua cristal·lina amb el blau-verd tan encisador, també escodrinyar  com nedaven  peixos i ànecs o escoltar els sorolls naturals sobre tot el de la força de l’aigua. I m’ha agradat veure les simetries que crea el conjunt de vegetació al llac. La visita haguera estat perfecta sense tanta massificació de gent al voltant. 

M’agradaria anar hi i estar envoltada de silenci absolut, només escoltant el que la natura ofereix: aigua i animals, natura en estat pur.

QUADERN DE VIATGE, estiu 2017,  CROÀCIA