Si el que vols, lector, és gaudir viatjant comòdament...has de continuar llegint.
Si el que vols és conéixer un poc més la gent d'este meravellós món que ens envolta...este és un bon moment.
Si el que t'agrada i desitges és sentir-te identificat amb experiències viscudes arreu del món...avant continua.


El somni de viatjar és fàcil d'aconseguir.

dissabte, 2 de setembre de 2017

CROÀCIA: Parc Nacional de PLITVICE

Croàcia és mar però també muntanya. Croàcia és vida ressorgida després d’una relativament recent guerra patida.

Estem de ruta per Croàcia. Hui anem al paradís de l’aigua, als Alps dinàrics. Visitem el Parc Nacional de Plitvice a 150 quilòmetres de Zadar, d’on venim, i a 138 de Zagreb, on anirem després a passar uns dies.
Croàcia és un país que ha ressorgit desprès d’una guerra, una guerra relativament recent. Ha sabut seguir  endavant traient profit turístic de tot el que té, el que conserva del passat i el que la mare naturalesa li va oferir i no pot evitar: una immensa natura  de la qual pot sentir-se enorgullida.
Una de les meravelles naturals d’una bellesa impressionant que alhora és vestigi del passat, és el Parc Nacional Plitvice, declarat Patrimoni de la Humanitat per UNESCO l’any 1979.


Precisament va ser a Plitvice on començà la guerra civil el 31 de març de 1991, quan el serbis prengueren el control del quarter general del Parc i expulsaren els 4000 croates que vivien als voltants. Un policia croata, Josip Jovic, assassinat a Plitvice pels serbis, va ser la primera víctima d’aquella irracional guerra.

Són 16 llacs, només comptant els principals, estan  alimentats per riu Korana que fa 4000 anys ja hi era. El llacs, al llarg de més de 8 quilometres  amb un desnivell de 135 metres, es comuniquen entre si per canals i cascades (quasi un centenar) que van a parar al llac Kozjak d’aigües cristal·lines.

Només entrar observem un mapa que marca les 8 rutes circulars que s’hi poden fer. Estan perfectament assenyalades, cadascú tria segons temps que té o ganes de caminar. També especifica els llacs i les cascades, els restaurants i les cafeteries. Als voltants del parc hi ha també hotels rurals on hostatjar-se.


Nosaltres fem una de totes les rutes, la que el nostre guia ens marca. El guia només fa la funció d’anar davant i indicar-nos per on anar. Hi ha tanta gent que anem en filera. Seguim  passarel·les de fusta i camins de terra establerts, són al voltant de 4 hores i de fàcil accés. El temps és relatiu, depèn de la gent i de les parades. El camí és fàcil, així i tot s’ha de tenir cura, s’ha d’anar mirant on es posen els peus pel perill a una caiguda. No és probable però passa.

FOTO procedència : Jose Casañ

Vaig amb l’amiga Manoli i de sobte, davant nostre, un senyor de quasi dos metres d’alt cau a l’aigua, sortosament no hi ha molta profunditat i només s’ha banyat fins els genolls. El senyor, ja major, caminava de manera insegura. El tenia davant i mirant el seu gran cos com anava de part a part imaginava el que anava a passar. I la meua sorpresa ha estat encertar i veure com aquell gran cos relliscava i queia a l'aigua. Ens hem endut un gran ensurt i no sabíem què fer. Entre les dues no el podíem traure del llac perquè podríem caure nosaltres. Al final ell mateix ha eixit com ha pogut però les ulleres se li havien caigut dins de l’aigua. Les buscava i com no s’hi veia no les trobava. Manoli si les veia però no podíem agafar-les. Al final han acudit altres i l’han ajudat a agafar les ulleres i a posar-lo en peu. Mentrestant la gent no tenia paciència i reclamava passar. Algunes persones de manera molt mal educada.



Diuen que en este llac hi ha una espècie de peix que no té ulls, viu en les aigües de les coves inundades i és un espècie endèmica que nomes existeix a Croàcia. En el nostre passeig no els hem vist, o tal volta si i no els hem identificat, perquè peixets n’hem trobat un grapat. I és que les aigües són tan transparents!. És un paisatge preciós, aigua i vegetació. Hi ha una extensió de 30000 hectàrees de boscos i nombroses espècies d’animals, com linxes o cérvols, ossos o llops. També hi ha moltes aus. Ens envolta la natura.

FOTO procedència : Jose Casañ

L’aigua és la protagonista indiscutible d’este paratge natural. Jo no havia vist mai res semblant, és un color especial,  impressionant, color turquesa-maragda que va variant de tonalitats. L’aigua és verda reflex dels arbres o blava, reflex del cel o una barreja de tonalitats difícils de descriure en paraules, uns colors que s’han de veure i que a mi m’han encisat.


És per l’aigua i per la roca anomenada travertino que no és altra cosa que molsa solidificada pels minerals que l’aigua ha anat dipositant. Tot el parc està dins de la zona càrstica d’Europa sud-oriental caracteritzada per fràgils roques poroses sobre tot per la calç que donen lloc a coves, esquerdes o cavitats subterrànies. Hi ha tantes coves que encara hi ha algunes que no han estat explorades pels espeleòlegs.


      
Els llacs tenen nom. Els noms els han agafat per les llegendes que expliquen els que s’hi ofegaren: està el llac del gitano, el del pastor Mile, el de la iaia o el de les cabres, el més gran de tots, on un ramat de cabres fugint dels llops, creuaren el llac que estava gelat però no va suportar el pes dels animals i s’hi ofegaren. I les aigües són transparents. No ens cansem de mirar-les: aigua, peixos i ànecs.



Fins a 92 cascades s’han comptabilitzat,  jo no he sigut qui s'ha posat a comptar-les, per descomptat. Ho han fet altres. Està la gran cascada i atres més menudes. Mentre caminem el soroll de la natura és espectacular. Llàstima que alhora s’escolte a les persones parlar emprant un to massa elevat.






Hui per hui encara no hi ha normes que limiten l’entrada de gent. I siguen els grups que siguen, tots entren. El parc és gran però els camins són els mateixos per a tothom. Hui hi ha molts autobusos però ens diuen que hi ha altres vegades que en són més. Ens consola pensar que haguera pogut ser pitjor. Però no ho pensem, gaudim de les vistes, gaudim del colors i de les simetries que com un espill s’hi veuen.





Gaudim de l’espectacle que la natura ens ofereix. Som uns privilegiats per poder veure-ho. No puc evitar fer comparacions amb els llacs austríacs o els d’Irlanda i veig diferències. En aquells caminava a soles i gaudia plenament de la natura sense veus trencant l’harmonia, però a favor de Plitvice està el color d’esta aigua només comparable amb el color del mar del Carib que se me quedà en la retina quan vaig estar a Mèxic.



A mesura que passa el temps la llum del sol canvia, les aigües prenen tonalitats diferents. De lluny veiem vaixells. Cap a l’embarcador anem.



Després del passeig caminant, fem un passeig en vaixell que entra dins del preu que hem pagat a l’entrada. Abans hem d’esperar a la cua, que és llarga, a que ens toque el torn de pujar-hi.




També entra en el preu el vehicle que anomenen tren, per tornar a la porta d’entrada, però de tren no té res, este té rodes i no va per via.



Ha estat un goig per als sentits caminar vora la tranquil·la aigua cristal·lina amb el blau-verd tan encisador, també escodrinyar  com nedaven  peixos i ànecs o escoltar els sorolls naturals sobre tot el de la força de l’aigua. I m’ha agradat veure les simetries que crea el conjunt de vegetació al llac. La visita haguera estat perfecta sense tanta massificació de gent al voltant. 

M’agradaria anar hi i estar envoltada de silenci absolut, només escoltant el que la natura ofereix: aigua i animals, natura en estat pur.



QUADERN DE VIATGE, estiu 2017,  CROÀCIA

Cap comentari:

Publica un comentari