LAS MÉDULAS (LEÓN)

 Las Médulas va ser la major mina d’or a cel obert de l’imperi romà i la intervenció per extraure el mineral va configurar un paratge espectacular.

Las Medulas estan a la comarca de El Bierzo molt a prop de Galicia, concretament de la província d’Ourense, de fet en el camí ja es veu alguna casa d’arquitectura típica gallega amb teulades de pissarra. El Bierzo és una comarca amb identitat pròpia i amb segells de qualitat, com és la poma reineta o la castanya. 

Aparquem a l’entrada del poble. Passem per una xicoteta església dedicada a san Simon i san Judas Tadeo i trobem un grapat de tendes on venen mel, embotits i castanyes preparades de diverses maneres. Hi ha molt de turisme. 

 

Iniciem la ruta a peu en el centre de recepció on donen tot tipus d’informació. Mentre espere que el grup inicie la caminada veig moltes pereres i castanyers... i de lluny, els rojos pinacles. Endevinem que las Médulas és un curiós paisatge i ja tinc ganes de caminar entre eixes estranyes muntanyes roges. És un parc format per unes antigues mines d’or romanes.

L’entrada al paratge és lliure, només es paga si vols un guia que t’explique. Nosaltres l'hem contractat i va fent parades parlant-nos sobre la història de les mines i sobre la vegetació que ens envolta. Està bé escoltar les explicacions per entendre la petjada de l’activitat romana i el conreu dels castanyers. Però les rutes es poden fer a soles, està tot ben senyalitzat. 

La ruta més llarga i completa és la Senda Perimetral de 14’5 quilometres i és circular. O també es poden fer diverses sendes que es complementen unes amb altres. Estaria bé arribar fins el mirador que es veu a la part més alta per obtindre una vista panoràmica. No està lluny però si que està empinat. El problema es que el grup amb el que vaig té un horari determinat i no hi ha  temps. Si no...eixa ruta la faria segur! 

Pense que és una llàstima no estar tot el dia, en lloc d’unes hores i veure el paisatge amb diferents llums del sol. Contemplar els pinacles a diferents hores deu ser bonic, amb matisos i contrastos que aniran canviant.  Ah!...Si haguera vingut pel meu compte segur que haguera fet més d’una caminada... o la Senda perimetral.... Però no cal pensar amb el que podria fer amb més temps sinó en el que faig amb el temps que dispose. He d’aprofitar cada minut.

Estem fent la senda de las Valiñas que és circular de 3’5 quilometres i es pot fer a peu o en bicicleta. Arriba un moment que hi ha una bifurcació, hi va un consell per a qui vaja de manera lliure, és mes recomanable agafar el camí de la dreta i fer la tornada per l’esquerra, perquè  el camí de pujada de la dreta té menys pendent. 

En la senda de las Valiñas, hi ha molts castanyers centenaris que han adquirit formes diverses, en alguns s’han fet empelts. I atenció! Està prohibit agafar una castanya, és zona d’explotació agrícola.

Sovint veiem les murias o amuntegament de còdols procedents de l’explotació minera.

L’imperi romà dominà estes terres des de finals dels segle I. Conquistaren, s’assentaren i explotaren intensament els recursos. En arribar van veure les joies dels natius i van saber que eren terres riques en or i plata i no pararen fins trobar el jaciments. El que trobaren els romans eren terres d’al·luvió, riques en aigua i amb una pendent que anava molt bé per a utilitzar la força hidràulica però també van descobrir que l’or es trobava en les profunditats i era més complicat extraure’l.

Però, com sempre, la saviesa romana bocabada. Com es possible tant d’enginy? Es impressionant adonar-se de com l’home és capaç de dominar la natura per a les seues necessitats. En este cas, per enriquir-se. Els romans saquejaren les entranyes d’este muntanyes, com si foren termites les foradaren en busca de l’or.  Si, així és. La tècnica anomenada “Ruina montium” va ser la clau, constituïa en desfer la muntanya amb la força de l’aigua.

 Res d’aqüeductes. Foradaren la muntanya amb galeries o canals, uns 400 quilòmetres, el més llarg de 100 metres. El desnivell dels canals era només del 5% per a evitar que l’aigua correra. Encara es poden veure els forats per on passaven, i feren passar a través d’ells aigua en trompa i així desfeien els turons. Introduïen l’aigua en les galeries fins que la comprensió de l’aire atrapat a l’interior provocava la gran explosió.

Quan la muntanya es desplomava arrossegava el llim fins els safarejos. Era quan calia anar a buscar el preuat or i arreplegar el metall. A prop està e llac artificial  Carucedo, que segons conten es creà per impedir que les arenes de l’explotació d’or obstruïren el llit del riu Sil.

L’historiador Plinio el Viejo, administrador de les mines, deixà escrit molt sobre el funcionament d’esta explotació minera tan particular i de les condicions  i la dificultat del treball de les, daltabaix, 15000 persones dedicades a l’extracció del mineral. També molts historiadors posteriors han estudiat el lloc. En al voltant de 200 anys, temps suficient per canviar totalment el paisatge, van extraure uns 5000 quilos d’or. Cada any, uns 25 quilos.

Els pinacles que veiem són les ruïnes dels turons destruïts. Per sort, quan acabà l’explotació de la zona, encara que molt a poc a poc,  la vegetació autòctona recuperà el terreny perdut. Roures, castanyers o alzines són els arbres que predominen. I de fauna, el gat montes i els cabirol, però d’estos no en veiem.

El fet que s’esgotara l’or no va significar abandó o empobriment de la comarca. Las Medulas estaven en lloc privilegiat on es creuaven moltes vies de comunicació i prompte passaria la ruta més important del Medievo: El cami de Santiago. Gracies al camí sorgiren esglésies, monestirs, hospitals  ponts i pobles sencers… Al Bierzo la gent és hospitalària perquè porta segles atenent al peregrí.

El dos punts principals de la senda la Valiña són La Cuevona i la Encantada, però malauradament no ho puc veure de prop, l'accés està tallat per perill de despreniments. Em quede amb les ganes de veure-les.

El paratge  fou declarat “Espaio cultural” i  “Monument Natural”, encara que sent un poc crítica això de natural cal matisar-ho. Tal volta cal  afegir el qualificatiu d’artificial perquè fou modelat per la mà de l’home, la Mare Natura no va tindre res a veure. També té el títol de Bé d’interès cultural per la importància arqueològica però el reconeixement més important va ser en 1997 quan fou declarat Patrimoni de la Humanitat per UNESCO malgrat que en un principi la delegació tailandesa s’oposava i Alemanya i Finlàndia recolzaren les al·legacions en contra. Consideraven que el paratge era resultat de l’activitat destructora del ser humà i era perjudicial per a la protecció mediambiental.

La veritat és que, vist des de la perspectiva ecològica, i malgrat la bellesa del paratge  s’ha d’admetre que fou un desastre total per la destrucció de la muntanya. Una destrucció que va parar només quan l’extracció ja no era rentable. 

La tornada la fem lliurement. El camí cap al poble està clarament senyalitzat. Me’n torne pensant en el que estic veient perquè veritablement és impactant i diferent. Acabem la visita a la Médulas en un bar molt acollidor que hi ha tot just quan arribes al poble, té uns jardins florits i ben cuidats amb vistes als pinacles. El jardí convida a fer un relax, a prendre una refrescant cervesa mirant els cims rojos del paratge que acaben de trepitjar.

Si en la teua visita a la Médulas disposes de temps i vehicle particular, puja al Mirador Orellan, les vistes ho valen. Encara que cal informar-se abans, de vegades, sobre tot en estiu que hi ha molta afluència de turisme, i tal volta limiten l’accés als particulars. Quan ho fan, faciliten mini busos amb horaris determinats per visitar el paratge. Jo no vaig poder pujar al Mirador. Però l’amiga Lola Mora si i amablement m’ha passat una panoràmica. A que és una bonica prespectiva? Tots els pinacles rogencs junts que emergeixen sobre una cobertura verda, com un tapis… el contrast  és espectacular.

Procedècia de la foto: Lola Mora.

QUADERN DE VIATGE, LEÓN i província, estiu 2021

ITÀLIA: Castel del Monte en PUGLIA

 Situat  sobre un turó de 540 metres sobre el nivell del mar, Castel del monte és una corona de pedra, és simetria i matemàtiques,  és simbologia i misteri.

Hui visitem un monument medieval de Puglia, al taló d’Itàlia, Castel del Monte, declarat Patrimoni de la Humanitat per UNESCO l’any 1996, després que en 1876 l’estat italià comprara l’edifici i iniciara la restauració. Està concretament a Andria, molt a prop de Trani, i tampoc molt allunyat de Bari,  ciutats que ja hem visitat.

És un castell manat construir, a la primera meitat del segle XIII, per Federico II, emperador del Sacro Imperi romà i està situat sobre l’antic monestir de Santa Maria de la muntanya.  Federico II de Hohenstaufen, que es va convertir en rei de Sicilia amb només tres anys, va passar a la història per ser una persona ecléctica i culta, el castell va adoptar el caire enigmàtic del propietari.

S'hi veu de lluny ressaltant sobre un turó enmig del paisatge. L’altura dona sensació de poder i és bona per assegurar la defensa en cas d’atac. Encara que este castell no sembla especialment ser una fortificació, no tenia fossat i el material dels murs és de pedra de cal i el de l’entrada de breccia coralina, ni un ni l’altre, resistirien atacs.

Per cert, la breccia coralina destaca, fora i dins, contrastant amb la resta de materials. És peculiar, diferent, bonica.

Ens apropem. Pugem una escalinata per situar-nos en una esplanada davant la façana. Hi ha una bonica vista. 

No se sap amb certesa quina era la funcionalitat del castell. Molts estudis el relacionen amb l’ordre dels cavallers templaris. Uns diuen que era lloc cacera i la residència preferida de Federico II, però de les que es construeixen per ostentar i no residir permanentment. Els capricis reials són així. Federico II portava una vida de luxe i segons conten les cròniques, solia organitzar festes i trobades amb l’alta societat. Podem imaginar carpes per organitzar tornejos entre cavallers i altres activitats de l’època. Però només ho imaginem perquè no hi ha proves que confirmen esta versió, més bé deduïda per  lectures i pel·lícules. El que si està confirmat és que encara que el castell fora apte per viure, no estava condicionat per passar llargues temporades i viure alhora moltes persones. Així que com no se sap res clar, tothom opina. Uns diuen que era un temple o un lloc apartat per a l’estudi, o que era un observatori astronòmic... també hi ha qui diu que era un lloc de descans, un centre de benestar, tipus hammam àrab. De fet, hi trobem un enginyós sistema de canalització de l’aigua recollida des del teulat fins arribar a les habitacions, segons diuen d’origen oriental.

Són secrets de Federico II que no han estat revelats. El que si és cert és que hi va estar tancat el fill de Fernando III el Sant, rei de Castella i lleó, des de l’any 1280 fins 1294.

Tal volta el misteri que l’envolta és el que li ha donat la fama. I especialment pel rigor geomètric i matemàtic com es va construir. Hi ha una  repetició obsessiva del numero huit, que en l’islam és un numero màgic: té forma peculiar octogonal, amb huit torres en cadascun dels costats, alhora octogonals. Hi ha huit habitacions per planta de forma trapezoïdal que estaven cobertes de mosaics d’estil àrab. Tot el conjunt en vista aèria sembla una corona imperial i representa el poder imperial de Federico II, conegut, a més a més com “puer Apuliae” fill de La Pulla, i com Stupor Mundi” sorprès del món”, i és que era una persona oberta de ment sense perdre el criteri propi.

És de pedra blanca local i combina diferents estils, hi trobem des d’elements romànics en els lleons de l’entrada a la cornisa gòtica de les torres, art clàssic als frisos, estructura defensiva i pinzellades islàmiques en mosaics. I sobre seguretat …a l’entrada hi ha sobre el portal, una xicoteta ranura per baixar un reixat per impedir l’entrada d’estranys. 

Entrem al pati i després passem per les  sales fins arribar al saló del tron. El castell és una obra excepcional per la perfecció de les formes i la fusió d’elements culturals de diferents èpoques i llocs. Ara, quan he tornat a casa i he buscat informació complementaria, ho sé. Reconec amb humilitat que mentre estic al lloc no sé trobar-li el valor i la grandiositat que es mereix i en certa manera em defrauda. Les explicacions que em donen en el moment em creen tants dubtes que no acabe d’entendre la funcionalitat i no acabe de visualitzar què feia el rei en les estances. I és que m’agrada generalment visualitzar les històries que envolten els llocs que visite i en este cas, és realment és difícil. Després reflexionant-hi canvie d’opinió i pense realment que el Castel del Monte és un lloc enigmàtic i no cal entendre per valorar-lo.

Des del pati alcem el cap i observem la forma octogonal de la construcció, i de sobte em sembla que estic en un pou. No era el pou en l’edat mitja simbol de coneixement?

A l’interior trobem uns espais alts amb voltes de canó creuat, són sales sense mobiliari. Hi ha unes escultures, algunes columnes, tot amb restos de marbre i la breccia coralina. Malauradament queda poc de la decoració antiga. Tot desaparegué pel pas del temps i tal volta el vandalisme. Antigament la pedra coral·lina decorava les xemeneies i les portes i finestres, mentre que al primer pis es va emprar més el marbre. De tot, ja queda poc, abans hi havia pintures i mosaics en parets i sostres. Hi ha panels informatius sobre la història de Frederic II i sobre el castell. Una maqueta ens mostra clarament la forma octogonal, les huit torres, i que mirant-la des de dalt sembla una corona.

Els salons semblen haver estat dissenyats per ser travessats seguint un recorregut obligat, tal volta relacionat amb la simbologia astronòmica. Tot el que es conta de Castel del Monte queda enlaire, tot és un “potser”, o “tal volta”... quina llàstima no trobar un document que ho explique, així eixiríem de dubtes i no especularíem. Ai! Si les parets parlaren! Quantes coses ens dirien!! Mentrestant, seguim el recorregut, mirem per les finestres cap al pati, travessem les portes...

La situació del castell també fou estudiada per a presentar llums i ombres en dies assenyalats, com els dies de solstici i d’equinocci. Així les portes estan orientades cap on eix el sol el dia 21 de març i el dia  23 de setembre.

Les dos plantes del castell estan connectades a l’interior de les torres per unes escales disposades en sentit contrari a les agulles del rellotge, a diferència de la resta de les construccions defensives de l’època.

I amb tot, arribem al saló del tron, que és on està la finestra que dona al portal de l’entrada. És on Federico II s’aïllaria amb els seus pensaments i on rebria a la cort. Se suposa. Ja sé que  Castel Monte és un gran misteri però és perfecte, arquitectònicament parlant, i tanta perfecció i simetria i... simbolisme... sempre atrau.

QUADERN DE VIATGE, tardor 2021, PUGLIA i BASILICATA

VALÈNCIA: PLAÇA de SANTA CATALINA, L’ESGLÉSIA, LA TORRE I LA XOCOLATERIA

Una visita completa: església, pujada a la Torre i calfar el cos amb el millor xocolate calent de València.

En la plaça santa Catalina de la ciutat de València, molt a prop de la catedral, a la que aconselle entrar i també visitar la basilica de la mare de Déu dels Desemparats, està l’emblemàtica torre i l’església de Santa Catalina, que porta el nom de la plaça on s’hi troba. És be d’interès cultural des de1981. 

La torre imposa i més si es veu des del carrer de la Pau, carrer que es creà a final del segle XIX obrint el centre urbà al mar i també de mésa prop, tenint en compte la perspectiva mirant la Torre. Tal volta no siga tan important o popular com la Torre del Micalet, però a mi especialment m’agrada, és molt bonica per fora i em recorda els anys d’estudiant.  

A l’església podem entrar per la porta que dona al barri del mercat, a la plaça Lope de Vega. Hi trobem una façana que manté el gòtic original amb tres capelles sepulcrals tancades i si ens apropem, podem distingir que per a cegar-les s’empraren peces gòtiques i fragments d’escultures.

La portada actual és barroca del segle XVIII amb un rosetó central i dos menors laterals. Hi també veiem sobre la porta, l’escut de la corona Reial i enmig de l’escut escenes del martiri de santa Catalina, s'hi veu com una maquinària formada per unes rodes amb fulles afilades, que es trencà al tocar el cos de la màrtir. Al final hagueren de decapitar-la.

A l’esquerra de la façana hi ha un retaule ceràmic que es va restaurar l’any 1979, dedicat a la Verge de la Pau. És l’únic record que queda de la capella dedicada a esta Verge, que fou construïda al 1510 i que estava a l’interior del temple. Quan es va construir la capella es tapià el rosetó lateral i actualment s’ha tornat a refer.

Al carrer Tapineria hi ha altra porta d’entrada, que quasi passa desapercebuda per estar encaixonada entre les cases. 

Nosaltres entrem a l'interior per la menudeta plaça de santa Catalina, que sempre està plena de gent perquè  va de camí a la Plaça la Reina i a la Plaça de la Verge on està la catedral i la basílica de la Mare de Déu. 

La portada  sembla incompleta i està en una posició forçada com a conseqüència de la constricció de la Torre, es de tradició gòtica del segle XIV. Hi està el bust de sant Catalina, la màrtir venerada.

L’església és una de les més antigues de la ciutat, una de les deu fundacionals. Es va construir sobre una mesquita anterior i en 1245 ja tenia rang de parròquia.

M’ha sorprès, realment pensava que estava més deteriorada i m’he trobat un conjunt arquitectònic harmònic i elegant. És de tres naus  amb contraforts laterals, en els que es col·locaren les capelles laterals, amb voltes. Al segle XVI l’edifici fou decorat amb estil renaixentista,  i en 1785 va adoptar l’estil barroc,  l’any 1950 es feu una restauració per tornar li l’estil gòtic inicial, i se li llevà tota la decoració neoclàssica i barroca que tenia. 

En realitat estos edificis necessiten una constant reforma. Un cartell a l’entrada diu que el sostre necessita restauració i demana ajuda monedaria. En una de les capelles llegim sobre la recuperació de les campanes. En l’actualitat hi ha dos. Una d’elles, Eloi va estar resguardada al Micalet des de 1940 a 2003 perquè la torre estiguè a punt de ser enderrocada i per salvar-la fou cedida a la torre veïna del Micalet. Les sis campanes que hi havia antigament eren de1729 i es van fer en Londres per la qual cosa se les coneixia per les luteranes. Se les consideraven les millors de la ciutat. Es destruïren dos segles més tard. En l’actualitat només hi ha dos però s’ha iniciat el procés de recuperació de la resta, fent repliques de les angleses, per ser úniques en Espanya.

Destaca la capella major que disposa de girola com en la catedral. De fet son les úniques edificacions religioses gòtiques en València que la tenen.  Presideix la capella un gran crist crucificat d’1’40 metres fet en 1965.

També  destaca la gran rossasa, que m’agrada. No són vidrieres antigues però fan la missió d’il·luminar el temple amb els efectes colorits. Unes representen escenes bíbliques altres son dibuixos geomètrics.

Des de l’interior de l’església, tot just quan comença la girola, està la porta de pujar a la Torre. No podem deixar de pujar-hi, és una escala de caragol còmoda de pujar.

Des de les altures veiem vistes boniques del barri del mercat i la plaça redona, i  la plaça la reina entre altres.

Diuen els experts que és una joia arquitectònica, una de les mes boniques d’Espanya. Mesura 56,12 m d’altura. És de planta hexagonal com el Micalet, té quatre pisos, més el cos de les campanes i el remat superior amb  cupuleta menudeta i un globus terraqui  amb un penell i una creu. Cert que destaca, és barroca del segle XVII, fou construïda entre 1688 i 1705 i autònoma respecte a l’església.

Es única per l’ornamentació barroca particular a base de capitells i la primera en utilitzar columnes salomòniques en el cos de les campanes. Em criden també  l’atenció les finestres i la rica decoració en pedra.

En la base del  la Torre hi ha una inscripció en llatí que explica qui la va construir i en quin any: la traducció ve a dir és que  es col·locà la primera pedra  l’any 1688. Passà per diverses etapes i problemes i  Juan Bautista Viñes  va ser el principal picapedrer.

I tot just enfront de l’església i la Torre està l’orxateria i xocolateria,  possiblement, la més famosa de València, clàssica entre els locals però també entre el turistes perquè ve recomanada en quasi totes les guies turístiques de la ciutat. I de les més antigues, ja ho diu a la porta: dos segles de tradició!. Que bonica la ceràmica de la porta!

I  la ceràmica de dins també! No podem deixar de mirar-la!

Hem entrat perquè és un del llocs més famosos i un dels llocs on fan el xocolate calent més bó en València. I hui fa molt de fred i abelleix molt. Si fora estiu beuríem una orxata que també és deliciosa.

Hi ha també espai a la part de dalt. Malauradament no corren bon temps per a l’oci per la pandèmia i hi ha molta taula buida. Jo recorde haver entrat i no poder quedar-me de tant ple, eren altres temps, quan el virus no circulava per l’ambient.

Destaca l’assortiment de gelats artesanals, dolços valencians,  entre els que no falten ni els xurros ni els bunyols de carabassa... i melmelades...Q uant varietat!.

Demanem un xocolate calentet amb xurros per acabar la visita a la zona. Jo trie el xocolate a la francesa, i està tan espès que quasi és podria talla en ganivet. Com a mi m'agrada. Super bo. Hi ha també tradicional el suïs o a la menta.

QUADERN DE VIATGE, VALÈNCIA, hivern 2021

FRAGMENTS (propis) LITERARIS i VIATGERS: ELS SECRETS DE LA CASA VERDA-11

 

Maia fa un viatge per Guatemala envoltat de misteri, la mare ha de parlar-li quan torne a Espanya perquè ha de contar-li un passat turbulent. Maia gaudeix del viatge però està ansiosa per sabe què passa.

ES SECRETS DE LA CASA VERDA
Mariló Sanz Mora
Edicions 96

RESSENYA LITERÀRIA: PAN DE LIMON CON SEMILLAS DE AMAPOLA de Cristina Campos

PAN DE LIMON CON SEMILLAS DE AMAPOLA

Cristina Campos

El títol atrau, només per la singularitat, la portada també atrau per fina i delicada. Ja fa temps que anava darrere de la novel.la, volia comprovar perquè agrada a tanta gent, especialment dones. I ja ho sé. El contingut mostra vides quotidianes i molta gent s’hi pot veure reflectida en les dues germanes. També sé que en general agraden molt les històries d’amor i este llibre en té. Les dones no tenen manies en dir que el tema de l'amor els agrada, els homes, en canvi, si els agrada s'ho callen, és la raó per la qual cosa este llibre ha passat de boca a orella més entre les femines.

La base de la novel·la és la historia de la retrobada de les dues germanes mallorquines en hivern del 2010. Marina i Anna després de 14 anys sense veure's reben una panaderia en herència de mans d’una desconeguda. En un principi tenen idea de vendre l’herència però Marina es nega i necessita saber qui ha sigut la persona que els ha fet la cessió de la propietat. És una decisió que canviarà totes les seues vides.

Marina té 45 anys, és independent amb una parella alemanya més jove. Tots dos són  metges cooperants en Etiòpia. L’altra germana, Anna, té 49 anys està casada amb Armando al que no estima. Tenen una filla adolescent de 14 anys i viuen una vida acomodada en Valldemossa,  encara que ara estan passant per mal moment econòmic. Totes dues són diferents, com del cel a la terra, una viatgera, independent, sense preocupacions per enriquir-se i viu com vol mentre que l’altra no ha eixit de l’illa, és submisa, viu aferrada la vida de rica i viu segons li han imposat. Massa contraposades. sembla, al meu parer forçat. El que conta de Marina és interessant però la història de la germana, pareix, de vegades contingut de telenovel·la sentimental perquè concentra tots els ingredients: marit absent, infidelitat, malaltia... 

Altra cosa que no m'agrada és que hi ha massa diferència entre les dues històries paral.leles i sembla que estiga llegint dos novel.les. Els personatges masculins  també són molt oposats, massa per al meu parer. Està el bo i el dolent i el que apareix per a substituir al dolent que és el prototip ideal que la majoria de dones busca. És el que pense.

I a més a més, qui narra en tercera persona és dels que tot ho sap tot, com si estiguera dins del cervell i del cor dels personatges. En este cas, qui narra fa, a més a més, apreciacions personals que posa entre parèntesi. Realment pense que és una llàstima perquè si la història haguera estat narrada per alguna de les protagonistes, que molt bé podia haver-ho fet, veuria i valoraria la novel·la d’altra manera.  Ho he dit moltes vegades, i tal volta em faig pesada però este tipus de narracions fan que no em crega el que passa. En canvi si m’agraden els narradors que tenen sentit de ser, que expliquen el que passa perquè saben de què o de qui es parla. O en tot cas, expliquen la història sense "saber-ho tot fil per randa". 

Sense llevar cap mèrit al treball fet, perquè una novel·la costa molt de fer,  amb tot qualifique la novel·la de drama entretingut i prou i és que a més a més, el trobe predicible. Comença bé. Al principi cada pàgina va endinsant-te en el món de la panaderia i de vegades fins i tot he imaginat els olors. Però a poc a poc el llibre va perdent màgia perquè inclou massa tòpics, massa frases amb idees preconcebudes i amb prejudicis. Tal volta mire massa i ho analitze tot.

Però tot no és negatiu, està bé la varietat de temes que tracta: el de l’amistat, la lleialtat, el temps perdut, la necessitat de buscar i fer el que no s’ha fet abans, la superació de pors, la decisió  sobre el futur i especialment el de la maternitat, que cadascuna de les germanes viu d’una manera. Hi ha secrets per mig que expliquen comportaments que marcaren a Marina en la infància. I el secret principal està en una de les receptes.

La recreació dels escenaris també m’agrada, et fa viatjar mentalment a Etiòpia i també a la bonica localitat de l’illa espanyola. És un goig passejar pels carrers de Valldemossa de la mà dels personatges, pels carrers empedrats i les costeres, pels camps amb les oliveres i els ametlers... M’agradaria saber si l’hotel existeix i la panaderia també. També m’agrada que el mallorqui com a llengua estiga present.

De tots els personatges i fets em quede amb Marina i el que conta sobre Etiòpia, fent mirar al lector sobre la realitat en el tercer mon. Amb Marina m’agradaria xerrar i que em contara més sobre la seua vida fent la tasca en l’ong Metges sense fronteres de la qual sóc sòcia des de fa molts de temps. Sé que gaudiria escoltant les aventures i desventures com cooperant al llarg del món. A banda, hi ha altres personatges femenins a ressaltar com són Catalina i Úrsula, que tenen un rol important i  estes també m’agraden com estan descrites.

Amb tot, al capdavall, la novel·la compleix la funció de distraure, perquè és una lectura “lleugera” i "dolceta". La recomane malgrat les meues reticències perquè en conjunt  desperta, tranquil·litat, pau, calma...  i és sensible. 

Mentre la llegia no sabia que estaven preparant una pel·lícula i ara ja està feta, dirigida per Benito Zambrano. És curiós però  imaginava que acabaria en pantalla. Pot ser per intuïció o perquè la veia com un guió cinematogràfic, sabent que l’autora està relacionada amb el sèptim art. En tot cas, pense que sempre és millor llegir abans que veure-ho en cine o tele pel simple fet de poder imaginar els personatges i no deixar que te’ls imposen.