COSTA RICA: Un bar diferent

Prefereisc no viatjar sola per poder compartir les sensacions del moment. Molts aventurers viatgen sense companyia. I encara que és cert que és una bona manera de conèixer la realitat perquè t’obliga a relacionar-te, hi ha molts moments en els quals una veu amiga és necessària.  

Visitar un lloc també és gaudir de temps d’esplai, de lliure deambular sense saber on s'hi va, de xarrar amb qualsevol que dóna peu a la conversa o de prendre un cafè assaborint cada glop en un lloc agradable.

És on m'hi trobe en este moment, un bar original edificat al voltant d’un arbre, que deu ser mil•lenari, on la música de Bob Marley marca el ritme i l’ambient. M’agrada este lloc en este menudet llogaret de Santa Elena al parc de Monteverde. Demostra una vegada més el gran respecte a la natura del que parle sempre quan es tracta de Costa Rica. De segur que en Espanya molts no hagueren dubtat en tallar el preciós arbre que està al pati central i que envolta la casa. En Espanya no hi ha massa escrúpols, per molt valuós o antic que siga. Per sort actualment ja hi ha colles que vigilen per la natura i eviten barbàries ecològiques.

La natura mana en Costa Rica, de la mateixa manera que ho fa en els voltants verds també ho fa en els llogarets habitats. 

Al bar diferent amb un encís particular, l'arbre és immens, les branques eixen per la balconada i envaeixen la calçada.

I dins del bar l’arbre ocupa el lloc central, les branques s'enfilen pel costat de les taules.

Entre cafè i café, pensant i escrivint este quadern que cada dia està més ple de sensacions i situacions, veig una cara que em resulta familiar. Mire sense contemplacions capficada en el pensament de qui pot ser. És espanyol, això ho sé amb seguretat  perquè, pense que a tots se’ns nota de lluny la procedència, i particularment als espanyols més que a ningú. A més a més, nosaltres entre nosaltres ens “identifiquem”. No penseu el mateix?

No deixe de mirar i a la fi caic en el compte que és un actor català del qual no recorde el nom malgrat agradar-me molt com treballa. Quina ràbia! Sé qui és, i si no, com pense, se li assembla. La majoria de les vegades fa de secundari en les pel•lícules i mai he entès el per què no li donen més papers protagonista perquè tots els que ha fet, que jo haja vist, els ha brodat. En estos moments va acompanyat d’una xiqueta que pense serà filla. caic en el compte que continue especulant.

L’actor no deixa de mirar-me perquè jo tampoc aparte la vista, i a més a més perquè, com he dit ja, tambè se’ns nota a la meua germana i a mi que som espanyoles de la mateixa manera que se li nota a ell la seua nacionalitat. Un poc deu ser la identitat nacional que ens eix quan s’està fora de casa i que es fa evident. 

Qualsevol lloc és bo per descansar i escriure les sensacions del moment.
Este raconet és el meu preferit en santa Elena, al parc natural de Monteverde.

Em dona molta ràbia no recordar el nom de l’actor que tantes vegades he tingut en boca i me’n vaig amb la mania al cap, i li pegue voltes i més voltes i no hi ha manera de recordar...segur que esta nit acabaré somniant i tot amb l’actor... i és que només li pegue voltes en recordar el seu nom.

A mitjan nit em desperte. No sé si estava somniat o no amb l'actor però el que si ha passat és que m’he desvetllat, de sobte, a les dues de la matinada el televisor de l’habitació s’ha posat en funcionament, sense més ni més. Deuria estar programat per l’inquilí anterior, és l’única explicació que li trobe. Ha estat molt inoportú perquè ja no he pogut dormir, la pluja torrencial que cau amb un vent que en esta part tan alta del turó de muntanya es fa més de notar, contribueix a que no puga agafar el son. Així que he decidit agafar el llapis malgrat no ser hora.

Plou sense parar i el vent xiula sense treva, ací se sent més perquè estem a la part més alta de tot l’hotel. Este hotel, que el formen edificis dispersats a la falda de la muntanya, és tan gran que es necessita un vehicle per anar de part a part. I a mi m’ha tocat l’edifici més allunyat de tots. Si, si és tan gran que necessitem un plànol per situar-nos i poder anar de part a part. No n’havia vist mai cap tan gran i dispersat i tan ben dissenyant per no desentonar amb l'entorn.

L'enorme hotel respectant la natura està edificant seguint el terreny de la muntanya, 
cada edifici en un turó.

M'enfade amb mi mateixa! Deuria estar dormint perquè demà m’espera un dia de molta activitat, però no puc, malgrat intentar-ho. Al cap em venen un grapat de pensaments sense transcendència, pense en com pot continuar este escrit...com li diuen a l’actor català que vaig veure al bar de Santa Elena...i de sobte...me’n recorde d’eixe nom que durant tot el dia he tingut a la punta de la llengua.

Ja sé que és Eduard Fernandez. Pense amb un somriure en la boca i un poc fent castells en l’aire, si algun dia estes línies eixiren a la llum i Eduard les llegira i ho poguera corroborar... seria quan, definitivament, eixiria del dubte si he encertat. 

QUADERN DE VIATGE: COSTA RICA 2006

Des de la tornada de Costa Rica i durant mesos després he vist a l’Eduard per tot arreu, és clar, s’entén que on l’he vist ha estat al cine i a la tele. Continue dient que és un dels millors actors espanyols en el moment actual. 

Amb la perspectiva del temps, els records de vegades perden nitidesa. De sobte em pregunte si en realitat aquell que vaig veure en Monteverde era l’Eduard i m’angoixa seguir parlant-ne per si em vaig confondre. Tal volta té un doble. Moltes persones en tenim, jo sense anar molt lluny, allà on vaig tinc gent que se m’assembla. 

No vaig a seguir parlant d’ell. Quin dret tinc jo a dir el que fa, no fa i on està.? I si l’Eduard no volia que ningú s’assabentara que havia estat eixe estiu a Costa Rica?. 

Perdona Eduard la intromissió. 

Per compensar et faré publicitat posant alguna foto teua.

REFLEXIONS POSTERIORS sobre COSTA RICA 2006