Si el que vols, lector, és gaudir viatjant comòdament...has de continuar llegint.
Si el que vols és conéixer un poc més la gent d'este meravellós món que ens envolta...este és un bon moment.
Si el que t'agrada i desitges és sentir-te identificat amb experiències viscudes arreu del món...avant continua.


El somni de viatjar és fàcil d'aconseguir.

dissabte, 12 de novembre de 2011

IRLANDA: Les illes ARAN I PART

Enya, afamada cantant irlandesa, té una cançó amb títol  “A day whithout rain”que significa”Un dia sense pluja”,  i és que el fet de no ploure és excepcional en Irlanda.

Estem a la ciutat de Galway d’on agafem un vaixell per anar a l’illa Inishmore, la major de les illes Aran. Com el vaixell no és molt gran i va sempre abarrotat, ens han aconsellat que portem poc equipatge, només el que siga imprescindible per passar dos dies, la resta de la maleta es queda a Galway custodiada al bus que habitualment ens porta d’ací cap allà en este viatge que fem per descobrir l'Irlanda verda, un viatge que fem fonamentalment per caminar per senderols i gaudir dels preciosos paratges naturals. 

Anem cap a les illes... i poc sabem més, només que fins fa relativament no res, Iris era un  nucli totalment aïllat que conserva molt de la tradició gaèlica.

El trajecte és agradable, tenim sol!
Estos ratets de bon oratge s'han d'aprofitar perquè quan es va a Irlanda se'n veuen pocs.
El vaixell que uneix Galway amb les illes Aran tarda una hora i funciona des de l’any 1891, fins eixe moment les illes eren un refugi catòlic aïllat del món i vinculat a la mar. Actualment les coses han canviat, el turisme envaeix l’illa de manera provisional. És turisme passatger, que va i després d’un dia o màxim dos abandona l’illa donant pas a altres turistes diferents. Així que, igual que abordem l’illa, igual l’abandonem. La vida continuada hi deu ser molt dura, s’entén només fent una primera ullada.

En arribar el ferry al destí, un vehicle conduit per un xerraire personatge anomenat Martin, ens porta cap al bed and breakfast que tenim reservat per a dos nits. El nostre bed and breakfast està allunyat del poble, com la majoria de llocs de dormir. I és que al primer colp d’ull es veu el paisatge predominant, són la majoria vivendes solitàries enmig d’enormes paratges. 

Una vegada instal•lats, tenim dos dies lliures per moure’s per este minúscul llogaret on no hi ha res massa allunyat però tot està molt separat, la qual cosa fa que les distàncies semblem més grans.

Com plou i plou de valent, i malgrat la nostra predisposició a fer caminades i trepitjar este país tan verd en el que s’hi trobem, la primera decisió que prenem és que siga Martin, el xerraire conductor que acabem de conèixer, qui amb el seu vehicle ens porte a vore un poc de l’illa. Iris és un lloc menut que té al voltant d’uns 900 habitants, però és millor així, sobre quatre rodes, per mesurar distàncies i al dia següent ja sabrem per on anar. 

Plou massa per caminar...millor fer-ho amb el vehicle de Martin.
Martin és un personatge singular, un amant del seu origen i dels seus arrels celtes, un difusor de la llengua i els costums, que habitualment parla en gaèlic i només utilitza l’anglès amb els viatgers que hi anem. Martin canta i conta coses mentre, alegre i juganer, bromista i parlador va conduint. Parla molt de pressa. Per sort, una companya del grup fa d’intèrpret i va traduint tot el que no para de contar quan ens explica sobre el que a traves de les finestres de la furgoneta anem veient o també al voltant de com són els habitants de l’illa, sobre la seua vida al passat i al present.

La majoria dels habitants d’Iris, com ell, parlen gaèlic i segons conta encara construeixen els curraghs, antigues embarcacions de tela alquitranada com ho feien tradicionalment. 

Hi ha un imatge que es repeteix quan anem pels caminals estrets i de terra d’un lloc a altre i que li dóna un caràcter especial i diferent. Turmentats pels vents els habitants d’estes illes, descendents dels celtes, construïren murs de pedra que feren de contenció de la terra i protegira l’escassa terra dividida en menudes parcel•les. És una estampa repetitiva i alhora única, que mostra el caràcter inhòspit del lloc, la simplicitat de vida, la solitud del lloc i la tranquil•litat que s’hi respira. Potser eixa sensació ve també perquè no trobem a ningú allà on anem, potser perquè plovent com plou, la gent no s’atreveix a eixir de casa i no es veu ni un ànima per cap lloc.

Els murs de pedra fan de contenció, la força del vent en esta illa és impressionant.
Contemplar reiteradament este paisatge forma part de l'encís de l'illa.

I no para de ploure... De camí veiem uns cottage, la típica vivenda de l’illa.


Hi ha cottage que està condicionat com hostatge o bar.

Però la majoria són  vivenda habitual dels habitants de l'illa.

També parem per vore una colònia de foques, però per molt que Martin ens indica on mirar, les busquem i no les trobem. I es que amb tanta aigua no es pot vore res. 

Les foques no estan a la vista...s'hauran amagat amb tanta aigua.

Parem en unes ruïnes d’una església amb les corresponents tombes...plovent, sempre plovent...Martin ens fa una ruta turística però malauradament la pluja torrencial impedeix poder assaborir el que estem veient. 

L'illa conserva vestigis celtes.

En un moment donat, mentre nosaltres remullats contemplem les ruines, Martin ha de buscar on girar el vehicle, el cami estret pel qual anem dona directament a l'aigua.

Una vegada tenim al xerraire Martin tan disposat a portar-nos a qualsevol lloc, ens aprofitem del seu vehicle per a que ens porte al lloc més allunyat de l’illa: Dun Aonghasa.  


QUADERN DE VIATGE: IRLANDA 2008

Continuarà...





Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada