Este lloc és únic: un autèntic monestir cistercenc del segle XIII junt a un parc jardí històric espectacular del segle XIX amb abundant flora i aigua.
L’experiència m’ha ensenyat que cal retornar als llocs on ja has estat, sobre tot si quan ja fa molts anys que els visitares per primera vegada. Quan tenia una vintena d’anys vaig anar al monestir de Pedra i d’aleshores no recorde res. Del conjunt del viatge només em venen al cap anècdotes i situacions puntuals però no puc entendre com no recorde este paratge singular. Sé que vam caminar fins la cascada principal... però la ment ha esborrat la imatge. Que capriciosa és la ment, que guarda i esborra segons vol…una cosa si sé: no hi havia tanta gent ni...tanta preparació per al turisme…fins i tot hi ha exhibició de falcons. I altra cosa que me n’adone ara, és que en aquella ocasió no vaig fer ruta circular sinò vaig anar directament a la cascada principal.
Comencem el passeig pel parc, que seguint les indicacions d'un planol, és circular. La ruta completa té una extensió sobre 4 quilometres amb distints nivells de dificultat. Hi ha passarel·les i escales per afavorir la caminada.
M’agrada que al llarg del recorregut haja panels informatius de la fauna,
flora o de les cascades, llacs o grutes. Unes vegades els llig, altres em
passen desapercebuts. Intente seguir la ruta establerta, però aixi i tot és
inevitable perdre l’ordre marcat. El primer que trobem és el passeig de la
Olmeda, des d’on ja veiem part de la muralla que conserva la torre de
l’homenatge. També veiem cascades que s’endevinen entre roques i verdor...ja gaudim
de la natura...ja observem el paisatge natural erosionat per l’aigua...el riu
Pedra, que petrifica per la gran quantitat de calç dissolta, així que al mínim
contacte amb un sòlid fa que s’hi forme una crosta de pedra calcaria.
Llevat de tot l’entramat turístic i mercantilista, estic bocabadada del que veig. I ho dic perquè els fotògrafs professionals no falten a l’entrada del jardí per a fer-te la foto “obligatòria”, que després trauen a paper i podem comprar o no a l’eixida on les tenen exposades per a que tothom les puga veure. No m’agrada gens. Pense si els ix a compte traure totes les fotos a paper, si en vendran tantes al dia... No vull pensar-hi, ara toca fer un passeig assossegat. Arribem al mirador de la Puerta Negra.
És un goig gaudir de l’exuberant naturalesa, camins i sendes creuen cascades, llacs i grutes, sempre mirant-nos i protegint-nos els arbres centenaris…i escoltant el soroll del riu Pedra. Hi ha varietat de flora i fauna.
Que bonic el llac dels ànecs. Encara que ànecs no en veig cap. Tant se
val, totes les perspectives conviden a parar i fer foto.
Seguim el passeig. Pare l’atenció en un panel explicant els efectes d’una riuada en 2024 en el parc. La força de la naturalesa és brutal.
L’oratge acompanya. Ni fred ni calor i l’aigua refrescant en tot moment.
Les cascades obliguen a parar i escoltar el seu soroll. Alhora escoltem el
cant de les aus, hi ha catalogades unes vint especies. Les fotos personals amb
la cortina d’aigua per darrere queden boniques.
Passem per la gruta del artista...
El parc està preparat per a regalar al visitant les millors vistes amb
miradors cara la cascada, això si, s’ha de pujar i baixar costeres, a tothom no li pot resultar fàcil.
El Monestir de pedra es un dels llocs més representatius d’Espanya del relleu càrstic i destaca esta gruta Iris i la cascada cua de cavall que són meravelles ocasionades per l’erosió. Com he dit abans, la zona té molta concentració de roca calcaria que en entrar en contacte amb l’aigua, s’erosiona provocant un paisatge en constant canvi. Entrem a la gruta iris que és espectacular, es va descobrir en 1860 i s’hi condicionà per al públic.
Entrar dins de la gruta és una bonica i refrescant experiència que suposa veure molt a prop la cascada, escoltar el fort soroll de la força de l’aigua i anar per davall de l'aigua que cau de la gran cascada, la més important, la que té més fama, la més cridanera, la que té una caiguda de més de 50 metres d’altura: La cua de cavall. La gruta és llarga i estreta.
Quan baixem al peu de la cascada i la mirem de lluny podem veure per on hem
hem anat nosaltres abans d’entrar a la gruta, s’hi poden veure els forats en la
roca a traves dels quals jo he fotografiat la cascada i l’aigua. És una meravella.
Em sorprèn la història del parc. Pensava que era públic però es privat. En
1843 el monestir fou adquirit per Don Pablo Muntadas Campeny a través d’una
subhasta publica. Anys després, el fill. Don Juan Federico, transformà l’horta
existent en un jardí i les dependències conventuals en un hotel. A més en 1867
construí uns piscifactoria de truita i carranc iberic, pionera en Espanya, de
la qual encara veiem algunes pesqueres originals.
Seguint la fletxa blava de la ruta circular arribem a un dels punts mes fascinants, per la vista del llac. Es un remans de paus, és el llac de l’espill. La simetria és perfecta
La compra per la família Muntadas va evitar la degradació del lloc després de la desamortització de Mendizabal en 1835. És lloable tot el que s’ha fet al parc que fou catalogat de conjunt d’interès cultural, també monument nacional. Hui en dia és bé d’interès cultural i en 2011 va rebre la medalla del mèrit turístic pel govern d’Aragó.
Ja estem a punt d’acabar la ruta pel parc, l’últim
que veiem és la Penya del diable i arribem a la zona de descans. Anem a dinar
al restaurant que hi ha dins del recinte. Hui celebre el meu aniversari.
QUADERN DE VIATGE, SARAGOSSA I PRINEU ARAGONÈS, ESTIU 2025
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada