RACÓ VIATGER de Mariló: ALACANT: PASSEIG PER LA CIUTAT.

dimarts, 10 de febrer del 2026

ALACANT: PASSEIG PER LA CIUTAT.

Fer turisme del que és té més a prop, està molt bé. Hui el faig per l’Alacant antic.

Hi ha ciutats que cada vegada que les visites descobreixes un racó que no havies estat, o tal volta el coneixes però amb el pas del temps es veu diferent, per això, als llocs s’ha d’anar i tornar...si pot ser, moltes vegades. És el que m’ha passat en Alacant, on he estat en moltes ocasions i hui he trobat una ciutat diferent. La raó? Tal volta per la companyia, que està vegada són els companys de la universitat Nau Gran Ontinyent, tal volta per les explicacions rebudes per part del guia Mateo que sempre són molt interessants... o tal volta perquè hem passejat tranquil·lament pel barri de la Santa Creu, la part més vella al peu del castell, que desconeixia. Pel que siga, la visita a Alacant m’ha agradat. Només em decep prendre consciència de la falta d’identitat del poble alacantí, que no és culpa dels habitants sinó del transcurs de la història, sempre desitjada pels castellans i ara envaïda pel turisme. Però també la política actual té a veure, i és que, hi ha un sector majoritari de governants que sense raó de ser, té por que la gent parle valencià. Por. Si. Què és sinó? I així, malauradament, des de juny de 2025 la ciutat d’Alacant, que cal ressaltar que pertany a una comunitat bilingüe, és castellanoparlant. Han renunciat al valencià!. Clame el cel! Els alacantins es mereixen altres dirigents més oberts de ment. No només els alacantins, tothom mereixem més sensatesa i consideració en els caps que ens governen. Que més els dona que la gent parle, escriga o llisga en valencià, si és el que vol? Pense que és una manera de confrontar, en lloc de buscar formules de conviure millor. “Respecte” és la paraula clau i amb eixa acord de ple d’ajuntament es demostra una falta el respecte cap als nombrosos valenciano parlants que no volen perdre les arrels. Em dol, i estic segura que no sóc l’única, que sent dolor veient menysprear un signe d’identitat tan bonic com és la llengua materna.

I parlant de política, el primer que veiem en arribar a Alacant és l’edifici de l’ajuntament, situat en el centre històric, en un antic palau barroc. És la construcció principal de la plaça porxada de l’ajuntament considerada “la plaça major”, no per grandària sinó per funció institucional. Hi es fan les fogueres de sant Joan i altres activitats publiques com mercat d’antiguitats els diumenges.

Es construí entre 1701 i 1780 després que l’anterior quedara destruït pel bombardeig naval dels francesos el 1691 que va arrasar la ciutat. De planta rectangular i de pedra, té dos façanes, la que veiem i la de darrere que dona a la plaça de la Santíssima santa Faç. Des de la plaça de l’ajuntament veien la façana principal simètrica amb tres plantes flanquejada per dos torres més altes. Destaquen les columnes salomòniques decorades amb garlandes. També ressalta l’escut de la ciutat sostingut per dos lleons rampants.

Entrem i tenim sort que podem pujar a les dependències del primer pis. No sempre s’hi pot pujar. Però abans parem l’atenció en una curiositat: és la “quota zero”, que és el punt de referència per a les mesures de l’altitud d’Espanya. Al costat hi ha una figura de Dalí de 1973.

Pugem i trobem una sala que m’impacta pel paviment hidràulic que trepitgem, és una gran obra d’art, una meravella, que dona pas a la galeria d’alcaldes de la ciutat. Ens movem entre mobiliari antic com “l’arca de les tres claus” del segle XVI. El saló blau és on es realitzen els actes institucionals i casaments civils. Hi està la capella de l’oratori amb llenços de pintura barroca i paviment fet amb mosaics de Manises, està el saló de plens on se celebren els plens municipals. Hi ha un tríptic de títol “El camp, la ciutat i el mar” de 1947 i també parem l’atenció en l’escut i la bandera d’Alacant, on es veu clarament la cara del moro, de la qual us parlaré quan us conte sobre el castell.

Deixem la plaça de l’ajuntament i anem a plaça de la Santissima Faç, a les esquenes de l’ajuntament i tot seguit passem per davant de “La ciudad descubierta”, una exposició arqueològica subterrània que mostra les restos urbans des de l’edat mitja fins a l’època contemporània.

Caminem pel carrer Major que abans era el més important. En 1901 es va convertir en el primer carrer per a vianants d’Alacant i estava prohibit el pas de carruatges. Durant dècades fou un del carrers comercials més llarg de la ciutat amb botigues tradicionals de tot tipus. Ara ja no hi queda res del passat, el turisme és qui mana. Així i tot és un lloc carregat d’història. I continua sent el centre perquè connecta dos edificis religiosos importants: la Concatedral de San Nicolas, per on passarem després i la basílica de Santa Maria, cap a on anem ara. El carrer Major és escenari de la romeria de la Santa Faç i processions de Setmana Santa. Abans d’arribar a l’església, el carrer canvia de nom i és el carrer de la Villavieja, segon consta en uns inscripció, eix principal de l’Alacant medieval. Des d’este carrer ix un curiós carreret molt estret i escalonat en honor a un important pintor alacantí de nom Heliodoro Guillén(1863-1940).

Als pocs metres trobem dos punts importants on parar-nos. El museu d’art contemporani i l’església de Santa Maria. Entrem primer al museu: el MACA. Ocupa l’antiga casa de la Asegurada, l’edifici civil més anticde l aciutat, construït al segel xVII com a dipòsit de blat i exemple del barroc valencià.

Al museu trobem una de les millors col·leccions d’art modern d’Espanya: Picasso, Dalí, Kandinsky, Chillida, Miró, Tapies... Hi ha pintures, escultures, dibuixos, obra gràfica, serigrafies, litografies, gravats...No totes les obres estan exposades, part del fons deu renovar-se per raons de conservació, el que significa que és un museu canviant.

També hi trobem peces del pintor, escultor i artista gràfic alacantí, d’Onil, Eusebi Sempere, reconegut a nivell internacional durant la segona meitat del segle XX. Sempre fou el principal benefactor del MACA.

La plaça de Santa Maria està enfront. Per cert encara es veuen en algunes façanes, com en el lateral d’este edifici, els impactes de les bombes dels canons de les guerres...Maleïdes guerres...no em cansaré de dir-ho... Les torres de la façana semblen iguals, però no ho són: una és del segle XIV i té forma en L i l’altra és rectangular i del segle XVIII, concretament, 1713. La portada principal i les dues laterals són d’estil barroc.

Entrem a l’església que a l’any 2007 fou ascendida a basílica. Santa Maria és l’església parroquial més antiga d’Alacant, és gòtica del XV i XVI i construïda sobre les restes de l’antiga mesquita major. Al llarg dels segles ha patit reformes que comporta una barreja d’estils arquitectònics. L’edifici té una nau única amb capelles laterals entre contraforts connectades. Donem una volta passant per la capella del baptisteri amb una pila baptismal de marbre de carrara d’estil renaixentista, per la capella de la comunió, per la capella de la Inmaculada...observem l’orgue barroc, que volen restaurar i demanen ajuda econòmica...Mirant per on trepitgem veiem els subsòl amb restes de l’antic edifici, també hi ha un escut nobiliari que pertany a la família Scorti, que foren un nobles rics italians establerts en Alacant des del segle XVI, grans benefactors de l’església. No és l’únic escut que hi ha, en l’església en trobem altres de persones rellevants com el dels Reis Catòlics.

Veiem quadres que són valuosos, passem pel cor, per la sala capitular que és on està el museu...donem la volta completa. A la torre del campanar no pugem.

El retaule de l’altar major que veiem no és l’antic. Roderic d’Osona un prestigiós pintor seria qui elaboraria el retaule major desaparegut. L’antic s’hi conservà fins a la remodelació barroca de 1750. Part d’aquell retaule antic està al museu del Prado de Madrid. És Barroc o Rococó... daurat per tot arreu i fins i tot veig un espill per a que faça reflex el daurat i done la sensació de que hi ha més or encara.

Acabe explicant un detall sobre la Mare de Déu. Conta la tradició que l’últim dia d’agost de 1484 l’església es va incendiar i la imatge de la Verge va desaparèixer. Al mati següent aparegué als afores de la població d’Agres. Segons conta la tradició fou un pastor Gaspar Tomas, al que li faltava un braç, el que la va trobar damunt d’un lledoner en ruïnes d’un castell musulmà. I li manà que donara avis, però el pastor desbordat per la situació li digué que si anava dient que la Mare de Déu estava en un lledoner, no el creuria ningú. Aleshores la Verge fa fer el prodigi de donar-li el braç que li faltava, per a que així mostrant el miracle el cregueren. La imatge fou transportada a l’esglesia, però de nou tornà al lledoner d’Agres, per la qual cosa van interpretar que el que volia, era ser venerada en aquell lloc.