Si el que vols, lector, és gaudir viatjant comòdament...has de continuar llegint.
Si el que vols és conéixer un poc més la gent d'este meravellós món que ens envolta...este és un bon moment.
Si el que t'agrada i desitges és sentir-te identificat amb experiències viscudes arreu del món...avant continua.


El somni de viatjar és fàcil d'aconseguir.

dissabte, 30 d’abril de 2016

LE CHATEAU DE SALSES a França

El castell de salses és una fortificació imponent situat a la ruta dels càtars, val la pena fer la parada.

LE CHATEAU DE SALSES està situat a la ruta dels càtars, no especialment en lloc idoni i accessible, segons el meu parer, o tal volta si ho és podria pensar altra persona, i és que està en plena autopista i el que per a mi és un inconvenient hi haurà qui pensarà que és un avantage.

Jo faig una visita ràpida, anem de tornada a casa. A més a més aprofitem per fer la parada tècnica necessària en una àrea de descans que porta el nom del castell. Tant se val si es va en direcció Narbona/Montpeller o en direcció Perpignan/ Barcelona, en les dues vies està la possibilitat d’accedir-hi. Una vegada a l’àrea de descans on hi ha serveis, bar, gasolinera... seguim a peu i sense pèrdua per un camí de terra i en un tres i no res, al voltant de 5 o 10 minuts ens trobem la gran fortalesa de la ruta càtara.



 I cert que al primer colp d’ull la fortalesa impressiona per gran i imponent, per ben conservada.



 Això si, no sé si és efecte visual però sembla que el castell fortificat estiga per davall del nivell del terra, en quan  deuria estar en un turó. Llegint la historia s’entén la raó.



Originari del segle XI, 1040, i pertanyent als comtes del Rosselló, fou reestructurat pel constructor espanyol Ramirez al segle XV, any 1503, seguint models de Castella, enfonsant el terra i està és la raó per la qual no el trobem com la majoria estan, dalt d’un turó. Està al límit nord dels territoris de parla catalana. En 1258 la frontera entre la corona d’Aragó i el regne de França s’establí entre Salses i Leucate, situat al Mediterrani. 



La construcció del nou castell fou ordenada per Ferran el catòlic l’any 1497  per a reforçar la frontera de Catalunya front el regne de França. En 1642 aconseguiren definitivament el control de la  fortalesa.



Es veu gran.  Per entrar-hi cal travessar dos ponts llevadíssos sobre fossat  de 15 metres d’amplària i 7 de profunditat.



Dins està la plaça d’armes, la casa del governador, la capella, consagrada a sant Sebastià, la presó, les quadres i el palau reial. És un rectangle de 115 metres x 90, amb quatre torres cilíndriques cantoneres als angles que li donen forma a tot el conjunt. 

També a l’interior està el museu de la història de Salses, no sé si serà molt visitat, en este moment no hi ha ni un ànima, nomes els fantasmes del passat. 



Es diu que l’arquitectura emprada en la construcció va ser revolucionaria per al seu temps, un exemple poc vist de transició entre el castell medieval i les fortificacions modernes.




Només al primer cop d’ull s’endevina el punt estratègic on s’hi troba i la importància que deuria tenir per a la  zona. I amb un poc d’imaginació poden situar guerres i conflictes, lluites per poder i per religió, cosa habitual per estes terres.

Ja saps...si estàs a prop, fes parada...mai està de sobra conèixer un escenari real de la història.


QUADERN DE VIATGE: FRANÇA 2007 

dimarts, 26 d’abril de 2016

RESSENYA de cine: ALTAMIRA



ALTAMIRA
Hugh Hudson


Acabe de veure la pel·lícula Altamira. M’ha agradat, primer perquè sóc viatgera i els preciosos paisatge càntabres que apareixen, em fan recordar les visites fetes a aquelles terres, però sobre tot perquè és un homenatge a una persona injustament criticada i censurada. Altamira cobra valor perquè és una  manera de traure a la llum part de la cultura pròpia, mostra una realitat, un fet històric rellevant per a la historia i per a l’art.

Ens remuntem al passat, a any 1879, ens anem a les muntanyes verdes i pics rocosos de Santander i descobrim un fet. Si per a mi ha estat un descobriment esta part de la història en la qual no m’havia parat mai  a pensar. No he visitat Altamira, per suposat, perquè és un privilegi de pocs, tampoc he vist el museu replica de la cova, encara que vaig estar a punt un dia que estava per Santillana, i cert que em sento una ignorant per no haver-me preguntat mai com va ser realment la descoberta d’esta meravella feta pels nostres avantpassats. Simplement sabia que una xiqueta havia estat qui per casualitat havia trobat aquelles animals pintats i amb això m’havia conformat.

Si, així va ser, una xiqueta de huit anys, Maria, va ser la descobridora, i és que son pare, Marcelino Sanz de Sautuola, besavi del difunt Emilio Botin, era el que la motivava constantment per a que analitzara el que l’envoltava. A la pel·lícula és un gust veure la relació de pare i filla, tan compenetrada, tan estreta, malgrat ser de vegades massa científica per a l’edat de la menuda.

El pare és un paleontòleg aficionat, interessat en temes de la prehistòria especialment des que anà a l’exposició universal de Paris i escoltà parlar del tema. La xiqueta és un cabet obert a tot el que siga novetat. És innocència sabia i pura, no tergiversada per normes religioses, al contrari que a la mare, que viu en una constat por per no trencar les normes que l’església i un cura fanàtic li imposa.

És una troballa fora de sèrie, extraordinària que al final canviarà la història de la humanitat per sempre, però haurà de passar el temps perquè la religió del moment ho vol amagar, donat que no li entra al cap que ciència i religió puguen anar de la mà. També les ments científiques estancades tanquen el ulls a la realitat evident que suposa trencar els esquemes que fins el moment tenen. El científic capdavanter és Émile Cartailhac que no vol que li arravaten l’honor i la gloria científica, que fins el moment té, amb una troballa feta per un simple aficionat a la prehistòria.

I entre tots aconsegueixen el silenci per un temps i calumniar a la persona que creu cegament que el que hi ha pintat a les coves és fruit de l’home del paleolític i no és cap falsedat.

La disculpa a les calumnies arriben vint anys tard, desprès de morir Sanz de Santuola, en 1988. Carthailac, que és qui s’oposà amb més contundència  va escriure l’any 1902  “ La gruta de Altamira. Mea culpa de un escéptico” on reconeixia l’autenticitat de les pintures.

Antonio Banderas, com actor, està correcte en la pel·lícula, i l’honra una decisió que va prendre mentre es preparava el paper, i és que es va negar a entrar a les coves. Com anava a entrar ell, en quant molta gent historiadora i experta està en la cua d’espera?. Va refusar perquè seria una ofensa per a la cultura.

La pel·lícula parla del descobriment però també de l’enveja, mal endèmic a Espanya, malauradament. I també d’allò que tant fem sovint que és parlar per parlar. Parla del paper censurador de l’església, que en esta pel·lícula està portat a extrems. Han escollit un cura massa tòpicament malcarat i intransigent, malgrat estar interpretat per un guapo actor. Este detall fa que “Altamira” puga ser interpretada de mala manera per part dels catòlics.

Particularment hi ha un detall que em desagrada de la pel·lícula. Està rodada en angles i hi ha moments en els quals els protagonistes lligen les noticies en els periòdics de la zona i es veuen escrits en llengua anglesa. Per al meu gust és un detall fora de lloc, podrien haver estalviat les imatges enfocant el periòdics. Queda molt malament que una família càntabra, espanyola de sempre, estiga llegint diaris espanyols escrits en angles. No puc entendre el per què esta part no es va eliminar, tampoc és necessari enfocar les lletres. Entenc que es rode en angles pel màrqueting i la venta que suposa. Entenc que si es roda en angles tal volta és per què en Espanya no es dóna el suficient recolzament a este tipus de projectes. La pel·lícula és franco espanyola i és en estes dues llengües com deuria escoltar-se. I no en la llengua anglesa que no té res a veure.

Hui en dia les coves que són Patrimoni de la Humanitat per Unesco des de  1985, tenen l’entrada restringida, tenen perill real de desaparició, és massa important el que hi ha com per exposar-lo al turisme que ho pot fer malbé. En el seu lloc s’ha obert a 2 quilòmetres de Santillana del Mar, un museu i una reproducció de les coves amb tot tipus d’infirmació.


dissabte, 23 d’abril de 2016

MADRID: EL TEMPLE DE DEBOD

El temple de Debod està en un jardí dins de la ciutat, és un toc de tranquil•litat entre el maremàgnum urbà.


Hi ha ciutats molt grans que visite o he visitat de tant en tant, com és Barcelona o Madrid, on  no puc fer una simple mirada per plasmar-la en la seua totalitat, us les he de mostrar fragmentades.
I així hui comence per Madrid i ho faig caminant cap a la zona oest, junt a la plaça d’Espanya, una plaça gran i emblemàtica, on en esta última visita a la capital, faig parada obligada per visitar un amic que està de cheff en un restaurant de “fama”, un lloc sobre tot conegut entre artistes, actors i cantants, que hi van atrets pels bons arrossos que el valencià fa. 

Plaça de Espanya

Creuem la plaça i al costat del parc de l’oest hi ha un temple que especialment m’agrada: El temple de Debod. I sé la raó, esta vegada ho sé, és per la meua fascinació pel món egipci faraònic. Este monument únic a Espanya d’estes característiques i un dels pocs testimonis egipcis que es poden veure fora d’Egipte, el vaig visitar per primera vegada ja fa molts anys i vaig quedar fascinada. Jo encara no havia visitat Egipte i este monument em va pareix espectacular. Anys després, continua agradant-me, tal volta per senzill o per la situació davant l’aigua que fa de mirall jugant a simetries boniques i incomparables. 






En la primera visita, vaig voler saber més de la història que comporta, també la controvèrsia o dubtes que genera.  Hi ha qui pensa que es una reproducció. I no ho és, en absolut. Té més de 2200 anys d’antiguitat. El temple de Debod és un original, procedent del sud d’Egipte, a 15 quilometres d’Assuan, i manat construir per un rei nubi. Estava dedicat als deus Amon i Isis. I és realment antic que data del segle I a.C, i no una reproducció moderna, és un privilegi per a Madrid i per a Espanya. 
Arribant al temple des de l’est hi ha un camí processional que transcorre a traves de tres portes de pedra, un estanc i finalment el propi temple.





El temple va ser un regal que Egipte va fer a Espanya l’any 1968 en agraïment per l’ajuda rebuda després de la crida internacional realitzada per Unesco. La crida era  per a salvar els  temples de la regió de Núbia, principalment el d’Abu Simbel LINK, en perill de desaparició per la construcció de la pressa d’Assuan. Quan va ser traslladat es situà de manera que conservara aproximadament la mateixa orientació que en el seu lloc d’origen.




El temple de Debod va ser inaugurat el 20 de juliol de 1972, després de dos anys de reconstrucció. Va ser un procés molt complicat, perquè a més a més de no disposar de plànols clars, en el desmantellament i trasllat es perderen algunes peces. 



Durant les dècades posteriors el temple no va ser valorat com calia i no se l’atenia com es mereixia, la zona on està era insegura. Però les coses han canviat, esta última visita he trobat un parc ple de visitants i de vida, colles de joves i famílies, parelles...aficionats  a la fotografia. I es que el temple és un escenari molt bonic i atraient per a practicar amb la càmera el joc de les llums o les simetries, és un plaer anar buscant els angles més adequats per emmarcar els temples. 





I si és bonic de dia, més ho és, si cal, al vespre, a l’hora baixa, entre dos llums, quan el sol s’amaga. És l’hora màgica quan el sol s’apaga i les llums elèctriques comencen a funcionar. M’he quedat bocabadada de la gran quantitat de gent que s’ha apropat per veure com el sol desapareix, com juga  a pintar el cel de varietat de rojos diferents.  Definitivament és la millor hora per visitar-lo. 





Les 8 hectàrees de jardins que l’envolten són els millors seients per a contemplar l’espectable, molta gent segur que aprofita per fer un picnic.

Hi ha èpoques en que també es pot visitar per dins, amb informació sobre mitologia, societat i jeroglífics, també hi ha una maqueta on estan representats tots els temples que existien antigament en la regió de Núbia. Tot pot ser interessant per apropar-se a l’època dels farons, i així qui no ho conega pot fer in tast i qui ja ha estat a Egipte podrà recordar el que ha visitat. En tot cas, el temple de Debod és un bon lloc per passar una estona i així gaudir del vespre en un jardí dins de la ciutat: és un toc de tranquil•litat entre el maremàgnum urbà.

QUADERN DE VIATGE, MADRID, tardor 2015






dimarts, 19 d’abril de 2016

FOTOS i MÚSICA: Conte de LA LLEGENDA DE LA CARA DEL CASTELL




I cada castell té la seua llegenda, 
i els seus fantasmes que de tant en tant eixen 
per recordar-nos la seua existència.
Coneixes la llegenda de la cara del castell de Banyeres? ...
doncs esta és la seua història.

dissabte, 16 d’abril de 2016

ÀUSTRIA: Un tast de GRAZ


Fem escapada a una gran ciutat en un viatge amb la finalitat de veure l’Àustria alpina i rural.

Graz, la segona ciutat més gran d’Àustria, està al sud dels Alps, i just els Alps són les altes muntanyes que han estat la nostra destinació en este viatge d’estiu. I és que volíem veure el país des dels cims, des dels paratges naturals, alguns dels quals no són molt fàcils d’accedir i a més a més estan amagats. Hem vist molt, tots paisatges encisadors: el pic més alt del país, le goles de Liechesteintein, la vall de les granges en ruta transalpina, les aigües de Krimmler,llacs de muntanya, hem passejat per poblets, o ciutats com Insbruk o Salzburg.

Però hui com plou  fem un descans en les ascensions a la muntanya, deixem de banda les caminades i busquem la ciutat. Per què no anar a Graz? Pensat i fet i ací estem.



No vaig a parar-me en aspectes històrics del passat, em pare en l’actualitat que veig en el passeig que faig. 

És una ciutat bonica, amb llum, molt espaiosa i el conjunt general al primer colp d'ull m’agrada. Va ser declarada Patrimoni Cultural Mundial per Unesco l’any 1999 per la barreja arquitectònica al ser un lloc de creuament entre Balcans, països  germànics i la mediterrània.  Pare l’atenció i me n'adone que és cert que hi ha estil barroc, renaixentista i gòtic que conviuen un al costat de l’altre, també hi ha un estil anomenat Jugendstil, que és la versió germana del modernisme.

També m’agrada el tramvia que circula per les amples avingudes, sempre ho destaque en les ciutats que visite i que el conserven. En esta ocasió el tramvia és un toc de color front als edificis històrics que hi ha, que per altra banda, també tenen diversitat cromàtica. 

Es veu una ciutat activa, amb ritme, jove, i és que la ciutat compta amb moltes universitats, és l’explicació: la gent jove aporta energia. L’any 2003 va ser capital europea de la cultura.

Fem una passejada sense plànol, admirant la bellesa dels edificis, observant la gent, és el que, anem on anem, sempre fem.  Ens centrem en la visita al casc antic i anem a la plaça major, Hauptplatz, amb una gran font central, parem l’atenció, a l’ajuntament que té un gran rellotge.

Hi ha moltes avingudes i carrers... i places...tot destaca per tenir cases importants, per ser seu d’organismes oficials o per concentrar bellesa arquitectònica.

No vaig a detallar pas a pas perquè és una visita fugaç i només puc fer pinzellades, simplement anomene l’avinguda principal que és Herrengasse i que està envoltada d’edificis moderns i antics també de botigues de luxe, i el carrer Sporgasse que és el més antic de la ciutat, actualment dedicat al comerç. 

I no deixem de visitar la fortalesa, el castell Burg, amb la doble escalinata gòtica i la torre del rellotge Uhrturm, edificada l’any 1560i  un dels símbols de la ciutat. Un funicular ens porta a la part alta. Busquem lloc per menjar i ho fem de manera tranquil•la, assaborint menjar típic de la zona. 

En acabar donem una passejada per veure les bones vistes de la ciutat i el riu Mur que la banya. Des d'este punt priviliegiat també podem adonar-nos-en millor de les cases, edificis... i veure les tonalites diverses de colors amb els quals estan pintades les façanes. 

I si de monuments parlem també hi ha un grapat: la Dom o catedral, un teatre reconstruït... o un mausoleu dedicat a Fernando II.

Només hem fet un passeig, tal volta torne en altra ocasió per visitar la ciutat amb la tranquil•litat que es mereix.






























QUADERN DE VIATGE, ÀUSTRIA, estiu 2005