RACÓ VIATGER de Mariló: COSTA RICA: la capital SAN JOSE-I PART

dissabte, 7 d’abril del 2018

COSTA RICA: la capital SAN JOSE-I PART

Tenim uns dies per trepitjar la ciutat i comptem amb dues coses importants: ens hem estudiat el plànol al detall i tenim referències de gent local que ens han assessorat.

Del poblet de Tortuguero anem a la capital de Costa Rica: San José. Hem agafat una barca per abandonar el Parc Nacional que tant ens ha agradat. Quina llàstima abandonar este paratge¡ Quan arribem a l’embarcador on deixem la barca, agafem un autobús que ens portarà a Siquirres i Pococí on fem una parada abans d’arribar.

A la capital estarem uns dies i volem fer rutes per la vall central, la que concentra més conreu de café. Volem visitar dos dels volcans més importants de Costa Rica, Irazu i Poas, volcans que com l’Arenal, encara estan en actiu.

Entrem a San José pel Parc de la sabana, que és enorme i compta amb instal·lacions esportives importants, també té una àrea de bosc amb un llac per a ús recreatiu. L’autobús ens deixa al mateix centre, molt a prop de la catedral. Anem a peu buscant l’hotel que tenim reservat, que segons el planol, no deu estar molt allunyat.

Arribem i ens alegrem. És un bon hotel, no ens podem queixar, i és que de vegades la publicitat no es correspon a la realitat. En esta ocasió no ens ha decebut i l'hotel és com es publicita. Per la nit hi ha actuacions en directe.

Al dia següent matinem per tindre més temps per davant. Per anar al centre travessem el barri Amón, i així podem observar de prop les cases senyorials del segle XlX que hi ha. Són velles i amb façanes descolorides la majoria, però denoten l’esplendor de la zona en èpoques passades.

procedència: de google imatges

El primer lloc on parem és al parc Morazan. Les Escoles metàl·liques criden l’atenció. Este edifici té unes làmines estampades simulant ser pedra i està fet de manera tan perfecta que a simple vista ho sembla i només si es toca la paret ens adonem que no ho és. L’edifici és símbol de l’ interès que té l’estat per l’educació. Cada sector de la façana va ser construït a Bèlgica, importat i després construït ací, com en el cas d’una església que visitàrem dies enrere a la ciutat de Grècia.

Esglèsia a la ciutat de Grècia

Resulta curiós saber que tota esta zona era un pantà que assecaren i cimentaren per construir el parc i els edificis que hi ha. Del parc l’únic que crida l’atenció és un templet de música que es remunta a l’any 1920 i que era molt utilitzat per fer festes i nits musicals. De totes les festes que s’hi feien, ens han contat que la més important era la que es celebrava en cap d’any. Però d’això ja ningú ho recorda, perquè l’emplaçament de la festa es traslladà a altre lloc deu anys després.

El parc i les escoles.

Seguim el nostre itinerari previst i arribem a l’avinguda central, el punt neuràlgic de la ciutat. És el carrer per a vianants més important de San José que no té res d’envejar a qualsevol altra ciutat. Observem que hi ha un grapat de botigues de molta qualitat, de roba, de llibres, de sabates... i molta vida, bullici i soroll que eix de les botigues i també de boca dels variats personatges que deambulen per la via.

També hem aprofitat per comprar uns llibres i música en la llibreria Universal on un jove molt amable ens atén i aconsella en la nostra compra. Per cert... només entrar escoltem de fons musical una cançó de Nino Bravo, l’afamat cantant valencià i que, per a qui no ho sapiga, va naixer al mateix poble que jo. En escoltar-lo en un lloc tan bonic i ordenat envoltat de llibres, el cor ens batega per la morrinya. Enorgullides li diguem al jove que està venent en la llibreria que coneixíem a Nino Bravo de quan erem menudetes i venia al poble. Com el xic es mostra interessat seguim contant que coneixem a la família. I amb tot el jove s’emociona! Ens diu que Nino Bravo forma part sovint de la música de fons de la llibreria, que ell quan va naixer ja havia mort però l'dmira. Que bonic!

El xic ha guanyat unes clientes, així que mirem el que hi ha a les prestatgeries i li comprem. Jo en concret un llibre que es titula Mamita Yunai sobre les comanyies bananeres. També li comprem un preciós CD de música de piano interpretada enmig del bosc de Monteverde amb musica dels animals i la pluja de fons.

I amb tot, seguim marxa i continuem el passeig pel carrer principal. Observem venedors de boletos o loteries, hi ha molts. També observem l’art que demostren els cantants improvisats amb més o menys entonació que espontàniament s’expressen en meitat carrer. La gent de Costa Rica és majoritàriament catòlica però també és curiós escoltar els sermons dels predicadors que anuncien el final imminent del món, ho fan amb gran ímpetu. Resulta divertit observar els esforços entossudits en persuadir a qui els escoltem, aparentment amb atenció, i així aconseguir afiliar-nos a la seua religió que ens portarà a la vida eterna. Uns s’acompanyen de música de fons, altres es fan de notar amb crits que pugen i baixen de to amb la intenció de cridar l’atenció.