ALMERIA: CAP DE GATA-NIJAR

Estic a Almeria, estic a la costa mediterrània. Quin gust veure com encara hi ha paratges costaners verges!

Ja conec la ciutat d’Almeria, mostrada al blog : Catedral, Alcassaba i dos passejos,  I PART, II PART, ja conec el desert deTabernas que hi ha tan a prop de la ciutat i que durant tants anys ha estat reclam cinematogràfic, ara queda recórrer la costa almerienca.

Eixim d’Almeria de camí a Cap de Gata-Nijar que ocupa parcialment els termes municipals d’Almeria capital, Nijar i Carboneras. Entrem a l’àrea del Parc Natural que té nombrosos reconeixements, entre tots es reserva de la biosfera per UNESCO des de l’any 1997.

El parc té una part terrestre i també una marina amb un ric fons arenós, rocós i amb posidònies. Hi ha diversitat en vegetació i en fauna i gran varietat d’aus hi arriben procedents d’Africa. El Parc el formen un grapat de preciosos i acollidors pobles, nosaltres a més a més de gaudir de paisatges, en visitarem uns pocs.

Passem pel costat de conreus sota plàstic. La majoria d’estos mars de plàstic esta a El Ejido però en el Parc es mantenen perquè es crearen abans de ser la zona declarada Parc Natural.

Actualment no s’hi permet crear-ne de nous, com tampoc edificar en la costa. Per això veiem tanta costa deserta sense edificacions que envaeixen quasi fins a l’aigua. I és que el títol de Parc Natural comporta unes normes a complir. Hi ha hostatges però no molts. Generalment són menuts i amb tracte familiar. Han de complir amb les normes mediambientals de sostenibilitat i han d’estar en consonància amb l’entorn. També les activitats que s’ofereixen han de complir uns requisits de protecció del lloc: buceig snorkel, kayak, cicloturisme, excursions a cavall...

La Serra de Gata és el principal massís volcànic de la península ibèrica. Anem per zona sedimentària del volcà que va crear la badia d’Almeria. És un paisatge inigualable i també la climatologia és única. Gaudim de la bellesa i de la bonança climàtica.

Quin paisatge més relaxant! A un costat el mar i a l’altra unes salines. Veiem de lluny els bassals anomenats “charcones”. Cadascú té una salinitat i cada au migratòria sap on ha d’anar. Les salines del Cap de Gata són les úniques que queden en activitat en l’Andalusia oriental i tenen a més del valor productor, valor ecològic per la gran quantitat d’aus que hi arriben.

Les salines es remunten a època fenícia o cartaginesa amb restes arqueològiques que demostren que en temps dels romans també hi existien. Són unes 400 hectàrees de terreny inundable i l’acumulació d’aigua es fa seguint un sistema de canalització aprofitant el desnivell respecte al mar i a traves de diverses rambles que va a parar  al salar.

Passem per paratges que han estat escenari de pel·lícules...pel que estem comprovant, tota Almeria és un plató cinematogràfic.

També passem per davant de l’església de les salines, un temple construït a principi del segle XX, i és peculiar perquè està enmig de no res, entre una barriada i altra. A més a més es va construir sobre una plataforma per evitar l’entrada d’aigua i arena i això li dona aires de superioritat, al menys respecte a la resta de vivendes que queden més baixes. Es va construir com a conseqüència dels beneficis que ocasionaren les salines a principi de segle. Es va restaurar l’any 2012 i ha reprès les funcions religioses i a més a més es punt d’informació de les salines i del parc natural.

Molt a prop de l’església hi ha un centre d’observació i anem a veure de prop les aus. I tenim sort. Amb uns bons prismàtics o un objectiu d’augment en la càmera de fotos  s’hi veuen perfectament. Hi ha aus i especialment uns preciosos flamencs de tonalitat rosada. Són de color rosa perquè mengen un crustaci anomenat artemia. És tot un goig observar el seu elegant moviment.

 Passem pel poble de San Miguel on queda en peu una torre militar  del segle XVIII construïda per Fernando VI. En 1941 va ser quarter de la guàrdia civil i actualment està en desús i quasi en ruïnes.

Anem cap al far.

Hi  fem parada. El far que és de 1863,  es va construir sobre les ruïnes d’un castell, el de San Francisco de Paula, que servia per a defensar la costa i va ser destruït durant la guerra de la independència. Al segle XX s’edificaren les dependències que el completen. Està`sobre un penya segat a 50 metres sobre el mar i té una altura de 18 metres. La llum del far es veu a 45 quilometres de distància i en dies  de boira la sirena avisa als vaixells.

Junt al far hi ha una vista preciosa. És l'anomenat El arrecife de las sirenas. El nom és perquè hi habitaven llops marins,  que els antics navegants confonien amb sirenes. Actualment ja no hi ha foques en esta zona. Em recorda al Rin i la llegenda de Lorelei. 

Mirem el penya segat. Le formacions rocoses que veiem per damunt del nivell del mar són antigues xemeneies volcàniques, s’hi veu el fons del mar.

Altra parada que fem és a la menuda població la Isleta del Moro, un típic poblet pesquer, amb les barquets al costat de la platja, les cases blanques i la tranquil·litat per tot arreu. Segurament en estiu serà diferent. Hi ha una platja amb dos grans turons, un  d’ells lleugerament allunyat com si fora una illa, és l’explicació del nom isleta del moro.

Seguim per carreteres estretes i amb vistes al mar. És un goig continu contemplar el  paisatge. De lluny veiem un mirador des d’on les vistes són espectaculars:  Mirador de la Amatista construït en un antic punt de vigilància de la guàrdia civil.

Rodalquilar és altra parada en la nostra visita al Parc Natural.  Visitem l’antic centre miner. Hi ha un museu geominer però no entrem. A l’entrada del poble encara es veuen les cases abandonades dels treballadors. Hi ha un projecte de  rehabilitació que no se si es durà endavant.

Durant l’edat mitjana al poble s’explotaven les mines d’alum, en castellà alumbre, un mineral que s’utilitzava per  a fixar colors en els teixits i era molt preuat en l’antiguitat. Actualment està en voga i s’utilitza molt en cosmètica per les seues propietats: és un producte astringent, antisèptic, antibacterià  i hipo al.lergènic. Al segle XIX i XX l’explotació es va concentrar en mines d’or. La major part de l’extracció d’or va ser a la planta Denver oberta amb maquinària americana l’any 1956. El proces des de l’extracció fins a aconseguir els lingots d’or era minuciós i llarg i una vegada enllestit els lingots esguardaven en una caixa forta fisn que amb cotxes particulars sense escolta els portaven al banc d’Espanya. Hui en dia ja s’ha parat l’explotació perquè no és rentable. Ha estat escenari de pel.licules i en algunes ocasiosn s’han deixat part de decorat.

De lluny tenim unes vistes precioses a la vegetació dels voltants. I malgrat ser una panoràmica preciosa és un poc preocupant. Observem una rambla, la rambla del Playazo,  o hi ha una part rogenca que són residus de les extraccions minerals que s’hi depositaren sobre els sediments al·luvials i que són un focus de contaminació. I em fa pensar en el perill constant que els voltants de les mines hi ha. Vull pensar que ecologistes i altres persones interessades en preservar el medi ambient  tenen control de la zona.

També veiem ruïnes d’una construcció que hi havia en el passat per a protegir-se dels  pirates berberiscs que aprofitaven el transport mineral cap a la platja per robar-lo. En un dels atacs raptaren a tot el poble de los Alumbres. La torre de las Alumbres del segle XVI, és la construcció més antiga del Parc i si no es fa una rehabilitació en breu acabarà enderrocant-se totalment.

Fernando, un guia local ens està acompanyant durant tot el dia per Cap de Gata i ha estat un autèntic plaer escoltar tanta història i fets, tot explicat i detallat amb passió i mesclant  anècdotes personals que han amenitzat el seu didàctic relat. El guia amb el seu discurs i xerrada continuada ens ha donat a conèixer aspectes que no es lligen en cap lloc i que només sap qui ho ha viscut directament i a més a més ens ha inculcat estima per la zona. I és que sóc de les que pense que és important saber un poc d’allò que visitem per entendre-ho i valorar-ho.

M’he quedat amb ganes de quedar-me més temps en algun poble, de visitar-ne altres, d’apropar-me a alguna cala de les amagades... o de parar en altres paratges com los Escullos o el mirador de la Amatista per gaudir amb deteniment de la panoràmica que s’hi veu des de tanta altura. Em resigne. Cal mamprendre el trajecte de tornada a casa i hi ha hores per davant. Tal volta torne en altra ocasió per fer el que se m’ha quedat pendent en esta visita llamp.

 Però abans anem a dinar. Acabem el recorregut del Parc Natural a la població de San José, que està considerada la capital del Parc Natural per ser la més gran i tindre tots els serveis. I només té censats 800 habitants, encara que en estiu la població s’hi  quadruplica. És un poble tranquil amb cases blanques i construccions baixes que segueixen les lleis urbanístiques del Parc. Hi ha un passeig marítim i nombrosos bars amb terrasses on poder menjar el bon marisc o peix de la zona. És el que fem, el millor pla.

QUADERN DE VIATGE, tardor 2019