BOCAIRENT (València) l-PART: El barri medieval

No exagere si dic que Bocairent, a la província de València, és un dels pobles més bonics d’Espanya.

No exagere si dic que Bocairent, a la província de València, és un dels pobles més bonics d’Espanya. Ho dic amb convenciment i també amb un grau de subjectivisme que no puc evitar perquè és un lloc on tinc arrels familiars i lligams d’amistat. Un poble on sovint hi vaig perquè el tinc molt a prop i perquè m’agrada, que és el millor motiu. He estat moltes vegades però mai com l’última vegada, la que us mostre, perquè no el faig a soles, m’acompanyen els amics catalans Enric, Celia i Mercè i de Bocairent, Fina i Ximo, que fan de cicerones. No podíem tenir-ne altres millors.

Us mostre un tast per a que jutgeu vosaltres i que no siga la meua opinió la que parle. Bocairent té molt, hui us mostre una part, una part desglossada en dues. Altre dia el dedicaré a museus i la part religiosa, perquè ni en un dia es pot veure, ni en un article cap tot el que ofereix este poble situat a la serra Mariola, escenari incomparable. 

Comence per la serra Mariola, (més de la meitat del territori protegit pertany al terme de Bocairent) que a més a més ofereix rutes precioses, per a caminar, també per anar amb bicicleta o a cavall, es pot triar. La Serra Mariola, declarada Parc Natural, és coneguda per la varietat de plantes aromàtiques i medicinals. I ací faig una parada rememorant a ma mare que, des de sempre, la recorde quan cada dia es bevia la seua infusió feta amb les herbes que de tant en tant algun cosí bocairentí  li portava. Mai oblidaré l’olor de la casa cada matí, a herbes, a serra, a natura... és un d’eixos records inesborrables. 

I comencem el passeig pel poble.

Ja, abans d’arribar, quan encara estem per la carretera trobem la imatge que captiva, la que obliga a tothom a parar. Qui no sap res de Bocairent endevina que serà un poble amb encant i no pot evitar parar per fer-li fotografia o simplement admirar la panoràmica.

Si el visitant vol fer nit, opció molt recomanable per poder veure el poble tranquil•lament i gaudir de la pau que s’hi respira, pot escollir entre molta oferta per a hostatjar-se. Hi ha cases rurals i hotels, com l’Agora que està situat en un edifici modernista que pertany al conjunt de cases senyorials, és un hotel amb encant, servei personalitzat i familiar, on les 8 habitacions estan decorades amb un gust especial, destaquen les suites: Paquistan, China, Tailàndia o Africa, que a més a més et fan somniar amb viatges exòtics. Jo les he vist, són una preciositat.

hotel Agora

Ja he escrit quasi un full i encara no hem començat el passeig! I  és que, com dic, de Bocairent es pot contar molt. Començaré pel barri medieval, altre dia us mostraré les coves, la cava i la plaça de bous, visitat en este mateix  passeig.

Ens trobem amb els amics Fina i Ximo que ens porten pel barri medieval. Ja tenia ganes d’agafar la càmera i fotografiar-lo! I mira que he vingut vegades! però mai he recorregut tant com en esta ocasió. Perquè quan es va amb gent local es pot veure fins el racó més amagat i oblidat. `

Comencem el passeig... amb Fina, Ximo i el seu gos d'amfitrions.

Abans passem per l’emblemàtic arc que dona a la plaça de l’ajuntament per fer una ullada a este punt neuràlgic del poble presidit per una font central. 

Passant l'arc que dóna a la plaça de l'ajuntament.

El casc antic de Bocairent està declarat conjunt històric artístic, és una imprescindible visita per observar l’entramat de carrers àrabs amb pujades i baixades, hi ha escales per minorar costeres, hi ha places menudes, hi ha carrers sense eixida, hi ha moltes fonts, hi ha molts testos amb plantes i flors... Trobem al nostre pas cases restaurades algunes viuen, altres abandonades, també hi ha altres condicionades com a cases rurals, l’únic inconvenient del barri és que els vehicles no poden arribar-hi. 

Les fonts abunden, la primera que trobem, molt a prop d’un safareig, és de 1793, la majoria daten del segle XVIII.

safareig

Entre les cases hi ha ermites encaixonades, com la de la mare de Déu del Desemparats que és del segle XVIII amb la curiositat que originàriament era el segon pis d’una casa particular.

Ermita de la Mare de Déu dels Desamparats.

racó amb encant...

Moltes cases que cauen es converteixen en jardins. Accedim a un d’ells i veiem la torre dels portuguesos on comprovem com està el poble construït. Nosaltres estem front a la part alta de la torre, i per trobar la base hem de mirar avall. Així és Bocairent, construït en pendent. Entenem així, una vegada més les costeres que hem trepitjat i ens dona idea de les que queden encara. 

Torre desl portuguesos.

Tots els racons són dignes de fotografiar. Tots m’agraden. 

Racó amb encant...

Seguim avançant, pel laberíntic entramat de carrers i parem en un punt molt interessant. Volem veure l’estructura d’unes cases medievals, fent tasques de rehabilitació del barri l’any 2008 posaren al descobert l’estructura d’estes quatre cases. Hi queden com a vestigi per saber com es vivia i a que es dedicava la gent de Bocairent:  al treball tèxtil en casa i a tasques de camp també. S’hi veu alhora com es distribuïen les dependències. La més antiga és dels segles XVl-XVll

Cap a les cases medievals.

Cases medievals.

Cases medievals.

Vista des de les cases medievals.

Deixem enrere les cases medievals i seguim trajecte sempre seguint les passades i explicacions dels amics Fina i Ximo, fins a arribar a un punt molt fotografiat, perquè és realment un racó bonic i acollidor. Es nota que el veïnat té cura i el manté.

racons amb encant...

Després anem a la plaça de sant Vicent o de la presó on està l’antic ajuntament. Hi està el balcó on proclamaren patro del poble a san Blai segles enrere i enfront  hi ha una casa amb una finestra molt particular que sempre que la veig em pare a mirar-la perquè em recorda a un palau venecià.

Panell explicatiuon informa tot el que es pot veure a la placeta

racons amb encant que envolten la plaça...

Continuem el passeig pel barri medieval.

racons amb encant...

La  casa del poeta Ibm Ruhaim.

El trajecte ens porta a una part de barri cada vegada menys habitada, és la més antiga, on hi ha moltes cases a punt de caure. També trobem que hi ha parts que estant rehabilitant.

La part mé antiga del barri medieval.

Estem ja al barri de sant Joan, el més antic, on estava la comunitat jueva, i és que a Bocairent van conviure àrabs, jueus i cristians. Hi ha una ermita, és l’edifici cristià més antic del poble, era la primitiva església, edificada al segle XVlll substituint l’antiga mesquita.

ermita de sant Joan

Una vegada fet el recorregut, un d’ells, perquè ens hem deixat carrers, eixim seguint un camí que voreja el poble.

Cami extern que voreja el barri medieval

Arribem a un punt que ofereix les millor vistes de Bocairent que seguiré contant en altre moment, us deixe assaborir este primer contacte.

 QUADERN DE VIATGE, BOCAIRENT, estiu 2016

Vols llegir la II i IIIpart?

BOCAIRENT: seguim el passeig
BOCAIRENT: un poc més III PART

FOTOS i MÚSICA: PORTUGAL: Sintra i el seu Palau Nacional

I molt a prop de Lisboa...està la població de Sintra...un calaix ple de sorpreses arquitectoniques i variades, encisadores...

Música:

Dazkarieh

POLÒNIA: Mines de sal de Wieliczka

Un viatge a les entranyes de la terra on es veu esforç, valentia i enginy.

Si es va a Cracòvia la visita a les mines de sal és imprescindible, de la mateixa manera que ho és anar al camp de concentració d' Auschwitz.

Jo he fet una i altra visita, després d'una vaig quedar trasbalssada i en acabar la visita a les mines m’he meravellat dels que he vist. Tot fet amb sal! Mai haguera pensat el que pot haver davall terra. Foren visitades per primera vegada al segle XV i actualment és un dels principals reclams turístics de Polònia. I ho val.

Són patrimoni de la Humanitat des de 1978. Foren visitades per primera vegada al segle XV i actualment és un dels principals reclams turístics de Polònia. I ho val.

A punt per entrar...hi ha molta organització. S'ha de fer per grups..

Forma part del conjunt de les mines de sal més antigues del món i han estat explotades sense interrupció des del segle XIII fins hui en dia. Tenen 9 nivells, nosaltres en baixem tres, una profunditat de 327 metres i una longitud de 300 quilometres amb galeries i laberints al llarg de les quals trobem sales i capelles amb escultures que han estat esculpides en sal des de fa segles, que mostren la història. I d’escultures, hi ha molt antigues i altres més actuals. 

Iniciem la visita a esta ciutat subterrània a un nivell de 64 metres sota terra. Hem baixat per unes escales de fusta estretes uns 400 escalons. La temperatura mitja és de 15 graus, pensava que fara més fred, cert.

Baixem uns 400 escalons.

Primera parada, a 64 metres davall terra.

Comencem a caminar per galeries seguint a una guia que conta amb passió i professionalitat història i llegendes, i  que alhora segueix la ruta que estableix una minera experta que ens obri les portes en cada sala  quan s’assegura que la porta per on hem entrat ja està tancada. 

Anem seguint una guia qie ens explica el que veiem i una minera que marca el camí.

Els racons amb escultures estan preparats per al turisme i es pot pensar que és un poc artificial, però no hem deixar de pensar que és un museu, és la finalitat, i s’han creat figures per a expressar la història que es vol contar. Segons es pot llegir al web de les mines, l’estàtua més gran pesa 15 tones, com si posarem un damunt de l’altre tres elefants africans.

Ens fem una idea del que suposa el treball miner.

Mentre seguim avançant per corredors, he pensat  en la faena del miner, i en les condicions del treball, he reflexionat-hi com mai en la sal que cada dia emprem per a cuinar el menjar. Mai havia parat l’atenció en saber d’on ve i com arriba al mercat, havia vist salines, però mai mines. 

Podem veure la maquinària que s'emprava.

I del corredor principal eixen altres secundaris.

Conforme avancem el tipus de túnel marca la diferència i l’antiguitat, quan més estret és, més anys fa que fou construït. M’agrada molt el que estic veient. Observem els sostres amb sal que en alguns trams són estalactites. Observem les vetes a les parets. M’ha descobert un treball que desconeixia i que ara valore mirant-lo amb altres ulls. M’adone de la importància del treball. No  tot el món pot ser miner. 

Passadisos per avançar...

Observem les parets..

Observem els sostres

Per tot arreu hi ha escenes amb escultures que expliquen el treball i la història. 

Tot fet amb sal..

Destaca la representació de la llegenda de santa Kinga. Diu la història que la sal començà l’any 1290 gràcies a santa Kinga.  Estava la princesa  a punt de  casar-se amb el príncep de Cracòvia i son pare li atorga de dot una mina que suposava un regal molt preuat i valuós, més que l’or. Abans d’anar-se’n del seu país Kinga tirà l’anell de compromís dins del  pou de la mina. Segons continua la llegenda Kinga en  arribar a Polònia  i arribats a un punt en concret, la princesa demanà que s’excavara un pou,  on van trobar un bloc de sal que embolicava l’anell de compromís. Kinga és la patrona dels miners i la més venerada en esta mina. Va ser beatificada en 1690 i  canonitzada per Juan pablo II el 16 de juny de 1999.

La llegenda de la reina Kinga

Hi ha moments que impressionen, com quan es veuen els cavalls fets, com tot, amb sal, similars als que s’empraven per a càrrega. I és que semblen reals. Els baixaven i s’hi quedaven. 

I al llarg del recorregut imaginem com era el dur treball en el qual també intervenien animals.

Abans d’entrar-hi no entenia la qualificació de museu, ara si. I és que mostra les càmeres excavades, en algunes amb  maquinària minera en exposició per a que arribem a entendre i mostra història. Tot és sal en forma de roca i fusta, fusta a les portes, a les escales i els troncs que formen les parets del túnel, alguns dels quals estan fossilitzats per la sal de milers d’anys. És bocabadant apreciar tan clarament el pas del temps. I que tot estiga fet amb sal! Això també deixa la boca oberta! Fins el terra que trepitgem està format per rajols fets amb sal compactada.

Troncs fossilitzats...rajols fets de sal compactada... Este museu és impacatant.

Arribem a una sala on està el rei Casimir. En els seu temps els guanys de la venda de sal constituïen una important fons estatal.

El rei Casimiro

I en un racó mostra uns nanets. Conta la llegenda que durant segles els miners creien en un nanet protector que avisava dels perills. Quan apareixia en algun lloc havien d’anar-se’n.

Els nanets.

Impressiona veure l’entramat d’escales per a pujar i baixar i també veure les excavades per les que els miners antigament baixaven.

Impressiona veure tant d'espai, tan de racó, tantes escales que encara baixen més avall...

El camí iniciat ens du a la sala principal, l’anomenada catedral de sal, és la capella de st Kinga que té 54 metres i 17 d’ample i 11 d’alta, la capella sota terra més gran del món a 100 metres per davall, està decorada amb escultures i relleus a la paret, i té excepcionals condicions d’acústica.  De fet, hi s’han donat concerts i també se celebren bodes, és accessible gràcies a un ascensor  que la comunica directament amb la superfície.

La catedral de sal...

 De nou admirem que tot està fet amb sal, fins les làmpades estan fetes  la major part amb este mineral. Hi ha representades escenes religioses quotidianes i els sants més venerats com santa Kinga. 

Diuen que vas ser tres operaris els que dedicaren tota la vida a donar-li forma. Actualment hi ha altre artista que ha creat noves escultures com la de Juan Pablo II, el papa tan estimat en Polònia. 

El papa Juan pablo II ocupa lloc preferent.

Impacta, també veure els llacs, en veiem un a 104 metres de profunditat, on fins i tot en el seu punt més fons de 9 metres, s’ha practicat windsurf emprant un enorme ventilador...  La visita acaba en la sala més gran amb 35 metres de altura, és on s’hi troba la placa commemorativa de que les mines són patrimoni d ela humanitat.

Són Patrimoni de la humanitat.

La sala més gran...

La visita a les mines no m’ha defraudat en absolut, més bé al contrari, he vist molt més dels que esperava. De tot em quede amb  uns moments: les escales per baixar amb la incògnita de saber què vaig a trobar i l’experiència en l’ascensor monta carregues miner, que és claustrofòbic i que emprem amuntegats com sardines en llauna per a la  pujada. 

Monta cargues per ascendir a la superficie.

I també em quede amb les imatges dels túnels delimitats per troncs de fusta que en alguns trams estan solidificats pel pas del temps...i veure les sales subterrànies enormes... i les escales naturals per on els treballadors baixaven... i els corredors estrets per on es ficarien per a treballar i el fet d’anar sempre baixant i baixant, fins als quasi 135 metres de profunditat. Per moments semblava que el camí cap a les profunditats no tenia final.

Façana de les mines.

QUADERN DE VIATGE, estiu 2016 POLÒNIA

FOTOS i MÚSICA: RIMINI ( Itàlia)

Quin passeig més agradable per la ciutat de Fellini...
monuments, cine, art...

Música:

"La Dolce vita" de Nino Rota

LISBOA: ELEVADORS i TRAMVIES

Lisboa està situada sobre set colines, així que l’ús dels tramvies, elevadors i funiculars no és un invent per als turistes, és el mig de transport que el lisboeta utilitza per moure’s per la ciutat.

Estem a Lisboa, que bonica! I que particular! Per què? Doncs, entre altres coses, ho és pels tramvies, els funiculars i els elevadors que salven les costeres per poder accedir de les parts baixes a les altes. Són  els que donen a la ciutat, a més a més, sabor antic i autenticitat del passat. 

Són, en molts dels casos, necessaris per a Lisboa. Però no sempre. Els turistes, com toca per la simple condició ser de turista, els utilitzem, són una curiosa atracció més que ofereix la ciutat. Però també és cert que moltes de les costeres que un elevador puja directament, també s’hi poden salvar a peu, simplement emprant unes escalinates o seguint carrers en ziga- zaga, acabant sent un agradable passeig. Jo us done un consell: s’ha de fer tot, utilitzar estos mitjans de transport i gaudir del passejos que s’hi poden fer per a evitar-los. 

Ja feia molts anys que havia visitat per primera vegada Portugal i també Lisboa, i trobe moltes diferències. Ara proliferen uns vehicles més xicotets, tipus tuc-tuc, que és un transport asiàtic per excel•lència, però que per anar amunt i avall per alguns carrers costeruts i entramats van molt bé. Tot siga per afavorir la vida del turista. A mi, sincerament, em trenca els esquemes i prefereisc veure els tramvies circular sense els minúsculs vehicles interposant-se. No puc deixar de veure el tuc tuc fora de lloc. Però contra gustos, no hi ha res escrit i el negoci és el negoci.

Nosaltres, com unes turistes més, hem pujat al tramvia 28 fent la cua corresponent, que no ha sigut molta comparant la que hem vist a altra gent fer. Al tuc tuc portuguès no puge, ni pujaré, em negue. Cada cosa al seu lloc. 

El tramvia 28

La primera vegada que vaig vindre a Lisboa no vaig pujar al tramvia 28, però esta vegada, amb més dies per davant si que puge. I és que tothom parla sobre ell i si no puge, després no podré jutjar. S’ha de parlar del que se sap i es coneix.

Nosaltres l’agafem per curiositat (virtut del viatger) i ho fem des de praça Martim Moniz i encara que la parada final és el famós cementeri de Prazeres, en esta ocasió ha parat abans i a més a més hem transbordat a la plaça Luis de Camoes. L’imprevist canvi  ha estat per qüestió d’horari i de torns de conductors.

Praça Maritm Moniz

I en acabar el trajecte dic que m’ha agradat l’experiència. En realitat, sincerament, no dóna la sensació que caus en “una turistada”. O si, però no importa. És un tramvia turístic però també local. I encara que el 90 per cent dels que hi pugen som estrangers no li lleva interès al trajecte que fa. Tothom avisa que hi ha carteristes que aprofiten tanta gent amuntegada per apropiar-se del que no és seu, per la qual cosa anem amb quatre ulls. Quan viatges arreu del món, i quan vas per casa, sempre s’ha d’anar a l’aguait i així i tot, de vegades passa algun fet desventurat. 

Tramvia 28

El tramvia 28 és una institució, quasi se'l podria catalogar de monument “actiu”. Funciona des de 1914, i eixa antiguitat és la que abelleix veure i gaudir. És un goig tastar el sabor del passat impregnat als seients de fusta del menut vagó i escoltar la campaneta avisant als que creuen pel carrer per així evitar accidents.

Tramvia 28 al seu pas per Praça do Comerço

El tramvia et dóna una idea de la ciutat, fa recorregut de quasi 10 quilòmetres pels principals monuments i mostra l’essència real i popular. És una hora de trajecte. Quan el tramvia va per Alfama hi ha trams que s’arriba a pensar que no podrà passar o pujar per ser carrers estrets i empinats.

Tramvia 28

Amb el canvi de trajecte imprevist el tramvia fa parada final a la basílica la Estrela ja al barri d’Alcantara i no al cementeri de Prazeres. No importa, com tenim l’església davant entrem i després passegem pel jardí que hi ha enfront. 

Com estem en una zona més allunyada del centre volem aprofitar per visitar-la o donar una volta, així que agafem el plànol per situar-nos i veiem que el pont del 25 d’abril està prop.

Al capdavall, el passeig no ha acabat tan bé com esperàvem perquè caminant caminat hem acabat perdent-nos. Volíem anar cap al riu per anar als peus del pont 25 d’abril. Mirant el plànol sembla fàcil però després de caminar i caminar no hi ha manera d’arribar al punt que busquem, així que ens conformem en veure el pont per damunt nostre. Però com sempre, s’ha de veure la part positiva, ha estat bé perdre’s perquè hem vist el barri d’Alcantara en essència, que sembla una altra ciutat.

Com canvia l’aspecte de barri a barri!. Passa en Lisboa i en qualsevol ciutat. 

Alcantara

Pont del 25 abril

Deixem la idea primera d’agafar el tramvia 28 de tornada i optem per l’autobús que ens retorna a prop de “casa”. No volem de nou fer la caminada de regrés costera amunt cap a praça la Estrella, 

Altre dia també pugem al tramvia 15 per anar al barri de Belen, fa també un trajecte interessant anant per una zona que si no fóra així no la veuríem. I casualment és així com anem de nou a la zona d’Alcantara però està vegada sobre rails i de nou vegem el pont 25 d’abril de prop.

Vista del pont des del tramvia 15

I és que tramvies... en Lisboa no en falten. Se'n veuen  pintats en quadres o en cartells per a publicitat. I els lisboetes saben de la seua importància i ho exploten. Hi ha objectes, souvenirs representant-lo, cartells...fins si tot un lloc de menjar en forma de tramvia on parem casualment a dinar un dia situat en la zona d’Alfama.

El tramvia...per tot arreu...

Altre mig de transport és l’elevador, i el més característic de Lisboa és l’ELEVADOR DE SANTA JUSTA, per ser l’únic ascensor en vertical a l’aire lliure. Diuen que va ser dissenyat per un alumne d’Eiffel però no està molt clar si és cert, no se sap si hi ha relació entre Raoul Mesnier de Ponsard i el creador de la torre Eiffel. El que si està verificat és que funciona des de 1902, aleshores amb vapor, i cinc anys després s’electrificaria.

Com el tramvia 28, este ascensor també és una institució. Este si que veig clarament que solament pugem turistes. Nosaltres caiguem en la temptació però perquè tenim la targeta de transports CARD i no paguem. La targeta Card resulta avantatjosa sempre que s’entre als llocs que permet entrada gratuïta o reducció de preu. Hi ha un llistat i cal estudiar la conveniència o no d’agafar la targeta per a un dia, dos o tres, segons convinga, si és que convé. Pujar a l’elevador de sant Justa és car, molt car, s’aprofiten del turista. Quan jo hi vaig està de reformes i el veiem tot cobert per un andamiatge, fem cua, però no molta i entrem. 

elevador de santa Justa

L’ascensor és gran, revestit de fusta, deu tenir cabuda per a unes 20 persones, no comptabilitze les que pugem. Nosaltres no paguem, ja ho he dit, gràcies a la CARD però si s’ha de pagar, avise de bestreta que no val la pena perquè el trajecte de pujada dels 45 metres dura generalment un minut escasament. A la part alta s'hi pot accedir a peu per una escalinata.

Encara que, quan nosaltres pugem el trajecte dura més i és que insperadament l’ascensor es para a meitat camí. Ens pregunbtem si és una avaria. El jove encarregat de fer pujar i baixar mira una porta i mira altra, comprova que estan correctament tancades i l’ascensor continua sense respondre. Al final opta per cridar pel telèfon d’emergència i sortosament per a tots, que espectants estem mirant tots els moviments del xicot, l’ascensor puja i arriba al destí final. Quin esglai!

elevador de sant Justa

Una vegada eixim trobem una escala de caragol, que segons havia llegit a le sguies, s’havia de pagar a banda, tanmateix com no hi ha cap impediment, cap amunt ens enfilem tots a veure las vista panoràmica de tots els costats de la ciutat.

escala de caragol que ens porta més amunt...a gaudir de millors vistes.

És una imatge de 360 graus: el castell, l’hotel, les places principals... tot es veu des de dalt. és una meravella.

Des de dalt...

Despres baixem l’escala i abans d’gafar l’ascensor de tonada també trobem vistes boniques, el Carmo està molt a prop una plataforma accedeix a la plá on s’hi troba.

Abans d'agafar l'ascensor...més vistes...

Un dia pugem a barrio alto amb el FUNICULAR DA GLORIA, el segon més vell de lisboa, funciona des de 1885.  que eix de la plaça resturadores, pugem perquè amb la Card que encara tenim vigent ens eix gratuït, sinò ja dic que, al meu parer,  no val la pena. Per pujar al barri alt i al  mirador de san pedro hi ha altre acces més directe per la calçada da gloria. 

Funicular da Gloria

Però nosaltres pugem, com toca, per ser turistes. També té el seu encant pujar en un mitjan de transport tan antic i peculiar. Només són 276 metres fins el mirador, que si és molt en linia recta en ziga-zaga no es nota. Fem la visita ràida, pugem, vegem el mirador i baixem, jas hi tornarem altre dia a mitjan vesprada a contemplar les maginfiques viste, com totes les que de qualsevol punt s’hi veuen de la ciutat.

Funicular da gloria

Nosaltres accedim altre dia al barri alt per una escalinata que té el seu encant, no va directa al mirador, però de camí s’hi veu el barri alt, és la calçada do duque que té bones vistes i parteix de darrere l’estació ferroviaria de rossio.

Calçada do Duque

La veritat és que les costeres de Lisboa són empinades però facils de remuntar. Tal volta és que estic acostumada a carrers amb costeres i les d’esta ciutat em semblen “light”.

Una de les costeres...

QUADERN DE VIATGE, estiu LISBOA 2014